La memòria històrica i l'ARA

Fa temps que es parla de la memòria històrica al nostre país. Amb aquest concepte fem referència a un tancament en fals del passat històric recent que es va produir en la transició democràtica. Després d'anys de dictadura els representants polítics van decidir prioritzar el futur democràtic obviant el passat dolorós que ens va portar a la guerra civil i la posterior dictadura. Potser el moment històric dels anys setanta recomanava fer-ho així, no em proposo discutir-ho ara. El que és ben cert és que al nostre país no s'ha produït una revisió d'aquest passat i una restitució de milers de persones que van perdre la vida durant la contesa bèlica i en els anys de repressió de la dictadura. Allò que als anys setanta va semblar més convenient, ara, passats els anys aflora com un procés que no va tenir les virtuts que es pretenia.

Moltes persones, descendents d'altres persones, cerquen una dignificació deguda a tants i tants milers d'homes i dones que van perdre la vida en aquell període històric. Les raons que podien aconsellar actuar com es va fer després de desaparèixer el dictador no semblen vàlides avui dia. Hom considera que el sistema democràtic està ja consolidat i que una prova de maduresa com és recuperar la memòria i donar dignitat a tantes i tantes persones hauria de ser possible de fer-la ara. 

Els historiadors ja han anat posant els múltiples i complexos fets històrics en solfa. Resta, però, encara el darrer procés que hauria de tancar el cercle, un darrer procés que hauria de permetre superar de veritat els tristos successos d'aquella època. Hauria de permetre, també, tancar ferides que mai no han cicatritzat prou bé. La història dels nostres pares i avis va ser molt complicada. Es fa difícil, encara, poder etiquetar correctament tots i cadascun dels fets. Termes com bons i dolents, justícia i injustícia, venjances i revenges, legitimitat i il·legitimitat, es barregen encara avui i van per barris. Ningú se'ls pot aplicar o atribuir de ple dret. Les coses no són tan nítides, els matisos són molts i variats quan baixem a la concreció i casuística. 

Des d'aquest punt de vista, si parlem d'individus, la cosa és complexa. Si parlem de legalitats potser es pot clarificar una mica més, però també amb peròs. Segurament, si ens centrem en la postguerra, la cosa sigui o pugui ser més clara.

Per tant, com afrontar la situació actual que sembla haver entrat en un atzucac? Jutges acusats de prevaricar, aministies esgrimides com a escuts, no fan res més que perllongar aquelles ferides mal cicatritzades i traspassen cap a noves generacions la resolució final de la qüestió. 

Des d'una perspectiva de qui viu el present com el més important per a les persones i la seva felicitat, les coses haurien de ser més senzilles. Viure en el passat i en el futur ens fa infeliços i ens impedeix viure amb plenitud el present. L'ara i aquí és el més important de tot. Ara i aquí hi ha unes persones que tenen la necessitat de saber. Saber on són enterrats els seus progenitors o amics. Saber com van morir i perquè. Saber que si volen poden recuperar les seves despulles i dipositar-les en un lloc adequat que retoni la dignitat que algú els va prendre. Aquest saber és comprensible i just. Jo afegiria que a aquest saber l'hauria d'acompanyar la saviesa. No n'hi ha prou amb saber, cal saber, després, tractar aquest saber amb saviesa. Saber de quina forma, com, es retorna la dignitat a tantes i tantes persones de composició social diversa, creences diverses, ideologies diferents i contraposades que van veure la seva vida truncada injustament. Ens caldria tenir la saviesa d'acceptar que no tot fou blanc o negre. Que el sofriment va venir per tots costats. 

Ens cal tenir la saviesa de retornar la dignitat a totes les persones a qui se'ls hi va negar sense que ningú vegi en aquesta dignificació dels uns, una indignificació dels altres. No estic parlant de justícia com l'entenem socialment. Aquesta és una altra qüestió. Països com Xile, Argentina, Irlanda del Nord, Ruanda, Sud-Àfrica han endegat processos de reconciliació molt més punyents que no pas el nostre. Aquests països han afrontat uns conflictes molt més recents que no pas el nostre. No gens fàcils, cal admetre-ho. 

En el nostre cas, la perspectiva històrica hauria de jugar a favor de poder fer ara el que no vam fer en el seu moment. Hauria de ser molt més senzill. Però sembla que el nostre grau de saviesa no és suficientment elevat per a encarar-lo. Si poséssim el nostre pensament en l'ARA i no pas en el passat, ens seria, ben segur, més fàcil de dur a terme aquesta empresa. 

Ara i aquí hauríem de ser capaços de resoldre aquesta situació. Caldria separar conceptes. Justícia-Revenja, Respecte, Dignitat. La necessitat és més dels vius que dels morts. Ho necessitem nosaltres ara, perquè el seu ara ja va passar. Qui enterrarà i dignificarà aquells que necessitem honorar serem nosaltres, és la nostra necessitat. I només nosaltres, ara i aquí, ho podem fer. Individualment i col·lectiva. Qui reposarà en pau serem nosaltres i només per això ja paga la pena que d'una vegada per totes ho fem. Per tots.    

Dia mundial del medi ambient

Demà, dia 5 de juny, és el dia mundial del medi ambient. És una de tantes celebracions que les Nacions Unides i altres organismes internacionals han anat instituint al llarg del calendari anual. Aquestes celebracions tenen per objectiu posar de relleu aspectes de la vida humana que necessiten de la nostra atenció. Malalties, fam, drets humans, etc acaparen de forma general aquestes efemèrides. Cada 5 de juny li toca el torn al medi ambient, el nostre entorn natural.

Enguany aquesta diada arriba en un moment en què és notícia l'abocament continu de petroli a les costes de la Louisiana. Tots n'hem pogut sentir a parlar. Fins i tot n'hem vist les imatges. La capital de la Louisiana és Baton Rouge, però la ciutat més coneguda que no fa massa tots vam poder veure coberta d'aigua és Nova Orleans. Podem recordar el pas de l'huracà Katrina que va provocar milers de morts i que va ser devastador per a aquest estat del Golf de Mèxic. És un estat d'arrels franceses degut a la història de la colonització d'Amèrica per francesos i anglesos al nord del continent. És un estat, doncs, que ha patit en els darrers anys l'assot dels fenomens naturals i ara els de la mà de l'home.

British Petroleum explota jaciments a les seves costes. En una d'aquestes plataformes és on es va produir el fatal accident que des de finals del mes d'abril no para d'abocar al mar tones i tones de petroli. El desastre ecològic és de primera magnitud. L'econòmic no ho és menys. Aquest desastre perdurarà tant o més que el pas del Katrina. En ambdós casos el medi natural hi ha tingut una intervenció rellevant. En el primer cas, en el Katrina, l'espurna del desastre el va produir un huracà, però sabem que hi havia també responsabilitats humanes en la magnitud del desastre. La no inversió i revisió de l'estat dels dics de contenció van tenir bona part de culpa en les conseqüències del pas d'un huracà en un país acostumat a aquest tipus de fenomens naturals. 

En el cas actual el detonant no es pot atribuir a cap fenomen natural. Al contrari, la natura i el medi ambient és qui n'ha rebut les conseqüències negatives de la desastrosa mà de l'home. De la desastrosa intervenció de l'home en la natura a la qual veiem sovint com un factor econòmic i en la desastrosa supervisió dels òrgans de supervisió d'aquesta gestió i explotació. 

La filosofia que fa de l'home amo i senyor dels béns naturals ens està abocant cada vegada més al desastre natural, desastre natural que inclou el mateix ésser humà com a perjudicat. Cada vegada més juguem amb foc en aquesta explotació. Cada vegada més els interessos econòmics que posen en risc el medi natural escapen al control de qui ha de vetllar pel bé comú que és el medi natural per a la humanitat sencera. La mateixa activitat pesquera de la zona s'ha vist perjudicada i hipotecada en el present i en el futur per l'avarícia de les grans companyies que no dubten a explotar el medi natural amb el menor cost econòmic per a aquestes grans corporacions. 

Els éssers humans en general hauríem de canviar el nostre xip. No podem veure'ns com a una part aliena d'aquest medi natural. En som part integrant. I la gestió que del medi es fa per part de les administracions públiques i per part de les empreses privades hauria de ser una qüestió que hauríem de posar entre les nostres prioritats.

El petroli no  para de fluir a la superfície del golf de Mèxic. Espècies animals i flora marina es veuran afectades durant generacions. BP no sap com ha de resoldre el problema. L'administració americana tampoc. El mal està fet i no es pot aturar. La companyia petroliera diu que assumeix el cost del desastre. Tot es redueix, per a ells, a un afer econòmic. Segur que tenen diners de sobre per a fer front al desastre des d'aquest punt de vista. Però i el mal causat a la natura com el pensen reparar? Peixos, ocells marins, vegetació marina, etc com es repara tot això? 

L'home, l'ésser humà, hauria d'aprendre d'una vegada per totes que el preu que hem de pagar per tolerar els interessos econòmics de les companyies petrolieres, per les companyies elèctriques amb les seves centrals nuclears, les companyies de mòbils que necessiten determinat metall perquè aquests funcionin i que fa que es foradi una part d'Àfrica amb mines a cel obert per a aconseguir-lo, tantes i tantes companyies que diuen servir els nostres interessos, té un risc massa elevat per a la humanitat. Això, però, no és fàcil. El poder d'aquestes grans corporacions és massa gran. La connivència entre els poders econòmics i els poders polítics és massa evident.

Llavors què hi podem fer? Ens hem de resignar al seu imperi? No necessàriament. Ens cal una reconversió que necessàriament ha de començar per nosaltres mateixos. Per cadascun de nosaltres. Mentre seguim creient que els Ipod, els Ipad, o els instruments que ens presenten com a imprescindibles per mantenir un nivell de vida òptim són els que ens donaran aquesta qualitat, no tenim res a fer. Hem de despertar d'una vegada i reconèixer que sense moltes d'aquestes comoditats també podem ser feliços, també podem mantenir un nivell de vida acceptable. Hem de despertar i adonar-nos que és més important ser que tenir. Que formem part d'un tot, d'una espècie, que necessita un entorn natural sa i variat. Aquesta actitud és la que ens cal descobrir. Aquesta actitud és la que pot preservar el medi natural, la justícia al nostre planeta, la igualtat entre tots els éssers humans, la supervivència de tantes i tantes espècies amenaçades per la nostra cobdícia.

Ens cal un canvi profund en la nostra consciència que ens dugui a un canvi en la nostra actitud vital, en el nostre estil de vida. Volem més i més i més i aquest voler ens dùrà al desastre. Només nosaltres, un a un, però colze amb colze pot fer un cel nou i una terra nova, habitable per a totes les espècies i plantes. 

Avui és BP. Ahir va ser l'Exxon Valdés, més enllà la Union Carbide. Nosaltres tenim la solució. Si fem la nostra vida més senzilla, més simple, els demostrarem que sense ells, sense el que ens ofereixen, també podem ser feliços, jo diria que més, i menys esclaus. Demà és un bon dia per a pensar-hi i per decidir quin món volem ara i en el futur.