El tresor d'estimar

Una tasca per a tothom (i II)

2012-01-08T13:23:00.001+01:00

Quèho fa, doncs, que davant una creixent demanda d’espiritualitat, la religiositatvagi de baixa? No sé si hi ha una resposta universal; segurament hi ha motiuscompartits, però jo n’apuntaré alguns en el context de la nostra realitatsocial més propera.

Unaprimera aproximació passa, des del meu punt de vista, pel fet que la religióinstitucionalitzada que més coneixem, la cristiana catòlica, ha esdevingut unreflex del que significa l’Antic Testament. Una religió dirigida a l’externalitat,als ritus, a les obligacions i les prohibicions. Una religió més doctrinal imenys vivencial. Una religió que s’expressa en el compliment d’uns deures. Aixíparlem dels practicants referint-nos als que compleixen l’obligació d’anar amissa els diumenges o als que reben els sagraments. Hi ha un cert paral·lelismeentre l’Antic Testament i els Vedes hindús. Tractem molt sobre l’expressióexterna de la religió i oblidem l’espiritualitat que va dirigida més a la vida,a l’experiència.

Enla història del cristianisme, i encara avui, s’ha tractat la Bíblia com a unllibre històric, des de la creació del món amb Adam i Eva, passant pel diluviuniversal. Avui en dia aquest fet fa que encara moltes persones somriguin iparlin de contes de fades quan se’ls recorda aquests episodis de la Bíblia. Decara a la major part de la gent encara pesa aquesta visió. Amb els avençoscientífics aquestes històries encara són percebudes com a intents per aexplicar la història de la terra i l’univers. Ha estat més impactant ladivulgació de la ciència que no pas l’esforç de l’Església a explicar que en laBíblia no hi hem de buscar un llibre d’història sinó la vivència personal icol·lectiva de l’experiència espiritual. L’antic testament ens presenta un déutranscendent situat dalt del cel i allunyat de la persona humana. Tot i que jahi llegim que déu va crear l’home i la dona a la seva semblança, ens hem quedatamb la idea que la divinitat es vesteix amb una gran túnica i du una gran barbablanca i venerable. Ens hem quedat amb la superficialitat. Aquesta visiósecular ha calat profundament en la nostra societat. Només cal recordar com l’Esglésiaes va convertir en un poder terrenal que cremava heretges i conqueriaterritoris. Una Església que lluitava contra la ciència, Copèrnic, Galileu,Giordano, etc. Una Església que lluitava contra els descobriments que l’egiptologiaanava fent en poder desxifrar els jeroglífics, com feu Champollion, preocupadaperquè la interpretació dels jeroglífics podia ridiculitzar la seva afirmacióque no podia haver cap vestigi d’una civilització anterior al diluvi universalque ho hauria d’haver devastat tot. En aquest camp, l’Església no podia vèncerla ciència.

Durantsegles la Bíblia fou un llibre prohibit al comú de la gent. Només uns pocs lapodien llegir. Uns pocs que la podien mantenir segrestada i amb dret ainterpretar-la segons la seva conveniència, mantenint en la ignorància la restade mortals.

Jesús,el nou testament, apropaven aquest déu transcendent que dirigia el món des delseu setial. La religió s’introduïa al cor dels homes i assenyalava com trobardéu en el nostre interior, més enllà de ritus i ofrenes.

Com els Upanishads o la Bhagavad Gita, ens condueixpel camí per on podem descobrir la nostra unió amb la divinitat i a través d’ellaamb tots els éssers i l’univers. La religió no té cap sentit si no ens porta a l’alliberament.L’individu ha de seguirun camí i un procés individual que el durà a entendre la seva vessantcomunitària.

Aquestés un camí per a tothom, no només per a uns quants. Per al monjo, per al casat,per al solter, per al ferroviari, per al barquer. El místic ho entén perquè hoviu.

Aquestnadal que hem passat ens recorda tot això. Déu no és un ésser allunyat quecastiga i premia des de qui sap on. Déu és en l’home, en cada home i dona; quanel retrobem en el nostre interior el trobem en tots i cadascú, en la natura, iaixò ens fa estimar com ens estimem a nosaltres mateixos. Les porsdesapareixen, els esclavatges es fonen, esdevenim lliures.

Sillegim els llibres sagrats, com els anomenem, ja sigui la Bíblia, o els textoshindús, budistes o sufís, descobrirem que es tracta de textos en què se’nsrevela l’experiència espiritual de la humanitat. Tots ells ens apunten el camíque només nosaltres podem descobrir per mitjà de l’experiència, són textos perésser viscuts. Són per tots i no per uns pocs i escollits. Descobrirem que elcamí que ens assenyalen passa per l’amor gratuït, però per descobrir-ho, hem depenetrar en el nostre interior per a descobrir allò que ens fa U amb Déu i ambtot i tothom. Són textos de vida, no pasd’història.

Acabo amb uns versos extrets de l'obra el Jardiner de Rabindranath Tagore:

Al punt de la mitjanit, l'home que volia ser ermità digué: "és hora que deixi la meva llar i vagi a la recerca de Déu . Qui m'ha entretingut ací tant de temps?"

Déu murmurà: "Jo". Però l'home tenia les orelles closes.

En un costat del llit dormia plàcidament la seva dona, amb un infant adormit sobre el pit. L'home digué: "Qui sou vosaltres que m'heu enganyat durant tant de temps?"

La veu respongué novament: "Ells són Déu", però ell no ho sentí.

L'infant plorà en somnis i s'estrenyé contra la seva mare. Déu manà: "Detura't, foll, no deixis la teva llar", però l'home tampoc no l'escoltà.

Déu sospirà, aleshores: "Perquè el meu servent vol venir a mi, abandonant-me?"

Una tasca per a tothom (I)

2012-01-07T13:47:00.000+01:00

Tot sembla indicar que en el món actual les religions, la religió, va de baixa. En el món occidental les estadístiques corroboren aquesta afirmació. Les religions de l'àmbit greco-romà, o sigui les judeo-cristianes, semblen anar clarament de baixa. Només cal fer una ullada a les dades objectives sobre casaments que es produeixen en l'àmbit cristià en comparació a les que es celebren en l'àmbit civil. Si ens cenyim al nostre país, podem observar les esglésies buides en les celecracions dominicals de cada setmana. Només en celebracions de caire popular les esglésies s'omplen o bé en determinades visites papals. Podem també veure com els capellans catòlics han de duplicar els seus esforços per arribar a les nombroses parròquies per càpita que els toca. No hi ha noves vocacions que substitueixin els capellans ja jubilats. En les comunitats religioses també s'observa clarament aquest fenòmen. En les ciutats del nostre entorn no parem de veure la desaparició de convents de monges amb presència secular a les nostres viles. Ni la importació de persones d'altres continents no poden posar remei a aquest fenomen.

En referència als capellans, el fenomen es veu incrementat per les exigències arbitràries que les persones que han de prestar els serveis sacerdotals han de complir. Ser homes, és a dir, no comptar amb les dones per poder prestar aquest ministeri, juntament amb la condició de ser persones cèlibes impedeix que moltes persones que podrien estar en condicions de prestar aquests serveis comunitaris es veuen expulsats i rebutjats a l'hora d'escollir els candidats.

Pel que fa a les comunitats religioses, els models basats en èpoques medievals i decimonòniques sembla que no es presenten prou atractives perquè persones amb fe escullin o se sentin cridades a la vida religiosa tal com l'entenem de forma general. Amb algunes excepcions comptades, doncs, podríem pensar que estem abocats a la desaparició d'instituts i ordes religiosos en els pròxims anys. En alguns casos es fan esforços d'adequació al món actual per a sobreviure, tot intentant no trair l'esperit dels seus fundadors.

Per altra banda, sembla que davant la devallada de les religions institucionalitzades, hi ha una demanda creixent d'espiritualitat en les nostres societats. Persones que cerquen camins que donin sentit a les seves vides. Una societat materialista en excés ha deixat un buit que no satisfà nombroses persones que intueixen que la vida no es pot reduir a un simple procés material en què només compte l'acumulació de riqueses i béns. Les propostes que provenen de les religions institucionalitzades sembla que no acaben de satisfer aquesta necessitat espiritual de les persones. El materialisme s'ha anat imposant en totes les societats, fins i tot en aquelles que tradicionalment han tingut un fort component d'espiritualitat en la seva configuració, com podria ser el cas de l'Índia, per exemple. Si seguiu les cròniques d'en Jordi Joan Baños des del subcontinent indi hom ho pot percebre.

Les religions institucionalitzades, doncs, es veuen impotents per a oferir i atraure tots aquells que volen seguir una vida amb un sentit de transcendència. Potser aquestes religions haurien de revisar si no han abandonat l'essència del seu origen i s'han enquistat en crear estructures de poder i control que les ha allunyat del missatge original i l'esperit que els donava sentit. És un fet, doncs, que la religió va de baixa, però tot apunta que l'espiritualitat va a l'alça.

(continuarà)

La mare terra

2012-01-02T18:19:00.000+01:00

Els éssers humans no ens cansem d'explotar el nostre planeta. Creiem que el planeta és inesgotable, però ens enganyem. El contaminem, l'enverinem, emetem gasos d'efecte hivernacle sense parar, injectem productes químics sense parar amb l'objectiu de produir més, d'explotar els seus recursos sense límit. El nostre planeta és el resultat de milions d'anys d'evolució que ens entestem a dilapidar en poques generacions. Parlem de l'escalfament del planeta, però no fem res per no contribuir a aquest escalfament. No som conscients que som els únics animals capaços de destruir-lo. Al pas que anem, farem realitat aquesta animalada. No en som conscients, però sabem que ho estem fent, cosa que ens converteix en veritables estúpids.

Contaminem les aigües dels mars i els oceans, contaminem els aqüífers, els rius, les aigües freàtiques, contaminem l'aire que respirem. Som capaços de fer-ho per organitzar després conferències com les de Kioto o Durban en les quals decidim convertir el món en un mercat de compra-venda de drets per a seguir enverinant el nostre planeta de forma organitzada i ordenada. Som la civilització del creixement insostenible, som la cultura del més i més, acceptem que cada dia desapareguin espècies animals i plantes. No tenim aturador, no tenim sostre. L'home és el rei de la creació. La natura al servei de la nostra cobdícia.

Fem oïdes sordes al clam de la terra. La riquesa ho fustifica tot. Volem produir cada cop més, més que ahir. Volem visitar tot el món, viatjar per tot arreu, com si la nostra felicitat depengués de tot això. Fem depuradores per poder embrutar l'aigua, fem tractats per poder contaminar l'atmosfera, creem indústries per poder reciclar materials no biodegradables, inventem productes per reparar la nostra depredació de la natura. Els pagesos inunden de purins els seus conreus per després obligar a instal·lar desnitrificadors a les nostres xarxes de distribució d'aigua contaminada, ens neguem a desenvolupar la tecnologia per a obtenir energia renovable perquè interessa que el món segueixi depenent dels interessos de les grans companyies que mercadegen amb els combustibles fòssils.

Sempre ens havien dit que cal actuar sobre les causes dels nostres problemes, sobre les causes de les malalties, però no ho fem. Com les companyies farmacèutiques que prefereixen comercialitzar un medicament que cronifiqui una malaltia enlloc de curar-la. El nostre món no ho suportarà. La terra es revelarà. I llavors serà massa tard. Tenim les millors tecnologies per gaudir de les meravelles situades a l'altre extrem de la terra sense necessitat d'anar-hi físicament, però ens desplacem més que mai perjudicant d'aquesta manera aquestes meravelles i contaminant el planeta amb els mitjans que utilitzem per a desplaçar-nos. Donem culte als nostres cossos fent exercici dia rere dia, però som incapaços de canviar el nostre model de vida per salvar el planeta. Ens agraden els esports de risc i per això seguim construint i mantenint centrals nuclears que posen en risc milers de vides humanes i la fauna i la flora. Fukushima no ens ha ensenyat res. Estem disposats a pagar aquest preu posant les nostres vides en una loteria que esperem que no ens toqui a nosaltres. La nostra civilització és capaç de generar tanta quantitat de saviesa com d'estupidesa.

Ja ens arribarà el temps de plorar. Els grans corrents d'opinió que només els poderosos de la terra són capaços de crear ens han convertit en consumidors empedernits d'allò que els interessa que consumim. Ens han convençut que la vida no és possible sense mòbils, milions de cotxes, avions, exèrcits, etc. Hem inculcat als nostres infants que sense aparells electrònics que generen tones de residus i dalmen la terra per l'obrenció de metalls i minerals indispensables per al seu funcionament no hi ha manera de ser feliços. Hem creat mercats de futur sobre aliments que podrien resoldre la fam en el món, hem plantat milers d'hectàrees de cereals que no serviran per alimentar ningú, sinó per crear biocombustibles que han col·locat preus desorbitats sobre aquests productes que molts no poden comprar. És el nostre món que hem decidit liquidar en quatre dies i costi el que costi.

Podem posar-hi remei, però no volem. Serem consumidors fins al final, fins a consumir el planeta. La responsabilitat recaurà sobre nosaltres, sobre tots i cadascun de nosaltres. A no ser que reaccionem, encara hi som a temps, encara podem rectificar.

Picabaralles a Betlem

2011-12-30T17:34:00.002+01:00

Aquests dies, com ja és costum, hem assistit a les tradicionals picabaralles de les diferents esglésies cristianes en el lloc on, segons la tradició, va néixer Jesús. Hem pogut veure armenis i ortodoxes esbatussant-se de valent i la policia palestina esbatussant-los a tots dos. En aquesta ocasió no hi participaven els catòlics perquè aquests celebren el nadal en una altra església a tocar de la de la Nativitat. Aquests episodis se succeixen any rere any en aquestes dates i es reprodueixen durant les festes de pasqua. L'espectacle és realment lamentable i és expressió del poc que les religions institucionalitzades poden aportar a l'espiritualitat i a la felicitat dels éssers humans.

A la vista de tot plegat, es fa difícil de creure en els fruits aconseguits després d'anys d'ecumenisme de les diferents esglésies cristianes. Després d'aquests espectacles, hom no té gaire ganes de ser etiquetat com a cristià. Les religions institucionalitzades tenen poc a veure amb el veritable sentit de la paraula religió, que en la seva arrel llatina podem traduir per lligar o unir.

El que passa a terra santa, és així com l'acostumem a anomenar, té poc a veure amb la santedat. Per començar, parlar de terra santa referit a un lloc concret és el mateix que dir que la resta no gaudeix de la mateixa santedat. Les religions institucionalitzades s'han oblidat de l'espiritualitat i han sacralitzat les coses, els llocs, els símbols. És així com les grans institucions religioses ordenen ritus, llocs sagrats, normes, prohibicions i obligacions. Les religions institucionalitzades separen els éssers humans enlloc d'unir-los. Els converteixen en esclaus enlloc d'alliberar-los. La religió, així, es converteix en una cosa diferent del seu sentit original. Jesús no fou pas el primer cristià, ni tan sols va fundar una religió. Budha no fou pas budista. El seu missatge era alliberador, d'unió entre les persones i entre aquestes i l'univers, la terra, la creació. Cadascun en el marc de la seva cultura i el seu context històric. Ells no van crear ni temples, ni llocs sagrats. Han estat els seus seguidors que ho han fet. Seguidors que han sacralitzat textos i llibres, donant més importància a la forma que al fons, a la lletra que a l'esperit que transmeten.

El coneixement i el camí que ens du a la vida plena són a la base de l'espiritualitat. La Bíblia, els Upanishads, els Vedes, la Bagavad Gita, els Sutras ens parlen del mateix. No hi ha temple que valgui, trobarem la resposta en el nostre interior, en el coneixement de la realitat, en la nostra ànima, en l'Atman, en el Jo profund que ens uneix amb tota la humanitat, amb tot l'univers. És en aquest Jo profund, que no és el jo individual format pels nostres pensaments i emocions, que trobarem la resposta al que som i a qui som, en essència U amb la divinitat. Com algú ha dit, val més una unça de pràctica que una tona de teoria. Estimar els altres com a un mateix és el mateix que dir que quan fem mal als altres ens el fem a nosaltres mateixos. Els anomenats textos sagrats no són altra cosa que el relat d'una experiència interior viscuda pels que els van escriure. Una vivència profunda que ens han volgut transmetre. No ens quedem amb la lletra i intentem viure la seva experiència.

Els fets que es repeteixen any rere any a Betlem ens indiquen que aquest no és el camí, el camí és el coneixement d'un mateix, de nosaltres com un tot, de l'ésser, i aquest coneixement ens durà a la joia a través de l'amor.

Historicitat de Jesús

2011-12-26T13:40:00.002+01:00

He tingut ocasió de llegir els dos articles de l'Albert Sànchez Piñol al diar ARA en què posava en dubte la historicitat de Jesús de Natzaret. He de reconèixer que els dos articles m'han semblat interessants. No m'han semblat gens escandalosos. L'Albert reemprèn els dubtes que sempre han existit referent a l'existència històrica de Jesús. Algunes persones sembla que s'han escandalitzat o s'han enutjat amb l'autor dels articles. No és el meu cas. Crec que l'Albert ha estat prou honest. Ja des del mateix títol de la sèrie. "Probablement Jesús no va existir mai". Els dos articles de la sèrie no estan exempts de certa ironia o humor extravagant. Però si ens centrem en si tenim prou fonts fiables des del punt de vista històric que corroborin l'existència o inexistència d'una persona anomenada Jesús de Natzaret, no podem negar que tan dificultós és afirmar la seva existència històrica com la seva inexistència.

En el primer article, l'humor d'en Piñol pot ser molest per a alguns, ho entenc. Situats en el segle I de la nostra era, a Palestina, en els territoris i regnes que la conformaven, era relativament freqüent l'aparició de personatges amb vocació profètica que es proclamaven Messies del poble d'Israel. Un poble que en la seva dilatada història havia sofert deportacions innombrables en els diferents imperis que van dominar aquella àrea geogràfica. Babilònia, Assíria, Egipte, etc. També és cert que per la seva situació geogràfica, fou un poble que rebé fortes influències de cultures properes i llunyanes, com l'Índia, Pèrsia, els grecs i romans i els egipcis entre altres. Avui no ens ha de ser difícil entendre aquesta capacitat d'influències i intercanvis en el món tan interconnectat que tenim. El comerç, les idees i les religions, sens dubte s'entrecreuaven en aquell territori.

En una terra tan procliva a l'existència de profetes i salvadors, és força normal que la figura de Jesús no fos una figura que cridés molt l'atenció. Era, en el cas d'haver existit, un altre dels profetes i messies de torn. És normal que per als cronistes de l'època no fos una figura a ressaltar. Llastimosament no tenim els registres del cens de l'imperi romà on s'hi podria trobar l'anotació d'un tal Jesús, fill de Josep i Maria. I en el cas d'haver arribat fins als nostres dies, segur que trobaríem molts Jesús, fills de Josep i Maria. La qual cosa no ens serviria de massa.

La manca de fonts coetànies, doncs, no ens demostren ni l'existència o inexistència d'un personatge com Jesús de natzaret. Sí que ens demostren, en canvi, que hi va haver un grup de persones que van quedar trasbalsats i que van transcendir el seu temps i el seu origen geogràfic. Es van escampar arreu de l'imperi i amb Constantí la seva organització va esdevenir religió de l'imperi. Després de morts i assassinats aquelles persones van donar testimoni d'alguna cosa que els donava una força immensa. Els dubtes, doncs, sobre la historicitat de Jesús de Natzaret no haurien d'escandalitzar ningú. El cristianisme no depèn de la demostració científica d'aquesta historicitat. De la mateixa manera que mai no podrem demostrar l'existència d'un ésser superior que ordena el cosmos i a qui uns anomenen Déu, altres Al·lah i altres Brahma. El fenomen religiós és universal i les diferents tradicions religioses i espirituals comparteixen principis i devergeixen en molts dels seus enfocaments. En el cas de Jesús de Natzaret, la seva importància per als creients no depèn de la historicitat de la seva figura. Així, també, els creients no s'haurien d'escandalitzar pel fet que algú ens recordi que la coincidència de celebracions religioses i fenòmens astronòmics és un fet, així com l'aprofitament de festivitats paganes on s'hi van encabir festivitats religioses.

Els articles de Sánchez Piñol també es podrien haver titulat "Probablement Jesús sí que va existir", sense que canviés el contingut dels seus escrits que en determinats paràgrafs cal agafar-se amb cert humor i sense estripar-se les vestidures.

Benvingut, benvinguda

2011-12-22T22:37:00.000+01:00

En els temps en què solia viatjar cap a altres països com a visitant, mai no havia vist la teva cara. Només veia individus impersonals, fins i tot atractius. He vist diferents cultures, diferents civilitzacions, formes de viure. He vist la pobresa a flor de pell, una pobresa amagada en la quantitat. És més fàcil veure un pobre que no pas milers de pobres. Veure un pobre ens crea incomoditat, veure'n molts fa que quedin diluïts. Mai no he viatjat de forma ostentosa, però això no significa que vosaltres no em veiéssiu ostentós. Jo passava uns dies en el vostre món tot sabent que retornaria al meu poc després.

Ara alguns de vosaltres heu vingut al nostre món. Un món que us ha enlluernat per la seva ostentació. Un món que pensàveu que us donaria oportunitats de millorar les vostres condicions de vida. Alguns us heu jugat la vida per arribar-hi. Molts s'han quedat pel camí. Volien poder guanyar-se la vida per sostenir els que deixàveu allà. La gana i la manca d'horitzons us ha fet creuar mars i muntanyes, posar-vos en mans de traficants de persones sense escrúpols que no dubten a deixar-vos penjats, si cal, encara que els hàgiu donat tot el que teníeu. Heu deixat pares, mares, fills, esposos i esposes. Si la vostra decisió va haver de lluitar contra el dolor de la separació, el vostre camí fins a nosaltres no ha estat menys dolorosa. Tampoc la vostra estada entre nosaltres.

Us heu trobat un país molt diferent al que havíeu imaginat. Potser ens havíeu conegut a través de la televisió o d'alguna pel·lícula. Costa tan poc equivocar-se! Costa tan poc posar esperances en un altre lloc diferent al que ja coneixeu! Coneixeu bé la gana, el no futur. Potser has vingut pels teus fills, ni tan sols per tu. Potser has enviat el teu fill, amb un ai al cor perquè pogués fer tot el camí. No sé si eres conscient dels perills. Segrest, explotació, assassinat, accidents. Però res d'això no t'ha aturat.

La teva pell, la teva llengua, la teva cultura et delaten. De cop t'has vist com l'atracció sobre la que es posen totes les mirades. La teva vestimenta també et delata. Has vingut només per buscar una oportunitat que el teu país no t'ha donat. De sobte, et trobes perdut, fins i tot, rebutjat. Has vingut a treballar, però de moment et veus visquent de la caritat i la solidaritat. No era això el que buscaves. Tan sols volies dignitat. Una dignitat de persona. No pensaves fer-te ric en quatre dies, però sí que esperaves poder dur una vida dura de treball, però digne. Et veus com un aneguet lleig. Desplaçat i diferent. Busques suport entre els que són com tu. La gent de la teva cultura i la teva tradició. Gent amb qui et puguis comunicar. Dubtes si has pres la decisió encertada.

Trobes incomprensió entre nosaltres. T'acusem de rebre un tracte preferent. D'aprofitar-te dels nostres recursos, del nostre sistema de protecció social, del nostre sistema de salut. Tu ens vols explicar que no, que només has fugit de la fam i la pobresa, no tan sols d'això, sinó de la condemna de per vida que arrossegaves en el teu lloc d'origen. No ens agrada la teva religió, ni la teva cultura i tu et preguntes què ens has fet perquè et rebutgem sense ni tan sols coneixe't. No esperaves que et rebéssim amb els braços oberts, però tampoc que et giréssim l'esquena.

Jo et diria que ens donessis temps. Tu necessites temps per a situar-te i ubicar-te en la nostra manera de ser. Sigues benèvol i dóna'ns temps també a nosaltres. Sí, nosaltres també necessitem temps per a conèixer-te. Per descobrir la persona que ets, per descobrir-nos en tu. No sé si ets més digne de compassió tu o nosaltres. La majoria de nosaltres estem en condició de ser compassius, de mirar d'entendre't i comprendre't. De veure en tu la nostra immensa sort. Sí, dóna'ns temps i perdona la nostra intolerància, els nostres prejudicis. Perdona que no sapiguem veure les teves qualitats i que el primer que veiem sigui les teves diferències. El color de la teva pell, el déu a qui tu reses, els teus vestits extravagants, el teu idioma estrany a les nostres orelles. Donem-nos temps. Estic segur que trobaràs persones que t'estimaran i respectaran, estic segur que trobaràs persones a qui estimar i respectar.

Estàs espantat i tens por, ho comprenc. Mira de comprendre que nosaltres estem tan espantats com tu, també tenim por. La teva por al desconegut és la mateixa por que nosaltres tenim. La coneixença mútua esvairà aquesta por al desconegut. No desesperis. Tots passem temps difícils, però tu ens podries ensenyar dificultats majors que les que nosaltres travessem. Estic segur que ens entendrem, que ens comprendrem. Paciència, tu amb mi i jo amb tu. Tu i jo no som gaire diferents, millor dit, no som gens diferents. Rere la nostra cultura, la nostra llengua i religió, hi ha un rerefons més profund que és comú a totes les persones. Quan aquest rerefons, que és el mateix en tu i amb mi, aflori, veuràs com la por haurà desaparegut. Només em resta donar-te la benvinguda.

Dona jutjada

2011-12-16T19:28:00.000+01:00

Et veig sovint en una de lesrotondes de la carretera. Aturada, mirant els cotxes que passen a la recerca declients. Ets jove i has vingut d’algun altre país tot buscant una vida dignaque no podies tenir en el teu. No sé si hauràs vingut essent conscient de lafeina que acabaries fent aquí. Potser has estat víctima d’alguna de les màfiesque entre nosaltres exploten joves com tu per a exercir la prostitució. Opotser no, potser sabies el que venies a fer, enlluernada pels ingressoseconòmics que pensaves que podies tenir dedicant-te a aquest negoci.

Segurament tens una família aquío allí. Uns pares que pateixen per tu, lluny de casa, que potser no saben a quèet dediques. Potser, fins i tot, tens alguna criatura a qui alimentar i educar.Et miro amb respecte. Sense jutjar-te. Fins i tot amb compassió, sense poderevitar pensar com és la teva vida i lateva professió. Em pregunto si ets feliç.

Penso en els teus clients, lespersones que demanden el teu servei. Alguns que deuen ser pares de família ambuna posició respectable, altres de més joves. Uns i altres vénen a tu buscantsatisfer un desig irrefrenable, un plaer fugisser. Et veuen com un objecte, nosé si es fan cap mena de pregunta sobre el que t’amoïna, els teus sentiments,etc. No sé si et miren els ulls per veure-hi la persona que amaguen.

Els dónes un plaer que dubto quetu comparteixis. Però això a ells no els deu preocupar. Els que passen et deuenmirar de moltes maneres. Els uns menyspreant-te, altres desitjant-te. Jo etmiro amb tendresa. No he pogut mirar-te als ulls. Però sé que ets una personaamb sentiments, una persona que estima, que pateix, que té dificultats comtothom. Qui sóc jo per a jutjar-te. La nostra societat blasma el teu ofici,però la clientela mai no s’acaba. Hipocresia.

Només sé que si Jesús tornés aser físicament entre nosaltres seuria a taula amb tu i compartiria un àpatsenzill. Parlaríeu i riuríeu, potser ploraríeu plegats. I tots els altres ensescandalitzaríem. Potser Jesús et diria que tu també ets digne de gaudir de lafelicitat, de ser partícep del Regne de Déu. Que tu passaries per davant demolts altres que ens creiem ser els primers a la seva taula. I nosaltres no hoentendríem.

No puc evitar aquests pensaments.No, no som ningú per a judicar els altres. L’amor no és plaer, l’amor no ésfelicitat, l’amor és i en ell hi trobarem la felicitat, la compassió, lacomprensió, la veritat. L’amor no necessita causalitat, ni finalitat. Tot itothom que ens envolta és digne de rebre el nostre amor. “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”.

El brot de Jesè

2011-11-29T11:37:00.001+01:00

Ja tornem a ser al temps d'advent. Els anys passen volant i som a les portes d'un nou nadal i d'un nou any. Entrem en un temps en el qual sembla que el món, sobretot el més pròxim, el que més coneixem, ha de mostrar una cara amable, una felicitat obligada i fingida. Passarem el nadal com si les nostres preocupacions del dia a dia s'esfumessin per uns instants. Les guerres, les malalties, les nostres preocupacions per la crisi econòmica, la manca de feina i la desesperació per un futur incert, semblaran no existir. Amagarem sota la catifa les nostres misèries humanes, les nostres responsabilitats sobre aquestes misèries.

Creurem ser feliços sense ni tan sols saber en què hem de basar la nostra felicitat. Saludarem els companys, els amics, la família amb una rialla mancada d'autenticitat. Perquè seguim sense saber què és això de la felicitat. Confondrem la felicitat amb els nostres plaers, confondrem la nostra felicitat amb allò que en diem amor. Però ni tan sols estem segurs de què és l'amor.

Sovint sentim a dir que la felicitat no existeix, que només la coneixem a petits sorbets. Però em fa l'efecte que aquests petits sorbets no són pas d'amor. Seran altres coses, però no pas d'amor. Posem la nostra felicitat en mans del desig i de l'acompliment dels nostres desitjos. Pensem que la felicitat és un estat que va i bé a petites dosis. La confonem amb el plaer, amb la satisfacció personal, amb l'assoliment dels nostres objectius, amb les nostres afeccions, ja siguin materials o sobre les persones.

La felictat no és un estat, no és cosa d'un moment. La felicitat és la nostra vida, encara que no la sabem descobrir. La felicitat no té temps, ni hora. La felicitat només es troba en l'amor. Però ai làs! Si no sabem què és això de l'amor, com ens ho farem? A l'acte sexual n'hi diem fer l'amor, com si no hi pogués haver acte sexual sense amor. Com si l'amor es fes.

Tenim prejudicis, dependència d'altres persones que ens impedeixen ser lliures. Que ens impedeixen veure-les tal com són i no tal com voldríem que fossin. Fem actes solidaris, però pensem més en nosaltres mateixos, en la nostra satisfacció pel nostre acte que no pas perquè estimem. L'amor, la felicitat, no té ni ahir, ni demà. La felicitat és un ser en tot moment, ara mateix. Sense portar cap mena de registre. Ni de bones accions, ni de males accions, ni amb bones persones, ni amb males persones, ni amb simpaties, ni amb anitpaties. El perfum d'una rosa no escull sobre qui escampar la seva olor. Perfuma tothom que s'hi acosta.

Isaïes ens ho apunta. El llop viu amb l'anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó són amics, l'óssa i la vaca es fan amigues, les criatures juguen sobre el cau de l'escurçó.

La felicitat, l'amor, ens deslliura de la por, ens allibera de tota esclavitud. Ens costa descriure o definir què és l'amor i la felicitat. Grans savis ho han intentat. Però potser ens és més fàcil saber el què no és l'amor. Potser hi podem arribar per la negació del què no és. No és gelosia, no és ambició, no és tornar mal per mal, no és enveja, no és egoïsme, no es troba en els béns materials i les riqueses, ni tan sols en les persones a qui diem estimar. No, l'amor i la felicitat es troben dins nostre, en el nostre ser més íntim.

Els lliris dels camps ens ho mostren i els ocells del cel. En la seva bellesa, en el seu perfum, en el seu vol lliure, sense preocupar-se per acumular res, sense ser esclaus de res, ni de ningú. Sense soledat, però estant sols en tots i en tot.

L'advent i el nadal ens ho apunten, però ho hem de descobrir per nosaltres mateixos. Mirant la nostra vida com un observador, analitzant el fet i el mateix observador. No podem posseir la felicitat i l'amor, només podem ser feliços i amorosos. Ara.

Progrés i canvi

2011-11-13T20:45:00.000+01:00

No fa gaire vaig sentir un savi que deia: La gent vol progrés, però sense canvis.

Progrés sense canvis. Em va fer rumiar una mica. Vaig fer un esforç per trobar un exemple que certifiqués aquesta afirmació. Després de pensar una mica, vaig trobar-ne un.

La nostra civilització és un exemple de progrés continu al llarg de la història. De temps immemorial, hem progressat, no pas sense ensopecs, sense reculades. En el nostre món occidental hem progressat en múltiples camps. La ciència, la tecnologia, l'estil de vida, la salut, el benestar, etc. Ha estat un progrés limitat a una part molt petita del nostre planeta. Mentre els uns progressàvem, altres continuaven confinats al marge del progrés. De fet, són més els que han quedat al marge d'aquest progrés que no pas els que ens han acompanyat en aquest camí. Segurament caldria convenir què entenem per progrés, però no em proposo ara aquesta qüestió. En general em refereixo a un progrés de tipus material, de caire essencial en el nostre estil de vida.

El nostre món ha experimentat un creixement demogràfic que poc podíem preveure anys enrere. Malgrat les guerres, la fam, les malalties, hem crescut demogràficament. Ara ens diuen que hem arribat als set mil milions de persones habitants del nostre planeta. Això en part i en si mateix és fruit d'aquest progrés. Ara, però, resulta que si fins fa pocs anys el progrés el gaudíem una part molt petita dels habitants del nostre planeta, ara, deia, en som bastants més que gaudim d'aquest progrés. Alguns territoris del nostre planeta que estaven al marge del nostre progrés, ara formen part i gaudeixen del mateix. I la llista d'espera augmenta. És ben lícit. Ningú pot ser discriminat del dret d'accés a una vida millor. Però aquest progrés és il·limitat? El nostre planeta està en condicions de donar el nostre model de progrés a tots els habitants de la terra? Ho suportarà el nostre medi ambient? Els recursos naturals seran suficients i inesgotables? Crec que és evident que no. La gent vol progrés sense canviar. No podem dir a qui lluita per gaudir del benestar que nosaltres tenim que ell no el podrà aconseguir, que fa tard. No.

Per tant, si volem seguir progressant, ens caldrà canviar. De quina manera? No ho sé pas jo, però és evident que no podrem universalitzar el nostre model sense adoptar canvis que facin possible un accés a una vida digna a tots els que la persegueixen. O sigui, a tota la humanitat. Haurem de compartir els recursos que siguem capaços de generar, així com els recursos naturals, si volem mantenir el nostre planeta en les pàgines de la història. Ens caldrà canviar models, compartir i acceptar que una vida digna per a tothom demana un anivellament que només aconseguirem si uns incrementen les seves expectatives i uns altres posem el fre de mà.

Després m'he preguntat si per progressar sempre cal canviar. El canvi en si mateix porta al progrés? No ho crec. Canviar per canviar no du enlloc. A vegades, canviar pot suposar un retrocés. N'hi hauria molts exemples. En definitiva, doncs, crec que les paraules del savi són ben certes. Volem progressar sense canviar. Progressar, però, a vegades ens demanarà canviar i unes altres vegades ens demanarà seguir fidels a un camí. El que hem de fer és perdre la por al canvi, però sense buscar-lo en si mateix. De fet, el que hem de fer és perdre la por, qualsevol por, és l'única recepte que ens durà a la llibertat i aquesta al progrés universal.

Bru (i 3)

2011-10-05T18:56:00.000+02:00

Havíem deixat Bru recomponent el grup. Després d'uns moments de dubte, aquells homes van entendre que el projecte engegat per Bru podia sobreviure sense el seu inspirador. Potser era obra de Déu i Bru els digué que intentaria tornar. Landuí fou elegit prior. Van proposar-se de continuar. Però com vam veure, havien fet donació del desert de Chartreuse a l'abadia de Chaise Dieu. Bru va arribar a Roma la primavera de 1090. Alguna intervenció va tenir en l'assumpte de la retrocessió dels dominis de Chartreuse davant Urbà II. Sembla que les coses no foren fàcils. El setembre de 1090 l'abat de Chaise Dieu restitueix la propietat de Chartreuse al grup d'eremites, no sense disgust. Sembla que ho fa més per obediència a la petició del Papa que no pas amb convenciment. Deixem-ho córrer. Sembla que fins i tot espera que l'arrencada dels eremites acabi de nou en fracàs i pugui tornar a la possessió de la propietat.

Urbà II, en ple cisma de l'església, intenta rodejar-se de persones de talla fidels i vol nomenar Bru bisbe de Reggio. Bru rebutja el nomenament fent ús d'un dret reconegut. Urbà segurament devia parlar sovint amb Bru i hi devia veure una reritable crida al desert. Amb recança accepta la decisió de Bru. Podrà Bru retornar a Chartreuse? Doncs no. Urbà que es trobava al sud de la península itàlica, en els dominis que els normands tenien en aquella regió, ja que havia hagut de fugir de Roma, accepta la vocació de Bru, però tot indica que no vol renunciar del tot a tenir Bru a prop, cosa que no hagués estat possible si Bru hagués retornat a Chartreuse. Bru, en una data incerta s'establirà a Calàbria, en unes terres donades pel comte normand Roger. L'etapa de Bru a Calàbria no la coneixem prou bé, però algunes coses sí. Les propietats cartoixanes van passar un segle després a mans cistercenques i es van perdre molts documents per les diferents viscissituds històriques. Quan els cartoixans recuperaren aquelles propietats calabreses van recopilar tota la informació que van poder. La majoria s'havia perdut.

El moment històric de l'establiment de Bru a Calàbria és tèrbol, l'església llatina intenta substituir el domini que els cristians grecs tenen sobre Calàbria. Bru s'instal·la en un indret anomenat la Torre, prop de Milet. Hom creu que això s'esdevingué a finals del 1091. L'indret es trobava entre les ciutats de Stylo i Arena, en una zona encara molt influenciada pels grecs. No era un lloc tan solitari i ferèstec com Chartreuse, estava a 850 metres d'altitud. Bru s'hi devia instal·lar amb alguns companys. A la seva mort n'eren trenta. Per conèixer l'ideal de Bru és important llegir la carta al seu amic Raoul, le Verd i la carta als seus companys de Cahrtreuse. En l'una s'abranda davant el goig de la vida solitària. En l'altra s'observa el llaç inquebrantable entre els dos grups d'eremites. Bru no ha fundat un orde monàstic, això ho veiem clar en la disputa per recuperar els terrenys de Chartreuse com ja hem vist. L'abadia de Chaise Dieu pensa que està davant de quatre arreplegats inconstants i intueix que podrà recuperar més endavant la propietat quan els eremites que hi habiten s'extingeixin o es tornin a dispersar. Però no havent fundat un orde religiós hi ha uns lligams inqüestionables entre Chartreuse i Torre que passen per la figura de Bru. La carta als companys de Chartreuse la va donar el mateix Bru a Landuí que l'havia anat a visitar a Calàbria i que en el viatge de tornada trobarà la mort.

En elles hom pot veure en la vida cartoixana un equilibri i una humanitat immenses. Ja ho deia el pare Cardona, prior de Montalegre en una entrevista que li feu en Josep Ma Espinàs. La vida cartoixana és plena d'equilibri i humanitat. És molt humana, deia ell. Allunyada de grans ascesis i rigors.

Bru va morir el 6 d'octubre de 1101 a Torre i fou enterrat com tots els cartoixans. Anys més tard es van desenterrar les seves despulles i desades en un reliquier que després de diverses viscissituds es conserva a l'església de la cartoixa de Calàbria. El papa Lleó X va autoritzar el culte a Sant Bru de viva veu només per als cartoixans i Gregori XV el 1623 el va estendre a tots l'església.

Mort Bru, diversos grups d'eremites en diferents indrets van adoptar la forma de vida de Chartreuse i uns anys després van demanar a Guigó, cinquè prior de Chartreuse, que els donés una regla. Hug, el bisbe de Grenoble i protector de Chartreuse, tenia gairebé 70 anys i va animar a Guigó que ho fes així. Guigó, però, tenia dubtes. Bru mai no va manifestar que volgués fundar cap orde monàstic. Tenia llavors vint-i-sis anys. Bru havia posat sempre els seus eremitoris sota la protecció dels bisbes del lloc. Ara ell, tan jove, havia d'escriure una regla per als eremites? Possiblement el va convèncer el fet que alguns dels primers companys de Bru encara eren vius i el mateix bisbe Hug també. Ells podien validar que seria fidel a l'esperit de Bru. La feina li va portar sis anys. Més que una regla, va descriure els costums de Chartreuse amb una aparença codificada. La va lliurar codificada el 1127 als eremites de Chartreuse, Portes, Saint-Sulpice i Meyriat. Eren els Costums que han arribat fins als nostres dies. Són la transcripció d'una experiència espiritual concreta de quaranta anys.

Bru proposa un model de vida basat en l'equilibri, la senzillesa, la llibertat i molt humana, però que només es pot sostenir en unió amb Déu i a través d'Ell amb tota la humanitat.

Bru (2)

2011-10-03T21:02:00.003+02:00

Vam deixar Bru i els seus sis companys dirigint-se a Grenoble per trobar-se amb Hug, el jove bisbe de la diòcesi des de feia quatre anys. Arriben a Grenoble en ple mes de juny, prop de la festivitat de Sant Joan de 1084. Guigó ens ho explica en la seva Vida de Sant Hug de Grenoble. Van arribar Bru i els seus sis companys a veure Hug i li manifestaren la seva dicisió de portar una vida eremítica. Hug havia tingut un somni el dia abans en què veia que el Senyor volia construir una casa al desert de Chartreuse i que set estels li indicaven el camí. Eren Bru i els sis companys. Coneixem la identitat dels sis companys, però no sabem si venien amb Bru des de Sèche-Fonataine o si alguns s'havien unit al grup en el camí fins a Grenoble. Hi havia canonges, un capellà, i dos laics. Un bon matí de juny, en ple estiu, s'encaminen tots ells amb el bisbe Hug cap a Sant Pere de Chartreuse, entrant a la vall per la Cluse. S'endinsen fins al final de la vall, més amunt de l'actual emplaçament de l'actual cartoixa. L'emplaçament actual l'escolliria Guigó després de l'allau que va sobrevenir sobre l'emplaçament original.

L'indret que Bru i els seus company escullen diu molt del tipus de vida que busquen. Una vida eremítica amagada. L'entorn es ferèstec. Només suportable per un grup d'eremites que es compenetraven. Savis com Bru i Landuí, un capellà com Hug, al que anomenen així, capellà perquè feia les funcions sacerdotals, dos canonges més, Esteve de Bourg i Esteve de Die, canonges de Sant Ruf i dos laics que s'ocuparien de les feines més materials per donar la possibilitat als altres a dedicar-se més intensament a la pregària. La vall de la Chartreuse, al peu del Grand Som, era ideal per a l'estil de vida que volien viure. Impossible explotar el terreny agrícolament, tan sols plantar alguna verdura de temporada. La vida seria austera i dura.

L'estil de vida no era el de la Camàldula en què un monestir cenobític tenia cura d'uns pocs eremites. Aquí es buscava una solitud pura apaivagada només per uns moments de trobament comunitari. No es pensava, tampoc en un gran nombre.

El clima del lloc tindria una gran influència en l'arquitectura de la cartoixa. No era recomanable allunyar massa les ermites entre si, però tampoc es volia una cel·la d'un monestir. Calia trobar una organització a mig camí de les laures palestines i els cenobis. Havien d'estar juntament sols. Les ermites estarien unides per un claustre cobert que els permetés desplaçar-se a l'abric de la pluja i la neu. Els monjos laics els instal·laran uns tres-cents metres d'alçada més avall, en un clima menys rigorós. Els veïns de Sant Pere van ajudar en tot moment els primer eremites, mentre aquests no tenien enllestides les seves ermites. Les cabanes s'havien de construir en pocs mesos, abans que arribessin les primeres pluges i nevades. Eren cabanes com les dels pagesos del país, cabanes de fusta. L'única construcció que es va fer amb pedre fou l'església. Així, doncs, van poder començar la seva vida d'eremites ben aviat, que no fou gaire diferent dels cartoixans actuals. Els monjos laics que vivien uns quilòmetres més avall s'ocupaven de les feines ordinàries. Els ermitans pregaven i treballaven a les seves cabanes. Segurament transcrivint textos de la Bíblia o dels pares del desert. Uns i altres formaven un conjunt harmoniós.

Tenim documents que ens expliquen la vida que duien els primers cartoixans. Algun de Pere el Venerable, abat de Cluny que coneixia els cartoixans molt bé perquè havia estat en un monestir prop de Grenoble i havia fet amistat amb ells. Sabem que un cop a la setmana rebien els aliments per tota la setmana, bevien aigua i vi aigualit, menjaven cadascú a la seva cabana, excepte els diumenges. Quan els veïns de Sant Pere els en regalaven menjaven formatge i peix, habitualment, però, s'alimentaven de pa i llegums. No tenen abat, el bisbe de Grenoble els fa aquesta funció. Ells es governen amb un prior. Vesteixen pobrament i tenen algunes vaques i bous que crien vedells i amb la venda d'aquests asseguren la seva manutenció. De tot això ens n'informa Guibert de Nogent trenta-vuit anys després de l'arribada de Bru i els seus companys. Ens informa que, malgrat la seva pobres i vida austera disposen d'una bona biblioteca. Diu la tradició que Bru solia endinsar-se en el bosc i pregar davant una gran pedra on encara es pot observar una creu gravada en la sòlida roca. També sabem que Bru es preocupava perquè hi hagués una certa proporcionalitat entre monjos eremites purs i monjos laics. Els estudiosos han conclòs que Bru no tenia la més mínima intenció de fundar un nou orde monàstic, la vida que duien era el resultat de la seva vocació eremítica en consonància amb un indret únic, el desert de Chartreuse.

L'any 1088, però, es produiria un fet que afectaria la vida de Bru. En una església dividida entre els partidaris de l'emperador alemany amb un papa imposat per aquest, l'església havia escollit com a papa a Eudes de Chatillon-sur Marne. Aquest havia estudiat a Reims i havia estat deixeble de Bru i després com a canonge de la catedral de Reims havia estat també company de Bru. Eudes agafà el nom d'Urbà II. En el moment de ser escollit papa, Eudes era a Cluny. Mica a mica, Urbà II es va anar rodejant de bendictins de confiança que l'ajudessin en el govern de l'església. Monjos de Cluny i altres monestirs i els va nomenar cardenals.

Amb aquests antecedents, no era d'estranyar que li arribés el torn a Bru. Això es va esdevenir vers el 1090. Deixarem de banda com Urbà II crida a Bru al seu costat. La conseqüència d'aquesta crida va ser, segur, un cop dur per a Bru i els seus companys. Feia sis anys que eren a Chartreuse, el grup s'havia consolidat i ara, de cop i volta, s'arrencava l'ànima del grup. Bru havia d'obeir. El grup d'ermitans es va dispersar. La propietat de l'eremitori va ser donada per Bru a l'abadia benedictina de Chaise Dieu, un dels antics propietaris que havien fet donació de la propietat a Bru sis anys enrere. Bru devia estar desolat. Havia de tornar a les intrigues de la cúria i els seus companys abandonaven el projecte.

El grup, abans que Bru marxés, va reconsiderar la seva decisió. Segurament Bru els devia convèncer de mantenir el seu projecte, possiblement ell mateix podria retornar algun dia amb ells. Això els devia esperonar i tot hi haver abandonat el desert de Chartreuse, es comprometen a tornar-hi. Però hi ha un problema. La propietat ha estat donada a Chaise Dieu.

(continuarà)

Octubre. Bru i Francesc

2011-09-30T19:00:00.000+02:00

Entrem al mes d'octubre. La propera setmana celebrem dues festivitats de dos sants que acompanyen la meva experiència espiritual. L'un és Francesc d'Assís, l'altre Bru de Colònia. Dues persones que sense proposar-s'ho van ser els iniciadors de dos ordes religiosos. Els dos tenen trets comuns i trets que els diferencien. Repassaré una mica alguns d'aquests trets a partir del coneixement que en tinc. Trets que ens poden ajudar a progressar en la nostra aventura espiritual. Avui parlaré de Bru. De Bru només conservem dos escrits. De Francesc uns quants més. És sorprenent que ens hagin arribat tan pocs escrits de Mestre Bru, un home que va ser una celebritat a Reims, on va ensenyar amb gran mestratge. Tan sols tenim a l'abast dos escrits d'ell. Una carta a un tal Raoul, le Verd, un antic company seu a Reims i el seu testament. Hi ha dos o tres escrits més que s'atribueixen a Bru, però que a dia d'avui no en tenim la plena certesa. Qui era Bru de Colònia?

Sabem poca cosa dels seus orígens. Sabem que va néixer a Colònia, l'antiga Colonia Claudia romana, Alemanya, pels volts de l'any 1030, no ho sabem amb certesa. Per aquells temps la ja existia una relació entre la ciutat de Colònia i la de Reims, l'arquebisbe de Colònia havia adquirit el dret de coronar els emperadors. Sembla que la seva família tenia certa notorietat a la ciutat. Sembla que per la seva intel·ligència va fer mèrits per ser enviat de ben jove a estudiar a la cèlebre escola de la catedral de Reims. Hi estudiava gent vinguda de tot Europa. El fet que Bru sobressortís en els seus estudis va fer que molts segueixin parlant de Bru com a francès, quan en realitat era alemany. Què devia estudiar Bru a Reims? Cal suposar que els ensenyaments del moment. El Trivium, (gramàtica, retòrica i filosofia), el Quadrivium (aritmètica, música, geometria i astronomia). El coronament de tots aquests estudis era la Teologia. Així, doncs, trobem Bru acabant els seus estudis complets a una de les millors escoles i de les més reputades d'Europa, Reims. L'església d'aquells moments s'enfrontava a una amenaça molt estesa, la simonia, era una pràctica per la qual algunes persones compraven càrrecs eclesiàstics, per exemple el de bisbe. Bru devia estar implicat en les coses de la ciutat de Reims com a un jove despert i actiu. No en sabem massa cosa. Tota afirmació seria fruit de l'especulació. Pocs anys després, la lluita contra la simonia el duria a diverses penalitats.

Tan sols sabem que en un moment o altre va ser nomenat canonge de sant Cunibert, a la diòcesi de Colònia. Després el nomenarien canonge de la catedral de Reims i canceller de tots els estudis de Reims, alguna cosa equivalent a rector d'universitat o conseller d'Universitats. La situació econòmica de Bru devia ser, doncs, prou benestant. Devia viure en una casa de la seva propietat, amb criats i amb prous rendes per portar una vida confortable. El seu nomenament es podria datar per allà el 1056. Això ens fa pensar que Bru era un jove superdotat, no tenia encara ni trenta anys. Per l'escola dirigida per Bru passarien autèntiques celebritats que reconeixerien més tard la influència que Bru els va causar. Contemporanis seus parlarien d'ell com a: doctor de doctors, perla de saviesa, llumenera en tota ciència, filòsof incomparable, honor dels nostres temps, etc. La seva fama sembla, doncs, prou contrastada.

Bru va ocupar durant uns pocs anys la cancelleria de la diòcesi, però va dimitir ben aviat per les seves disputes amb l'arquebisbe Manasés. S'entreveu en Bru un home intel·ligent, reconegut, però amb una estima per part de tots els que el van conèixer que ens permet endevinar un home recte, just, que queia bé als seus alumnes, companys i amics. Un líder, en diria jo, revestit d'autoritat autèntica. Mestre Bru tenia totes aquestes qualitats que ben aviat va haver de posar en pràctica en la lluita de l'església de Reims contra el seu arquebisbe.

El 1075, el papa Alexandre II comença una lluita clara contra els bisbes simoníacs. El bisbe de Reims, Manasés, n'era un. Aquest, en un principi, va tenir un comportament exemplar, però ben aviat va aflorar la seva ambició i el seu comportament escandalós. Va ser hàbil utilitzant diferents estratagemes per sortir del pas, però al final va perdre tota credibilitat. L'any 76 vàries personalitats opositores a l'arquebisbe s'exilien de Reims. Entre ells hi ha Bru. Bru perd les seves propietats i privilegis a mans de l'arquebisbe Manasés, però es mostra incorruptible. La vida dels opositors fins i tot corrien perill. Després d'anys de litigi entre Manasés i el papa i els seus legats, el 1080 Gregori VII confirma la sentència dels legats papals i commina al poble de Reims que lluiti i faci fora el seu arquebisbe i n'elegeixi un altre. Finalment, Manasés escaparà i buscarà refugi amb Enric IV d'Alemanya, enemic declarat de Roma. Mentre alguns companys de Bru havien claudicat davant Manasés, Bru no es va deixar sobornar i als cinquanta anys retorna a Reims, la primera seu episcopal de França i el poble de Reims li ofereix l'arquebisbat. Bru tenia davant seu la possibilitat d'assegurar-se un futur esplendorós i el rebutja. Rebutja les comoditats i els honors perquè durant el seu exili, tot i seguir la lluita contra el simoníac Manasés, o just després de retornar a Reims, sent la crida de Déu que l'empeny a la solitud. Així es pot llegir en la carta a Raoul, le Verd. Home estimat per tothom, per la seva virtut, és alhora un home senzill i noble. No s'admirava només la brillantor de la seva intel·ligència, sinó també la de la seva vida i persona. Això ho podem constatar en els títols fúneraris redactats pels seus coetanis que el van conèixer.

A inicis de la dècada dels vuitanta, Bru marxa de Reims amb Pere i Lambert. Va a Molesmes, a uns 150 quilòmetres de Reims i uns 40 de Troyes, on l'abat Robert ha començat una renovació monacal. Robert serà poc després el fundador del Cister. A vuit quilòmeters de Molesmes hi havia una antiga finca, Sèche-Fontaine. Amb l'acord de l'abat Robert, Bru s'hi instal·la duent una vida eremítica en aquell bosc. Allí hi passà entre un i tres anys, no ho sabem amb certesa. La fama de l'abat Robert va fer que Molesmes creixés i ben aviat va haver de necessitar el monestir de Sèche-Fontaine. Bru i els seus companys havien de triar entre la vida cenobítica i la vida eremítica. Pere i Lambert es van quedar, Bru va partir amb nous companys. Robert i Bru restaran com a bons amics.
On anar? Bru i sis companys emprenen el camí del sud i es dirigeixen a 300 quilòmetres d'on estaven, a Grenoble. Hi ha a Grenoble el bisbe Hug que, malgrat la seva joventut, és un bisbe que estava deixant emprenta a la seva diòcesi. Tot sembla indicar que, tot i que no es coneixien, l'un havia sentit a parlar de l'altre i s'admiraven mútuament. Allà començarà una nova aventura.
(Continuarà)

Elies i la presència de Déu

2011-08-14T11:40:00.000+02:00

En el primer llibre dels Reis trobem el relat en què el profeta Elies fuig temorós de perdre la vida i s'amaga en una cova de la muntanya de l'Horeb, al Sinaí, per por de perdre la vida. Una manifestació divina li mana sortir de la cova per sentir la preséncia de Déu que passa. Elies fa cas d'aquest avís i surt de la cova. El relat diu que en passar Déu es girà un vent intens i impetuós, però Déu no era en el vent; després un terratrèmol, però Déu no era en el terratrèmol; tot seguit un foc, però Déu tampoc era en el foc. Finalment es girà un oreig suau i tranquil i Elies es cobrí la cara amb el mantell. Déu, doncs, es feu present sense gran fressa.

Aquests dies visiten el nostre país milers de pelegrins que viatgen cap a Madrid on tindrà lloc la Jornada Mundial de la Joventut. Aquesta és una jornada instituïda per l'anterior papa en consonància amb els actes multitudinaris als quals aquest era tan procliu. A Montserrat, a Poblet, a totes les diòcesis catalanes es congreguen milers de persones joves en el més pur estil de pelegrinatge. Molts moviments eclesials es van apuntar a aquest estil de presència cristiana en la nostra societat. Moviments de tot tipus sobre els quals no vull emetre cap judici de valors. Cristians de bona fe se senten cridats a participar en aquestes manifestacions. Joan Pau II va inaugurar aquest tipus de professió de fe que feia ben patent a les nostres societats un tipus de cristianisme que ha creat escola. Molts bisbes han seguit aquest camí que en si mateix no ofereix cap mena de prevenció. Però també alguns han instrumentalitzat aquest tipus de trobades per manifestar posicions que ratllen més l'àmbit polític que no pas el de la fe.

No és cap secret que no comparteixo gaire entusiasme per aquest tipus de manifestacions, per aquesta manera de fer present en la nostra societat el compromís cristià. Molta gent s'hi sent identificada, és un fet incontestable, però jo no hi sé veure gaire cosa que m'entusiasmi. Vull creure que les persones que hi participen hi troben un sosteniment de la seva fe, però no estic gaire convençut de la idoneïtat d'aquesta mena de celebració cristiana. He llegit aquests dies una notícia que diu que els sacerdots madrilenys tindran la facultat durant uns dies de perdonar les persones que han practicat algun avortament, imagino que les que s'hi han sotmès com les que l'han practicat. És una notícia que m'ha deixat molt sorprès. Que potser no tenen la facultat de perdonar tots els pecats que hom confessi en qualsevol moment de la seva vida i en el lloc que sigui? Sense entrar ara a debatre sobre el dret a l'avortament, no entenc aquesta notícia. Resulta que a la diòcesi de Madrid els capellans tenen prohibit perdonar els pecats d'avortament i això només ho pot fer un plenipotenciari a la catedral madrilenya. Mare de Déu senyor, quines coses. Ara, doncs, s'ofereix una oferta per uns dies concrets que escandalitza.

Definitivament, aquest no és el meu camí. Em recorda les butlles que tant van escandalitzar Luter i les indulgències comercials. A algú deuen fer profit aquestes trobades, però no sé si al cristianisme en general. Com recordava al començament en la narració d'Elies, aquest no trobà Déu ni en el tro, ni en el vent impetuós, ni en el foc, el trobà en una simple brisa suau i tranquil·la. Déu és a l'Àfrica sofrint i morint de gana i no crec que sigui enmig de les aclamacions de "visca el papa" que sentirem aquests dies. Déu el trobo enmig del testimoniatge de centenars de persones compromeses en el seu dia a dia per a instaurar el regne de Déu enmig nostre, un regne que no és d'aquest món, però que és per aquest món. Pau i bé.

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

2011-07-31T14:18:00.000+02:00

Avui llegim la narració de Mateu sobre aquell fet que de ben petit em va sorprendre de com Jesús va alimentar milers de persones, cinc mil diu Mateu, sense comptar criatures i dones, amb cinc pans i dos peixos. Jo, de petit, m'imaginava l'escena. Cistelles de pans que s'anaven regenerant a partir dels cinc pans i dos peixos, com una deu inesgotable. De la mateixa manera com es multipliquen les nostres cèl·lules. No sé si estem davant un fet miraculós. El que sé és que nosaltres no tenim la fe suficient per a realitzar miracles a la manera de Jesús. Però sí que tenim maneres d'obrar miracles a través de la nostra humanitat.

Quan li diuen a Jesús que comenci a acomiadar la gentada perquè es fa tard i puguin anar a comprar el sopar als pobles veïns, Jesús els espeta: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Quan els deixebles pensaven que s'havien d'espolsar la responsabilitat sobre tota aquella gentada, el Mestre els diu que no, "doneu-los menjar vosaltres mateixos" els ordena. I ells tenen una reacció molt humana, no n'hi ha prou per a tothom. I Jesús obra el miracle. Com s'ho va fer? em preocupava quan era petit. Ara m'és ben igual. Ara el que em preocupa és com ens ho podem fer nosaltres per seguir el seu desig.

Ell ens ha donat algunes pistes. Una d'essencial. "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat". Nosaltres també som responsables dels nostres germans. És un bon punt de partida. Així com jo voldria que algú em donés menjar si mai passo gana, jo he de donar i compartir el meu amb un altre que es trobi en aquesta situació. El concepte humà de la solidaritat no és lluny del què ens aconsella Jesús.

Aquests dies ens han informat de la fam que milions de persones pateixen a la banya d'Àfrica. En un àmbit més proper veiem milers de persones del nostre entorn a qui la crisi econòmica ha copejat amb cruesa. Totes aquestes persones, les més llunyanes i les més properes són responsabilitat nostra. Jesús ens diria que els donéssim de menjar. Pels cristians, la solidaritat humana queda curta. No és menyspreable, amb un esperit solidari i de justícia n'hi hauria prou per a resoldre molts dels problemes que la humanitat pateix. Però Jesús ens diu que hem d'estar disposats a anar una mica més lluny. Si per donar dignitat a un germà o germana cal que jo en perdi una mica de la meva, cal que ho faci. "Si et roben el vestit, dóna-li també el mantell". No és pas fàcil, no.

No podem espolsar-nos de damunt la nostra responsabilitat envers els mals d'aquest món, envers les injustícies creades per un sistema econòmic injust que es basa en l'explotació de les persones i de països sencers. Els cristians hem de confiar que allà on les nostres febleses ens faran insolidaris i egoïstes, Ell ens obrirà el cor per sentir de nou les seves paraules: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos".

Privats de l'Eucaristia

2011-07-26T14:17:00.000+02:00

El nou bisbe de Solsona, en Xavier Novell, ha recomanat que es deixin de fer misses en aquelles parròquies on hi assisteixen menys de dotze persones. El bisbe ja va advertir al cap de poc temps de ser escollit que hi hauria canvis a la diòcesi. Un d'aquests canvis és el de la supressió de misses al seu bisbat. Diu que la decisió o recomanació ha estat presa després d'escoltar els rectors i diferents organismes diocesans. Ens trobem, doncs, davant una realitat que no sorprèn ningú. El bisbat de Solsona compta amb capellans amb una mitjana d'edat que s'acosta als vuitanta anys, concretament 72 anys. Una setantena de capellans es fan càrrec d'unes cent setanta-quatre esglésies de la diòcesi. És una situació insostenible racionalment. La decisió, doncs, sembla estar regida per un sentit humà tot pensant en els sacerdots envellits de la diòcesi. La notícia, però, no deixa de fer evident una realitat a la qual l'església catòlica en general sembla tancar els ulls. Cada vegada són menys els sacerdots que han d'exercir el seu ministeri, el seu servei, arreu dels diferents territoris de les diòcesis.

Em ve a la memòria la situació d'alguns coneguts que en les terres del Mato Grosso a l'Amazònia brasilera havien de fer els seus desplaçaments en avioneta per a arribar a les diferents comunitats a les que donaven servei, cosa que podien fer molt de tant en tant. Sembla que mica a mica, inexorablement, els capellans es van fent grans i no hi ha la renovació desitjable que vagi substituint el servei que ells presten a les diferents comunitats parroquials. No és un fenomen nou. La majoria de diòcesis han anat tancant els seminaris que tenien arreu. Diuen que avui dia no hi ha vocacions al sacerdoci. El mateix passa a moltes congregacions religioses, potser en un menor abast.

Si la vocació és un do de Déu, què està passant? És que Déu s'ha cansat de cridar? És que potser no fa servir el mitjà adequat? El bisbe de Solsona ha pres una decisió o recomanació que estic segur que li dol. Però posa damunt la taula un problema real que l'església no ha sabut encara resoldre. No falten vocacions, no ho crec, el problema rau en els requisits, en les exigències que es demana que han de complir els candidats a servir la comunitat des del servei sacerdotal. Els temps han canviat i res no impedeix l'església a modificar els requisits demanats.

No crec que faltin vocacions. No crec que Déu no segueixi cridant alguns cristians o cristianes al servei ministerial. El que passa que l'església està encara massa imbuïda d'un sentit clerical. Hi ha moltes coses i funcions que els laics, que també són sacerdots perquè formem part d'un poble sacerdotal, podrien fer i se senten cridats a fer en pro de la comunitat, però els requisits no han variat. Déu segueix cridant però els dirigents de l'església volen mantenir una divisió entre cèlibes i no cèlibes que no s'aguanta per enlloc.

Persones casades, homes i dones als quals no se'ls exigís el celibat obligatori estarien en disposició d'escoltar la crida de Déu. És l'església que es posa entremig de Déu i la persona. No hi ha res que impedeixi un casat o una casada a servir la comunitat com a capellà. Ho podem veure en altres confessions cristianes. Ho podem veure en els milers de cristians compromesos en diferents moviments eclesials. Però els dirigents de l'església catòlica prefereixen deixar sense servei desenes de cristians repartits per diferents parròquies abans que variar les seves normes. Normes que només se sustenten en la tradició, no pas en cap prinicipi teològic. Prefereixen deixar pobles sense possibilitat de tenir la celebració eucarística durant dies que no pas permetre que Déu cridi. No, no hi ha una crisi de vocacions. El celibat és una opció de vida lliure que no té cap lligam indestructible amb el servei sacerdotal. Hem viscut massa temps amb una església massa clerical, hem viscut massa temps amb una església massa celibatària a la força. Les persones que han optat pel matrimoni no són cristians de segona. Molts d'ells estarien disposats a servir la seva comunitat en el ministeri sacerdotal. Però no els ho permeten, no pas Déu, sinó els dirigents eclesiàstics.

La decisió del bisbe de Solsona és una decisió lògica des del punt de vista del capellà que no pot arribar, a les seves velleses, a tot arreu. És una decisió humana i humanitària, però posa damunt la taula un problema urgent de l'església. Els cristians han de poder celebrar amb assiduïtat el misteri eucarístic als seus pobles i no se'ls en pot privar. És hora de fer un pas endavant pensant en els milers de creients que voldrien tenir les seves misses dominicals i que no poden, és hora d'escoltar Déu i no interposar-se en la seva crida.

Carnet de Pelegrinatge II

2011-07-22T20:28:00.001+02:00

Van venir anys d'estudi lluny de casa, amb companys d'arreu de Catalunya i d'Espanya. Eren anys de resistència. Vaig tenir la sort d'educar-me en un ambient d'amor al nostre país. En temps en què la nostra llengua estava reclosa en l'àmbit privat, als nou anys ja vaig començar a estudiar català acadèmicament i en català. Eren temps en què l'Església feia una tasca supletòria en un país anormal, sense llibertats, una Església que s'oferia com a vehicle per a les reclamacions de llibertat, que treballava pel futur de la nostra llengua i del nostre país, de la seva cultura.

Era una Església compromesa, amb uns prohoms de categoria al capdavant. Arquebisbes i bisbes com Pont i Gol, Jubany, Guix, Deig i tants d'altres. Una Església de base compromesa amb els més necessitats. Així, ja de ben jovenet, vaig dedicar els caps de setmana a tota mena d'activitats en barris obrers de la rodalia de Barcelona, amb jornades de servei voluntariat al Cottolengo, en barris de gitanos com la Mina, etc. Una Església arrelada al seu entorn. Vaig entrar amb contacte amb una personalitat tan evangèlica com el bisbe Casaldàliga, amb qui vaig creuar unes quantes cartes. Tot això de ben jovenet.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer homes i dones que van deixar petjada en la meva formació cristiana i humana. En el camp espiritual amb la coneixença de l'Estanislau Llopart, monjo de Montserrat i ermità que va habitar l'ermita de la Santa Creu i posteriorment amb en Basili Girbau. Amb deixebles del primer com l'Esteve Humet i en Jacint, que quan l'Estanislau se'n va anar cap al Japó, van establir a Centelles el Mas Blanc. També vaig relacionar-me amb la comunitat de Fogars de Montclús, als peus del Montseny. Tots ells van conformar la meva espiritualitat. També amb el pare Domènec Cardona, venerable cartoixà que acabaria essent prior de la Cartoixa de Montalegre. Vaig fer estades curtes a Poblet, encara que aquestes van deixar menys empremta en mi que les trobades a les que m'he referit anteriorment. A totes aquestes persones i a tantes altres els dec la meva fe i el compromís a la que aquesta m'ha portat al llarg de tota la vida.

Vaig tenir la sort de gaudir del mestratge de persones com en Francesc Nicolau, matemàtic i naturalista, el Dr. Lluís Via, eminència en el camp de la biologia i la geologia, Manel Tort, poeta, el Dr. Jaume Sust, en Jaume Fàbregas, llatinista i amant de l'arqueologia, en Joan Alberich, filòleg i catedràtic de grec, Oriol Vergés, historiador, Ma Mercè Marsal, poetessa i tants i tants d'altres. Espero que no els hagi defraudat gaire.

Van ser anys de desvetllament a la sexualitat i a la sensualitat. Malgrat l'època fosca en la que ens trobàvem vaig rebre una bona educació en aquest camp. Una altra cosa era el descobriment de la pròpia sexualitat. Descobrir i gestionar la pròpia afectivitat, els primers enamoraments i els primers amors. Etapes de la vida que tothom ha de passar i que cadascú viu de forma personal i intransferible.

Vaig assistir al naixement del que anys després seria una cooperativa de primer ordre com l'Olivera de Vallbona de les Monges. Eren uns inicis guiats pel pare Josep Ma Segura i Ferrer, escolapi i psicòleg. Una comunitat en la que es reunia una munió de famílies amb fills amb síndrome de Down on tothom es tractava amb naturalitat i es convivia amb els malalts d'una forma gens habitual en aquelles èpoques. Hi vaig passar molts caps de setmana i posteriorment moltes setmanes. El nostre país li deu molt al pare Segura pel seu treball social impagable.

L'etapa que he narrat en aquest relat és una etapa molt important de la meva vida, una etapa de descoberta en molts àmbits de la vida que m'han marcat per sempre més i de la qual en guardo un record inesborrable. Diuen que en les etapes de la nostra infància adquirim gran part de la nostra personalitat i segur que és ben cert, però l'etapa que més ha marcat la meva vida i el que sóc ara és, sens dubte, el de l'adolescència. Aquesta etapa ha configurat, sense cap mena de dubte, la meva personalitat, la meva espiritualitat, el meu afany de saber i experimentar, el meu compromís amb els altres. He tingut la immensa sort de conèixer persones de gran vàlua.

Si l'etapa infantil ve marcada pel pes de la família, pares i germans, l'etapa adolescent la marca clarament les influències exteriors. La nostra personalitat, sense dubte, hi té un paper primordial, però les influències, les relacions i l'entorn en el què ens movem poden decantar la nostra vida en una direcció o en una altra. Nosaltres fem després el nostre propi camí, el que ens tracem i amb els condicionants que la vida ens depara, però per poc que estem amatents, el trobament amb persones de gran categoria humana deixa en la nostra personalitat un segell que ens permet encarar qualsevol circumstància de la vida en òptimes condicions per a superar els entrebancs, les frustracions, les eufòries que el nostre llarg pelegrinatge ens depararà. Un pelegrinatge en el qual es demostrarà la nostra maduresa personal i totes aquelles qualitats humanes que hem estat capaços d'adquirir.

Jo no puc estar més que agraït a tantes i tantes persones que m'han estimat i m'han ajudat per fer possible aquest pelegrinatge per la vida. A la majoria d'elles ja no sóc a temps de poder-los agrair tot el que m'han donat, però puc fer-los honor intentant donar als meus contemporanis una part de tot el que elles m'han donat gratuïtament.

Carnet de Pelegrinatge I

2011-07-11T17:52:00.001+02:00

Vaig néixer ja fa uns quants anys en el si d'una família cristiana, quan totes les famílies, en anys foscos de la nostra història, eren catòliques i romanes, fins i tot nacionals (espanyoles, s'entén). La meva família la formaven uns quants germans i germanes i els meus pares. Durant un temps vam conviure amb l'avia paterna. La iaia, en dèiem. Era una dona de caràcter, difícil de conviure amb ella. En general, els seus néts li féiem una mica de nosa. No li retrec pas. Si deixem de banda la seva mala geia, comprenc molt bé que conviure amb el xivarri i la gresca que tanta mainada feia en aquella casa no era pas fàcil. La iaia era molt possessiva i per la meva mare no fou gens fàcil mantenir-hi una fluïda relació. Les coses no podien seguir d'aquella manera i la mare donà un ultimàtum al meu pare, havia d'escollir entre la mare o la dona. Varen buscar una residència on la meva iaia estigués a gust i la pau retornés a casa. Teníem una tieta-àvia que era tota una altra cosa. Més d'una vegada m'havia preguntat perquè no podíem fer un canvi, és a dir, que la iaia es convertís en tieta-àvia i la tieta-àvia en iaia. Amb ella tot era diferent. Més tard vaig saber que eren germanastres i no pas germanes. Potser els gens hi tenien alguna cosa a veure en la configuració d'uns temperaments tan diferents. Sia com sia, aviat vaig saber que no era possible fer el canvi. La iaia va ser la meva àvia fins al final de la seva vida.

La tieta-àvia va morir al llit, ho recordo bé perquè jo hi vaig ser present. Recordo els moments finals, va ser una exhalació. Talment com si la vida se li escapés per la boca, en un últim alè. La vaig plorar. En canvi no recordo massa bé la mort de la meva iaia. Ambdues van viure molts anys, passats els noranta. A la iaia li agradava molt el xampany. Després vaig saber que no era xampany, que n'hi havíem de dir cava, però durant molts anys tots en vam dir xampany. Sort que ningú no ens ha demanat drets d'autor retroactius, potser encara no hi era llavors la denostada SGAE. Amb més de noranta anys la iaia es prenia cada dia una mica de xampany. Posava una cullereta damunt d'un got i anava dient: només una culleradeta. I així s'anava omplint el got mentre la cullera vessava xampany pels seus costats i s'acumulava al fons del got.

Jo era el petit de la família. Vaig començar anant a un col·legi de monges. N'hi havia uns quants llavors al meu poble. Ara ja no en queda cap. Hi vaig anar poc temps. Era més un col·legi per a noies, però essent tan petitó m'hi van admetre durant un temps. Pel què sembla era com la joguina de totes aquelles noies que encara jugaven a ser mares. Passava de braç en braç i suposo que em devien dir quatre cutxi-cutxi per arrencar-me una rialla. Quan ja no em podien tenir entre els seus braços fou el moment de canviar de col·legi. Vaig canviar les monges pels capellans. En aquell temps tothom en deia els padres, però amb vocal neutra, no pas pronunciat a la castellana.

Allà ja vestia bata ratllada blanca i blava amb el nom brodat a la butxaca. Eren anys de sotanes llargues fins als peus. Hi havia padres de totes les edats, joves i grans. Alguns ni tan sols eren ordenats encara. Tots, però, feien de professors. En aquell temps no era ni escola d'elit ni res. Al poble no hi havia gaires alternatives. Només hi havia una escola pública per tres o quatre escoles privades, totes regentades per monges o capellans. L'oferta, doncs, no era gaire variada.

Jo mai vaig arribar a cantar aquells cants franquistes que alguns anys abans se sentien sovint arreu, a les escoles, als campaments; tampoc havia aixecat mai el braç fent la típica salutació feixista. Però recordo perfectament l'opressió moral d'una societat dominada per la doctrina oficial del règim on la col·laboració eclesiàstica era manifesta. Però com en les bones pel·lícules italianes, realisme i surrealisme es barrejaven en la vida diària i quotidiana. Una dictadura fèrria seguia mantenint el país subjugat, però la gent buscava diferents formes per a escapolir-se d'aquell ofec.

Al costat de tot això recordo unes persones compromeses amb el país que miraven de revoltar-se amb enginy. Persones que volien treure la nostra llengua perseguida del clos on l'havien tancat. En general, però, la gent tenia prou feina a sobreviure el millor que podia. Es treballava molt, també s'aprofitaven les èpoques de vacances tot el que es podia. Recordo el primer cotxe que va entrar a casa, un quatre quatre (Renault) magnífic i consistent que encabia tota la família per portar-nos cap a la platja els diumenges d'estiu i cap al Pirineu les vacances de setmana santa. Recordo el primer televisor, el primer ... Eren temps de millores algunes desenes d'anys després de la guerra que va durar tres anys a la península i cinc anys més al continent.

També eren temps de religiositat a cop de bastó. A ningú se li demanava la seva creença, tohom era i havia de ser catòlic, apostòlic i romà. En el meu temps, recordo que algun catecisme ja començava a ser en català. Així, doncs, que jo naixés en una família catòlica no té cap mena de mèrit, el difícil era no fer-ho. Però a casa meva els meus pares ho eren per convicció. Sobretot la meva mare, tot i que el meu pare sempre va ser dels que complien amb els preceptes de la santa mare església. La meva mare, però, duia el seu compromís una mica més enllà. En aquest ambient em vaig educar. En aquest ambient em vaig començar a fer les meves primeres preguntes. En aquest ambient vaig començar a obtenir les meves primeres respostes.

(Continuarà ...)

Desvetllats per la Pentecosta

2011-06-11T22:53:00.001+02:00

Demà celebrem la festa de la Pentecosta, la nostra Pasqua granada. El final o el començament, segons com ens ho mirem, de tot el procés pasqual. Els fets dels apòstols ens expliquen com estant la petita comunitat reunida tot pregant, l'esperit de Déu baixà sobre d'ells. És una bella imatge explicada amb tota una sèrie de detalls que volen fer entendre als creients què els va passar. Una ventada i el seu so ompliren l'habitació on estaven reunits. Unes llengües com de foc es dipositaren sobre cadascun d'ells. Tot seguit començaren a expressar-se en diversos llenguatges.

És una imatge suggerent. Alguna cosa passà de debo entre aquells humils deixebles que encara estaven en estat de xoc després de la mort del seu mestre. Algunes dones i alguns deixebles parlaven de fets estranys, de trobades amb el seu mestre que feia uns dies havia estat ajusticiat en una creu com un vil condemnat. Podem imaginar la incrudelitat dels més racionals i entenimentats. No ens trobaríem nosaltres també entre ells? Malgrat tot, amb els dubtes respecte a tot el que Jesús els havia ensenyat, malgrat no entendre encara la veritat del seu missatge, ells i elles seguien trobant-se plegats per donar-se suport mutu.

Aquell dia de Pentecosta alguna cosa va passar en aquella petita comunitat. Segurament no es va produir cap fet sobrenatural. Segurament no hi hagué cap colom volatejant sobre els seus caps, ni llengües de foc sobre els seus caps. El narrador, però, va utilitzar aquesta imatge per a explicar allò que els havia passat. En el budisme zen i en el budisme en general es diu que el desvetllament pot aparèixer fruit d'un procés o pot aparèixer de cop, com una revolada d'un instant. No cal utilitzar les paraules pròpies del zen japonès o el budisme. Tothom pot entendre-ho sense els termes tècnics. El fet es va produir sobre la comunitat reunida, però l'autor dels fets dels apòstols descriu que el fet es va produir sobre cadascun dels presents. Va ser un desvetllament comunitari que es va produir en tots i cadascun dels amics. Així queda expressat que comunitat i individu són inseparables.

És que aquells pobrers pescadors i mestresses de casa es van posar a parlar llengües que fins llavors desconeixien? No ho sé pas. M'inclino més per la primera paraula que s'utilitza. Llenguatge. Diu que començaren a parlar diversos llenguatges, no pas diverses llengües. A continuació diu que quan van sortir a parlar a la gent, cadascú els sentia en la seva pròpia llengua, no pas que ells parlaven totes les llengües dels badocs. És interessant aquest matís, llengua i llenguatge, parlar i sentir.

Aquells homes i dones van desvellar-se i van comprendre el missatge del mestre. Va ser de cop, però també va ser un procés que venia ja de la pasqua. Van entendre. Quan hom entén, es fa la llum, s'obren horitzons. Quin llenguatge devien utilitzar aquells homes i dones que fins llavors havien viscut espantats i desorientats? Jo crec que el de l'amor. Aquest és un llenguatge universal. Un llenguatge que es basa més en la vida que no pas en la llengua, més en la praxi que no pas en la teoria. Potser havien passat molts dies intentant entendre les paraules de Jesús sense adonar-se que el que Jesús els demanava era que visquessin les seves paraules entre tots els homes i dones.

Fer entendre el llenguatge de l'amor està a l'abast de tothom, de l'erudit i del pobre pescador, de la dona jueva i de la gentil, dels grans i dels petits. La festa de la Pentecosta és una festa del desvetllament. Una festa que ens obre els ulls del cor, que ens crida a viure el missatge del regne de Déu que Jesús ens va portar. Una festa per a tota la humanitat. Els amics de Jesús es van veure sacsejats per aquesta descoberta. Nosaltres també ens hi podem sentir units. L'amor ho pot tot.

Els rics

2011-02-28T20:07:00.001+01:00

A l'evangeli hi trobem nombrosos paràgrafs relatius als rics. En trobem en el sermó de la muntanya i en altres indrets. Moltes tradicions religioses i espirituals han parlat sobre les riqueses i els rics. En la nostra tradició espiritual i religiosa, Jesús ha manifestat en més d'una ocasió les dificultats inherents als qui posseeixen riqueses. No creguem, però, que només serveixen per als multimilionaris. Serveix per a tothom. No podem servir dos senyors, Déu i els diners. I és que els diners fàcilment es converteixen en el nostre senyor. L'afany de posseïr-los ens domina. Allà on poseu el cor hi teniu el tresor. És com una addicció. Difícilment si tenim el cor posat en la consecució de riqueses entrarem al regne de Déu. I és ben cert. Si més no, pels nostres mèrits. Perquè tot seguit, Jesús ens recorda que allò que nosaltres no podem, ho pot el Pare.

No és un convit a esperar l'aigua del cel. Cal treballar, cal esforçar-se, però sense posar-hi el cor. Els ocells i els lliris del camp tenen una bellesa que Salomó amb tot el seu poder ja hagués volgut per a si mateix. Però els ocells no esperen passivament, cerquen cada matí el seu aliment, per a ells i per als seus. Així esdevenen bells. L'altre dia llegia un proverbi alemany que deia més o menys: Esforça't i Déu ho aconseguirà. Un savi consell.

Si tenim riqueses hem de fer com si no fossin nostres, llavors no ens costarà desprendre'ns- en. Podrem compartir-les. No cal tenir-ne moltes, només cal que en tinguem més que un altre per a fer-ho. La felicitat no ens ve del tenir, més aviat del ser. Hom és feliç, no posseeix la felicitat. El nostre món ens ha abocat a tots a dependre dels diners, a treballar per poder consumir en la roda de la societat consumista. Podem donar una altra utilitat als nostres diners. Tampoc és bo acumular, ho deia Roger Schultz. Allò que acumulem ho manllevem a algú altre.

Només es tracta de no posar-hi el cor, en aquest cas no ens doldrem de no aconseguir-lo o d'alliberar-nos-en. Ho podem fer.

Parar l'altra galta

2011-02-20T15:12:00.001+01:00

La humanitat s'ha regit al llarg de la seva història per la norma anomenada "la llei del Talió" que és una manera de gestionar els conflictes en la base de la justícia. "Ull per ull i dent per dent" deien els antics i els no tan antics. És una norma encaminada a buscar la compensació de l'ofensa. Al lladre se li talla la mà o se li donen unes quantes fuetades. Moltes societats s'han regit i encara es regeixen per l'esperit d'aquseta norma. La reparació de l'ofensa és la seva finalitat. Shakespeare va tractar també d'aquesta qüestió en el "mercader de Venècia". La nostra societat segueix regint-se per aquesta regla matisada per una ponderada proporcionalitat. En altres societats la reparació arriba a la lapidació per adulteri o a la pena de mort per a altres delictes.

L'aplicació d'aquesta regla, però, no dóna satisfacció en cap societat, en cap individu, encara que inicialment hom pugui pensar que sí. En el camp de la justícia, el dret modern ha deixat la potestat de la reparació de les ofenses o dels delictes en mans de l'estat. Aquelles imatges que tan han enriquit els westerns no són admeses generalment en el món occidental actual. La revenja, la vendetta, no tanca els conflictes, sinó que els deixa ben vius.

Per trencar aquesta espiral, Jesús, en el sermó de la muntanya, un equivalent al primer ensenyament de Budha sobre les quatre nobles veritats i el camí òctuple, ens diu que cal arriscar més per resoldre i tancar els conflictes, les ofenses. Però la sortida que dóna no és fàcil de portar a la pràctica. Ens diu que cal estar disposats a parar la galta. Sembla una recepta per a masoquistes. Però no ho és. No hem de buscar que ens donin la segona garrotada. Simplement accepetar el risc que ens la donin pel fet que nosaltres no la tornarem. Ens exigeix que si algú ens vol prendre la túnica, li oferim també el mantell. Ens sentim més avessats a aliar-nos amb l'ul per ull. Ens sembla més lògic. Segurament, si pensem a curt termini, sigui així, però si allarguem la mirada, veurem que no hem resolt cap situació. En el fons, ens està dient que amb la justícia no n'hi ha prou.

És un camí agosarat. Massa? Potser per persones tan dèbils com nosaltres sí. Però hi ha persones que s'han sentit cridats a provar-ho. En la història de la humanitat en trobaríem diversos exemples. Gandhi va quedar xocat per aquestes paraules de Jesús. Hi va veure una via per triomfar. I en certa manera ho va aconseguir. Alguns diran que no del tot i és cert. No va resoldre permanentment el conflicte entre hindús i musulmans que tan va mortificar-lo. Era difícil per a ell resoldre un conflicte que afectava milions de persones. Però ell va practicar el camí assenyalat per Jesús. Va estimar els seus, com acostuma a fer tothom, però va anar més enllà i va estimar fins i tot l'opressor britànic. La recepta evangèlica no és de passivitat. És una recepta que arrenca del més profund de l'home per a arribar al més profund de l'altre, fins i tot al d'aquell que hom pot considerar el seu enemic. El risc és gran, immens, potser que l'altra no reculli el guant, sinó que se'l posi per copejar una segona vegada. És una possibilitat gens remota. Però qui no arrisca no pisca.

Està comprovat que en els conflictes individuls o col·lectius, la recepta de l'ull per ull no funciona. Mai, encara que a algú li pugui semblar que sí. En els casos en què l'home i la dona s'han aproximat a la recepta evangèlica, els fruits han estat molt més abundants. Exemples en tenim a l'Índia, a Sud-Àfrica, fins i tot a l'Ulster. Generalment cal ser més heroi per a aplicar la recepta evangèlica que no pas per portar a terme la llei del Talió.

No hem d'amagar, però, les dificultats humanes i socials que comporta l'aplicació del manament de Jesús. Supera l'exigència de la regla d'or, fes als altres el que vols que et facin a tu o no facis als altres el que no vols que et facin a tu. La regla d'or té una funció utilitarista, aconseguir un objectiu. No maltractar per reduir la possibilitat que l'altre actui amb tu de la mateixa manera. Tinc la sensació que Jesús va més enllà. No sé si realment busca aquest mateix fi. Crec que no. Confuci ja parlava de la virtut perfecta, com una fórmula que s'acosta a la regla d'or. Els grecs i jueus la van adoptar.

Podem començar amb una pràctica de l'empatia. Posar-nos en la pell de l'altre. Però insisteixo que el sentit de l'èxit del camí proposat no està assegurat. Cal decidir si ens hi volem arriscar. Crec, sincerament, que encaminar-nos en la via proposada és més eficient per a resoldre algunes situacions. Sobretot perquè l'aternativa sabem del cert que no les resol amb èxit. Però sabem que mai podrem llençar la primera pedra perquè som dèbils i interessats. La regla de Jesús mai regularà la convivència universal, però acostar-nos-hi pot ajudar-nos a superar un estadi primitiu inherent a l'ésser humà. Ens acostarà més a la compassió, a la solidaritat, a l'amor, fins i tot envers aquell qui des del punt de vista humà no s'ha fet digne d'aquest amor, és a dir, nosaltres mateixos.

L'Índia

2011-02-16T00:23:00.000+01:00

Fa temps que segueixo les cròniques que el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia envia periòdicament. Es tracta d'en Jordi Joan Baños. Els seus articles sempre em semblen interessants. A través d'ell pots anar coneixent mica a mica la realitat de l'Índia actual. El país real desvestit de tòpics i mites. Un país de 1200 milions d'habitants. Gairebé res.

L'Índia és un país molt gran, geogràficament un subcontinent. Per tant, és un país heterogeni, amb diversitat de llengües i que és molt difícil d'englobar en unes pinzellades breus i senzilles.

Un país ple de contrastos on hi podem trobar la convivència de la riquesa més extrema i opulent amb la pobresa més extrema. Un país que manté una organització social que ni el mateix Gandhi va aconseguir extirpar. Les castes sobreviuen encara avui, són ben reals.

És un país amb una tradició espiritual molt forta. No podem oblidar els seus textos sagrats plens de saviesa i profunditat. Els Vedes, els Upanixads, la Gità, etc. Textos que vénen de lluny, de milers d'anys de recerca en el més profund de l'ésser humà. Un país que ha generat grans mestres espirituals. Els rishis (savis) de l'antiguitat, el príncep Sidharta que esdevindria Budha, mestres com Sri Ramana, o Swami Ramdas o Sri Aurobindo o el mateix Mahatma Gandhi.

Doncs bé, és interessant veure com un país amb aquesta tradició i aquest bagatge espiritual oblida, des del punt de vista sociològic, tot això i es converteix en un dels països més materialistes de la terra. És interessant llegir la darrera crònica d'en Jordi Joan en què ens detalla el resultat d'una gran enquesta feta al país. És una crònica llarga però fàcil i interessant de llegir. És curiós el concepte que del matrimoni tenen els joves indis. El masclisme que es respira. El paper de la dona. La important homofòbia dels seus joves.

Malgrat aquest materialisme desbocat, els joves indis diuen resar cada dia (57%) i creure en els déus (90%) i els seus miralls són Obama, Gates o Messi i el Dalai Lama. Sí, l'ïndia real és una barreja de sensacions, les espirituals, però, hi perviuen, no sé en quin percentatge, però per molta gent l'espiritualitat segueix essent font de vida i la viuen intensament.

Us animo a seguir les cròniques d'en Jordi Joan Baños, són il·lustratives i interessants. En elles hi trobarem una Índia ben real, allunyada de la literatura romàntica, amb els pobres més pobres del món i els rics més rics.

La llàntia

2011-02-05T21:58:00.000+01:00

Després de sentir el passat diumenge l'evangeli de les benaurances, aquest diumenge l'evangeli ens recorda que visquent les benaurances plenament ens convertirem en la sal de la terra i en un una llàntia per a la humanitat.

Quan Jesús envia els seus deixebles a anunciar la bona nova ho fa amb un gran respecte per la llibertat. No es tracta d'anar convertint la gent a base de decrets o d'imposicions. D'aquí la gran perversió de fenomens com les croades, la conversió forçada de moriscos i jueus, o la conquesta a base d'esgrimir la creu a l'Amèrica llatina. Jesús no ens demana que ens amaguem, no ens demana que callem, simplement ens indica com podem ser feliços, no d'una manera egoïsta, sinó perquè la felicitat s'escampi. Ens diu com podem sentir la felicitat en la nostra vida. Amb uns valors i una confiança que poc tenen a veure amb els valors que la humanita sovint a exhaltat. Essent feliços nosaltres, serem llum del món i sal de la terra.

Ens costa creure en la recepta de Jesús. Les seves receptes no s'allunyen gaire de les d'altres grans guies espirituals de les més diverses cultures i tradicions. Qui viu feliç, sense proposar-s'ho es converteix en llum per als altres. En sal que assaona. Ens diu Jesús que "resplandeixi la vostra llum", la nostra llum. Amb les nostres obres, amb els nostres valors vàlids per a tota la humanitat. Si resplandeix aquesta alegria que ningú ens pot prendre, anunciarem com ningú el regne que Jesús volia instaurar no en un futur, sinó ja. No ens caldrà malgastar massa paraules. La gent es preguntarà d'on neix aquesta nostra llum i els ho podem explicar. No acabem, però, de creure'ns massa les paraules, les receptes, de Jesús. No passa res, no ens hi capfiquem, posem-hi una mica de confiança i deixar que l'esperit treballi mica a mica en el nostre interior. Només ens cal una mica d'esforç. Sense ser herois, ni supermans. Podrem ser sal per la terra i llum per la humanitat.

D'homes i déus. Tibhirine

2011-01-28T12:46:00.002+01:00

Comunitat de Tibhirine, on hi apareixen els set monjos assassinats

Ahir, després d'anys de no fer-ho, vaig anar al cinema. Vaig recordar aquells anys en que jo era un cinòfil empedernit. El motiu va ser veure la pel·lícula "Des hommes et des dieux" de Xavier Beauvois, galardonada amb diversos premis, entre ells el gran premi del festival de Cannes del 2010. La pel·lícula narra els darrers anys dels monjos del monestir cistercenc de la Mare de Déu de l'Atlas, a Tibhirine, a la regió algeriana de Medea. Vaig seguir amb interès el succés quan va passar. Eren anys de forta convulsió a Algèria entre el govern i diversos grups integristes islàmics, el GIA, el FIS, i d'altres. Eleccions anulades, atemptats terrroristes, sofriment del poble algerià, en definitiva, que apareixia sovint a les pàgines dels diaris de l'època. Enmig d'aquella convulsió s'iniciaren uns moviments encaminats a fusionar els diversos grups integristes que van suposar, també, diverses execucions entre els seus membres i cabdills. La situació era molt confusa i perillosa. Algèria era una excolònia francesa que va viure diverses guerres i enfrontaments al llarg dels anys. Recordo una pel·lícula que en el seu temps va ser impactant, "la batalla d'Alger" i que es visionava al nostre país a través de la xarxa de cine clubs estesos per la nostra geografia.

Amb la pèrdua de la colònia francesa, molts ciutadans d'origen francès van haver de marxar del país, eren els "pieds noirs", molts havien nascut al país magrebí i encara avui formen part de la història moderna francesa. Tots aquells episodis són ben vius encara a França, talment, com als Estats Units d'Amèrica amb la guerra del Vietnam.

En aquests context i en un sistema democràtic inexistent els integristes islàmics van guanyar unes eleccions que després van ser anulades. La presència cristiana al país tenia la base en els colonitzadors francesos. Els cistercencs, concretament els trapencs, tenien presència al país des dels finals del segle XIX, però la intensa relació amb els colonitzadors francesos van fer que la seva presència es donés per finalitzada a començament del segle XX. Als anys 40, però, l'abadia francesa d'Aiguebelle inicia una nova fundació en l'emplaçament actual a la regió de Medea. És en aquest monestir on es produiran els fets dels anys 90 que la pel·lícula de Xavier Beauvois ens narra. La presència cistercenca ja no era aquella presència que de mà dels colonitzadors l'església pretenia convertir als infidels. Era una altra presència més autènticament cristiana. No era com la d'algunes esglésies evangèliques nord-americanes que feien proselitisme entre els musulmans per a aconseguir la seva conversió. Era una presència de solidaritat i testimoniatge de fidelitat a Déu i als homes entre els més humils. Al costat del monestir hi va néixer ben aviat un nucli de població de persones i famílies humils a redòs dels cistercencs. Mantenien un bon veïnatge. És en aquest context i en el de la violència política que vivia el país que s'emmarca la pel·lícula i els fets en els quals es basa.

Catorze anys després dels fets, el cas segueix sense estar resolt, envoltat de molts punts foscos respecte a l'autoria dels assassinats. Les especulacions són diverses. Van ser integristes islamistes? Va ser l'exèrcit algerià amb connivència dels serveis secrets francesos? Encara no ho sabem. El Tribunal Suprem de París té una causa oberta per la germana de Fra Christphe i l'abat de l'abadia belga de Scourmount Dom Armand Veilleux, en aquells temps Procurador General de l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança (OCSO, Trapencs) que dos mesos abans dels assassinats havia passat deu dies amb la comunitat de l'Atlas i és un testimoni de primera mà del què vivien els monjos de Tibhirine.

La pel·lícula de Beauvois coincideix plenament amb el testimoni de Dom Armand, els cistercencs no buscaven el martiri, no eren suïcices. Hom pot posar-se a la pell dels monjos de l'Atlas, les seves pors, els seus dubtes, la seva fe inquebrantable. No eren il·lusos. Eren molt conscients dels riscos que corrien, dels perills que amenaçaven les seves vides. El GIA havia comunicat a finals de l'any 92 que tots els estrangers havien de marxar del país en un plaç de 30 dies. A partir de llavors són assassinats diversos religiosos i religioses cristians, els 12 cooperants croates. Però no són només els estrangers els assassinats. El poble humil algerià és víctima també d'aquesta lluita fraticida. Aquest aspecte és ben present en les decisions preses pels cistercencs de quedar-se al seu monestir. El prior de la comunitat, Christian, havia dit múltiples vegades que hi havia més necessitat de monjos que de màrtirs. Diversos testimonis corroboren aquest sentiment.

Els monjos cistercencs havien deixat diversos escrits en els quals podem aprofundir els seus sentiments, les seves pors, la seva determinació. Christian, el prior, era un intel·lectual fill de militar, ell mateix havia estat oficial, interessat en el diàleg interreligiós. Havia anat a estudiar àrab a Roma i coneixia profundament l'Alcorà i el món islàmic. Christophe era un poeta que havia deixat sobre paper els seus pensaments, Luc era un cistercenc que ja havia estat segrestat durant la batalla d'Alger. Metge de professió havia cuidat malalts en els camps de concentració nazis, des de la seva arribada a Tibhirine el 1946, procedent de l'abadia d'Aiguebelle havia obert una consulta al mateix monestir des d'on atenia tots els musulmans que acudien per rebre la seva assistència mèdica, assistència que preferien a la que anys més tard els podia oferir la sanitat pública algeriana. No entenia massa, des del punt de vista intel·lectual, l'interès de Christian per l'islam, però vivia en comunió com si ho entengués. Irònic i amb bon humor, el seu personatge a la pel·lícula diu allò de "partir est mourir".

Pels monjos cada nou assassinat era una interpel·lació sobre el què convenia fer. Els dubtes de l'ésser humà els assaltava constantment. Havien de marxar? Ells ho podien fer. Els seus veïns musulmans, vícitimes també de la violència no tenien on anar. Per a ells, els monjos eren la seva esperança. En la pel·lícula, a casa d'uns amics algerians, aquests els diuen que ells, els monjos, són la branca on es poden agafar. Marxar era una deserció.

Christophe escrivia en ple conflicte si era suficient dir que el monjo no ha d'escollir entre les dues parts del conflicte, el poder i els terroristes. Ell diu que ells sí que podien escollir i ho havien de fer escollint el poble pla, els seus pobres veïns. Per aquesta decisió es van convertir en uns testimonis incòmodes a qui tothom, el poder i els terroristes es volien treure del damunt. Dom Armand Veilleux vol seguir les petges del testament del testament del prior, Christian, vol perdonar, però exigeix que per perdonar ha de saber a qui ha de perdonar, per això creu necessari aclarir qui va assassinar els monjos de Tibhirine.

Els nou monjos van viure el perill directament la nit de nadal del 1993, quan l'emir del GIA i un escamot de terroristes assalten el monestir buscant medecines i l'atenció de fra Luc. Saben, des de llavors, que no estan segurs. Les intimidacions de l'exèrcit els sembla també una amenaça, però no sense dubtes, tots decideixen romandre al seu lloc, entre els seus, el poble pla a qui respecten i per qui són respectats. Corprèn el cor la imatge de la pel·lícula en què Luc posa un cassete amb el so del llac dels cignes, de Txaicovski. L'escena transmet la comunió d'aquella petita comunitat, la seva solidaritat, la seva determinació, la seva feblesa.

La nit del segrest, recordem que fou dos mesos abans del seu assassinat, dos monjos aconsegueixen amagar-se. Un d'ells ja és mort, Amedée, l'altre és al monestir de prop de Fez, al Marroc. A Tibhirine hi resta el monestir deshabitat, però respectat per tots els seus veïns. Hi descansen les despulles dels set monjos, només els seus caps, ja que van ser decapitats. Un sacerdot puja regularment per tenir-ne cura, fortament escortat en el seu viatge. No sabem si mai coneixerem la veritat dels fets. Ens queda el seu testimoni.

La pel·lícula ens deixa al final les paraules darreres del testament de Christian, el prior, que és el testament de tota la comunitat. L'any 95 el va deixar escrit. Parla de les circumstàncies que viu el país, dels morts anònims i abandonats a la indiferència de cada dia, la seva vida, diu, val tant o tan poc com la d'aquells. Diu que vol deixar clar que mai hauria desitjat una mort com aquella, de la qual no vol que es faci culpable de forma indiscriminada al poble. Segurament, diu, la seva mort semblarà donar la raó als que l'han tatxat d'ingenu o idealista. En les darreres paraules es dirigeix al possible executor: "I a tu, també, amic del darrer instant, que no sabràs el que estàs fent, sí, perquè també per tu vull dir aquest gràcies i a quest a-Déu en el rostre del qual et contemplo. I que ens sigui donat de retrobar-nos, lladres plens de goig, al paradís, si així li plau a Déu, Pare nostre, Pare teu i meu. Amén, Inshalà."

La Candela

2011-01-20T20:03:00.000+01:00

A la ciutat de Valls comença a fer-se evident que les festes decennals de la Marededéu de la Candela estan a tocar. Els carrers principals bullen d'activitat tot preparant-se per a la festa gran que cada deu anys, els anys acabats en u, la ciutat celebra en honor de la Candelera. Són unes festes que els vallencs ens sentim ben nostres i que vivim intensament. Ja fa uns centenars d'anys. Enguany, a més, es celebra el centenari de la coronació. Amb aquest motiu ha estat un any jubilar. Valls s'ha debatut històricament entre la devoció a la marededéu de la Candela i la marededéu del Lledó. Potser aquesta darrera guanya des del punt de vista històric a la primera, però en els darrers anys sembla que hagi perdut una mica de pistonada en favor de la Candelera.

Sigui com sigui, la devoció dels vallencs per la Candela ve de prou lluny, sembla que dels segles XIII o XIV. En Jordi París ha preparat un document en què es recull aquesta devoció mariana dels vallencs en el transcurs dels temps. El podeu consultar en l'enllaç que us deixo tot seguit: http://www.candela2011.cat/pdf/Devocio%20MD%20Candela.pdf

Com tota devoció mariana al nostre país, la devoció a la marededéu de la Candela ha generat peces musicals que han esdevingut populars a la ciutat. Goigs i Virolai en el nostre cas.

La festa de la Candelera s'escau el dia 2 de febrer, dia en què l'església celebra la festa de la presentació de Jesús. La tradició jueva diu que els infants han de ser presentats al temple quaranta dies després del seu naixement. L'episodi ens el narra Lluc en el seu evangeli. En el capítol 2, versets 29 al 32 hi trobem el càntic del vell Simeó en el qual ens parla de qui serà la llum de les nacions. La candelera s'ha associat sempre a la festa de la llum. Més enllà de les celebracions populars i de fervor religiós que es manifesta a Valls amb la novena a la Candela i la celebració del mateix dia, així com en la processó, volia parlar breument de la llum que per a tota persona és el Crist. Una llum que representem amb una candela o, com fan els evangelis, amb una llàntia.

Per tal que la llum brilli amb força cal que un espai estigui a les fosques. De la mateixa manera que per a omplir una cosa cal que prèviament aquesta estigui buida. Els místics en parlen sovint. Mestre Ekchart ens diu que per a omplir-nos de la divinat cal que primer ens buidem. Pau diu que ja no és ell qui viu, sinó que és Jesús que viu en ell. El místic anònim anglès del segle XIV ens diu que hem d'entrar en el núvol del no-saber abans d'entrar en la plenitud de Déu i deixar enrere el núvol de l'oblit. Teresa d'Àvila i Joan de la Creu parlen de la foscor en què sovint ens cal entrar abans d'entrar en la plenitud de la llum. Els místics cristians expliquen les seves experiències espirituals i místiques amb itineraris molt semblants als que ressegueixen els mestres zen o els monjos budistes o els sanyasi hindús. És difícil, per no dir impossible, conèixer Déu per la raó, el podem conèixer per l'experiència i aquesta experiència es basa en l'amor. El budista en dirà la compassió. Quan hom arriba a l'estadi del budha es desvetlla. Els més grans mestres budistes renuncien al nirvana i es converteixen en bodisatves, éssers desvetllats que resten entre nosaltres per il·luminar-nos.

La llum, imatge que totes les tradicions espirituals utilitzen per a descriure la trobada de l'ésser humà amb Déu, amb la divinitat. A orient hi té un paper primordial l'accepetació de tot per conèixer la realitat, a occident posem l'èmfasi en la força transformadora de la llum. Una interrelació d'aquestes dues tradicions poden completar millor el camí. Acceptació no és inacció, ni submissió o resignació. És, com diuen els pares del desert, el saquet que duem al darrere i que es va buidant pel foradet que ens allibera del seu pes per poder viure el present plenament. No és fàcil en quatre ratlles poder desgranar aquest camí espiritual, potser ni tan sols és possible de fer-ho, només es pot viure.

Tant de bo que en les festes de la candelera que s'acosten no ens quedem només amb la lluminària que engalanarà els carrers de la nostra ciutat. Podríem aprofitar aquesta altra llum que penetra el nostre interior per a fer una experiència rica d'amor i en l'amor. No és un camí reservat a uns pocs privilegiats, tots hi tenim accés, només cal posar-hi, això sí, una mica d'esforç i tenacitat, la resta, la part més important, ens vindrà donada, regalada perquè és una gràcia. Com diu el Virolai: "flor de febrer, que el nostre cor anhela, de la ciutat estel, il·luminats per la vostra candela, guieu-nos cap al cel".

Perseguits

2011-01-18T19:21:00.001+01:00

Les darreres setmanes i durant el passat nadal hem sabut de noves represàlies contra els cristians coptes d'Egipte. Aquest any 2010 ha estat un any molt dur per les comunitats cristianes de molts països musulmans. Si coneixeu una mica la història, us sobtarà una mica l'acarnissament que els cristians d'aquests països estan patint. A finals de l'any passat vaig tenir el gust de llegir dos llibres que ens parlen de la vida dels cristians de l'Irak. Un és el dietari del pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrrat que va iniciar els treballs de traducció de la Bíblia de Montserrat i va iniciar el museu bíblic. En el dietari narra el seu viatge per terres de l'Irak, Síria i altres contrades del pròxim orient. Basant-se en aquest dietari, el periodista i escriptor Martí Gironell ha fet una novel·la titulada "l'arqueòleg" en què ens presenta la novel·lització del personatge del pare Ubach, talment com un Indiana Jones. L'altre llibre que he llegit és el de l'escriptor i restaurador Pius Alibek, establert a Barcelona des de fa molts anys i que retrata la seva joventut a l'Irak, des de prop de Mossul, passant per Bàssora i Bagdad. Eren altres temps en què el món musulmà s'assemblava més a la mítica Al-Andalus.

Els occidentals sovint confonem els termes àrab i musulmà. Molts dels països musulmans no tenen res a veure amb els àrabs. Afganistan, Iran, Indonèsia, Turquia, la Cabília, així com tots els amazics, per exemple, tenen tant d'arabs com els esquimals. Per contra, hi ha prop de vint milions d'àrabs que són de religió cristiana i que majoritàriament viuen al pròxim orient. Tradicionalment els països musulmans han acollit i respectat de bon grat els creients de les religions cristiana i jueva. Han viscut en pau els uns amb els altres. Generalment aquesta tolerància exercida en la històrica Al-Andalus ha estat millor que no pas en els regnes cristians. Fins no fa gaire anys aquesta tradició de respecte també era exercida en els països del nord d'Àfrica i el pròxim orient. Fou a partir de la major influència dels fonamentalistes islàmics que els cristians de tots aquests països han començat a ser perseguits. Pius Alibek ens explica en el seu llibre que els cristians eren una comunitat molt nombrosa a l'Irak. Recordem que allà s'hi troben els que han conservat la llengua materna del mateix Jesús, l'arameu, conservat pels assiris i els caldeus.

A Egipte podem trobar una de les comunitats cristianes més nombroses en un país majoritàriament islàmic. Els coptes. La paralula "copte" deriva del grec, transformada per l'àrab i que significa "egipci". Els coptes serien els veritables egipcis que entronquen amb el país dels faraons i que en el domini bizantí de la regió i posteriorment sota el domini àrab han sobreviscut a tota mena de viscissituds. Avui en dia la comunitat copta està formada per més de quinze milions de persones repartides per Egipte i altres països, entre ells alguns d'occidentals.

Els coptes estan passant moments de gran duresa i se senten desprotegits pel govern egipci. Els darrers morts es van produir a Alexandria durant les festes de nadal. Les seves esglésies són constantment atacades i els seus fidels massacrats. A nosaltres només ens arriben els fets més sagnants i espectaculars, però aquesta persecució la viuen cada dia. Ells són i es consideren els egipcis autèntics i estan disposats a resisitir al seu país i a defensar les seves creences. Així, doncs, els coptes, els assiris, els caldeus són cristians que ens recorden l'església perseguida dels primers temps del cristiansme. Molts d'ells han hagut de fugir dels seus països. L'Irak ha perdut bona part de la població cristiana des de la caiguda del règim de Sadam Hussein.

El fonamentalisme ha obligat molts dels cristians d'aquests països a fugir o a convertir-se a l'islam per poder sobreviure o per salvar llur vida. Segons la tradició, fou Marc, l'evangelista qui portà el cristianisme a terres egípcies per allà l'any 60. S'atribueix als coptes la representació de la creu com a símbol d'identitat dels cristians. Fou per aquestes terres que aparegueren durant els primers segles de la nostra era multitud de monjos i ermitans que per milers habitaven àrees extenses i desèrtiques consagrats a la contemplació. Sant Antoni, a la Tebaida, al Mont Sinaí, les laures de Palestina, etc.

Els coptes han creat i conservat una extensa i àmplia cultura lligada a la seva història. Art, llengua, arquitectura.

Faríem bé tots plegats d'exigir que la llibertat de culte seguís formant part de la tradicional hospitalitat i tolerància dels musulmans. La comunitat internacional i els que compartim creences religioses, creeences en els drets humans més elementals, hem de pressionar per aquest dret, un dret que lluitem per fer realitat als nostres països, tot i que no sense dificultats, però que també hem d'exigir amb totes les nostres forces arreu del món.

Cérémonie religieuse copte à Lalibela
Carregat per Autour_du_Monde. - Descobreix noves destinacions i viatges en vídeo.

Sobre el perdó

2011-01-17T19:32:00.000+01:00

Llegia no fa gaire el text d'en Joan Maragall "la ciutat del perdó", un text que el poeta va escriure el 1909 poc abans que Ferrer i Guàrdia fos afusellat a Barcelona poc després de la Setmana Tràgica. Un text que sempre m'ha colpit profundament. Un text d'una actualitat permanent i que goso recomanar-vos, si encara no l'heu llegit. Parla del perdó, de la pena de mort, de la dignitat de la persona. Prat de la Riba no va deixar que es publiqués.

Avui vull escriure quatre ratlles sobre el perdó. Hem deixat ja el nadal i després d'unes setmanes de temps ordinari ens encaminarem cap a la quaresma. Un temps en què em sembla apropiat endinsar-nos en el perdó, la seva pràctica, el seu significat. Són molts els pensadors, antics i moderns, que han escrit sobre el perdó. Poca cosa podré aportar jo sobre el tema, però escrivint aquestes ratlles m'obligo a pensar-hi.

El primer que se m'acut és que el perdó és un acte de la voluntat humana. No crec que es pugui afirmar que és un acte natural. Trobem en la natura actes que es podrien confondre amb el perdó. El llop que s'ajau panxa enlaire i ofereix el seu coll al seu contrincant no està demanant perdó, sinó que fa un acte de submissió. És un acte d'instint animal que sap que li salvarà la vida. Quan jugava de petit amb els seus germans ja el practicava. El més fort veu satisfet aquest acte de submissió i l'accepta. No cal seguir la baralla.Ha aconseguit el que volia, la humiliació del seu congènere al seu predomini. Jo no entenc el perdó com un acte de submissió o d'humiliació, sinó com un acte d'amor.

El perdó es pot exercir envers els altres de dues maneres. Atorgant-lo o demanant-lo. Però el perdó també es pot exercir vers un mateix. Quan érem petits estudiàvem al catecisme que per obtenir el perdó dels nostres pecats calien tres passos, fer un acte de contrició, demanar el perdó dels nostres pecats i fer proposició d'esmena. Suposo que encara avui l'església demana aquests requisits. Però si anem a les fonts evangèliques, veurem que Jesús no demanava aquests requisits. De fet, no en demanava cap de requisit. Per posar alguns exemples en podem mirar dos. La paràbola del fill retrobat contindria alguns dels trets que estudiàvem en el catecisme, però abans que el fill pogués obrir boca davant del seu pare, aquest, en veure'l de lluny, ja havia començat a córrer per a llençar-se-li als braços sense demanar-li res a canvi. (Lc 15,11).

El segon exemple pel qual sempre he tingut predilecció és el de l'adúltera que presenten a Jesús perquè els confirmi que ha de ser lapidada pel seu pecat (Jo 8). Cada vegada que llegeixo aquest episodi m'entendreix una certa indiferència de Jesús que es s'ajup i amb el dit es posa a dibuixar sobre l'arena. La dona no demana res a Jesús. No li manifesta el seu pendediment, ni la seva demanda de ser perdonada. Jesús, simplement, li diu que està perdonada i que en endavant miri de no tornar-hi. És un perdó gratuït el que veiem en els dos casos. Aquesta és una altra característica del perdó, no demana res a canvi, ni tan sols una proclama que no tornarem a pecar, o, si més no, que ho intentarem.

Un acte humà gratuït, doncs. Llibertat és un dels altres trets que van lligats al perdó. El perdó allibera al perdonat i al que perdona. Ens allibera del nostre passat i de la càrrega negativa que el passat ens imposa. El perdó ens retorna al present, a l'ara, l'únic que compta per a la nostra felicitat. Trenca el cercle vició en el que ens movem constantment i que ens prodeix angoixes, infelicitat, por, recança.

El perdó és un acte d'amor vital. No cal demanar-lo, si es vol, només cal que ens l'atorguin. No cal que ens el demanin, tan sols continuar endavant amb amor. El perdó no esborra del nostre currículum les nostres ofenses, ni les ofenses dels altres. Tan sols les supera. Fa que visquem amb els altres havent superat les nostres febleses, passant per alt les febleses dels altres. No cal fer un acte d'humiliació, ni demanar-lo. Només cal fer un acte d'amor. Si ens coneixem a nosaltres mateixos, ens serà molt fàcil de reconèixer en les faltes i ofenses dels altres, les nostres faltes i ofenses. Ens serà més fàcil fer aquest acte d'alliberament. Es tracta més de practicar-ho que no pas de predicar-ho. Si ho provem, no voldrem viure d'altra manera. Veurem la futilesa de la majoria de les nostres cabòries. Diuen les escriptures que és "quan som febles que realment som forts". Ho podem tastar i en podem comprovar la veritat.

És important, encara que no imprescindible, actuar amb rapidesa. Podem perdonar o obtenir el perdó per coses llunyanes en el temps, però és més fàcil actuar d'immediat, perquè allò que deixem covar en el nostre cor ens costarà d'extirpar-ho passat molt de temps. Escriu Maragall: "No ho volgeu saber lo que han fet; mireu-los només a dintre els ulls; vegeu! sou vosaltres mateixos; un home com vosaltres; amb això n'hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal, com vosaltres del seu". Quina saviesa i quin amor no manifesta el poeta! Quan sento en dies d'avui molts intel·lectuals parlar del tema del País Basc, per exemple, amb la rancúnia aflorant dels seus llavis, amb ànims de revenja impropis de persones assenyades, penso que alguna cosa hem perdut pel camí, alguna cosa important. El poeta, però, ens reconcilia amb el gènere humà i ens recorda que és possible fer del perdó una base sòlida per al nostre present i el nostre futur.

Família

2010-12-26T13:26:00.000+01:00

Avui, dia de Sant Esteve, l'eglésia celebra el dia de la Sagrada Família. És una festa que varia segons el calendari. A vegades la trobem a finals d'any. És però una festa encertada per al període nadalenc. Què fa, però, sagrada una família? Que la formin Josep, Maria i Jesús? No ho crec. El que fa sagrada una família és l'amor. Avui en dia la família tradicional està en crisi. Ho podem veure i palpar en la nostra societat, en el nostre entorn més immediat. Quants tipus de família ens podem trobar? Un munt. El tema de la família, doncs, no és un tema fàcil de tractar sense aixecar certa polseguera.Sovint es tracta des de la beligerància.

Sovint tendim a barrejar conceptes diferents. Amor, enamorament, plaer, sexe, etc. Són conceptes diversos que solem entrellaçar o fins i tot a contraposar. Els podem trobar tots junts o per separat. Sovint, també, els trobem com a part d'un procés. En la societat trobem defensors afèrrims d'un model de família enfrontats als que en defensen un altre. L'església no és aliena a aquest debat. Freqüentment amb una beligerància que crec que no li correspon.

Una família no es pot entendre sense un compromís. És una condició sine qua non. Un compromís que cal basar en l'amor. Un amor incondicional. Caldria saber què hem d'entendre per amor. L'amor l'entenc dirigit enfora. Tots tenim necessitat d'ésser estimats, però el veritable amor és el que es dirigeix enfora, cap als altres. Sense aquest amor és impossible bastir una família. Aquest és l'únic requisit indispensable. Quan aquest desapareix és impossible parlar i mantenir el concepte de família. Podem modular l'enamorament, aquest anirà modificant la seva expressió al llarg d'una relació. L'estat d'enamorament inicial i previ no es pot mantenir tota una vida. L'enamorament anirà cercant diverses expressions que no el faran menys autèntic.

El sexe és un component important en una relació familiar. Però tampoc és transcendent i imprescindible. Tot i ser molt important. Trobem, però, exemples de relacions familiars en les quals el sexe, la sexualitat, ha evolucionat o, fins i tot, desaparegut. Gandhi en parla en la seva obra mantes vegades i explica com va afrontar aquesta qüestió al llarg de la seva vida.

El plaer és un altre aspecte important. Però sobre qui centrem el plaer? Sobre nosaltres mateixos o en els altres. Un plaer egoïsta no aporta plaer als altres. Un plaer dirigit cap a l'altre sí que ens pot aportar plaer anosaltres mateixos. Així, doncs, ens caldrà trobar un plaer mutu que ens ajudarà a alimentar la relació familiar. I aquest plaer no s'hauria de centrar només en l'àmbit dels sentits, encara que caldrà experimentar-lo en l'àmbit de la sensualitat.

Trobem avui molts models familiars. Heterosexuals, homosexuals, relacions familiars mig trencades o trencades del tot, realcions paterno-filials diverses. Sovint en tensió els uns envers els altres. Potser, però, parlem de les famílies amb massa ganes d'estereotipar-les. En aquest cas, però, potser ens perdem el més essencial. Sobre quina base s'estableixen aquestes relacions familiars. Potser si ens fixéssim en aquests aspectes essencials ens costaria menys admetre la diversitat familiar. I la possibilitat de mantenir-les tot reeixint en els diversos models.

Retorno al començament. Una relació familiar no se sosté sense un compromís d'amor. Als qui des de posicions fonamentalistes rebutgen el model familiar que no els sembla adequat els recomanaria els passatges de l'evangel de Lluc i de Mateu. En el capítol 11 de Lluc trobem aquell episodi en què la multitud llença un piropo a Jesús dirigit a la seva mare: "Sortós el ventre que et va dur i els pits que vares mamar". Piropo al qual Jesús respon: "Sortosos, més aviat, els qui escolten la paraula de Déu i la guarden".

I en Mateu trobem en el capítol 12 Jesús dient: "El qui fa el voler del meu Pare del cel, aquest m'és germà, germana i mare". Això ens pot ajudar a ser menys beligerants en el nostre model familiar sobre el qual sembla que ens hi vagi la vida. Així podem albirar què farà sagrada una relació familiar als ulls de Déu, més enllà de la composició dels seus membres.

Nadal, no ens neguem la joia!

2010-12-21T01:26:00.000+01:00

Ja albirem el nadal, el tenim ben a la vora. Una festa a la qual els grans poetes no s'han pogut resistir de cantar. Una festa plena de sentiments contraposats. Joia, tristesa, enyorança, consum desenfrenat. Cadascú, segons les seves circumstàncies, viurà de formes ben diferents. Trobarem els que gaudeixen dela festa i els que l'odien. Els que rebutgen l'obligació de ser feliços per decret i els que la reviuran amb delit. Els que l'aprofitaran per reforçar la seva espiritualitat i els que l'aprofitaran per a anar a esquiar.

Poques festes com aquesta han inspirat tantes i diverses manifestacions culturals i artístiques. Poesia, cançons populars i modernes, pintures i pessebres. El nadal té alguna cosa que ultrapassa el simple fet religiós. Trobo que tot plegat és un bon tresor. Les il·lusions de la quitxalla, la il·lusió del retrobament familiar, la tristesa per la família esberlada. La solitud del pobre, del sense sostre. El fred del carrer que glaça fins el moll de l'os. Els sentiments de solidaritat. El record d'una infància llunyana. Tot plegat és el nadal. Una època per al recolliment, una època per la disbauxa. Unes vacances com unes altres. Uns àpats plens de calories que no necessitem, la fam de qui no té què menjar.

Tot això i més és el nadal. El tió que hem recuperat de les golfes, el record dels que ja no hi són.

En el meu cas, el nadal és una barreja de tot plegat. Malgrat aquest poti-poti de sentiments, no deixo de creure que per damunt de tot és un temps de joia, un temps de mirar els altres amb una altra mirada. Una mirada d'amabilitat sincera, de compartir la joia amb els éssers estimats, una altra oportunitat per mostrar la meva solidaritat envers els qui no tenen gaire cosa per celebrar, una ocasió per estar agraït. Una finestra oberta a l'esperança, una oportunitat per creure en el proïsme, per confiar-hi i per transmetre confiança. Ben mirat són molts tòpics concentrats en un període breu, uns tòpics que voldria per tot l'any, uns tòpics que no em fan cap nosa i que accepto tal com ragen.

Commemorem el naixement d'un infant que va marcar la història d'occident, del món greco-llatí i que alguns creiem l'encarnació de la divinitat, una divinitat que compartim i de la qual ens va fer partíceps. Un infant que es va fer gran i que ens va dir que no ens hem d'amargar en les nostres misèries, que hi ha un Déu que és un pare per a tots, i que com a tal, té sempre els braços oberts per quan ens hi volguem abraçar.

Sí, el nadal paga la pena de viure'l amb joia i agraïment, ni que sigui des de la malaltia, o de la mancança d'un ésser estimat, o des de les penúries d'aquesta crisi que no s'acaba. Nadal és un signe que ens indica que cal acceptar-ho tot tal com ens ve, amb agraïment, que podem ser feliços amb aquesta actitud. Intentaré viure el nadal amb aquest pensament, amb aquesta experiència vital i desitjo que tothom, des del ric al pobre, des del creient a l'ateu, des del malalt al que està sà, pugui viure'l així. Ho desitjo de tot cor. Un bon nadal per a tothom.

Monestir de Solius. Diorama del festeig de Josep i Maria

El tresor on hi posem el cor

2010-11-26T16:50:00.001+01:00

Estem a les acaballes d'un any litúrgic i som a les portes d'un nou any. Diumenge que ve encetarem l'advent, el període litúrgic en el qual els cristians ens preparem per a commemorar la vinguda del salvador, el nadal, un dels temps forts de la litúrgia cristiana. Però els camins que ens condueixen a aquests dies principals són tan importants com el mateix dia. L'advent ens porta al nadal, com la quaresma ens encamina a la pasqua. El pelegrinatge forma part de la nostra vida.

És, doncs, un bon moment per a recapacitar, per a redirigir la nostra mirada cap a allò que ens durà a la felicitat, cap a Déu. Diu Jesús que "allí on és el vostre tresor hi haurà també el vostre cor" (lc 12, 34). I ens dóna pistes de com no hauria de ser el nostre tresor. Un tresor que cap lladre no ens pugui robar, ni cap arna pugui destruir. Anthony de Mello ens en parla en els videos del post anterior.

Un dels autors cristians que ens poden donar llum a aquest tema és del segle XIII, es tracta de Johannes Eckhart, conegut com mestre Eckhart. Nascut el 1260 a Hocheim, la Turíngia, va fer-se dominic en plena adolescència. Graduat en teologia i filosofia a la Universitat de París, aviat va excel·lir en el seu mestratge a Alemanya. En l'actualitat està considerat un dels grans teòlegs i místics de l'Edat Mitjana i un gran desenvolupador de la llengua alemanya. Va ser acusat d'heretgia per diversos conceptes que va expressar i fou acusat formalment en temps del papa Joan XXII. Alguns el van veure com a panteïsta per la seva idea de l'essència de deïtat que habita en tota ànima humana, en tota la creació.

Mestre Eckhart diu que la major virtut, la que ens portarà a totes les altres virtuts, és l'abandonament de si mateix, el buidament, el deseiximent. La paraula alemanya que uitilitza és de difícil traducció i n'han fet interpretacions i estudis diversos teòlegs i filòsofs com Heidegger, la paraula alemanya és "gelassenheit". Mestre Echart enllaça amb el budisme Mahayana i el Zen encara que no ho sabés. En la seva teorització i en la seva experiència mística sap que no has de pretendre res, com més tard experimentaran Teresa d'Àvila i Joan de la Creu. Cal buidar-se per deixar-hi entrar Déu i ser en Déu. Un altre autor anònim del segle XIV, probablement un cartoixà anglès, escriurà una obra que camina en la mateixa direcció, "el núvol del no saber". És en el buit, en el no-res on trobem la plenitud.

Ens identifiquem massa sovint amb el que fem, en el que tenim, més que no pas en el que som, fins i tot en la nostra pràctica religiosa. Mestre Echart ens diu que el veritable deseiximent, abandonament, és que l'esperit permaneixi inalterable davant qualsevol circumstància, ja sigui de joia o de tristesa, d'honor o de blasme, de desgràcia o infortuni, d'èxit o fracàs, com una muntanya que permaneix d'empeus davant una petita brisa de vent. Mestre Eckhart ens diu que en l'episodi evangèlic de Marta i Maria en el qual hom veu l'activisme de Marta i la contemplació de Maria, a Marta només li falta un pas més per a obtenir el deseiximent. Està a un pas de tastar la deïtat en si mateixa, mentre Maria s'acosta al déu convencional, Marta està a un pas d'acostar-se, de submergir-se, en la deïtat de la seva ànima essencial. Marta encara està treballant turmentada, preocupada, per massa coses. Només li falta poder dir "treballo, per això treballo". És el cèlebre aforisme d'Angelus Silesius: "la rosa és sense per què, floreix perquè floreix".

Advent, doncs, és un bon moment per a alliberar-nos de tot tresor basat en el desig, de tota voluntat, de fer camí deixant anar llast, buidant el nostre cor per poder obtenir un tresor que mai ningú no ens podrà prendre, ni cap arna podrà destruir.

La felicitat ve de la llibertat

2010-11-24T17:38:00.000+01:00

Vaig conèixer Anthony de Mello fa ja unes desenes d'anys. Aquest jesuïta indi ens va deixar fa uns pocs anys. Una pèrdua important per a la humanitat. Jove, encara, ens va deixar massa aviat. Els seus llibres són una meravella. En català en trobarem força d'editats per l'Editorial Claret. Per als qui no coneixeu la seva obra, us deixo un tast de la seva presència i de les seves paraules. Una perla.

L'home i l'animal

2010-11-21T18:29:00.000+01:00

Fa temps que sabem que el tigre, en les seves diverses variants, està en perill d'extinció. Avui hem sabut que queden en tot el món una mica més de tres mil exemplars d'aquesta espècie visquent en llibertat, tots ells en països asiàtics. Una conferència internacional analitza aquests dies com evolucionen els programes per a salvar aquesta espècie i poder-la treure de la llista d'animals en perill d'extinció. L'enemic del tigre és l'home. La desforestació constant del seu hàbitat, la construcció de vies de comunicació, etc. El tigre, doncs, està a les nostres mans. De nosaltres dependrà la seva supervivència o la seva desaparició. La incessant voracitat de l'espècie humana està depredant multitud d'espècies animals del nostre planeta. Aus, peixos, felins, etc. La relació de l'home amb el món natural ha estat sempre complexe. Agressiva. Els nostres mars es buiden de peixos davant l'explotació a què el sotmetem.

He d'admetre la meva predilecció per un animal com el tigre. Per la seva bellesa, pel seu estil de vida. Una vida retirada, solitària. És difícil, fins i tot per als naturalistes, veure un tigre en el seu entorn natural. Fa una vida amagada. Entendreu la meva simpatia per un animal com aquest, encara que la meva simpatia és extensiva per a tot el regne animal i per la fauna i la flora i per tot el medi natural en general.

En un món cada vegada més urbà i en un planeta cada cop més urbanitzat, el nostre medi natural lluita per sobreviure malgrat els nostres atacs constants al seu ordre. Avui dia hi ha molta gent que no tenen cap contacte amb aquest medi natural. Es fa broma amb anècdotes com aquella d'aquells escolars que mai havien vist un gall i que es pensaven que un pollastre era un aliment preparat. No tot és negatiu en el nostre món actual. Avui hi ha persones molt més senibilitzades amb aquest món natural que abans. Persones que ens recorden que nosaltres formem part d'un sistema ecològic sobre el qual hi tenim una responsabilitat immensa. En dècades passades, com passa encara en molt països on encara no ha arribat la industrialització, teníem dels animals una visió molt utilitarista. Expressions com "ser l'ase dels cops" ens ho recorden. Els animals eren espècies inferiors que estaven al nostre servei per al treball, per al plaer, per a la nostra satisfacció. La cacera indiscriminada, les jornades de treball inesgotables, els maltractes, eren vistos com a naturals quan s'exercien sobre ells per al nostre profit. Ara hi ha persones organitzades que ens recorden que els nostres drets sobre els animals i, en general, sobre el medi natural, no és il·limitat. I això és positiu. No tot és perdut. Més que drets tenim deures sobre aquest.

El nostre nivell de civilització haurà de demostrar que som capaços de generar progrés sense que aquest vagi en detriment del món natural. Caldrà fer-ho amb seny, sense extrems insostenibles, amb ponderació. Però caldrà fer-ho. Si volem ser dignes de la racionalitat que se'ns suposa a la nostra espècie hem de buscar un equilibri que faci compatible la vida de totes les espècies alhora que millorem la nostra. Tenim un deure d'administrar els béns del planeta, no pas de dominar-los posant-los al caire de l'extermini irreparable. Avui m'ha recordat aquest deure el risc que correm de perdre una animal com el tigre. Són moltes, però, les espècies que corren aquest perill. Con amb els animals, també som insensibles a la desaparició de llengües, cultures, poblacions indígenes. Necessitem més persones que treballin per posar de manifest aquesta urgència. Organitzacions que recordin i pressionin els governs i els estats que cal actuar a temps, que no pot ser que esperem tant a actuar perquè correm el risc de no ser-hi a temps.

Nervis abans de la visita

2010-11-04T19:07:00.000+01:00

A mesura que s'acosta la visita del Papa a Barcelona, les actituds militants dels que aproven la visita i dels que no l'aproven es van escalfant. La meva impressió és que la majoria de cristians veuen la visita amb una certa indiferència, diria que amb una certa distància. Alguns volen aprofitar la visita papal com a trampolí per a reivindicar el país davant del món. Hi veuen una oportunitat. Uns altres els empipa aquesta possibilitat. Serien els de la corda del Rouco i companyia que estan una mica nerviosos per la possibilitat que el Papa pugui conèixer de primera mà un país a qui el Vaticà ha conegut molt bé des dels inicis de l'església a occident. Nombrosos comtes de Barcelona s'han posat al servei de la cristiandat al llarg de la nostra història. Podem recordar el pare de Jaume I, Pere el Catòlic. Els papes Borja, etc. La història no es pot esborrar. Alguns, però, voldrien que fos només això, història. Ara temen que el papa Benet se'n dugui una visió actual del nostre país que escapi al control de l'església espanyola. Aquests dies ens han recordat que no existeix una església catalana, imagino que amb els mateixos arguments coincidiran amb mi si rectifico el que he escrit unes ratlles més amunt i dic que no existeix una església espanyola. És clar, l'església és universal, però per a tots. De tota manera, la tradició de l'església sempre ha estat d'incardinar-se en les diferents comunitats on s'ha establert. Ja des dels seus origens. Recordem Sant Pau i els seus escrits.

Altres cristians semblen més preocupats per passar pels morros dels no cristians que, els agradi o no els agradi, la visita del Papa se l'hauran d'empassar tant si volen com si no. Una actitud que no sé si és massa cristiana aquesta de vantar-se davant dels altres de la visita del cap de l'església catòlica.

Un altre sector, també militant, és el que fa ostentació del seu anticatolicisme, anticristianisme o el que se'n pugui dir. Estaria bé que aquesta militància s'exercís de la mateixa forma davant d'altres esdeveniments semblants o visites il·lustres. Penso que és lícita la seva actuació, però intueixo que no és autèntica. Els més molestos per aquest tipus de visita papal podrien ser la majoria de cristians que intenten ser fidels cada dia a l'Evangeli de Jesús per la forma tan poc evangèlica de visitar-nos. Ja està bé, però, que els no cristians ens recordin als cristians la nostra poca fidelitat a aquest missatge, encara que no sé perquè això els hauria de preocupar tant. Respecto, però, el seu activisme.

Com deia més amunt, crec que la gran majoria de cristians viurem la visita a Barcelona del Papa Benet amb indiferència. Ens sabrà greu la gran quantitat d'inconvenients que haurà causat als veïns de Barcelona la parafernàlia que l'envolta. Ens sabrà greu la despesa econòmica i els recursos dedicats a aquesta visita, recursos de tothom. Ens sabrà greu no poder gaudir d'una visita que toqui els nostres cors, que augmenti la nostra fe, que estimuli el nostre compromís amb el proïsme. Amb els malalts, amb els pobres, amb els marginats sigui quina sigui la causa de la seva marginació. Tot això ens sabrà greu que no ens hagi aportat la visita del Papa. Ho dic amb tot el cor. La resta no m'interessa gaire i crec que a molts de nosaltres. El Papa se n'anirà i nosaltres haurem de seguir treballant enmig de la nostra societat intentant aportar el nostre testimoni amb la nostra vida que tots els éssers humans som dignes de l'amor de Déu, manifestat pel nostre amor.

Benvingut Benet XVI i adéu siau.

La visita del papa

2010-10-07T18:48:00.000+02:00

Aquests dies corren rius de tinta sobre la visita del papa Benet a Barcelona. El motiu de polèmica rau en el cost del viatge del papa i qui el paga. L'arquebisbat de Barcelona s'ha afanyat a dir que ha recaptat 300 mil euros que equivalen a la meitat del cost del viatge que s'ha xifrat en 600 mil euros. A alguns els molesta aquest tipus de polèmica i voldrien que es parlés només del sentit espiritual de la visita. És comprensible que alguns pensin això, però també és evident que la parafernàlia que avui dia acompanya els viatges dels successors de Pere originin aquest tipus de debats. Quan hom xifra el cost de la visita en 600 mil euros, seria bo conèixer el desglossament d'aquests costos. L'església catòlica no té dret a eludir aquest tipus de debat perquè els viatges del papa de Roma s'han d'emmarcar dins el context d'una visita d'un cap d'estat. És el preu a pagar per haver convertit l'església en un estat i el seu màxim representant en un cap d'estat.

Tenen sentit eclesial aquest tipus de visites i viatges que fan els papes en els darrers anys? És edificant la preocupació per la seguretat que els viatges actuals demostren? Coneixen els papes les comunitats que visiten? Són moltes les preguntes que els cristians i els no cristians es fan d'aquestes visites. I aquestes preguntes són lícites. L'església no s'hauria de posar a la defensiva. Tenen alguna cosa en comú aquests viatges amb els viatges que feia, per exemple, Sant Pau?

Icona de Rublev

Pau viatjava amb els medis propis del temps. Els seus viatges eren sufragats per les incipients comunitats cristianes d'Àsia i pròxim orient. Pau feia estada amb les diferents comunitats, les coneixia, les exhortava, compartia els seus problemes. S'enfrontava als perills d'aquells que perseguien les comunitats. Les comunitats sortien enfortides del testimoniatge de Pau. Parlava amb els membres de la comunitat. Hi estava en comunió real.

Què coneixerà el papa de la comunitat cristiana de Barcelona? Parlarà emb els poderosos, reis, governants. Entrarà en comunió veritable amb els cristians barcelonins? Jo imaginaria un papa sortint de Roma i viatjant per la costa mediterrània, fent estada en diferents indrets, pregant íntimament amb les comunitats, arribant a Barcelona com qualsevol visitant, fent estada en diferents parròquies, sostingut pels fidels, passant les seves penúries. Avui els papes tenen més de governants que altra cosa. Per això els seus viatges s'assimilen als viatges dels caps d'estat. Des del papamòbil veurà persones que el saluden de lluny, que paguen per veure'l des d'un balcó com qui va a veure una estrella del futbol o de qualsevol esport. Celebrarà alguna eucaristia entre alguns privilegiats i marxarà.

Quin fruit espiritual rebrem els cristians de la seva visita? Els mateixos que de veure'l a través de la televisió, escoltant els seus discursos, ja siguin fets a Barcelona o fets a Roma. El portantveu de la conferència episcopal espanyola va dir que de la visita papal en treurem fruits espirituals i també econòmics. Aquesta és la funció d'un papa? Si l'església assumeix aquests objectius, llavors no es pot queixar que els ciutadans, tant catòlics, com no catòlics, es preguntin i critiquin la despesa que la seva visita significa.

Jo respecto la figura del papa, com la de qualsevol persona, respecto la seva fe, com la de qualsevol creient, el seu carisma, com qualsevol carisma de tot cristià i de tota persona. Però també em pregunto quin és l'objectiu dels seus viatges. Consagrar la basílica de la Sagrada Família? Personalment m'és igual qui la consagri. El que jo em pregunto és com enfortirà la meva fe, com entrarà en comunió amb mi, amb les comunitats cristianes. Alguns critiquen els que critiquen la visita papal. Argumenten que altres tipus de visites costen el mateix o més. Però és que al papa, al bisbe de Roma, al primer pastor de l'església se li pot reclamar un plus. Ell és un primus inter pares. Hauria de ser accessible a tothom. No pas un turista il·lustre.

Jesús passava pels pobles de Gal·lilea, s'hostatjava a casa dels amics i amigues, proclamava el Regne de Déu entre els pobres, menjava amb poderosos i humils, consolava els presos i els marginats, compartia els sofriments dels malalts. Segur que la intenció del papa va per aquests camins, però les estrucrures eclesials el mantenen aferrat a les estructures d'aquest món. Déu me'n guard de criticar el papa. Segur que la meva biga a l'ull m'impedeix de veure la brossa a l'ull del meu germà. Segur que són les meves limitacions les que m'impedeixen veure amb claredat la funció d'un viatge com aquest. No puc amagar, però, que m'agradaria veure el papa visitant i donant consol als refugiats del Darfur, denunciant gràficament la injustícia de les estructures socials del nostre món, sofrint amb el sofriment dels marginats d'aquest món, interpel·lant la nostra comoditat, la nostra poca fe, el nostre amor imperfecte. Desitjo que la visita del papa a Barcelona refermi el compromís cristià de moltes persones, encara que a mi em costi de sentir-me tocat en el més profund del meu ésser amb aquest tipus de visites.

Francesco

2010-10-04T18:59:00.004+02:00

Avui celebrem Sant Francesc d'Assís. Un sant que mai ha deixat ningú indiferent. Sempre ha mantingut la seva actualitat per a persones creients i no creients. L'amor, la pobresa, la seva unió amb tots els éssers vivents, la seva pregària. És un personatge que té molts i variats punts d'interès. Aquest mes d'octubre conté en el santoral molts personatges que han marcat profundament la meva vida, Mahatma Gandhi, Francesc d'Assís, Bru de Colònia, Teresa d'Àvila, ...

Avui, més que parlar de Francesco prefereixo deixar imatges i cançons que ens el recorden. Es tracta de la pel·lícula de Franco Zeffirelli "brother sun, sister moon" que ens presenta la primera etapa de Francesco. La pel·lícula té el segell del seu director, per alguns massa endolcit, però és la seva visió i va acompanyada de les cançons del cantant nord-americà Donovan.

Llum

2010-09-21T00:16:00.001+02:00

L'ésser humà és capaç de les cotes més altes de dignitat i alhora dels més baixos instints que l'allunyen d'aquesta dignitat. Jo mateix he tingut tasts d'aquest segon aspecte i pocs del primer. Estic parlant en la meva pròpia persona, és clar. Fa uns dies, en un d'aquests actes que m'allunyen de la dignitat, em vaig veure com en un viatge astral en el més profund dels inferns. Mai havia tingut una sensació semblant. Jo era fora del meu cos veient com en una pel·lícula la capacitat que tinc de rebaixar la meva condició humana i rendir-me a l'imperi dels sentits, com un cavall desbocat que ningú pot aturar. Aquesta imatge em va fer aturar per a observar-me i plànyer-me una estona per esbrinar si allò que estava veient era realment la meva persona o era un miratge que se m'apareixia per a avisar-me d'alguna cosa. Després d'uns segons o minuts d'estupor, la imatge es posava de nou en moviment per a enfonsar-se una mica més en les profunditats de l'abisme.

Enmig d'un acte vil és possible de veure la llum que t'il·lumina i alhora t'horroritza de tu mateix? Hores després d'aquest episodi m'ha retornat la imatge. Ofegant-me en la immundícia una mà s'ha acostat a mi per treure-me'n. Jo només havia de decidir si m'hi agafava o no. En un primer moment l'he rebutjada, encara no sé el perquè, i he fet com si res no hagués passat. Després, però, he estat conscient que no podia fer com si res no hagués passat. Que perdés la meva dignitat una vegada més no era notícia. El realment novedós era que me n'hagués adonat.

M'han vingut a la memòria figures històriques de gran calibre que abans d'il·luminar el món per la seva santedat i exemplaritat, havien tocat el fons del fons de la depravació. Lluny de pretendre assemblar-m'hi, sí que m'ha servit per entendre diverses coses. La misericòrdia de Déu és més gran que no el més gran dels nostres pecats o errors, el més vil dels nostres actes. Déu sempre és apunt per a obrir-nos els braços, sigui quin sigui el nostre curriculum. Els homes no sabem fer-ho això, però ell sí. Després d'haver rebutjat en primera instància el seu ajut, em donaria una segona oportunitat? Vaig entendre que com diu l'evangelista no només una segona oportunitat, sinó fins a setanta vegades set oportunitats. Amb Déu la paciència té una altra dimensió. Quan ens sembla que hem gastat totes les penyores, ell ens en concedeix una altra, i una altra, i una altra.

Temps de vacances, temps de felicitat?

2010-09-04T14:27:00.000+02:00

Les persones sovint creiem que la nostra felicitat depèn de factors externs, factors de l'entorn, de la pròpia realitat momentània. L'home i la dona al llarg de la història hem buscat la felicitat. Ho hem fet com l'alquimista que cerca la pedra filosofal. Nosaltres cerquem l'elixir de la felicitat. Sempre, però, la busquem a fora de nosaltres mateixos. Quants llibres d'autoajuda no ens parlen avui de la felicitat, de com realitzar-nos plenament. No negaré pas que els factors externs ens poden ajudar en aquesta recerca, però, des del meu punt de vista, no són els més importants. El psalmista diu "si t'enriqueixes, no hi posis el cor". Ens hem preguntat mantes vegades si els diners feien la felicitat! La resposta és prou evident. Ningú no ha arribat a l'estadi de riquesa en la qual digui que ja en té prou. La nostra sed de riquesa no té límits. S'acostuma a matisar que els diners no porten la felicitat, però que hi ajuden. Penso que no és cert. No hi veig una relació directa entre diners i felicitat.

La felicitat és una característica humana. Sovint la relacionem amb situacions concretes. Però la felicitat neix de l'interior de l'ésser humà. És aliena a causes externes. Pot un pobre ser feliç? Pot un malalt viure la seva malaltia i ser feliç? Pot un perseguit ser feliç? Penso que sí. Nosaltres, però, associem la felicitat al benestar, a la satisfacció, i, de fet, són coses diferents. Jesús va marcar unes pautes per a ser feliços de debò. Unes pautes que capgiren els nostres conceptes de dalt a baix. Hi ha persones amb feina infelices, hi ha persones sense feina plenament felices. Ni la riquesa dóna la felicitat, com tampoc la pobresa la dóna. Però, possiblement, un pobre pot estar més a prop de ser feliç que no pas un ric. Ja imagino que això xoca de ple amb els nostres estàndars, però crec que és així.

Durant les vacances esdevenim plenament autònoms dels lligams de la quotidianitat. Quantes parelles no se separen després d'unes vacances? Quan la convivència es despulla de tot condicionant ens adonem de com de difícil és conviure amb els altres. Acostumem a dir que tenim tastets de felicitat. Però parlem de coses diferents. Realment no parlem de felicitat, sinó de percepcions gratificants, plaents, viscudes o amb perspectives de ser viscudes. No ens cal renunciar-hi, però no ens hauríem de confondre. Quan apareix un contratemps que ens fa plenament infeliços és que mai hem estat feliços. La persona feliç està per damunt de les variabilitats de la vida. Una persona feliç no està a mercè de les circumstàncies. Una persona feliç viu la realitat, la real, tal com ve, amb plenitud, amb una certa invariabilitat. Això no significa ser insensible, ans al contrari, la persona feliç és molt sensible als avatars propis i dels altres, però no deixa que això el trasbalsi.

La felicitat la trobem dins d'un mateix. Quan l'exterior va d'acord amb l'interior. Quan en el nostre interior hi trobem el nostre ésser més profund que ens comunica, ens relaciona amb l'altre, quan ja no hi ha ni tu ni jo. Les diferents tradicions religioses i culturals han donat a aquest ésser noms diferents. A l'Índia diuen a aquest lloc "la guha", la cova, on trobem l'absolut, atman, brahman, déu. Trobar aquest lloc, però, demana un esforç, una disciplina. Les vacances és un bon moment per començar aquest pelegrinatge a l'interior. Acompanyats, sols, en solitud, cadascú l'ha de cercar. Després caldrà conrear-lo. No és cosa d'un dia, sinó de tota una vida. Les coses no són felices, només les persones podem gaudir de la felicitat i el temps de vacances és un bon moment per a aprofitar l'aturada de la quotidianitat per a posar-nos-hi. La persona feliç és capaç d'irradiar-la cap als altres. De fet, és per això que l'hem de cercar, no per egoïsme, per quedar-nos-la per a nosaltres sols. La felicitat ens relacionarà d'una altra manera amb els altres, amb l'entorn, amb l'univers. És l'aventura més gran que tota persona pot viure, no està vedada a ningú. En el llenguatge actual dominat per l'economia, podríem dir que és la millor inversió que mai podrem fer. Qui no vol fer, doncs, una bona inversió? La millor que podem fer.

El far apagat, però que segueix il·luminant

2010-08-30T17:40:00.002+02:00

Com tothom ja sap ens ha deixat en Raimon Pannikkar. A l'edat de 91 anys el seu cos ha dit prou. Noranta-un anys de saviesa ens han deixat. Sense fer gaire soroll, en un indret prvilegiat als cingles del Collsacabra. A Tavertet, on es va instal·lar ja fa una vintena d'anys llargs. S'ha escrit molt durant aquests dies sobre la seva obra, sobre la seva vida, sobre els seus escrits, sobre el seu camí iniciat fa temps.

Ha estat un home prolífic, amb experiències diverses i variades. Participant de diverses tradicions culturals i espirituals ha intentat extreure allò de més essencial que hi ha en les diverses religions. Ha sabut entrellucar el bo i millor de tres grans religions com la cristiana, la hindú i la buddhista. No ha fet una amalgama de totes elles, sinó que ha sabut beure de les fonts i les experiències de totes elles. Les més genuïnes i les que han tingut com a centre de la seva acció la persona. Ha sabut veure l'aportació de les diferents cultures i religions pel què fa a la transformació dels homes i les dones de tots els temps, també els d'ara. Ha intuït, com altres grans mestres, que cal una transformació personal per a transformar la humanitat. Darrerament acostumava a dir que creia que havíem tocat fons. I això el feia estar esperançat.

Va propiciar el contacte, la coneixença mútua, que obria les portes a la comprensió dels altres i a la convivència pacífica. La relació entre les cultures a partir de la pròpia identitat, indispensable per a comprendre l'altre. Fou un home heterodox. Alguns l'han vist com un eclèctic, com un mix de tot plegat. Jo no l'he vist mai així. No gaire amic del món institucional, encara que va formar part de moltes i diverses institucions.

Deixeble de dos grans coneixedors del món oriental provinents de la tradició cristiana com van ser Monchanin i Henri Le Saux. Dues persones que a meitat del segle passat es van immergir en el món espiritual de l'Índia i que ens van fer aportacions interessantíssimes. Com tot home, la seva història està plena d'èxits i fracassos, experiències reeixides i d'altres de frustrades. Pannikkar era un home que feia camí, traçant el seu camí incert. Intel·lectual de primer nivell, el nostre país no té, encara, la mesura de la seva pèrdua. Als països on ha exercit el seu mestratge se'l valora molt més del que se l'ha valorat a casa nostra. Estats Units on va ensenyar en dues de les més prestiogioses universitats. Itàlia, Alemanya on va publicar molts dels seus escrits. Polilingüe com pocs. Coneixia el valor de la paraula, per això va poder descobrir, també, el valor del silenci.

Retirat de la seva vida professional va escollir un lloc com el Collsacabra on va poder conrear el silenci, sense oblidar que la vida de tot home i de tota dona està destinada a la transformació individual i col·lectiva. La religió i l'espiritualitat eren, des del seu punt de vista, motors d'aquesta transformació, no pas impediments, ni camins alienadors. Com Aurobindo, sabia que tenim un deure envers els altres, la nostra vida és per als altres, però primer cal ser un mateix.

En definitiva, un savi ens ha deixat, ens queda, però, la seva obra, els seus escrits, la seva vida. És un far que ens pot il·luminar una mica el nostre camí, un camí que ningú no pot fer per nosaltres, sinó que cadascú ha de fer el seu, amb canvis de rumb, si cal, amb dubtes, potser, però un camí intransferible que ens pot portar a trobar-nos amb tota la humanitat, amb tota la creació, amb el cosmos, en allò de més essencial que ens fa iguals, germans, companys. U amb tot.

Monaquisme i societat

2010-08-04T17:39:00.000+02:00

De fa molts anys, hi ha un corrent dins el monaquisme occidental d'inserir-se en el diàleg social, d'entaular un diàleg amb la societat. En trobem diversos exemples que toquen diversos aspectes de la vida social. Un exemple és el diàleg interreligiós. El monestir cistercenc (trapenc) de Ghetsemani, a Kentucky, n'és un exemple. Ja en vida del cèlebre Thomas Merton va establir aquest diàleg amb diverses tradicions religioses, sobretot orientals. El monestir benedictí de Chevetogne fa molts anys que combina la tradició catòlica i l'ortodoxa. El pare Henri Le Saux va viatjar a l'Índia des de Kergonan per a establir-se en la tradició hindú i ser un referent fins a la seva mort del diàleg entre occident i orient. Aquests només són uns exemples de diàleg interreligiós.

Tenim altres exemples en altres camps. Noves fundacions com les Fraternités Monastiques de Jerusalem, nacudes a França, van inserir el monaquisme cristià dins la vida ciutadana. Avui són presents a moltes capitals europees i del món occidental. El monaquisme cristià, així com l'oriental, és present a la xarxa. Fins i tot, ordes semieremítiques com els cartoixans són presents a internet amb diverses pàgines web.

En un àmbit més territorial tenim els casos de Montserrat o Aranzazu que han estat referents espirituals i culturals per a les nacions catalana i basca, respectivament.

Avui en dia no és estrany que moltes persones aprofitin la calma o la tranquil·litat dels monestirs per a preparar exàmens, oposicions, treballs diversos que requereixen un entorn de pau per a poder-se concentrar en la seva feina. Poblet, Solius, Vallbona són espais utilitzats amb aquesta finalitat assíduament. El monestir de Sant Daniel, a tocar de Girona, té, a part de l'hostatgeria, una residència d'estudiants fins i tot.

El monaquisme, doncs, té avui dia, encara, valors que oferir a la societat. Valors que molts ciutadans cerquen i no troben si no és dins els murs d'un monestir. Cada orde monàstic té les seves peculiaritats que intenta compaginar amb la societat moderna. Unes han anat evolucionant de la mà de la mateixa societat, altres han fet de la seva fidelitat als seus origens un valor. Els cartoixans sempre diuen que la Cartoixa no ha estat mai reformada perquè mai no ha estat deformada.

Malgrat que sembli el contrari, monaquisme i societat no han deixat mai de dialogar al llarg de la història. La societat té coses a oferir al monaquisme i el monaquisme segueix tenint valors a oferir a la societat moderna. El Concili segon del Vaticà va modernitzar el monaquisme occidental sense que aquest hagués de renunciar a la seva essència. El monaquisme pot oferir a la societat actual un espai on pouar la set d'espiritualitat que cerca, més que no pas de religiositat. La societat ofereix al monaquisme l'espai on oferir aquesta espiritualitat. Són vasos comunicants que no són pas contradictoris, sinó que es podrien entendre complementaris.

És bo, doncs, que aquest diàleg es mantingui i, si és possible, s'incrementi. Els murs històrics que els bells recintes monàstics conserven no han de ser estancs, sinó ben permeables, sense por que aquesta permeabilitat contamini els valors espirituals que ha atresorat en el decurs dels segles.

La memòria històrica i l'ARA

2010-06-09T21:10:00.000+02:00

Fa temps que es parla de la memòria històrica al nostre país. Amb aquest concepte fem referència a un tancament en fals del passat històric recent que es va produir en la transició democràtica. Després d'anys de dictadura els representants polítics van decidir prioritzar el futur democràtic obviant el passat dolorós que ens va portar a la guerra civil i la posterior dictadura. Potser el moment històric dels anys setanta recomanava fer-ho així, no em proposo discutir-ho ara. El que és ben cert és que al nostre país no s'ha produït una revisió d'aquest passat i una restitució de milers de persones que van perdre la vida durant la contesa bèlica i en els anys de repressió de la dictadura. Allò que als anys setanta va semblar més convenient, ara, passats els anys aflora com un procés que no va tenir les virtuts que es pretenia.

Moltes persones, descendents d'altres persones, cerquen una dignificació deguda a tants i tants milers d'homes i dones que van perdre la vida en aquell període històric. Les raons que podien aconsellar actuar com es va fer després de desaparèixer el dictador no semblen vàlides avui dia. Hom considera que el sistema democràtic està ja consolidat i que una prova de maduresa com és recuperar la memòria i donar dignitat a tantes i tantes persones hauria de ser possible de fer-la ara.

Els historiadors ja han anat posant els múltiples i complexos fets històrics en solfa. Resta, però, encara el darrer procés que hauria de tancar el cercle, un darrer procés que hauria de permetre superar de veritat els tristos successos d'aquella època. Hauria de permetre, també, tancar ferides que mai no han cicatritzat prou bé. La història dels nostres pares i avis va ser molt complicada. Es fa difícil, encara, poder etiquetar correctament tots i cadascun dels fets. Termes com bons i dolents, justícia i injustícia, venjances i revenges, legitimitat i il·legitimitat, es barregen encara avui i van per barris. Ningú se'ls pot aplicar o atribuir de ple dret. Les coses no són tan nítides, els matisos són molts i variats quan baixem a la concreció i casuística.

Des d'aquest punt de vista, si parlem d'individus, la cosa és complexa. Si parlem de legalitats potser es pot clarificar una mica més, però també amb peròs. Segurament, si ens centrem en la postguerra, la cosa sigui o pugui ser més clara.

Per tant, com afrontar la situació actual que sembla haver entrat en un atzucac? Jutges acusats de prevaricar, aministies esgrimides com a escuts, no fan res més que perllongar aquelles ferides mal cicatritzades i traspassen cap a noves generacions la resolució final de la qüestió.

Des d'una perspectiva de qui viu el present com el més important per a les persones i la seva felicitat, les coses haurien de ser més senzilles. Viure en el passat i en el futur ens fa infeliços i ens impedeix viure amb plenitud el present. L'ara i aquí és el més important de tot. Ara i aquí hi ha unes persones que tenen la necessitat de saber. Saber on són enterrats els seus progenitors o amics. Saber com van morir i perquè. Saber que si volen poden recuperar les seves despulles i dipositar-les en un lloc adequat que retoni la dignitat que algú els va prendre. Aquest saber és comprensible i just. Jo afegiria que a aquest saber l'hauria d'acompanyar la saviesa. No n'hi ha prou amb saber, cal saber, després, tractar aquest saber amb saviesa. Saber de quina forma, com, es retorna la dignitat a tantes i tantes persones de composició social diversa, creences diverses, ideologies diferents i contraposades que van veure la seva vida truncada injustament. Ens caldria tenir la saviesa d'acceptar que no tot fou blanc o negre. Que el sofriment va venir per tots costats.

Ens cal tenir la saviesa de retornar la dignitat a totes les persones a qui se'ls hi va negar sense que ningú vegi en aquesta dignificació dels uns, una indignificació dels altres. No estic parlant de justícia com l'entenem socialment. Aquesta és una altra qüestió. Països com Xile, Argentina, Irlanda del Nord, Ruanda, Sud-Àfrica han endegat processos de reconciliació molt més punyents que no pas el nostre. Aquests països han afrontat uns conflictes molt més recents que no pas el nostre. No gens fàcils, cal admetre-ho.

En el nostre cas, la perspectiva històrica hauria de jugar a favor de poder fer ara el que no vam fer en el seu moment. Hauria de ser molt més senzill. Però sembla que el nostre grau de saviesa no és suficientment elevat per a encarar-lo. Si poséssim el nostre pensament en l'ARA i no pas en el passat, ens seria, ben segur, més fàcil de dur a terme aquesta empresa.

Ara i aquí hauríem de ser capaços de resoldre aquesta situació. Caldria separar conceptes. Justícia-Revenja, Respecte, Dignitat. La necessitat és més dels vius que dels morts. Ho necessitem nosaltres ara, perquè el seu ara ja va passar. Qui enterrarà i dignificarà aquells que necessitem honorar serem nosaltres, és la nostra necessitat. I només nosaltres, ara i aquí, ho podem fer. Individualment i col·lectiva. Qui reposarà en pau serem nosaltres i només per això ja paga la pena que d'una vegada per totes ho fem. Per tots.

Dia mundial del medi ambient

2010-06-04T21:06:00.000+02:00

Demà, dia 5 de juny, és el dia mundial del medi ambient. És una de tantes celebracions que les Nacions Unides i altres organismes internacionals han anat instituint al llarg del calendari anual. Aquestes celebracions tenen per objectiu posar de relleu aspectes de la vida humana que necessiten de la nostra atenció. Malalties, fam, drets humans, etc acaparen de forma general aquestes efemèrides. Cada 5 de juny li toca el torn al medi ambient, el nostre entorn natural.

Enguany aquesta diada arriba en un moment en què és notícia l'abocament continu de petroli a les costes de la Louisiana. Tots n'hem pogut sentir a parlar. Fins i tot n'hem vist les imatges. La capital de la Louisiana és Baton Rouge, però la ciutat més coneguda que no fa massa tots vam poder veure coberta d'aigua és Nova Orleans. Podem recordar el pas de l'huracà Katrina que va provocar milers de morts i que va ser devastador per a aquest estat del Golf de Mèxic. És un estat d'arrels franceses degut a la història de la colonització d'Amèrica per francesos i anglesos al nord del continent. És un estat, doncs, que ha patit en els darrers anys l'assot dels fenomens naturals i ara els de la mà de l'home.

British Petroleum explota jaciments a les seves costes. En una d'aquestes plataformes és on es va produir el fatal accident que des de finals del mes d'abril no para d'abocar al mar tones i tones de petroli. El desastre ecològic és de primera magnitud. L'econòmic no ho és menys. Aquest desastre perdurarà tant o més que el pas del Katrina. En ambdós casos el medi natural hi ha tingut una intervenció rellevant. En el primer cas, en el Katrina, l'espurna del desastre el va produir un huracà, però sabem que hi havia també responsabilitats humanes en la magnitud del desastre. La no inversió i revisió de l'estat dels dics de contenció van tenir bona part de culpa en les conseqüències del pas d'un huracà en un país acostumat a aquest tipus de fenomens naturals.

En el cas actual el detonant no es pot atribuir a cap fenomen natural. Al contrari, la natura i el medi ambient és qui n'ha rebut les conseqüències negatives de la desastrosa mà de l'home. De la desastrosa intervenció de l'home en la natura a la qual veiem sovint com un factor econòmic i en la desastrosa supervisió dels òrgans de supervisió d'aquesta gestió i explotació.

La filosofia que fa de l'home amo i senyor dels béns naturals ens està abocant cada vegada més al desastre natural, desastre natural que inclou el mateix ésser humà com a perjudicat. Cada vegada més juguem amb foc en aquesta explotació. Cada vegada més els interessos econòmics que posen en risc el medi natural escapen al control de qui ha de vetllar pel bé comú que és el medi natural per a la humanitat sencera. La mateixa activitat pesquera de la zona s'ha vist perjudicada i hipotecada en el present i en el futur per l'avarícia de les grans companyies que no dubten a explotar el medi natural amb el menor cost econòmic per a aquestes grans corporacions.

Els éssers humans en general hauríem de canviar el nostre xip. No podem veure'ns com a una part aliena d'aquest medi natural. En som part integrant. I la gestió que del medi es fa per part de les administracions públiques i per part de les empreses privades hauria de ser una qüestió que hauríem de posar entre les nostres prioritats.

El petroli no para de fluir a la superfície del golf de Mèxic. Espècies animals i flora marina es veuran afectades durant generacions. BP no sap com ha de resoldre el problema. L'administració americana tampoc. El mal està fet i no es pot aturar. La companyia petroliera diu que assumeix el cost del desastre. Tot es redueix, per a ells, a un afer econòmic. Segur que tenen diners de sobre per a fer front al desastre des d'aquest punt de vista. Però i el mal causat a la natura com el pensen reparar? Peixos, ocells marins, vegetació marina, etc com es repara tot això?

L'home, l'ésser humà, hauria d'aprendre d'una vegada per totes que el preu que hem de pagar per tolerar els interessos econòmics de les companyies petrolieres, per les companyies elèctriques amb les seves centrals nuclears, les companyies de mòbils que necessiten determinat metall perquè aquests funcionin i que fa que es foradi una part d'Àfrica amb mines a cel obert per a aconseguir-lo, tantes i tantes companyies que diuen servir els nostres interessos, té un risc massa elevat per a la humanitat. Això, però, no és fàcil. El poder d'aquestes grans corporacions és massa gran. La connivència entre els poders econòmics i els poders polítics és massa evident.

Llavors què hi podem fer? Ens hem de resignar al seu imperi? No necessàriament. Ens cal una reconversió que necessàriament ha de començar per nosaltres mateixos. Per cadascun de nosaltres. Mentre seguim creient que els Ipod, els Ipad, o els instruments que ens presenten com a imprescindibles per mantenir un nivell de vida òptim són els que ens donaran aquesta qualitat, no tenim res a fer. Hem de despertar d'una vegada i reconèixer que sense moltes d'aquestes comoditats també podem ser feliços, també podem mantenir un nivell de vida acceptable. Hem de despertar i adonar-nos que és més important ser que tenir. Que formem part d'un tot, d'una espècie, que necessita un entorn natural sa i variat. Aquesta actitud és la que ens cal descobrir. Aquesta actitud és la que pot preservar el medi natural, la justícia al nostre planeta, la igualtat entre tots els éssers humans, la supervivència de tantes i tantes espècies amenaçades per la nostra cobdícia.

Ens cal un canvi profund en la nostra consciència que ens dugui a un canvi en la nostra actitud vital, en el nostre estil de vida. Volem més i més i més i aquest voler ens dùrà al desastre. Només nosaltres, un a un, però colze amb colze pot fer un cel nou i una terra nova, habitable per a totes les espècies i plantes.

Avui és BP. Ahir va ser l'Exxon Valdés, més enllà la Union Carbide. Nosaltres tenim la solució. Si fem la nostra vida més senzilla, més simple, els demostrarem que sense ells, sense el que ens ofereixen, també podem ser feliços, jo diria que més, i menys esclaus. Demà és un bon dia per a pensar-hi i per decidir quin món volem ara i en el futur.

Els rics i el Regne de Déu

2010-05-23T14:45:00.000+02:00

En època de profunda crisi econòmica, em ve de gust parlar una mica de com Jesús veia la possible o gairebé impossible convivència dels rics i el Regne de Déu. Tot i que no sé si estem, realment, davant una crisi econòmica o una crisi de sistema. Potser em decantaria més per creure que el que tenim davant nostre és una crisi general del nostre sistema de vida, del que hem anomenat el sistema capitalista.

Jesús va parlar sovint de la riquesa i dels rics. Ho va fer en un context d'immensa injustícia social en el seu país, Galilea, on una majoria aclaparadora de la població era ofegada per un sistema opressor, asfixiant, que deixava gran part de la població en la més absoluta misèria. No tan sols els romans amb els seus impostos n'eren els responsables d'aquest sistema injust. També les elits del país eren responsables de la misèria i l'opressió del seu propi poble.

Impostos, delmes, taxes. La pobra gent de la Galilea estava sempre en el llindar de quedar-se sense res, sense terres, sense casa, sense cap lloc on reposar el cap. Tota aquesta gent era la preferida de Jesús. La que el preocupava i la que podia escoltar amb el cor obert les paraules d'aquell home que els anunciava l'arribada d'un nou regne molt diferent de la realitat que coneixien. En canvi, els rics van veure en Jesús una amenaça real per al manteniment del status quo.

Aquell home parlava també per als rics. Però sabia que aquests no acollirien de bona gana l'anunci del Regne de Déu. Un Regne futur, però realitzable ja en aquella realitat històrica. Tenim múltiples cites de Jesús adreçades als rics. Els diu que difícilment podran fer compatible la seva riquesa amb l'entrada al Regne. No els tanca la porta, però coneix la realitat de la condició humana. Els diu que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que ells entrin al Regne de déu. Els diu que si el volen seguir, reparteixin els seus béns entre els pobres. Que ells que són els primers han de ser els darrers. Ells poden fer-ho, però no volen.

Els rics sempre han dominat el món. Han posseït la terra, els recursos naturals, n'han disposat com han volgut. Jesús els diu que la seva riquesa és la font de la pobresa de la immensa majoria dels seus conciutadans. Que no és lícit acumular riqueses, sinó que el que han d'acumular és un altre tipus de tresor.

Recordo una carta de Roger Schultz, prior de Taizé, que va escriure per allà a finals dels setanta. Deia, com Jesús, que l'acumulació de riqueses era il·lícita. Que no podíem viure pensant en el demà i que no teníem el dret a acumular béns per tal de preveure incerteses futures. Aquesta ànsia de poder i de riqueses de la majoria dels humans és font d'injustícies i misèria en el món sencer. Els que ens anomenem cristians ho hem de tenir en compte. El Regne és per a tothom. En aquest Regne no hi podran entrar fàcilment els rics perquè és difícil que un ric decideixi deixar de ser ric, és difícil que un ric entengui que la seva riquesa es basa en l'explotació de moltes altres persones, potser persones que ni tan sols coneix, que viuen o malviuen a l'altra punta del món.

Jesús no tanca la porta del Regne de Déu als rics, simplement els diu que ells mateixos se la tanquen. En el Regne de Déu no hi pot haver ni rics ni pobres, la riquesa natural, els aliments, els béns econòmics són per compartir-los. El Regne del que parla Jesús no és una cosa per al futur, sinó per al present. Per això els primers deixebles, desorientats i confusos per la mort de Jesús, entenen finalment que els cal retornar a Galilea, com ho expressen als Evangelis per boca del mateix Jesús ressuscitat. Entenen que cal retornar a l'origen, a les fonts d'allò que van beure al costat de Jesús.

Els cal situar-se al costat dels pobres, dels marginats, dels oprimits, dels que pateixen, dels que passen fam, dels que són empresonats. Dels darrers. Sense tancar la porta a ningú, sense demanar res a canvi. Ni tan sols la conversió.

L'església, avui més que mai, hauria d'entendre que aquesta és la seva missió. En plena crisi, quan cada dia més persones són víctima del nostre sistema injust i opressor, l'església, els que volem seguir Jesús, hem de fer present el Regne de Déu, el que retorna la dignitat a les persones, una dignitat que només les persones i les societats poden retornar.

Avui, diada de la Pentacosta, hem de tornar a Galilea, allà el veurem de nou i sabrem què hem de fer.

El Regne de Déu

2010-05-16T12:51:00.000+02:00

Avui és la festa de l'Ascensió. Jesús s'enlaira i se'n puja al cel. En certa manera, ens pot fer la impressió que ens abandona. Com si ens digués: Aquí us deixo, ara us toca a vosaltres. Després vindrà l'Esperit. La humanitat no queda orfe. Però li toca actuar. Ell enmig nostre. Jesús parlà als seus contemporanis, i ens parla a nosaltres, del Regne de Déu. La foto que precedeix aquestes ratlles és l'expressió més cruel del regne dels homes. El Regne de Déu no és això. El Regne de Déu que els cristians reclamem cada vegada que resem el Pare nostre, no és un desig futur, sinó que és un desig i una necessitat real per a avui. Però només pot ser una realitat que podem materialitzar nosaltres.

El Regne dels homes és el que vivim cada dia, el que fa que cada dia morin al nostre planeta seixanta mil persones que no tenen amb què alimentar-se, el que fa que els homes es matin en guerres esgarrifoses al llarg de la nostra geografia. També és el que vivim cada dia amb sense sostre vagant per les nostres ciutats i pobles, el que vivim cada dia amb persones que perden feina, casa, per culpa d'una crisi econòmica que tots plegats hem provocat.

El Regne dels homes és el que les nostres lleis i els nostres sistemes polítics marginen. Jesús ens diu que el Regne de Déu és a prop, ja ve. Nosaltres no som subjectes passius d'aquest Regne. Som, hem de ser, subjectes actius, propagadors, que no propagandistes, d'aquest Regne. És el Regne que capgira els valors de la nostra societat. En aquest Regne els importants no són els explotadors, sinó els explotats, no són els rics, sinó els pobres, no són els que tenen èxit, sinó els que fracassen, no són els que ataquen el mal amb el mal, sinó els que combaten el mal amb el bé.

En els temps actuals, el Regne de Déu és més necessari que mai. Som nosaltres el qui l'hem de fer present. Els cristians hem bastit una organització, l'església, més preocupada per ritus, normes, obligacions, moral, etc. Hem bastit una organització que ens atenalla, que més que alliberar-nos ens esclavitza. Una organització que cerca una posició influent en el regne dels homes. Gairebé com un lobby.

Jesús no ens parla d'un regne d'aquest tipus. Els pobres, els empresonats, els humils, no poden ser els importants en una organització així. El Regne de Déu s'instaura primer en el cor de l'home, després es manifesta en la societat. Els cristians n'hem de ser els primers impulsors. L'ull per ull, dent per dent, no basteix aquest Regne. Les lleis humanes no basteixen aquest Regne. La justícia humana no basteix aquest Regne.

Jesús ens va donar les pinzellades de com bastir el Regne de Déu. En el seu Regne, la fam no hi té cabuda, l'explotació infantil no hi té cabuda, la pobresa tampoc. La injustícia no hi impera. Però tot això no ens ve regalat. Nosaltres l'hem d'instaurar amb la força de l'Esperit.

Jesús va voler fer present el regne de Déu entre els seus contemporanis. Des del punt de vista humà, podríem dir que va fracassar. Va morir en una creu, com milers de persones ho feien en el seu temps. Treballar per aquest regne és la nostra missió. Ningú l'instaurarà per nosaltres. En les nostres vides quotidianes tenim múltiples oportunitats per a fer-lo present. Ell ens hi ajudarà si ens ho proposem. Deixem el regne dels homes i entrem de ple en el Regne de Déu. Que l'església no oblidi el missatge i la tasca. Som molts, més dels que pensem, els que el cerquem i el necessitem. Aquesta és la comunitat que hem de bastir.

Els practicants

2010-04-07T19:11:00.001+02:00

Sovint apareixen estudis i enquestes que cerquen de saber el grau de religiositat dels ciutadans d'un país. Generalment s'estudia l'evolució que la societat ha tingut al llarg dels anys respecte a la religiositat. Així, s'afirma que Catalunya ha deixat de ser cristiana en els darrers trenta anys. Segons aquesta afirmació, i segons la cèlebre frase de Torras i Bages, Catalunya hauria deixat de ser Catalunya, ja que el prelat havia afirmat que seria cristiana o no seria.

En aquests estudis sociològics s'empra l'expressió "catòlics practicants" en contraposició a aquells que, tot i declarar-se catòlics, ho són des d'un aspecte formal, ja sigui perquè van ser batejats o bé perquè seguint els costums del país han anat rebent els successius sagraments en les diferents etapes de la vida. Aquest tipus de catalogació ha traspassat els àmbits sociològics i ha arrelat al si de la mateixa església catòlica.

Des d'aquest punt de vista, el catòlic practicant és aquell cristià que va a missa cada diumenge i segueix el calendari litúrgic. No sé si se li demana que es vagi a confessar també o això ja no cal. Aquest concepte de fe redueix la religiositat catòlica a purs formalismes. Els ritus, els sagraments, semblen haver-se convertit en el barem que atorga la catalogació de practicant o no. Aquesta simplificació, des del meu punt de vista, diu ben poc a favor de l'autèntica pràctica cristiana. Anomenar practicant a aquell qui compleix unes obligacions formals i excloure els altres com a simples posseïdors d'una acreditació religiosa és una tergiversació del missatge de Jesús de Natzaret.

El mateix Jesús va criticar l'imperi dels ritus i formalismes del seu temps. Els evangelis contenen multitud de pàgines en aquest sentit. El mateix Lluc ens recorda aquella escena en què Jesús destrempa tothom dient que la seva mare i els seus germans són aquells que escolten i practiquen la paraula de Déu. O les crítiques ferotges a escribes i fariseus que compleixen la llei amb la seva presència al temple ostentosament i que són incapaços d'ajudar i estimar els altres com a si mateixos.

Les persones que es tanquen a la seva habitació i preguen en secret no són practicants? Les persones que dediquen el seu temps als altres, ja sigui malalts, necessitats, pobres, no són practicants si no van a missa cada diumenge? El samarità que trobem en l'evangeli de Lluc que es fa càrrec del moribund abandonat a la vora del camí no és més practicant que el sacerdot o el mestre de la llei que ha passat de llarg potser per a anar al temple?

No va criticar Jesús els fariseus que feien del ritual de rentar-se les mans abans de menjar un deure ineludible per a ser comptats entre els escollits?

Quan fem de les formes, dels rituals, de la llei, de les aparences, carta de naturalesa per a ser considerats practicants de la nostra fe estem traïnt l'essència del missatge de Jesús. Els autèntics adoradors del Pare no retran culte ni a la muntanya de Samaria, ni a Jerusalem, sinó que retran un culte inspirat per l'Esperit i conforme a la veritat, va dir el mestre a la samaritana. Els autèntics practicants beuen de les benaurances i s'aparten de les malaurances. O millor dit, ho intenten. Estimen el proïsme, sigui qui sigui, creguin el que creguin, ens caiguin bé o malament.

El terme practicant l'hauríem de deixar pels estudis i enquestes, però mai acceptar-lo en l'accepció que s'utilitza. Si l'acceptem haurem bastit una religió essencialment buida, però plena de formes. El que ens cal és anar al cor de cada home i dona, on ens trobarem nosaltres mateixos, on trobarem Déu. L'aigua viva que ens apaivagarà la nostra set la trobarem allí.

Sacralitzar el signe

2010-03-28T12:27:00.000+02:00

Avui diumenge de Passió, conegut popularment com diumenge de rams, ens endinsem a la setmana santa. Avantsala del dia més important del calendari litúrgic cristià, la Pasqua. Els que tenim una certa edat hem viscut al llarg de la nostra vida diferents setmanes santes. La del ple franquisme en què, tant sí com no, et veies obligat, sotmès, a viure-la o a sofrir-la. La del postfranquisme, alliberats de la cotilla que ens obligava i la successiva secularització de la nostra societat. I l'actual, que en certs sentits sembla retornar a aquelles formes, però ara des de la llibertat. Diferents etapes d'una mateixa celebració plena de religiositat popular, autèntica o tradicional.

Després d'anys d'oblit de les manifestacions populars de religiositat pública als carrers de les nostres viles, ara hem passat, en els darrers anys, a una recuperació d'aquelles manifestacions tradicionals. Així, doncs, els nostres carrers s'omplen de processons, via crucis, etc. La societat no ha estat aliena aquest fet i s'han originat polèmiques sobre si la religió havia de quedar en l'àmbit del privat o podia transcendir aquest àmbit i fer-se visible en els espais públics. No m'interessa entrar ara en aquesta polèmica. Només apuntaria que en general s'acostuma a utilitzar diferents rasers en l'opinió pública, depenent si parlem de la religió sociològicament majoritària o si parlem de les noves expressions religioses arribades al nostre país arran de la nova immigració.

Tota religió neix en l'àmbit individual i conté expressions col·lectives que ocupen sovint l'àmbit d'allò que és públic. Les processons, doncs, tindran el seu protagonisme en els pròxims dies. La vivència de l'experiència espiritual és diversa i variada. Cadascú la viu d'una forma única. Passejarem per les nostres ciutats i viles els misteris, passos, imatges, de forma molt diversa. En uns indrets tindran una expressió més folclòrica, en d'altres una forma més reverencial. Veurem imatges de gran bellesa i d'altres d'un gust més discutible.

Sigui quina sigui la fórmula que es triï, caldria no oblidar una cosa important. Totes aquestes manifestacions no són altra cosa que signes, símbols. Els símbols i signes neixen de la necessitat humana de materialitzar creences, sentiments, vivències. Necessitem els signes perquè ens ajudin a fer present allò que creiem, allò que rememorem. Són crosses que ens ajuden en el nostre camí espiritual. Però massa sovint fem del signe la nostra fe, la nostra creença, el nostre sagrat. i per molt valuós que pugui ser el signe, la imatge, el misteri, no és res més que això. Si portem més enllà el signe, el convertim en ídol, i sota el signe idolatritzat la humanitat ha comès autèntiques barbaritats al llarg de la història.

Moisès va preguntar a l'Horeb quin era el nom de la divinitat, de Déu, i una veu digué: JO SÓC. Ell és a l'interior i a l'exterior de nosaltres mateixos. És el que unifica totes les coses. És en tota la creació, en els homes i les dones, en la natura i els éssers vius. En el més profund de cadascun de nosaltres mateixos. En la "guha" que diuen els savis indis, en la cova amagada en el més profund del nostre ésser. Nosaltres som part d'aquesta divinitat i per això cal estimar i respectar tot ésser vivent, perquè no hi un "Tu", sinó un "JO" essencial que ens uneix en una sola realitat.

No oblidem, doncs, en aquests dies, que el que passejarem pels nostres carrers no són altra cosa que signes i res més. No sacralitzem aquests signes que ens convertirien en fanàtics i idòlatres. Visquem en profundiat el misteri diví que és present en tots i cadascun de nosaltres, en tots i cadascun dels nostres actes. No ens fem presents a aquesta realitat en determinats moments, sinó que sempre i en tot moment Déu és present en nosaltres. Som u en l'U.

Esclat de vida

2010-03-26T20:33:00.002+01:00

Aquesta és la veritat de l'existència: Així com d'un sol foc flamejant surten milers d'espurnes que tenen totes la forma del foc, així també surten del Creador infinitat d'éssers que després retornen novament a Ell.

Però l'Esperit diví, ingènit, sense forma, que habita a l'interior i a l'exterior de totes les coses, està més enllà de la ment i de la vida i més enllà que el Creador de la ceació.

(Del Mundaka Upanixad)

Hem entrat a la primavera, canvi d'estació, esclat de vida per tot arreu. Després de mesos d'intens fred, després de mesos de silenci al bosc, tan sols trencat pel xiuxiueig del vent glaçat, després de pluja i neu estranya, per poc habitual, a les nostres latituds, arriba la primavera. Avui el sol ha decidit treure el nas. Un sol que s'ha mostrat fugisser l'hivern que deixem. La seva escalfor ens ha reconfortat. La roba comença a ser prescindible, els nostres cossos deixen d'estar tan encotillats enmig de peces i peces d'abric. Per fi la nostra pell respira.

Els ocells es fan més presents que mai en els nostres boscos i camps, als jardins i parcs de les nostres ciutats. Cada any retornen seguint el cicle de la vida. La nostra llum mediterrània adquireix noves tonalitats. Malgrat aquest esclat de vida, potser moltes persones no se n'adonen d'quest fenòmen. Potser no l'aprecien i això els impedeix de viure'l i gaudir-lo.

I és que estem acostumats a la vida desenfrenada. Estem acostumats al soroll, però no sentim els diferents sons de la vida. No estem acostumats a sentir el silenci i els sons que li donen plenitud.

Cada matí em desperten els cants dels ocells, les seves veus enjogassades, el fregadís de les seves ales batent l'aire i entrant i sortint de la vegetació. Després els veig jugant com els infants, festejant com els adolescents. Comencen el treball per fer o refer el niu, potser aprofitant el de l'any anterior, el clos on van néixer.

Els arbres brosten, les flors es desclouen, les abelles baten les seves ales i el so del seu zum-zum omple les meves orelles. Cerquen flor a flor el present que aquestes els fan, el seu nèctar que elles treballaran laboriosament per transformar-lo en dolça mel.

Fins i tot, el gos que em fa companyia està amatent a aquestes petites meravelles. Està amatent a tot aquest esclat de vida. Encuriosit, esguarda el tudor que cada dia s'emplomalla al mateix arbre, les tórtores que acaronen els seus becs, els vuit pardals que criden enjogassats, el groguet que prepara el niu en un arbust. Després juga i empaita les vespes que inspeccionen els capolls a punt d'obrir-se. Ell està alerta per escoltar dins el silenci, per meravellar-se de la vida que emplena l'espai i que desperta amb els primers rajos del sol.

I molts de nosaltres som aliens a tots aquests plaers perquè no estem acostumats a escoltar en el silenci. La nostra vida atrafegada, les presses, el soroll imperceptible de la vida ciutadana, ens impedeix gaudir d'aquest espectacle. No, què dic! No és un espectacle, perquè nosaltres en formem part, en podem formar part. Però ens cal aturar-nos una mica per fondre'ns en l'esclat de la vida.

Sí, la vida esclata al nostre voltant en la nova estació i l'hauríem de sentir, d'assaborir-la, de gaudir-la, de compartir-la.

En record d'un profeta

2010-03-25T20:11:00.002+01:00

Avui l'església és notícia per un seguit de fets reprovables des de tots els punts de vista. No sé quins adjectius utilitzar per expressar la tristesa que això em produeix. A mi i a molta gent. Però l'església és una entitat viva i diversa, amb les seves misèries i amb les seves virtuds. No vull deixar passar l'ocasió de recordar avui que fa trenta anys, ahir els va fer, Óscar Romero, arquebisbe de Sant Salvador, va ser assassinat pels esquadrons de la mort mentre celebrava una eucaristia en un hospital. Óscar Romero fou un profeta del poble, enmig del poble. Com Pere Casaldàliga, com Ignacio Ellacuría i els seus companys de la UCA del mateix San Salvador.

Ells també són església, l'autèntica església.

Deixo dos petits videos que recorden l'arquebisbe Romero. Un pertany a la pel·lícula que va protagonitzar Raul Julia, en la seva versió original anglesa. L'altre és un muntatge amb la darrera homilia de Romero, la mateixa que se sent en la pel·lícula.

Jo tampoc no et condemno

2010-03-21T20:27:00.001+01:00

Últim diumenge de quaresma. El proper dimenge ja estarem a rams. Preludi de Pasqua. Els diumenges de quaresma trobo el compendi de lectures evangèliques més belles de la bona nova. Els evangelis contenen pàgines meravelloses plenes de vida. Penso que molt desconegudes per les noves generacions. Per les velles generacions, segurament, més conegudes però massa oblidades. Avui, Joan ens relata l'episodi de l'adúltera enxampada infraganti i que la legislació del temps condemnava a una mort horrible, ser apedregada per la multitud àvida de justícia.

Una narració tan curta ens obre els ulls a moltes coses, ens reflecteix a la majoria dels éssers humans en el mirall de la multitud. Amb ganes de gresca. Apel·lant a una justícia humana que té poc de justa i molt d'hipocresia.

Una de les coses que sempre m'ha impactat d'aquesta escena és l'actitud de Jesús. Enmig la gent enfervorida i amb ganes de sang (justícia?), el mestre s'ajup i es posa a escriure a terrra, com si la pel·lícula no anés amb ell. La serenor i la calma que mostra és, si més no, desconcertant. És la serenor d'aquell que no es deixa endur pels moviments externs. Malgrat sentir-se el punt d'atracció, sabent que no volien conèixer la seva opinió per tenir-la en compte, sinó per posar-lo entre l'espasa i la paret per a enxampar-lo, ell no perd la compostura i manté el seu esperit serè, tranquil. L'objectiu dels mestres de la llei era la de poder-lo acusar d'alguna cosa, la sort de la dona, des del seu punt de vista, ja està escrita. Volien enxampar Jesús com havien enxampat la dona. Jesús dibuixa a terra, ajupit. Ells insisteixen. Et sembla bé que la lapidem com mana la llei?

Nosaltres ja estaríem escaguessats. No hauríem sabut què respondre. Sumar-nos a la condemna? Oposar-nos-hi amb la certesa de fracassar? Ell estava serè. La serenitat de l'home lliure.

Ningú espera una resposta tan senzilla, ensems que tant contudent. Qui sigui lliure de pecat que comenci. Qui pot tenir la certesa que mai no necessitarà la clemència dels altres? Només mirant una mica cap al nostre interior sabrem del cert que sovint la necessitarem. Errare humanum est, deien els clàssics. La nostra tendència, però és de mirar sempre enfora. Veure els errors dels altres i aplicar-los la nostra severitat. Però si girem la vista endins, veurem com les pedres que duem a les mans a punt de ser llençades s'escolen entre els nostres dits suaument, però inexorable. I el mestre convida la multitud a mirar endins.

La nostra vida és un camí que rares vegades fem en línia recta. A voltes no sabem on anem, però sovint, tot i saber el nostre destí, som incapaços de fer-lo sense fer marrades. A vegades, fent-lo de través, sovint reculant en direcció contrària. Acostumem a no tenir pietat dels altres, però acostumem, també, a ser severs amb nosaltres mateixos. Ens costa ser indulgents amb els altres i amb nosaltres mateixos. Ens manca aquella serenitat interior que ens cal per anar endavant, sense recances. Fem acusacions, exhalem odi, enveja, ens erigim en jutges. Però no ens adonem del cercle viciós en què la nostra actitud ens empresona. Remordiments, amargors, infelicitat, formen part d'aquest mateix cercle. Allò que irradiem cap enfora, retorna cap endins i condiciona la nostra existència.

Necessitem ajupir-nos i dibuixar a terra. Prendre'ns temps. La societat actual ha donat un valor immens al temps, però senpre per a fer alguna cosa. Fer, fer, fer. Ens cal més ser, ser, ser. Dibuixar a terra ajupits ens pot semblar una pèrdua de temps. Però si ho provem, potser veurem un món diferent, amb uns altres ulls amb els quals mirar els altres i a nosaltres mateixos.

El fill pròdig o el pare infinit

2010-03-18T20:23:00.000+01:00

Aquest diumenge passat s'ha llegit a les esglésies cristianes l'evangeli del fill pròdig. Ja sabeu, aquella història del fill que dilapida la seva herència visquent en la disbauxa més absoluta. Un cop esgotat el seu capital se n'adona que està sol i que no té on agafar-se si no és en el seu pare. Humiliat retorna cap casa i s'excusa davant el pare. Aquest, com a pare, mesura diferent. Esclata de joia i fa una gran festa per celebrar el retorn del fill. Un germà del fill retornat s'empipa perquè se sent menyspreat.

És una història sorprenent i molt bella alhora. Ens diu moltes coses a tots plegats, però en vull ressaltar una de sola. El que importa és ara. Ni el demà, ni l'ahir. Ni el passat pot condicionar el nostre present, ni el futur ens ha d'amoïnar més del compte. No hi ha res que sigui definitiu. Sempre mereixem una segona, una tercera o les oportunitats que calguin. L'actitud del pare ens diu que mai és tard per obrir els braços per rebre aquell que s'hi vol sentir acollit. Mai és tard per llençar-se als braços de qui ens espera sense desesperar.

Res no importa. El passat no el podem esborrar, però no ens ha de fer presoners. El futur no ens ha de preocupar perquè no ens deixarà viure el present. Cadascú ha de viure el seu present, fins i tot el germà que no ha sabut valorar i viure suficientment el seu present. I es lamenta del present dels altres.

Deia, Estanislau Ma. Llompart, ermità de Montserrat, que cal acceptar-ho tot, tal com vingui, sigui quin sigui el nostre camí, les nostres viscissituds. Si a més ho fem amb joia, això ens condueix a la felicitat. Sembla una heroïcitat, però és possible. Cal confiança, serenor, pau.

Ens costa tenir l'actitud del pare, tant com ens costa tenir l'actitud del fill. Ens costa esborrar les culpes dels altres, ens costa esborrar els nostres errors, les nostres equivocacions. Els nostres pensaments, els nostres remordiments ens tenen atenallats. Ens n'hem d'alliberar, però, fins i tot, sense pretendre-ho.

Pare i fill oberts a tot, estimant sense mesura. Acceptant el present tal com ens vingui. Així podrem viure en plenitud.

Celibat, per a què?

2010-03-12T18:53:00.000+01:00

L'any passat, l'arquebisbe de Viena, i cardenal, Christoph Schönborn va presentar al prefecte de la Congregació per al Clergat, cardenal Cláudio Hummes, un escrit signat per centenars de catòlics austríacs en què demanaven l'abolició del celibat com a condició indispensable per a accedir al sacerdoci. El cardenal Hummes, abans d'ocupar el càrrec que ostenta en l'actualitat, ja havia deixat clar que el celibat per als sacerdots catòlics no és res més que una norma disciplinar vigent a l'església catòlica des de fa uns 1700 anys decidida en el Concili d'Elvira (la Granada d'aleshores). Ja podeu imaginar quina ha estat la reacció de les instàncies vaticanes davant una proposta com aquesta. La resposta ha estat un tancament de files disciplinat. En termes més casolans nostres diríem que la resposta és el popular: Això no toca.

Ja és tradició que a l'església catòlica hi ha temes que mai no toquen. I el tema del celibat per als sacerdots n'és un. Quines són les raons d'aquest tancament de files vaticanistes a tractar i debatre aquesta qüestió no les sé entreveure. Potser trobaríem les raons a aquesta negativa en la manca d'arguments teològics i evangèlics sòlids? Potser sí, qui ho sap!

És el el celibat una condició indispensable per a poder exercir correctament les funcions sacerdotals? Jo penso que no. Avui en dia trobem molts camps professionals en els quals es demana una disponibilitat gairebé permanent. No cal citar-ne cap. Fins i tot, trobaríem empreses que demanen als seu personal una disponibilitat gairebé total i fins i tot se'ls dóna algun aparell mitjançant el qual se'ls pot localitzar fàcilment. A cap d'aquestes persones se'ls demana, però, que siguin cèlibes. Alguns cops he sentit que un dels arguments per a defensar aquesta dissociabilitat entre sacerdoci i celibat és el grau de disponibilitat que el sacerdoci demana. Com si la família fos un impediment per a poder desenvolupar amb garanties el sacerdoci.

Tenim exemples en altres esglésies cristianes que això no és així. Un dels exemples més il·lustratius per als catòlics serien els cristians ortodoxos. Els sacerdots ortodoxos, els popes, estan generalment casats. En contraposició trobem els monjos ortodoxos que lliurament han fet una opció per una vida en la qual el celibat hi té un sentit, un valor. En el cas del ministeri sacerdotal em costa de trobar aquest plus obligatori.

Com ja he dit, el celibat sacerdotal és una pura norma que en qualsevol moment podria ser replantejada. En principi, hauria de ser menys polèmic que la possibilitat de l'ordenació sacerdotal de les dones. Però l'immobilisme vaticà ho fa impossible. Així doncs, no sé veure en què un sacerdot cèlibe pot superar un sacerdot casat.

No em semblen adients, tampoc, els arguments que donarien un plus de perfecció al sacerdoci cèlibe per damunt del sacerdoci amb possibilitats de poder-se casar. No estem parlant de persones que han escollit l'opció d'una vida consagrada en la seva totalitat a déu. Aquest seria el camí dels monjos, dels religiosos. Els trobem en totes les tradicions espirituals del món. Però en l'ensenyament de Jesús de Natzaret el sacerdoci és una condició de tota persona. Fins i tot, dins l'església catòlica els sacerdots secularitzats segueixen mantenint aquesta condició sacerdotal, malgrat que no se'ls permeti exercir com a tals.

En un moment que l'església està mancada de vocacions sacerdotals caldria que, ni que fos per conveniència, el tema es pogués reconsiderar. Cada dia els sacerdots han d'atendre més parròquies per la manca de personal. Això provoca una manca d'assistència en moltes comunitats cristianes, pobles i ciutats. La qualitat del seu servei forçosament se n'ha de ressentir. Si hi afegim que la composició sociològica del clergat catòlic ens mostra una població cada vegada més envellida, caldrà deduir que el servei comunitari se'n ressent encara més.

L'església primitiva va conviure durant tres segles amb sacerdots casats i sacerdots lliurament cèlibes. Entre els mateixo apòstols hi trobem aquesta convivència. Si Jesús no hi va veure el problema, perquè li hem de veure nosaltres? L'església té laics i laiques enormement preparats, tant teològicament, com espiritual. Jo diria que com mai. Perquè desaprofitar-los per al servei a les comunitats? A l'església catòlica sembla que tot ha de ser permanent, quan el món no excel·leix precisament en la permanència de gaire coses. Fins i tot, en altres cultures trobem el valor de la temporalitat en persones que es comprometen a una vida espiritual més profunda durant un temps determinat. Persones casades, amb família, que durant uns mesos, algun any, dediquen un temps a una vivència espiritual més profunda. Després retornen a la seva condició original. Amb naturalitat. A l'església catòlica tot ha de ser permanent.

Perquè l'església és tan rígida en allò que no és essencial? Doncs no ho sé respondre. Però és una llàstima perquè l'església podria oferir molt a la societat, podria oferir molt als individus. Ens cal una església més propera. Com diu la dita popular: Déu hi faci més que nosaltres!

Transformar el món

2010-03-02T16:20:00.007+01:00

Aquest diumenge passat es llegia a les esglésies l'evangeli de Lluc on es narra la transfiguració de Jesús. Diu que dalt la muntanya Jesús es transmudà. Aquests dies estic rellegint l'obra de Sri Aurobindo, pare del Ioga Integral. Aurobindo ens parla de la transformació interior de la persona i, conseqüentment, de la transformació exterior. El Ioga d'Aurobindo pretén la transformació del món, un nou renaixement, que ha de venir de la transformació personal, a través del descens de la divinitat sobre la totalitat de la nostra persona. Aurobindo insisteix, una vegada i una altra, que el seu Ioga no cerca únicament una transformació interior, que ens aïlli del món, sinó que aquesta transformació de l'home, aquesta evolució, s'ha de veure reflectida, forçosament, en tota la societat.

Salvant les distàncies, em sembla trobar prou punts en comú entre l'ensenyament de Jesús i el proposat per Sri Aurobindo. Només a través d'un canvi interior profund de cadascun de nosaltres podrem fer un món millor, canviar-lo. En les diferents traduccions de la narració de Lluc trobem les paraules transmudar, transfigurar, transformar, canviar. Aquesta transformació en el més profund de nosaltres mateixos és el pas previ, la premissa, sense el qual no podrem transformar el món. És el primer pas. Cadascú l'ha de fer amb les motivacions personals que el moguin. Si vull un món més ecològic i més sostenible, he de fer de la meva vida una vida que vagi d'acord amb el medi natural, conscient que els recursos que tinc al meu abast no són il·limitats i que he de respectar l'entorn i viure-hi en corcondança. Si vull un món en què la riquesa estigui justament repartida, he d'aprendre a viure amb el just, d'una forma austera, perquè jo també acaparo riquesa dels altres. Si vull un món on respectin els drets humans més elementals, he de respectar les persones, les seves idees i creences, les seves particularitats, allò que els fa diferents de mi. Si vull ... caldrà que comenci per mi mateix. Si no, la meva contribució a aquesta finalitat consistirà en paraules buides, sense conseqüències. Sense fer realitat aquesta transformació. Sense fer res per realitzar aquest altre món possible.

Aquest és un pelegrinatge llarg i difícil, alhora que senzill i possible. Volem contribuir-hi de debò? Comencem, doncs? Canviem? Ens transformem? El relat de Lluc ens diu que els que acompanyaven Jesús dalt la muntanya tenien son, però estaven desperts, no podien dormir davant un ésser transformat. Si nosaltres canviem, si ens transformem, els altres no podran quedar impassbles, no es podran adormir, potser llavors començarem a canviar plegats aquest nostre món.

La Cartoixa de Montalegre

2010-02-21T12:36:00.006+01:00

Aquest divendres passat, el programa Identitats, va reemetre l'entrevista que Josep Ma Espinàs va fer el 27 de febrer de 1985 al pare Domènec Cardona, prior de la Cartoixa de Montalegre. Em va fer gràcia retrobar-me de nou amb el pare Cardona a qui vaig conèixer quan jo tenia uns 14 o 15 anys. El pare Cardona ja és mort, però passats més de 35 anys que el vaig conèixer, sempre ha estat present en els meus records com a un home senzill, ple de bondat i d'una simpatia profunda que es feia estimar.

Com deia, vaig conèixer el pare Cardona quan jo tenia catorze anys i estava estudiant a la Conreria. Feia temps que des de dalt la Conreria veia al fons de la vall, en direcció al Mar, la Cartoixa de Montalegre, un monestir força gran amb una configuració arquitectònica molt diferent de tots els altres monestirs que jo havia conegut. Una cartoixa típica és una agrupació de petites ermites al voltant d'un claustre que enllaça totes les ermites amb les dependències més importants. Evidentment, la part central l'ocupa l'església. Montalegre conté dos claustres de mesures considerables. En un hi ha arbres fruiters que si la memòria no em falla eren oliveres. En l'altre, un gran xiprer i una part reservada a cementiri on els cartoixans són enterrats anònimament, amb una simple creu de fusta que assenyala cada una de les tombes.

Cada dilluns veia passar prop de la Conreria un grup de monjos que anaven d'excursió com estableix la norma cartoixana i que s'anomena spatiamentum. La senzillesa dels seus vestits i la seva discreció sempre em van cridar l'atenció. Recordo que amb algun company havíem fet l'intent d'entrar a la Cartoixa d'estranquis. El mur que la protegeix feia impossible que des del bosc que la circumda s'hi pugui penetrar. Havíem intentat escalar aquest mur, però a la part superior s'hi trobaven adossats nombrosos trossets de vidres que evitaven, precisament, el que nosaltres preteníem.

Davant la frustració que vam tenir en no poder penetrar al monestir tal com nosaltres preteníem, vam decidir entrar-hi com toca, o sia per la porta. Ens vam armar de valor i una tarda, acabades les classes, vam baixar pel bosc i ens vam plantar a la porta. Vam trucar i, al cap d'una bona estona, ens va obrir un monjo i després de presentar-nos li vam demanar de poder parlar una estoneta amb algú. Ens va fer esperar en una mena de vestíbul i poc després ens va fer entrar a l'interior del monestir. Us podeu imaginar que estàvem excitadíssims. Sabíem que no era fàcil entrar en una cartoixa. Nosaltres ho estàvem aconseguint amb 14 anys.

Després d'entrar al Claustre i parar-nos davant una porta, el monjo que ens acompanyava va trucar a la porta i vam entrar. Davant nostre ens esperava el Pare Cardona. Ens va impressionar. Ens va rebre amb la seva bonhomia i senzillesa amb les mans obertes. Després de presentar-nos vam estar una bona estona parlant. No transcriuré pas ara la nostra conversa. Però va ser impactant i enriquidora. Això era el 1974-1975. O sigui que en aquells moments el pare Cardona no era, encara, el prior, però ho seria uns set anys després. A començaments dels anys 90 el pare Domènec Cardona va morir.

La darrera vegada que he estat a la Cartoixa de Montalegre va ser l'any 1994. Vaig tenir el privilegi de poder passar tres dies en una cel·la fent vida cartoixana. El prior, en aquells moments, era el pare Jesús Ma Arbolí. Va ser poc abans que es produís l'incendi esgarrifós del bosc de la serralada de Marina i que va costar la vida a un dels monjos. Dic que vaig tenir el privilegi perquè els cartoixans no tenen hostatgeria com la majoria d'altres monjos, com els benedictins o els cistercencs. La seva vida passa més desapercebuda. Per això estic agraït que em deixessin passar amb ells aquells tres dies. Vaig tenir algunes converses amb el pare Arbolí i amb algun altre monjo. Vam recordar l'anècdota que he explicat a l'inici i que fou la meva experiència amb la cartoixa. Més tard, un monjo amable em va portar fins al cementiri on diverses creus assenyalen que allí hi són enterrats a terra diversos monjos que els han precedit. Amb molta discreció, el monjo em va dir a cau d'orella: "Aquí hi hi ha Dom Domènec", i em va assenyelar una tomba. Li ho vaig agrair. Després d'uns moments d'emoció i silenci vaig retornar a la cel·la.

Un altre dia us parlaré de la meva experiència amb més detall. Una experiència cartoixana que no em va deixar indiferent i que va reforçar la impressió que vaig tenir als catorze anys, que aquells homes venerables mereixien tot el meu respecte i admiració. Així, doncs, mai no he amagat la meva predilecció pels fills de Sant Bru, Bru de Colònia, i pels seus seguidors que fan honor al nom de la Cartoixa de Tiana, Montalegre (Monts Hilaris).

Us deixo aquí el video de l'entrevista.

http://www.tv3.cat/videos/2704410

Dejuni

2010-02-19T17:20:00.002+01:00

Estem en plena quaresma cristiana, inaugurada el passat dimecres. La quaresma és pels cristians un temps de conversió. Preparació per a la Pasqua. De fet, aquesta és una actitud que cal tenir al llarg de tota la vida, però en el calendari cristià s'accentuen alguns aspectes, algunes actituds, que el calendari litúrgic reparteix al llarg de l'any. La quaresma és un d'aquests temps litúrgics. Quaranta és un nombre bíblic que s'utilitza per a indicar un temps de preparació que donarà pas a un altre temps fort. Quaranta anys va passar el poble d'Israel voltant pel desert abans d'albirar la terra promesa pel seu déu. Quarant dies va passar Jesús al desert abans de començar la seva vida pública.

Durant la Quaresma hom gira la mirada al seu interior i introspectivament s'esforça a reeixir en el seu viatge personal. Algunes pràctiques de la religió d'Israel són recomanades de practicar amb més émfasi. El dejuni i l'abstinència hi excel·leixen. Unes pràctiques que Jesús de ben segur usava, però cal entendre, pel que ens diuen els evangelis, que les practicava discretament. Recordem les crítiques ferotges que llença contra els que fan de la pràctica pública una ostentació buida i hipòcrita. "Esquinceu-vos el cor" i no les vestidures ens dirà Joel. Tanca't a l'habitació i no practiquis les bones obres davant dels altres, ens dirà Jesús. Perfumeu-vos quan dejuneu. En definitiva, el cristià no ha de ser gaire amic dels espectacles.

El dejuni és una pràctica molt comuna en moltes religions. El dejuni moderat, fins i tot, té un efecte terapèutic per als éssers vius. Només cal mirar els animals. Sri Aurobindo, pare del Ioga Integral, es mostra contrari als dejunis constants o llargs. Insisteix que el cos és quelcom del qual s'ha de tenir cura. Sant Pau també ho dirà. Hem de cuidar el nostre cos, sense fer-ne una obsessió. Aurobindo, però, veu positiu un dejuni d'un o dos dies per a la sadhana. Però el més important de tot és aconseguir el deseiximent i l'equanimitat. El domini de les coses, diu Aurobindo, no és tenir moltes coses i despilfarrar-les, el domini de les coses implica la seva utilització justa i curosa, i a més, el domini de si mateix, en la seva utilització.

Sia, doncs, tant si dejuneu, com si no dejuneu, que el nostre camí no s'aturi.

El coco

2010-02-15T15:35:00.002+01:00

Escrivia Anthony de Mello:

De dalt de tot d'un cocoter, un simi llançà un coco al cap d'un sufí.
L'home recollí el coco, en begué el suc dolç, menjà la polpa i, de la closca, se'n feu una escudella.

Una bonica il·lustració del bé que ens pot fer una crítica feta positivament. Una crítica feta amb el noble objectiu que qui la rep en pugui fer un ús profitós, per a ell i per als altres. Aquest tipus de crítica és indispensable per a poder progressar, per a poder evolucionar en la correcta direcció.

És evident que per a fer possible aquest tipus de crítica cal el concurs d'ambdós protagonistes, el qui rep la crítica i el qui la llença. No és una actitud que trobem massa sovint en els nostres temps en què s'ha instal·lat entre nosaltres una actitud destructiva que cerca destruir, enfonsar als altres per tal de poder ocupar el seu lloc, o per apartar del nostre camí algú que ens fa nosa. Ben rares vegades hom busca cooperar en el progrés col·lectiu, més aviat el que es busca és ser-ne el protagonista, sense que ningú ens faci ombra al nostre voltant.

És una veritable llàstima perquè, generalment, cal el concurs dels altres per a poder avançar, per a superar les nostres limitacions. Ben sovint passa que quan el coco cau a les nostres mans no en sabem aprofitar res o el xutem ben lluny. Sovint, també, passa que qui ens llença el coco des del cocoter no encerta de ple a tocar-nos o, si ho fa, ho fa de tal manera que ha estat llençat amb massa força i ens fa mal, i això fa que no en sapiguem extreure totes les possibilitats que ens dóna.

Déu faci que siguem uns bons llençadors de coco, hàbils per fer arribar el coco a tothom que ens envolta, a l'ensems que enviat amb tanta dolçor que ni el coco es trenqui, ni el receptor el rebutgi. I que també sapiguem ser bons receptors i veure que tenim necessitat de rebre dels altres uns quants cocos per beure'n l'aigua, i assaborir-ne la polpa.

Proïsme

2010-02-07T19:54:00.002+01:00

Hi ha un amor natural que fa que ens sentim propers a aquells amb qui tenim afinitats ideològiques, de caràcter o lligams familiars. A tots aquests els podríem anomenar el nostre proïsme natural. Són aquelles persones a qui ens és fàcil estimar; pels motius esmentats més amunt o per una convergència d'interessos.

Però per als cristians hi ha un concepte de proïsme que va més enllà i que no ens és tan natural d'entrada. És el proïsme que ens fa ser u amb Déu, que ens dilueix en l'alteritat. És el proïsme que requereix que ens buidem completament per donar-los cabuda, per ser u amb ells, per ser u amb Déu.

Edith Stein escriu: "Els altres són estranys, que ens interessen ben poc i que fins i tot ens poden provocar rebuig, de tal manera que fins i tot els evitem físicament. Però per als cristians no existeixen les persones estranyes. El nostre proïsme és tota persona que tenim al davant nostre i que té necessitat de nosaltres, i és indiferent que sigui parent nostre o no, que ens agradi o ens desagradi, o que sigui moralment digne o no d'ajuda."

La carmelita que va morir al camp d'extermini nazi d'Auschwitz és molt clara. Als anys vint ja demanava a l'església la seva implicació en el món actual, en la realitat concreta. Ni els contemplatius podien, ni havien, d'inhibir-se o aïllar-se de les necessitats del proïsme.

Un repte prou interessant. Un repte al qual tots ens hem d'enfrontar cada dia.

Esperit de servei

2010-02-03T19:03:00.002+01:00

Si hom cerqués veritablement el bé de l'altre, ningú necessitaria premis, ni recompenses.

Si hom lluités per un món millor, per un futur millor per a una col·lectivitat, de veritat, no hi hauria cops de colze, ni batalles per liderar aquesta noble lluita.

Si hom no tingués l'egocentrisme de l'ésser humà, els objectius no tardarien tant a realitzar-se.

Si hom cregués fermament que només som aquí de pas i que formem part d'un tot més important que nosaltres mateixos, la terra no patiria tant, la natura seria més respectada, seríem més feliços sense ni tan sols pretendre-ho.

Si hom veiés que el jo no està contraposat al tu, l'amor ho impregnaria tot i desapareixerien la fam i la injustícia.

Tan senzill i tan difícil alhora.

Viure l'ara

2010-01-19T01:18:00.002+01:00

Sovint, les persones vivim la vida sense unes pautes massa clares de com volem fer el camí, el procés vital, que ens acosti a la plenitud. Em refereixo al camí perquè, si exceptuem algunes poques persones, la majoria de nosaltres no arribarem mai a aquesta plenitud. Però malgrat això, penso que si encarem aquest camí amb una direcció i un ritme adequat, és possible que la majoria de nosaltres en acostem a aquesta plenitud.

Aquest camí no és ni fàcil, ni difícil, només cal començar-lo sense esperar-ne massa. Primer caldria que assumíssim el nostre passat. Un passat ple de vivències i experiències alegres, tristes, reeixides, frustrades, plens de salut o amb malalties, amb èxits i fracassos, amb satisfaccions i insatisfaccions, amb soledat o amb companyia. Caldria assumir que el nostre passat ens ha conformat el nostre present, ha configurat la nostra sort o la nostra desgràcia. Caldria assumir que no cal flagelar-nos per les nostres equivocacions, així com no vantar-nos dels nostres èxits. Assumir el passat tal com és per poder viure el moment present lliurement.

Hem après amb el pas dels anys molt de nosaltres mateixos, molt dels altres, sense descobrir-ho tot, però malgrat tot hem après a arribar a l'avui. Només per això hauríem de mirar-lo amb una actitud d'agraïment. D'aquesta manera podrem armonitzar-lo amb el present i amb el futur.

He dit que el camí l'hem de fer sense esperar-ne massa, però sí que l'hem de fer esperançats. Esperançats en el futur, desperts al present i en pau amb el nostre passat.

Honorabilitat

2009-10-30T12:17:00.003+01:00

Guigó I, cinquè prior de la Grande Chartreuse, escrivia les seves Meditacions el segle XII. En una de les seves meditacions escriu: "Quan algú es lamenta d'haver comès un furt perquè li ve el deshonor humà, no es penedeix d'haver comès un furt, sinó d'haver perdut l'honor. No li sap greu ni considera un mal el fet d'haver pecat, sinó el fet d'ésser castigat."

La cita del prior de la Gran Cartoixa em sembla d'allò més actual. En unes setmanes on s'han fet públics diversos escàndols a Catalunya, com el cas Millet o la conxorxa possible a l'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet la cita em sembla prou adequada. Els gestos de restitució del senyor Millet no obeeixen al fet d'haver estat conscient d'haver comès un acte o una sèrie d'actes condemnables, sinó, més aviat, al fet d'haver estat descobert i com a estratègia de la defensa del cas. Al lladre no ni ha vingut una inspiració natural que l'ha fet adonar del mal comès, sinó que el mal que pateix li ve del fet d'haver estat enxampat. En unes hores ha perdut tot l'honor que el seu cognom semblava donar-li i que creia que l'emparava per poder anar tirant de veta.

Guigó rebla el clau amb la seva sentència. Sovint ens sentim engrescats a cometre actes dels quals en coneixem d'antuvi la seva immoralitat. Si sabéssim que hem d'ésser descoberts en algun moment, llençaríem ràpidament l'àncora i ens aturaríem. Però sempre tenim l'esperança que això no acabarà passant. Quan passa, però, és possible que el penediment no sigui del tot sincer. La ràbia d'haver estat sotmesos a la vergonya pública és possible que ens impedeixi anar més enllà i fer un exercici profund de contrició. Si hom no hagués estat enxampat, seria molt possible que la nostra actitud predadora hagués continuat. L'ambició, l'avarícia, el pensar que estem per damunt del bé i del mal ens hi empenyen.

L'honorabilitat és una qualitat que ens hem de guanyar cada dia i en tot moment. No és pas fàcil. Sovint la confiem tota ella en una posició social, en un gentilici. I no és això, companys. L'honorabilitat no ens la concedeix ni la posició social, ni els nostres cognom. L'honorabilitat ens la concedeix la recta conducta, la humilitat dels nostres actes.

Guigó ja ho havia intuït fa centenars d'anys. Ell, com a bon cartoixà, mai no la va exhibir. Com fan els veritablement honorables.

Malaltia

2009-07-23T19:25:00.006+02:00

Aprofitant un viatge de feina que vaig haver de fer ahir, vaig anar a visitar una tieta meva que feia anys que no veia. És la darrera persona de la meva família de la generació anterior a la meva. És la germana de la meva mare, religiosa des de fa molts i molts anys. Ella, la Montserrat, la meva tieta, ha estat tota la seva vida una persona activa a més no poder. Ha estat superiora de nombroses comunitats on ha viscut. Al llarg de la seva vida ha passat per Andalusia, Madrid, Astúries, Catalunya, el seu país i Aragó. Ha desenvolupat feines de tot tipus, docent, de gestió econòmica, de caire social, etc.

Com deia, ara resideix en una comunitat a la capital aragonesa. Allà, al costat d'un col·legi de la seva congregació, hi ha una residència-convent, dedicat a atendre les religioses d'edat avançada que tenen dificultat a valer-se per elles mateixes. La seva estada a Saragossa és el que dificulta que la pugui veure tan sovint com ens vèiem altres anys. Durant molts anys venia a passar uns dies d'estiu a casa amb mi i els meus pares. Ens estimàvem molt. Encara ho fem, malgrat la distància, encara que ella no ho sap. I ella no ho sap perquè està malalta des de fa uns sis anys. Li van diagnosticar Alzheimer i el seu estat actual és agut.

Fa temps que no gaudeix de cap moment de lucidesa. No és en aquest món, encara que s'hi estigui. El seu estat de salut físic és bo. Amb més de vuitanta anys té un cor i uns pulmons de ferro. Però no es pot valdre per si mateixa. Té la sort que les seves companyes de comunitat l'estimen amb devoció i tenen cura d'ella en tot moment. No vaig voler desaprofitar l'ocasió d'aprofitar el viatge per anar-la a veure. Feia temps que ho volia fer i aquesta era l'ocasió.

Em van rebre amb els braços oberts. Sense fer-me cap retret de perquè no l'havia anat a visitar abans. El retret només me'l podia fer jo mateix. Em van explicar com passava el dia, com en tenien cura i em van explicar i em van ensenyar com l'estimaven. Després la vam anar a veure. Vaig aprofitar l'hora de dinar per anar-la a veure perquè jo havia d'agafar el tren a mitja tarda. Ella era al llit fent migdiada. Vaig entrar a l'habitació. Ella jeia al llit, mirant cap a la paret. La vam girar i la vaig veure allà fràgil, mig absent. Vaig tenir un sobressalt. Estava davant la viva imatge de la meva mare. La tieta, físicament, sempre s'hi havia semblat. El seu caràcter, però, era diferent. La Montserrat sempre era positiva. Tot ho veia amb bons ulls. La meva mare era patidora de mena, sempre esperava el pitjor.

Vaig veure la tieta a imatge de la meva mare. Els dos anys que la meva mare va passar a casa abans de morir em van fer emmirallar en la tieta. Ella també era postrada allà al llit. Va retornar de l'endormiscament en què estava lentament. Amb una mirada absent primer, després amb una rialla barrejada amb cara de preocupació. Li vaig parlar una bona estona, en català, esperava que recordés una mica a través de la llengua. La vaig acaronar tota l'estona, a la galta, als braços, mentre li parlava. Va vocalitzar algunes paraules inintel·ligibles. Va fer unes rialles sonores exactes com les que feia la mare en els darrers anys de la seva vida. En l'estona que vaig ser allà amb ella no vaig ser capaç de saber, ni d'endevinar què li podia passar pel cap. No sabia com interpretar les seves emocions. Li vaig parlar dels seus germans, del seu cunyat, dels seus nebots, de la meva dona, de les meves filles. La vaig besar moltes vegades.

Sense voler ser pretensiós, sempre he pensat que la tieta Montserrat tenia una estima especial per mi, potser per allò de ser el seu nebot més petit. Potser perquè vaig ser el que va viure més temps a casa amb els pares. Em veia impotent davant seu, sense saber com mostrar-li el meu amor. Em vaig mirar la mare Teresa, que em va rebre i em va acompanyar tota l'estona durant la meva estada allà, i ella somreia, li somreia a ella, em somreia a mi. Vaig comprendre que allò era l'amor. Ella estava allà, parlant-li, com jo, però ella era allà cada dia, agafant-li la mà, en contacte permanent amb ella. Sabia que la Montserrat estava en molt bones mans, en les millors mans. La de qui l'estima cada dia de la vida mentre visqui. La que mai l'abandonarà.

Tenim malalties molt greus en la nostra societat moderna, però aquesta em sembla cruel, molt cruel. Cruel amb qui la pateix i cruel amb les persones que envolten el malalt o la malalta. Però en la mare Teresa vaig veure tots aquells que no es rendeixen davant de res, que no abandonen. No sé si la meva visita va servir de gaire a la meva tieta. Però sí que sé que a mi em va servir de molt. Sé que sempre, en tota dificultat, he d'estar agraït a l'existència de persones com la tieta, com la Teresa. Amb unes besades em vaig acomiadar de la tieta. Després vaig passar una estona amb la mare Teresa, em va oferir dinar, li vaig agrair, però no volia ser una càrrega més. Sé que ella me l'oferia de cor, amb ganes. Vaig marxar sense poder evitar besar, també, la mare Teresa. Ella em va dir que havia estat a casa fa força anys. Jo sé que ella va rebre el meu bes amb agraïment, però l'agraïment era tot meu.

Impuresa i marginació

2009-02-15T19:30:00.002+01:00

Sorprèn llegir a la bíblia, en el llibre del Levític, com Déu prescriu a Moisès la marginació dels malalts de lepra. Sorprèn perquè sembla beneir la marginació dels que en aquell text anomena impurs. Avui dia són moltes les causes de marginació a la nostra societat. Els uns ho seran per causa de les seves malalties. Uns altrs per causa de la seva situació de pobresa. Uns altres per causa de la seva religió o ètnia.

La marginació dels més febles, la marginació dels més dèbils ha format part de les societats humanes des de temps immemorials. I tot indica que en seguirà formant part. Sembla que som incapaços de superar aquesta necessitat que tenim sovint de marginar algú. Sembla que ens agrada ser marginadors, potser per defensar-nos de ser marginats. Hi ha persones, hi ha institucions que sembla que volen seguir perpetuant la marginació entre els homes i dones d'avui.

Jesús, Buda i altres líders religiosos van cuidar-se de treure legitimitat a aquesta marginació. Però nosaltres no sembla que estiguem gaire disposats a fer-los cas. Potser futures generacions? No ho sé, seria desitjable. "Impur, impur" prescriu el Levític que calia que el leprós anés cridant. Ai mare, si els impurs haguessin d'anar cridant pel carrer i fent pública la seva impuresa, tots hauríem d'anar cridant i no hi hauria un racó de món on assaborir el silenci dels purs.

Pobresa

2008-09-02T22:06:00.002+02:00

Charles de Foucauld no va trobar companys o companyes que l'acompanyessin en el seu camí espiritual i material mentre va viure. Va fer camí tot sol, guiat pel seu conseller espiritual, Huvelin. No va ser fins després de la seva mort que diverses persones el van començar a seguir. Avui dia en són uns quants milers.

Una de les coses que em semblen més novedoses i radicals del seu viure és el significat i la vivència de la pobresa evangèlica. En contrast amb l'església en general i amb altres comunitats religioses la seva pobresa era de possessió i d'ús. Això era una novetat davant moltes congregacions religioses en què els seus membres vivien una pobresa en quant a les seves possessions, però en canvi l'organització a la que pertanyien eren riques.

Foucauld introdueeix el concepte de la pobresa d'ús. Em sembla una tria radical i ben difícil de viure. Cal estar amb els més pobres, els preferits de Jesús, que no tenen gairebé res i que tampoc poden disposar de gairebé res. Que difícil.

Fa uns dies, una noia m'explicava que havia estat a la fundació de Vicente Ferrer a l'Índia i que el que primer li va sobtar va ser quatre grans cotxes 4x4 que pertanyien a la fundació. I és ben veritat. Pobres en el tenir i en l'usar. Tot un repte.

Riure per viure l'amor

2008-05-21T00:42:00.004+02:00

Visco la vida amb les meves pors,
no sóc encara un home lliure,
però és en el viure
que allunyo les meves pors.

És el temor,
el que em fa escriure,
de no viure
amb prou d'amor.

Passo amb penes aquest dolor
tan intens de l'home lliure,
que sens riure
no coneix l'amor.

Però és en el plor,
en el riure
i el viure
que ben ple trobo l'amor.

Quatre actituds fonamentals

2008-03-26T19:00:00.004+01:00

Un sentit de discriminació entre allò que és transitori i allò que és permanent, tant en si mateix com en el món; i per tant
una total indiferència envers tota mena de fruit de l'acció, sigui moral o religiosa, que pugui comportar el que anomenem premis, en aquest món o en el següent, incloent-hi fins i tot la immortalitat;
la pacificació de les facultats; i finalment
un desig tal per la salvació o alliberament que tots els altres desigs desapareguin fins en el pensament.