Charles de Foucauld no va trobar companys o companyes que l'acompanyessin en el seu camí espiritual i material mentre va viure. Va fer camí tot sol, guiat pel seu conseller espiritual, Huvelin. No va ser fins després de la seva mort que diverses persones el van començar a seguir. Avui dia en són uns quants milers.
Una de les coses que em semblen més novedoses i radicals del seu viure és el significat i la vivència de la pobresa evangèlica. En contrast amb l'església en general i amb altres comunitats religioses la seva pobresa era de possessió i d'ús. Això era una novetat davant moltes congregacions religioses en què els seus membres vivien una pobresa en quant a les seves possessions, però en canvi l'organització a la que pertanyien eren riques.
Foucauld introdueeix el concepte de la pobresa d'ús. Em sembla una tria radical i ben difícil de viure. Cal estar amb els més pobres, els preferits de Jesús, que no tenen gairebé res i que tampoc poden disposar de gairebé res. Que difícil.
Fa uns dies, una noia m'explicava que havia estat a la fundació de Vicente Ferrer a l'Índia i que el que primer li va sobtar va ser quatre grans cotxes 4x4 que pertanyien a la fundació. I és ben veritat. Pobres en el tenir i en l'usar. Tot un repte.
