dimarts, 22 de gener del 2013

Cartoixa de Montalegre (programa Divendres de TV3 del dia 18 de gener de 2013)

No és un document digne d'aprofundiment de la vida cartoixana, però algunes imatges són precioses i el germà Robert mostra el tarannà alegre i senzill del cartoixà.

dijous, 17 de gener del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (II)
CAP AL DESVETLLAMENT
 
consciència del cos
 
Les persones vivim sovint girades d'esquena al nostre cos. No li acostumem a prestar massa atenció. A vegades, en els temps actuals, li prestem una atenció desmesurada, fent del cos una part de culte deslligada de la ment o el pensament. El cos és una part substancial de la persona. Com ja deia Pau, és el temple de l'esperit. Al llarg del temps i de la història trobem tot tipus de consideracions respecte al cos. Des d'aquells que n'han fet un menyspreu total, fins als que l'han idolatrat. 
 
Quan parlem de meditació, sovint pensem que es tracta d'una cosa de la ment. Oblidem que en la meditació hi intervé l'esser sencer, integral. Així, doncs, cal tenir en compte que per algú que es vol acostar a la meditació és important mantenir el nostre cos en bon estat. I a banda de mantenir-lo en bon estat, hem de saber que el nostre cos també serà un element substancial en la meditació. Prendre consciència del nostre cos, de les seves sensacions, de com rep les emocions a través dels sentits forma part de la pràctica espiritual. Les diferents tradicions religioses i espirituals donen importància a aquesta presa de consciència sobre el nostre cos. I aquest desvetllament conscient respecte al nostre cos forma part dels primers passos en la pràctica meditativa. 
 
En certa manera, podríem dir que, en general, tenim els nostres cinc sentits una mica atrofiats, adormits. Es tracta ara de despertar-los. De deixar la ment i el pensament en un segon lloc per tal de convertir-nos en éssers sensibles. Ens convertirem en observadors alhora que l'objecte de la nostra observació. No és una observació mental, sinó una observació sensual, sensitiva, emocional, ... 
 
Necessitem un cert temps per experimentar-ho. Ens caldrà buscar un racó tranquil. Asseure'ns amb comoditat, si pot ser amb l'esquena dreta, però còmodament. Quiets. Visualitzarem el nostre cos en aquest estat i començarem a repassar-lo de dalt a baix, recorrent-lo pausadament per notar les diferents sensacions que cada una de les parts del nostre cos va rebent. Intentarem no reaccionar a les diferents sensacions que captem, mirant de no rascar-nos si ens pica el nas, o d'estirar la cama si la notem una mica adormida. Podem tenir els ulls tancats, tot intentant no adormir-nos. Si el fet de tenir-los tancats ens produeix somnolència, els podem tenir una mica entreoberts. Es tracta d'anar notant amb els nostres sentits cada una de les percepcions que sensiblement anem rebent. Començant pel cap i les seves parts, front, galtes, clatell, coll, baixant cap a l'esquena, pujant per anar cap a les nostres extremitats superiors, baixant cap al tronc, les natges, les cames, els peus. 
 
En un primer moment, la nostra ment hi intervindrà per anar resseguint cada una de les nostres parts corporals, però mica a mica deixarem que siguin directament les sensacions les que ens van guiant una i altra vegada pel nostre cos. És possible que mentre fem això ens assaltin pensament, distraccions. És possible que pensem en coses que hem fet, en el passat, o que projectem la nostra ment cap al futur, les nostres preocupacions, els nostres projectes més immediats o llunyans. No importa, no cal que hi lluitem, simplement, quan això es produeixi, retornem als nostres sentits. Aquell front arrugat i tens, aquella petita picor a la galta, la roba que ens oprimeix en contacte amb la pell, el pes del nostre cos sobre les natges i que ens clava a terra o al seient. Simplement això. Res més que això. A mesura que ho anem practicant durant uns quants dies i durant uns quants minuts, descobrirem que som capaços de fer aquest recorregut atent pel nostres cos sense la intervenció de la ment que ens hagi de guiar. 
 
Prendrem consciència d'un munt de sensacions que ens havien passat desapercebudes fins ara. Aquest repàs sensible ens fixarà en el present, una cosa terriblement difícil per la nostra ment que sempre divaga preocupada pel demà o penendint-se de l'ahir. No busquem res més que això. Prendre consciència sensible del nostre cos no ens portarà un gran esforç. Com he dit, uns minutets al dia serà suficient. Si ho podem fer al matí i al capvespre serà un bon moment. Observem-nos nosaltres mateixos. Quan avancem en aquest exercici serem capaços de restar oberts a la realitat quotidiana, la brisa que ens arriba quan caminem pel carrer, els sons que no sentíem, les olors que teníem oblidades o el gust que havíem perdut, el tacte amb les coses i amb les persones. És un primer pas que ens cal fer per desvetllar la consciència al nostre cos i del nostre cos. Un pas necessari per prosseguir després en el camí que ens ha de fer més desperts a nosaltres mateixos i al món que ens envolta, a la realitat que és l'única veritat.  
 

dijous, 3 de gener del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (I)

CAP AL DESVETLLAMENT

El primer que hauríem de fer és contextualitzar i conceptualitzar la paraula meditació. Per poder-ho fer, haurem de partir de dues tradicions espirituals ben diferents, l'occidental i l'oriental.
La tradició occidental circumscriu la meditació com a un acte reflexiu a partir d'un text; una reflexió que pot ser intel·lectual o contemplativa, o les dues alhora.
En la tradició oriental, la meditació és entesa com a una pràctica interior, basada en un profund silenci interior en el qual l'intel·lecte hi té un paper molt més secundari. En aquest segon cas, l'objectiu seria el desvetllament.
Totes dues tradicions demanen un silenci interior que es fa més profund en la tradició oriental. En aquest cas, el camí i la finalitat s'entrellacen.
Les dues tradicions, però, no són estanques i ermètiques. Totes dues comparteixen pràctiques i finalitats, si podem parlar de finalitats en l'art meditatiu.

Aquí em referiré a la meditació en aquesta darrera accepció, és a dir, l'oriental. En aquesta tradició el cos, la ment i el sentits hi tenen una importància rellevant. No pas de forma separada, sinó ben connectats. Amb la pràctica, hom cerca de relacionar-los amb el més profund de l'ésser interior, de manera que com més avancem en connectar-nos amb el nostre jo interior, més avançarem en connectar aquest jo interior en harmonia amb els nostres sentits, el nostre cos i la nostra ment, i més enllà d'un progrés individual, aconseguirem una harmonia amb el nostre exterior, la nostra vida social, les nostres relacions amb el món, amb les persones, amb les feines diàries. Aquest jo interior que sembla amagat a la majoria de les persones, tractarem de fer-lo més conscient. La meditació, doncs, no és un acte egoista, perquè aportarà beneficis en ambdues direccions.

La quantitat de temps que dediquem a la meditació aportarà qualitat a nosaltres mateixos i a tot el nostre entorn. La meditació demana, doncs, temps i constància. No pas un temps desmesurat, sinó un temps accessible que no ens demanarà grans sacrificis. Simplement ens caldrà ser amos del nostre temps. Un temps que ens donarà aquella harmonia de què parlàvem, o dit d'una altra manera, una qualitat en el nostre fer quotidià que en els temps que vivim ens allunyarà d'aquell estrès tan típic dels nostres temps. Caldrà trobar el moment o moments més adequats al nostre ritme de vida, però sembla que els millors moments per la pràctica meditativa els trobaríem de bon matí i al capvespre.

En aquestes estones del matí i del vespre, no tenim la pesantor de després de les menjades i ens trobem desperts, sense perill d'endormiscar-nos.

No hem de buscar en la meditació grans estats d'èxtasi. És important no esperar-ne massa cosa, En els nostres esquemes mentals podríem dir que hem d'estar disposats a perdre el temps, tot i que realment, la tasca a la que ens dedicarem no té res a veure amb perdre el temps. En la nostra ment tan utilitarista potser sí, perquè no dedicarem el temps a una tasca productiva, segons el concepte que en tenim. Els antics monjos parlaven de “vacar”, és a dir, no estar ocupats, vagarejar. No ens dedicarem a fer res, sinó a ser. Us sembla poc important!

Per finalitzar aquesta primera aproximació, esmentaré dos aspectes a tenir en compte. El primer fa referència al lloc. El segon a la postura corporal.

Podem meditar a qualsevol lloc, sobretot, en un estadi més avançat, però és recomanable tenir un petit racó de casa on hi puguem crear un ambient propici al silenci interior.
Pel què fa a la postura corporal, un venerable monjo cartoixà em recomanava sempre tenir l'esquena dreta, no pas tensa, ni rígida, sinó confortablement dreta. Si hi estem avesats podem creuar les cames a l'estil oriental, sense que això ens hagi d'obsessionar o ens hagi d'estar pendents d'incomoditats o dolors a les cames. Si aquesta postura de les cames ens destorba d'alguna manera més val deixar-la de banda, sense oblidar, però, la postura esmentada de la columna vertebral.
Haurem de provar també si ens va més bé tenir els ulls oberts o tancats. Si amb els ulls tancats ens adormim fàcilment, serà millor tenir-los oberts. Alguns recomanen tenir-los semi oberts, o fixats en algun punt o alguna imatge. Pensem que en el zen el practicant s'asseu habitualment de cara a la paret. Sigui com sigui, no ens hem de fer esclaus de la postura, sinó de trobar la que millor ens ajudi. En el que hi ha consens ampli és en la postura de l'esquena. Arribarà un moment que, si hem sigut constants, podrem meditar arreu, enmig del silenci ambiental més profund o enmig del brogit més escandalós.

BIBLIOGRAFIA

Sadhana. Anthony de Mello

El Zen. Raquel Bouso

Camí cap al silenci. Esteve Humet.