dimarts, 29 de novembre del 2011

El brot de Jesè

Ja tornem a ser al temps d'advent. Els anys passen volant i som a les portes d'un nou nadal i d'un nou any. Entrem en un temps en el qual sembla que el món, sobretot el més pròxim, el que més coneixem, ha de mostrar una cara amable, una felicitat obligada i fingida. Passarem el nadal com si les nostres preocupacions del dia a dia s'esfumessin per uns instants. Les guerres, les malalties, les nostres preocupacions per la crisi econòmica, la manca de feina i la desesperació per un futur incert, semblaran no existir. Amagarem sota la catifa les nostres misèries humanes, les nostres responsabilitats sobre aquestes misèries.

Creurem ser feliços sense ni tan sols saber en què hem de basar la nostra felicitat. Saludarem els companys, els amics, la família amb una rialla mancada d'autenticitat. Perquè seguim sense saber què és això de la felicitat. Confondrem la felicitat amb els nostres plaers, confondrem la nostra felicitat amb allò que en diem amor. Però ni tan sols estem segurs de què és l'amor.

Sovint sentim a dir que la felicitat no existeix, que només la coneixem a petits sorbets. Però em fa l'efecte que aquests petits sorbets no són pas d'amor. Seran altres coses, però no pas d'amor. Posem la nostra felicitat en mans del desig i de l'acompliment dels nostres desitjos. Pensem que la felicitat és un estat que va i bé a petites dosis. La confonem amb el plaer, amb la satisfacció personal, amb l'assoliment dels nostres objectius, amb les nostres afeccions, ja siguin materials o sobre les persones. 

La felictat no és un estat, no és cosa d'un moment. La felicitat és la nostra vida, encara que no la sabem descobrir. La felicitat no té temps, ni hora. La felicitat només es troba en l'amor. Però ai làs! Si no sabem què és això de l'amor, com ens ho farem? A l'acte sexual n'hi diem fer l'amor, com si no hi pogués haver acte sexual sense amor. Com si l'amor es fes. 

Tenim prejudicis, dependència d'altres persones que ens impedeixen ser lliures. Que ens impedeixen veure-les tal com són i no tal com voldríem que fossin. Fem actes solidaris, però pensem més en nosaltres mateixos, en la nostra satisfacció pel nostre acte que no pas perquè estimem. L'amor, la felicitat, no té ni ahir, ni demà. La felicitat és un ser en tot moment, ara mateix. Sense portar cap mena de registre. Ni de bones accions, ni de males accions, ni amb bones persones, ni amb males persones, ni amb simpaties, ni amb anitpaties. El perfum d'una rosa no escull sobre qui escampar la seva olor. Perfuma tothom que s'hi acosta. 

Isaïes ens ho apunta. El llop viu amb l'anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó són amics, l'óssa i la vaca es fan amigues, les criatures juguen sobre el cau de l'escurçó. 

La felicitat, l'amor, ens deslliura de la por, ens allibera de tota esclavitud. Ens costa descriure o definir què és l'amor i la felicitat. Grans savis ho han intentat. Però potser ens és més fàcil saber el què no és l'amor. Potser hi podem arribar per la negació del què no és. No és gelosia, no és ambició, no és tornar mal per mal, no és enveja, no és egoïsme, no es troba en els béns materials i les riqueses, ni tan sols en les persones a qui diem estimar. No, l'amor i la felicitat es troben dins nostre, en el nostre ser més íntim. 

Els lliris dels camps ens ho mostren i els ocells del cel. En la seva bellesa, en el seu perfum, en el seu vol lliure, sense preocupar-se per acumular res, sense ser esclaus de res, ni de ningú. Sense soledat, però estant sols en tots i en tot. 

L'advent i el nadal ens ho apunten, però ho hem de descobrir per nosaltres mateixos. Mirant la nostra vida com un observador, analitzant el fet i el mateix observador. No podem posseir la felicitat i l'amor, només podem ser feliços i amorosos. Ara.     

diumenge, 13 de novembre del 2011

Progrés i canvi

No fa gaire vaig sentir un savi que deia: La gent vol progrés, però sense canvis.
Progrés sense canvis. Em va fer rumiar una mica. Vaig fer un esforç per trobar un exemple que certifiqués aquesta afirmació. Després de pensar una mica, vaig trobar-ne un.

La nostra civilització és un exemple de progrés continu al llarg de la història. De temps immemorial, hem progressat, no pas sense ensopecs, sense reculades. En el nostre món occidental hem progressat en múltiples camps. La ciència, la tecnologia, l'estil de vida, la salut, el benestar, etc. Ha estat un progrés limitat a una part molt petita del nostre planeta. Mentre els uns progressàvem, altres continuaven confinats al marge del progrés. De fet, són més els que han quedat al marge d'aquest progrés que no pas els que ens han acompanyat en aquest camí. Segurament caldria convenir què entenem per progrés, però no em proposo ara aquesta qüestió. En general em refereixo a un progrés de tipus material, de caire essencial en el nostre estil de vida. 

El nostre món ha experimentat un creixement demogràfic que poc podíem preveure anys enrere. Malgrat les guerres, la fam, les malalties, hem crescut demogràficament. Ara ens diuen que hem arribat als set mil milions de persones habitants del nostre planeta. Això en part i en si mateix és fruit d'aquest progrés. Ara, però, resulta que si fins fa pocs anys el progrés el gaudíem una part molt petita dels habitants del nostre planeta, ara, deia, en som bastants més que gaudim d'aquest progrés. Alguns territoris del nostre planeta que estaven al marge del  nostre progrés, ara formen part i gaudeixen del mateix. I la llista d'espera augmenta. És ben lícit. Ningú pot ser discriminat del dret d'accés a una vida millor. Però aquest progrés és il·limitat? El nostre planeta està en condicions de donar el nostre model de progrés a tots els habitants de la terra? Ho suportarà el nostre medi ambient? Els recursos naturals seran suficients i inesgotables? Crec que és evident que no. La gent vol progrés sense canviar. No podem dir a qui lluita per gaudir del benestar que nosaltres tenim que ell no el podrà aconseguir, que fa tard. No. 

Per tant, si volem seguir progressant, ens caldrà canviar. De quina manera? No ho sé pas jo, però és evident que no podrem universalitzar el nostre model sense adoptar canvis que facin possible un accés a una vida digna a tots els que la persegueixen. O sigui, a tota la humanitat. Haurem de compartir els recursos que siguem capaços de generar, així com els recursos naturals, si volem mantenir el nostre planeta en les pàgines de la història. Ens caldrà canviar models, compartir i acceptar que una vida digna per a tothom demana un anivellament que només aconseguirem si uns incrementen les seves expectatives i uns altres posem el fre de mà.

Després m'he preguntat si per progressar sempre cal canviar. El canvi en si  mateix porta al progrés? No ho crec. Canviar per canviar no du enlloc. A vegades, canviar pot suposar un retrocés. N'hi hauria molts exemples. En definitiva, doncs, crec que les paraules del savi són ben certes. Volem progressar sense canviar. Progressar, però, a vegades ens demanarà canviar i unes altres vegades ens demanarà seguir fidels a un camí. El que hem de fer és perdre la por al canvi, però sense buscar-lo en si mateix. De fet, el que hem de fer és perdre la por, qualsevol por, és l'única recepte que ens durà a la llibertat i aquesta al progrés universal.