Solidaritat, i un pas més, caritat!

"Ciència i Caritat" de Pablo Picasso

Si el teu enemic té fam, dóna-li menjar.; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap, i el Senyor et recompensarà la teva obra. (Proverbis 25,21).

En els temps actuals de greu crisi econòmica i social han proliferat noves associacions i entitats que miren d'apaivagar el sofriment i la marginació d'un bon gruix de població que s'han sumat a la munió de pobres que la nostra societat ja tenia. Aquestes noves entitats s'han afegit a aquelles antigues institucions que des de fa molts anys donen servei als exclosos i marginats de tota la vida. Noves iniciatives i nous serveis que pocs anys enrere semblaven impossibles en una societat que es vanagloriava de la seva riquesa i de la seva fortalesa econòmica. Les institucions públiques s'han vist ultrapassades per l'allau de sol·licituds d'ajuda que la situació ha creat. No entraré ara en causes i responsabilitats que s'hagi arribat a on s'ha arribat. Avui en dia, la situació que vivim ens situa a tots, tots, en el risc d'exclusió social. Persones soles que han perdut la feina, la casa; famílies senceres sense els ingressos necessaris per seguir portant una vida digna per a elles i els seus fills. A les seves mancances materials s'hi afegeixen trastorns psicològics, inadaptació, etc.

Trobem entitats a tort i a dret que fan un servei inestimable i que supleixen la labor que les institucions públiques haurien de fer però han dedicat bona part dels seus recursos a salvar bancs o a rescatar empreses constructores i concessionàries d'autopistes, només per posar alguns exemples. Podríem ampliar-ho amb despesa militar, etc.

En general, trobem dos tipus d'entitats que fan aquesta feina dignificant de la condició humana. Per una banda, trobam entitats inspirades en principis humanitaris, solidaris, etc. Per altra banda, trobem entitats inspirades en els principis cristians. Alguns pensadors, han esmerçat temps a comparar i cercar diferències entre aquests dos principis que inciten a ajudar el desvalgut. Sobre la taula, hi trobem conceptes que algú ha volgut contraposar, com els de la solidaritat enfront de la caritat. En els temps moderns, la caritat té mala premsa. Sovint se l'ha associada a una manera de fer paternalista, allò que abans se'n deia beneficència. No són pocs els que donen a la solidaritat un valor superior a la caritat. Li donen un significat més digne per a la persona.

Jo discrepo d'aquesta opinió. En línies generals, diria que solidaritat i caritat tenen molts punts en comú, comparteixen finalitats, però divergeixen en algunes pràctiques. Sempre parlo de caritat en el sentit més evangèlic del mot. Caritat és amor.

Tant la solidaritat, com la caritat, cerquen trencar amb l'exclusió social i personal. Ambdues són inclusives. Tant l'una com l'altra s'inspiren en la justícia social, la que es deriva de tot ésser humà. Així, doncs, ambdós conceptes poden fer un llarg camí juntes. Però penso que la caritat va un pas més enllà. Hi ha un moment en el qual la solidaritat s'atura i la caritat segueix caminant. La justícia social no és ben bé igual al que en podríem dir justícia divina, justícia evangèlica. Mentre la justícia social és per a aquelles que als nostres ulls se la mereixen, la justícia evangèlica és per a tothom. Em sembla una diferència substancial. La primera obeeix a criteris estandaritzats, que acoten amb qui cal ser solidaris, mentre la segona és per a tothom, fins i tot per a aquells a qui la justícia social exclou. M'hi fa pensar el missatge evangèlic. Les primeres línies d'aquest escrit, la cita dels Proverbis, m'ho insinuen. Altres textos també.

El text de l'Evangeli d'avui, també m'ho insinua. És aquell d'aquella dona enganxada in fraganti. Havia comès adulteri. No ho podia negar. Les evidències eren massa fortes. La justícia humana tenia clar el càstig que es mereixia. Però Jesús, amb unes simples paraules, fa que els assedegats d'aplicar la llei deixin anar d'un en un la pedra reservada a l'adúltera. Però tenim altres exemples. Estimar als enemics, parar l'altra galta, deixar-se despullar pel qui només et vol prendre una peça de roba. Realment les demandes evangèliques són de difícil acceptació social i humana.

La solidaritat humana és d'un gran valor. Però determina a qui ha d'anar adreçada. Limita, posa requisits, permet negar-la amb paràmetres humans justos. Permet un “a tu no et toca, busca't la vida en un altre lloc”. La caritat evangèlica no. Siguem solidaris, sí, però, si ens hi atrevim, siguem caritatius, a risc que ens tractin de tòtils.