Llum

L'ésser humà és capaç de les cotes més altes de dignitat i alhora dels més baixos instints que l'allunyen d'aquesta dignitat. Jo mateix he tingut tasts d'aquest segon aspecte i pocs del primer. Estic parlant en la meva pròpia persona, és clar. Fa uns dies, en un d'aquests actes que m'allunyen de la dignitat, em vaig veure com en un viatge astral en el més profund dels inferns. Mai havia tingut una sensació semblant. Jo era fora del meu cos veient com en una pel·lícula la capacitat que tinc de rebaixar la meva condició humana i rendir-me a l'imperi dels sentits, com un cavall desbocat que ningú pot aturar. Aquesta imatge em va fer aturar per a observar-me i plànyer-me una estona per esbrinar si allò que estava veient era realment la meva persona o era un miratge que se m'apareixia per a avisar-me d'alguna cosa. Després d'uns segons o minuts d'estupor, la imatge es posava de nou en moviment per a enfonsar-se una mica més en les profunditats de l'abisme. 

Enmig d'un acte vil és possible de veure la llum que t'il·lumina i alhora t'horroritza de tu mateix? Hores després d'aquest episodi m'ha retornat la imatge. Ofegant-me en la immundícia una mà s'ha acostat a mi per treure-me'n. Jo només havia de decidir si m'hi agafava o no. En un primer moment l'he rebutjada, encara no sé el perquè, i he fet com si res no hagués passat. Després, però, he estat conscient que no podia fer com si res no hagués passat. Que perdés la meva dignitat una vegada més no era notícia. El realment novedós era que me n'hagués adonat. 

M'han vingut a la memòria figures històriques de gran calibre que abans d'il·luminar el món per la seva santedat i exemplaritat, havien tocat el fons del fons de la depravació. Lluny de pretendre assemblar-m'hi, sí que m'ha servit per entendre diverses coses. La misericòrdia de Déu és més gran que no el més gran dels nostres pecats o errors, el més vil dels nostres actes. Déu sempre és apunt per a obrir-nos els braços, sigui quin sigui el nostre curriculum. Els homes no sabem fer-ho això, però ell sí. Després d'haver rebutjat en primera instància el seu ajut, em donaria una segona oportunitat? Vaig entendre que com diu l'evangelista no només una segona oportunitat, sinó fins a setanta vegades set oportunitats. Amb Déu la paciència té una altra dimensió. Quan ens sembla que hem gastat totes les penyores, ell ens en concedeix una altra, i una altra, i una altra.       

Temps de vacances, temps de felicitat?

Les persones sovint creiem que la nostra felicitat depèn de factors externs, factors de l'entorn, de la pròpia realitat momentània. L'home i la dona al llarg de la història hem buscat la felicitat. Ho hem fet com l'alquimista que cerca la pedra filosofal. Nosaltres cerquem l'elixir de la felicitat. Sempre, però, la busquem a fora de nosaltres mateixos. Quants llibres d'autoajuda no ens parlen avui de la felicitat, de com realitzar-nos plenament. No negaré pas que els factors externs ens poden ajudar en aquesta recerca, però, des del meu punt de vista, no són els més importants. El psalmista diu "si t'enriqueixes, no hi posis el cor". Ens hem preguntat mantes vegades si els diners feien la felicitat! La resposta és prou evident. Ningú no ha arribat a l'estadi de riquesa en la qual digui que ja en té prou. La nostra sed de riquesa no té límits. S'acostuma a matisar que els diners no porten la felicitat, però que hi ajuden. Penso que no és cert. No hi veig una relació directa entre diners i felicitat.

La felicitat és una característica humana. Sovint la relacionem amb situacions concretes. Però la felicitat neix de l'interior de l'ésser humà. És aliena a causes externes. Pot un pobre ser feliç? Pot un malalt viure la seva malaltia i ser feliç? Pot un perseguit ser feliç? Penso que sí. Nosaltres, però, associem la felicitat al benestar, a la satisfacció, i, de fet, són coses diferents. Jesús va marcar unes pautes per a ser feliços de debò. Unes pautes que capgiren els nostres conceptes de dalt a baix. Hi ha persones amb feina infelices, hi ha persones sense feina plenament felices. Ni la riquesa dóna la felicitat, com tampoc la pobresa la dóna. Però, possiblement, un pobre pot estar més a prop de ser feliç que no pas un ric. Ja imagino que això xoca de ple amb els nostres estàndars, però crec que és així.

Durant les vacances esdevenim plenament autònoms dels lligams de la quotidianitat. Quantes parelles no se separen després d'unes vacances? Quan la convivència es despulla de tot condicionant ens adonem de com de difícil és conviure amb els altres. Acostumem a dir que tenim tastets de felicitat. Però parlem de coses diferents. Realment no parlem de felicitat, sinó de percepcions gratificants, plaents, viscudes o amb perspectives de ser viscudes. No ens cal renunciar-hi, però no ens hauríem de confondre. Quan apareix un contratemps que ens fa plenament infeliços és que mai hem estat feliços. La persona feliç està per damunt de les variabilitats de la vida. Una persona feliç no està a mercè de les circumstàncies. Una persona feliç viu la realitat, la real, tal com ve, amb plenitud, amb una certa invariabilitat. Això no significa ser insensible, ans al contrari, la persona feliç és molt sensible als avatars propis i dels altres, però no deixa que això el trasbalsi. 

La felicitat la trobem dins d'un mateix. Quan l'exterior va d'acord amb l'interior. Quan en el nostre interior hi trobem el nostre ésser més profund que ens comunica, ens relaciona amb l'altre, quan ja no hi ha ni tu ni jo. Les diferents tradicions religioses i culturals han donat a aquest ésser noms diferents. A l'Índia diuen a aquest lloc "la guha", la cova, on trobem l'absolut, atman, brahman, déu. Trobar aquest lloc, però, demana un esforç, una disciplina. Les vacances és un bon moment per començar aquest pelegrinatge a l'interior. Acompanyats, sols, en solitud, cadascú l'ha de cercar. Després caldrà conrear-lo. No és cosa d'un dia, sinó de tota una vida. Les coses no són felices, només les persones podem gaudir de la felicitat i el temps de vacances és un bon moment per a aprofitar l'aturada de la quotidianitat per a posar-nos-hi. La persona feliç és capaç d'irradiar-la cap als altres. De fet, és per això que l'hem de cercar, no per egoïsme, per quedar-nos-la per a nosaltres sols. La felicitat ens relacionarà d'una altra manera amb els altres, amb l'entorn, amb l'univers. És l'aventura més gran que tota persona pot viure, no està vedada a ningú. En el llenguatge actual dominat per l'economia, podríem dir que és la millor inversió que mai podrem fer. Qui no vol fer, doncs, una bona inversió? La millor que podem fer.