dijous, 23 de juliol del 2009

Malaltia

Aprofitant un viatge de feina que vaig haver de fer ahir, vaig anar a visitar una tieta meva que feia anys que no veia. És la darrera persona de la meva família de la generació anterior a la meva. És la germana de la meva mare, religiosa des de fa molts i molts anys. Ella, la Montserrat, la meva tieta, ha estat tota la seva vida una persona activa a més no poder. Ha estat superiora de nombroses comunitats on ha viscut. Al llarg de la seva vida ha passat per Andalusia, Madrid, Astúries, Catalunya, el seu país i Aragó. Ha desenvolupat feines de tot tipus, docent, de gestió econòmica, de caire social, etc.


Com deia, ara resideix en una comunitat a la capital aragonesa. Allà, al costat d'un col·legi de la seva congregació, hi ha una residència-convent, dedicat a atendre les religioses d'edat avançada que tenen dificultat a valer-se per elles mateixes. La seva estada a Saragossa és el que dificulta que la pugui veure tan sovint com ens vèiem altres anys. Durant molts anys venia a passar uns dies d'estiu a casa amb mi i els meus pares. Ens estimàvem molt. Encara ho fem, malgrat la distància, encara que ella no ho sap. I ella no ho sap perquè està malalta des de fa uns sis anys. Li van diagnosticar Alzheimer i el seu estat actual és agut.


Fa temps que no gaudeix de cap moment de lucidesa. No és en aquest món, encara que s'hi estigui. El seu estat de salut físic és bo. Amb més de vuitanta anys té un cor i uns pulmons de ferro. Però no es pot valdre per si mateixa. Té la sort que les seves companyes de comunitat l'estimen amb devoció i tenen cura d'ella en tot moment. No vaig voler desaprofitar l'ocasió d'aprofitar el viatge per anar-la a veure. Feia temps que ho volia fer i aquesta era l'ocasió.

Em van rebre amb els braços oberts. Sense fer-me cap retret de perquè no l'havia anat a visitar abans. El retret només me'l podia fer jo mateix. Em van explicar com passava el dia, com en tenien cura i em van explicar i em van ensenyar com l'estimaven. Després la vam anar a veure. Vaig aprofitar l'hora de dinar per anar-la a veure perquè jo havia d'agafar el tren a mitja tarda. Ella era al llit fent migdiada. Vaig entrar a l'habitació. Ella jeia al llit, mirant cap a la paret. La vam girar i la vaig veure allà fràgil, mig absent. Vaig tenir un sobressalt. Estava davant la viva imatge de la meva mare. La tieta, físicament, sempre s'hi havia semblat. El seu caràcter, però, era diferent. La Montserrat sempre era positiva. Tot ho veia amb bons ulls. La meva mare era patidora de mena, sempre esperava el pitjor.


Vaig veure la tieta a imatge de la meva mare. Els dos anys que la meva mare va passar a casa abans de morir em van fer emmirallar en la tieta. Ella també era postrada allà al llit. Va retornar de l'endormiscament en què estava lentament. Amb una mirada absent primer, després amb una rialla barrejada amb cara de preocupació. Li vaig parlar una bona estona, en català, esperava que recordés una mica a través de la llengua. La vaig acaronar tota l'estona, a la galta, als braços, mentre li parlava. Va vocalitzar algunes paraules inintel·ligibles. Va fer unes rialles sonores exactes com les que feia la mare en els darrers anys de la seva vida. En l'estona que vaig ser allà amb ella no vaig ser capaç de saber, ni d'endevinar què li podia passar pel cap. No sabia com interpretar les seves emocions. Li vaig parlar dels seus germans, del seu cunyat, dels seus nebots, de la meva dona, de les meves filles. La vaig besar moltes vegades.


Sense voler ser pretensiós, sempre he pensat que la tieta Montserrat tenia una estima especial per mi, potser per allò de ser el seu nebot més petit. Potser perquè vaig ser el que va viure més temps a casa amb els pares. Em veia impotent davant seu, sense saber com mostrar-li el meu amor. Em vaig mirar la mare Teresa, que em va rebre i em va acompanyar tota l'estona durant la meva estada allà, i ella somreia, li somreia a ella, em somreia a mi. Vaig comprendre que allò era l'amor. Ella estava allà, parlant-li, com jo, però ella era allà cada dia, agafant-li la mà, en contacte permanent amb ella. Sabia que la Montserrat estava en molt bones mans, en les millors mans. La de qui l'estima cada dia de la vida mentre visqui. La que mai l'abandonarà.


Tenim malalties molt greus en la nostra societat moderna, però aquesta em sembla cruel, molt cruel. Cruel amb qui la pateix i cruel amb les persones que envolten el malalt o la malalta. Però en la mare Teresa vaig veure tots aquells que no es rendeixen davant de res, que no abandonen. No sé si la meva visita va servir de gaire a la meva tieta. Però sí que sé que a mi em va servir de molt. Sé que sempre, en tota dificultat, he d'estar agraït a l'existència de persones com la tieta, com la Teresa. Amb unes besades em vaig acomiadar de la tieta. Després vaig passar una estona amb la mare Teresa, em va oferir dinar, li vaig agrair, però no volia ser una càrrega més. Sé que ella me l'oferia de cor, amb ganes. Vaig marxar sense poder evitar besar, també, la mare Teresa. Ella em va dir que havia estat a casa fa força anys. Jo sé que ella va rebre el meu bes amb agraïment, però l'agraïment era tot meu.