"Ciència i Caritat" de Pablo Picasso
Si el teu enemic té
fam, dóna-li menjar.; si té set, dóna-li beure: serà com si
posessis brases sobre el seu cap, i el Senyor et recompensarà la
teva obra. (Proverbis 25,21).
En
els temps actuals de greu crisi econòmica i social han proliferat
noves associacions i entitats que miren d'apaivagar el sofriment i la
marginació d'un bon gruix de població que s'han sumat a la munió
de pobres que la nostra societat ja tenia. Aquestes noves entitats
s'han afegit a aquelles antigues institucions que des de fa molts
anys donen servei als exclosos i marginats de tota la vida. Noves
iniciatives i nous serveis que pocs anys enrere semblaven impossibles
en una societat que es vanagloriava de la seva riquesa i de la seva
fortalesa econòmica. Les institucions públiques s'han vist
ultrapassades per l'allau de sol·licituds d'ajuda que la situació
ha creat. No entraré ara en causes i responsabilitats que s'hagi
arribat a on s'ha arribat. Avui en dia, la situació que vivim ens
situa a tots, tots, en el risc d'exclusió social. Persones soles que
han perdut la feina, la casa; famílies senceres sense els ingressos
necessaris per seguir portant una vida digna per a elles i els seus
fills. A les seves mancances materials s'hi afegeixen trastorns psicològics, inadaptació, etc.
Trobem
entitats a tort i a dret que fan un servei inestimable i que
supleixen la labor que les institucions públiques haurien de fer
però han dedicat bona part
dels seus recursos a salvar bancs o a rescatar empreses constructores
i concessionàries d'autopistes, només per posar alguns exemples.
Podríem ampliar-ho amb despesa militar, etc.
En
general, trobem dos tipus d'entitats que fan aquesta feina
dignificant de la condició humana. Per una banda, trobam entitats
inspirades en principis humanitaris, solidaris, etc. Per altra banda,
trobem entitats inspirades en els principis cristians. Alguns
pensadors, han esmerçat temps a comparar i cercar diferències entre
aquests dos principis que inciten a ajudar el desvalgut. Sobre la
taula, hi trobem conceptes que algú ha volgut contraposar, com els
de la solidaritat enfront de la caritat. En els temps moderns, la
caritat té mala premsa. Sovint se l'ha associada a una manera de fer
paternalista, allò que abans se'n deia beneficència. No són pocs
els que donen a la solidaritat un valor superior a la caritat. Li
donen un significat més digne per a la persona.
Jo
discrepo d'aquesta opinió. En línies generals, diria que
solidaritat i caritat tenen molts punts en comú, comparteixen
finalitats, però divergeixen en algunes pràctiques. Sempre parlo de
caritat en el sentit més evangèlic del mot. Caritat és amor.
Tant
la solidaritat, com la caritat, cerquen trencar amb l'exclusió
social i personal. Ambdues són inclusives. Tant
l'una com l'altra s'inspiren en la justícia social, la que es deriva
de tot ésser humà. Així, doncs, ambdós conceptes poden fer un
llarg camí juntes. Però penso que la caritat va un pas més enllà.
Hi ha un moment en el qual la solidaritat s'atura i la caritat
segueix caminant. La justícia social no és ben bé igual al que en
podríem dir justícia divina, justícia evangèlica. Mentre la
justícia social és per a aquelles que als nostres ulls se la
mereixen, la justícia evangèlica és per a tothom. Em sembla una
diferència substancial. La primera obeeix a criteris estandaritzats,
que acoten amb qui cal ser solidaris, mentre la segona és per a
tothom, fins i tot per a aquells a qui la justícia social exclou.
M'hi fa pensar el missatge evangèlic. Les primeres línies d'aquest
escrit, la cita dels Proverbis, m'ho insinuen. Altres textos també.
El
text de l'Evangeli d'avui, també m'ho insinua. És aquell d'aquella
dona enganxada in fraganti. Havia comès adulteri. No ho podia negar.
Les evidències eren massa fortes. La justícia humana tenia clar el
càstig que es mereixia. Però Jesús, amb unes simples paraules, fa
que els assedegats d'aplicar la llei deixin anar d'un en un la pedra
reservada a l'adúltera. Però
tenim altres exemples. Estimar als enemics, parar l'altra galta,
deixar-se despullar pel qui només et vol prendre una peça de roba.
Realment les demandes evangèliques són de difícil acceptació
social i humana.
La
solidaritat humana és d'un gran valor. Però determina a qui ha
d'anar adreçada. Limita, posa requisits, permet negar-la amb
paràmetres humans justos. Permet un “a tu no et toca, busca't la
vida en un altre lloc”. La caritat evangèlica no. Siguem
solidaris, sí, però, si ens hi atrevim, siguem caritatius, a risc
que ens tractin de tòtils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada