El Temple

Escriu Fèlix Martí: "El concepte de temple hindú no es pot comparar amb el de les esglésies cristianes. Els llocs de culte construïts pels cristians són sales més o menys grans amb algunes dependències complementàries. Els temples hindús, que fan pensar en el que deurien ser els temples representatius de l'Egipte antic, són autèntiques ciutats santes. Fins i tot els temples petits són espais mixtes que no solament faciliten la veneració dels déus, sinó també l'acolliment dels devots que hi poden passar moltes hores per passejar, prendre banys rituals, descansar o dormir, menjar i celebrar. (Extret de Déus desconeguts, de Fèlix Martí.

Penso que això devien ser els antics llocs de pelegrinatge cristians de l'antiguitat. I enllaça una mica amb el que proposava el professor Manuel Castells en l'acte inaugural del Congrés celebrat a Barcelona sobre la Pastoral a les grans ciutats, quan proposava obrir les nostres parròquies a la societat.

  

Solidaritat, i un pas més, caritat!

"Ciència i Caritat" de Pablo Picasso

Si el teu enemic té fam, dóna-li menjar.; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap, i el Senyor et recompensarà la teva obra. (Proverbis 25,21).

En els temps actuals de greu crisi econòmica i social han proliferat noves associacions i entitats que miren d'apaivagar el sofriment i la marginació d'un bon gruix de població que s'han sumat a la munió de pobres que la nostra societat ja tenia. Aquestes noves entitats s'han afegit a aquelles antigues institucions que des de fa molts anys donen servei als exclosos i marginats de tota la vida. Noves iniciatives i nous serveis que pocs anys enrere semblaven impossibles en una societat que es vanagloriava de la seva riquesa i de la seva fortalesa econòmica. Les institucions públiques s'han vist ultrapassades per l'allau de sol·licituds d'ajuda que la situació ha creat. No entraré ara en causes i responsabilitats que s'hagi arribat a on s'ha arribat. Avui en dia, la situació que vivim ens situa a tots, tots, en el risc d'exclusió social. Persones soles que han perdut la feina, la casa; famílies senceres sense els ingressos necessaris per seguir portant una vida digna per a elles i els seus fills. A les seves mancances materials s'hi afegeixen trastorns psicològics, inadaptació, etc.

Trobem entitats a tort i a dret que fan un servei inestimable i que supleixen la labor que les institucions públiques haurien de fer però han dedicat bona part dels seus recursos a salvar bancs o a rescatar empreses constructores i concessionàries d'autopistes, només per posar alguns exemples. Podríem ampliar-ho amb despesa militar, etc.

En general, trobem dos tipus d'entitats que fan aquesta feina dignificant de la condició humana. Per una banda, trobam entitats inspirades en principis humanitaris, solidaris, etc. Per altra banda, trobem entitats inspirades en els principis cristians. Alguns pensadors, han esmerçat temps a comparar i cercar diferències entre aquests dos principis que inciten a ajudar el desvalgut. Sobre la taula, hi trobem conceptes que algú ha volgut contraposar, com els de la solidaritat enfront de la caritat. En els temps moderns, la caritat té mala premsa. Sovint se l'ha associada a una manera de fer paternalista, allò que abans se'n deia beneficència. No són pocs els que donen a la solidaritat un valor superior a la caritat. Li donen un significat més digne per a la persona.

Jo discrepo d'aquesta opinió. En línies generals, diria que solidaritat i caritat tenen molts punts en comú, comparteixen finalitats, però divergeixen en algunes pràctiques. Sempre parlo de caritat en el sentit més evangèlic del mot. Caritat és amor.

Tant la solidaritat, com la caritat, cerquen trencar amb l'exclusió social i personal. Ambdues són inclusives. Tant l'una com l'altra s'inspiren en la justícia social, la que es deriva de tot ésser humà. Així, doncs, ambdós conceptes poden fer un llarg camí juntes. Però penso que la caritat va un pas més enllà. Hi ha un moment en el qual la solidaritat s'atura i la caritat segueix caminant. La justícia social no és ben bé igual al que en podríem dir justícia divina, justícia evangèlica. Mentre la justícia social és per a aquelles que als nostres ulls se la mereixen, la justícia evangèlica és per a tothom. Em sembla una diferència substancial. La primera obeeix a criteris estandaritzats, que acoten amb qui cal ser solidaris, mentre la segona és per a tothom, fins i tot per a aquells a qui la justícia social exclou. M'hi fa pensar el missatge evangèlic. Les primeres línies d'aquest escrit, la cita dels Proverbis, m'ho insinuen. Altres textos també.

El text de l'Evangeli d'avui, també m'ho insinua. És aquell d'aquella dona enganxada in fraganti. Havia comès adulteri. No ho podia negar. Les evidències eren massa fortes. La justícia humana tenia clar el càstig que es mereixia. Però Jesús, amb unes simples paraules, fa que els assedegats d'aplicar la llei deixin anar d'un en un la pedra reservada a l'adúltera. Però tenim altres exemples. Estimar als enemics, parar l'altra galta, deixar-se despullar pel qui només et vol prendre una peça de roba. Realment les demandes evangèliques són de difícil acceptació social i humana.

La solidaritat humana és d'un gran valor. Però determina a qui ha d'anar adreçada. Limita, posa requisits, permet negar-la amb paràmetres humans justos. Permet un “a tu no et toca, busca't la vida en un altre lloc”. La caritat evangèlica no. Siguem solidaris, sí, però, si ens hi atrevim, siguem caritatius, a risc que ens tractin de tòtils.

Nova quaresma

“¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor?El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els que han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el que va despullat. No els defugis que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. (Isaïes 58, 5-8^a)

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova, ens deien ahir mentre ens imposaven unes grises cendres sobre els nostres caps. Entrem en una nova quaresma, és una nova oportunitat. Els cristians tenim una gran sort i aquesta no n'és cap altra que mai se'ns nega una nova oportunitat. Les tenim cada dia. Però en el calendari anual ens donem un període particular per aprofitar amb més intensitat l'oportunitat que se'ns dóna. Ens diem que ens cal convertir-nos, però potser no acabem d'entendre què significa aquest convit a convertir-nos.

Que vol dir convertir-se? El significat etimològic de la paraula ens pot ajudar a entendre-ho. El mot llatí ens diu que es tracta de “tornar”, “girar-se”. Tornar a on? Girar-se cap a on?

Intueixo que és un convit a fer un gir de 360 graus en dues fases de 180 graus cada una. Vivim en un món que ens aclapara amb informació i desinformació a tothora. Distraccions de tot tipus, lúdiques, tecnològiques. El primer gir l'hem de dirigir de fora cap a dins. Mirar-nos nosaltres mateixos en el nostre interior. No amb una intenció narcisista o egoista, sinó sense voler-ne treure profit. Simplement veure'ns com qui es mira en un mirall que ens radiografia. Quins són els nostres interessos, quines les nostres ocupacions, les nostres preocupacions, les nostres accions. En definitiva, conèixer el nostre interior, què ens anima a actuar i a comportar-nos d'una manera determinada. Però no ens podem quedar aquí. Aquest gir de 180 graus, fixant la nostra atenció en el nostre interior, no tindria massa sentit si no va acompanyat d'un nou gir de 180 graus que completi el gir complet.

Després de veure en el nostre interior i descobrir-hi el que hi descobrim, ens cal girar-nos de nou cap a l'exterior. Aquest gir complet sobre si mateix pot donar-nos el sentit i la pauta del nostre comportament. Ens pot convertir en persones renovellades. Si hem fet el gir complet, descobrirem coses que no ens satisfan del nostre interior i que tampoc ho fan de l'exterior que habitem. Sense posar-nos hi pedres al fetge, descobrirem que volem ser diferents. Potser haurem descobert que els nostres punts d'atenció s'han desequilibrat i volem fixar-los de nou per refer el nostre camí.

Entendrem llavors les paraules d'Isaïes que encapçalen aquestes ratlles i que ens conviden a ocupar-nos per fer un món millor i més just, allò que Jesús en va dir el Regne de Déu. Un món en el qual les escales de valors imperants trontollen i s'esfondren i en el qual em sento cridat a col·laborar per fer-lo realitat. Sabem que trobarem oposicions internes i externes però si no defallim, descobrirem que és un món possible, real, alegre, just i feliç, per damunt les dificultats, les penes, el dolor, el sofriment. 

I per començar a fer aquest gir amb serenor i tranquil·litat, la música ens hi pot ajudar, com aquest "Vater Unser" (Pare Nostre) de l'estonià Arvo Pärt que interpreta com un àngel en Lluís Travesset en un enregistrament de quan el petit tarragoní era escolà de Montserrat.

 

Ser, no figurar, ni imposar!

"Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia."

(Isaïes).

"Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit i tremolós. En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa, sinó pel poder convincent de l’Esperit" (Pau als Corintis)

En aquest cinquè diumenge de durant l'any, les lectures de la Paraula ens comminen a ser llum i sal de la terra. Petites coses capaces d'amarar i donar gust a un menjar o il·luminar un espai. Se'ns demana això si de debò volem fer present el Regne de Déu a la terra. No se'ns demana de convertir-nos en lobis influents, grup de pressió, ni res semblant. Algunes esglésies semblen haver oblidat l'essència cristiana de la bona nova anunciada per Jesús. Alguns enyoren aquella església de segles passats, poderosa, que jutjava, regnava sobre immensos territoris i pugnava amb reis i emperadors. Algunes esglésies voldrien encara dictar normes i lleis per al conjunt de la societat i han oblidat que Jesús ens va enviar a ser presents en el món com petites llumeneres, com testimonis humils de l'amor de Déu que a través de la nostra vida podrà fer entendre tothom que amb amor podem albirar la felicitat del Regne; un amor que ens fa compartir el pa, comparrtir menjar amb els que no poden compartir-lo perquè no en tenen, vestir als que van nus.

Pau ens recorda com cal fer-ho, sense grans paraules, sense voler emular els poderosos de la terra, sinó amb la nostra fe afermada en Jesús i a la manera de la sal, composta de petits grans, però capaç de donar sabor al menjar, a la vida. Com llavors de mostassa. 

No ens calen lleis per fonamentar el nostre testimoni, ens cal, simplement, ser entre els nostres germans, testimonis del Regne de Déu, lluny del poder i sense ganes de disputar-lo. La nostra vida i la nostra fidelitat és la que pot convèncer que en Déu i l'amor hi ha la veritable font de la felicitat. El Regne de Déu no s'imposa com ho fan els regnes dels homes, sinó essent com la sal i la llum. 

Pregar per la unitat dels cristians?

Estem, com cada any, en la setmana d'oració per la unitat dels cristians. Demanem a Déu que posi fi a l'escàndol que suposa la divisió entre els cristians en diverses confessions. Portem anys pregant a Déu que hi faci més que nosaltres per tal posar fi a aquest escàndol. Particularment, em fa vergonya demanar a Déu que faci allò que nosaltres, tenint a les nostres mans la solució, no reeixim a dur a terme.

I si enlloc de pregar a Déu que hi faci més que nosaltres, fóssim nosaltres qui prenguéssim les regnes d'aquest assumpte per resoldre'l? Perquè els cristians no formem un sol cos? Per debats infructuosos doctrinals insalvables? Per què esperem que aquest procés es dugui a terme des de les jerarquies eclesiàstiques corresponents? Veig impossible i improbable que aquestes elits es posin d'acord per dur a terme aquesta unitat entre els creients.

El missatge i l'aportació dels cristians a la solidaritat humana no queda desautoritzat per l'escàndol de la divisió? Com podem pretendre fer sentir la nostra veu i fer-la creïble quan som incapaços de resoldre la qüestió de la nostra divisió? Tants anys d'ecumenisme infructuós, tan sols en petites dosis ha estat fructífer, posa en entredit la sinceritat de les nostres intencions. 

La superació d'aquest escàndol no l'aconseguirem mentre el deixem en mans de les nostres jerarquies corresponents. M'avergonyeix pregar a Déu per aquesta qüestió. M'agrada practicar aquesta unió més que parlar-ne. No tinc problemes per pregar conjuntament amb els meus germans cristians ortodoxos, anglicans, luterans. No tinc problemes per pregar amb els meus germans musulmans, budistes, sikhs o hindús. No tinc problemes per treballar colze a colze amb qualsevol persona en accions solidàries en bé de qualsevol persona, sense tenir cap necessitat de preguntar a la persona amb qui col·laboro quina és las seva confessió religiosa, ni de preguntar-li-ho a la persona envers la que dirigeixo la meva acció solidària, el meu amor. 

La divisió dels cristians és un escàndol pels cristians, però també ho és per tota la humanitat. La nostra divisió treu legitimitat al nostre missatge i a la nostra pròpia fe. Parlem massa, debatem massa, sovint sobre el sexe dels àngels.

La meva unió amb Déu, amb les meves febleses i els meus condicionants d'imperfecció, m'uneix a tota la humanitat, homes i dones de qualsevol creença i confessió. Prou discussions institucionals, prou debats doctrinals, dogmàtics. És més senzill, en Déu i en els germans hem de trobar la nostra unió. No escandalitzaré ni amoïnaré més a Déu com escandalitzem als homes amb aquesta qüestió.

Jo i TU

Pare,

sóc fill vostre i com a fill sé que no sóc fill únic.

Em sento estimat per tu, però em sento com un fill pròdig que malbarata el teu amor.

Poso el meu cor en els meus petits tresors. Uns tresors materials que em fan desgraciat.

Cerco la felicitat on no la puc trobar. La tinc tan a prop que no la sé veure.

Tinc l'essència de la vostra divinitat dins meu, però no paro de mirar enfora.

Ajuda'm a descobrir-te dintre meu perquè comprengui que ets a tot arreu.

En la natura, en totes les teves criatures, en l'ocell que no sembra ni sega, però vós alimenteu.

En els lliris del camp, que no treballen ni filen, però que tenen una bellesa que no sabem reproduir.

Obre el meu cor a través de la meva mirada.

Que et sàpiga descobrir en el pobre. Que en el pobre hi vegi la persona i en la persona a TU.

Que et sàpiga descobrir en el que plora. En ell a la persona i en la persona a TU.

Que et sàpiga descobrir en el qui té fam i en ell a la persona que no és altra que TU.

Que et sàpiga descobrir en el compassiu i en ell a TU que habites en ell.

Que et sàpiga descobrir en qui treballa per la pau, perquè TU li has donat pau al seu cor.

Que et sàpiga descobrir en el malalt, perquè ets en el seu cor, com ets en el meu.

Que et sàpiga descobrir en l'homosexual, una persona que estima i que TU no condemnes com nosaltres.

Que et sàpiga descobrir en la noia que avorta, incapaç de confiar en l'amor que és capaç de donar.

Que et sàpiga descobrir en el pres, que només ansia la llibertat i alliberar-se del seu crim.

Que et sàpiga descobrir en el ric, que no comprèn que és esclau de la seva riquesa i que roba la riquesa que pertocaria al pobre.

Que et sàpiga descobrir en l'injust, a qui no han ensenyat a estimar.

Ai Senyor, tots ells són jo i jo tots ells, i en ells i en jo no hi altre que TU.

Allibera'm del jutge que porto dins. Fes-me entendre que no necessitem qui ens condemni, sinó qui ens estimi.

Ajuda'm a perdonar-me a mi mateix per poder perdonar els altres, perquè tu ja ens has perdonat a tots.

Dóna'm l'alegria necessària per tal de veure't arreu, en tot i en tothom. L'alegria que farà real que TU ets en mi i jo en TU.