dijous, 21 de març del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (IV) CAP AL DESVETLLAMENT. Qui sóc Jo?

Segueixo la sèrie que vaig iniciar fa unes setmanes sobre la meditació. Hem parlat de com aprofitar els avantatges que ens donen els sentits corporals, la relaxació dels músculs del cos, de la respiració. Podem, ara, avançar una mica més. Sovint pensem que la paraula "jo" és simplement una persona singular pronominal. És evident que ho és, però no només és això. El budisme, per exemple, ens deixa molt clar el que no som. Sovint ens és més fàcil conèixer el que no som que no pas definir el que som. En l'hinduïsme trobem una figura com Ramana Maharshi (1879-1950) que convidava tothom a fer-se la pregunta "Qui sóc jo".
Sóc els meus pensaments? Sóc els meus desitjos? Els meus ...? Bé, no és el meu objectiu contestar aquestes preguntes per ningú. El que intento, sobretot, és convidar-vos a experimentar per vosaltres mateixos. 
Seguint els passos que he comentat en els apunts anteriors, conciència del cos, dels sentits, de la respiració, asseguts amb l'esquena dreta, ens podem fixar ara en el que podem anomenar el "cor espiritual". El terme cor l'utilitzem en el nostre llenguatge com a símil de centre; així diem, el cor d'una poma, referint-nos al nucli central de la poma. El cor de la ciutat, etc. És a dir, és el punt neuràlgic on batega l'energia necessària de tota activitat.

El cor físic de la persona sabem on el situem, al bell mig del nostre pit amb una tendència cap a l'esquerra. Intentarem no centrar-nos en el cor físic sinó al seu voltant. Algunes tradicions concentren la seva atenció en el cor físic de debò, altres al centre del pit i altres a l'altre cantó del cor físic, és a dir, a la dreta del pit. Cadascú és lliure d'escollir la seva opció, si bé jo prefereixo no fer coincidir el cor físic i el cor espiritual.

Així, doncs, fets tots els passos anteriors ens concentrarem en el nostre cor espiritual. Ens assaltaran tot tipus de distraccions. No cal preocupar-nos. Cada vegada que això passi, retornem la nostra atenció al lloc del cor. Amb pràctica arribarem a un estat de silenci profund, al nostre Jo més autèntic que prendrà la forma del buit, un no-res. No és pas una empresa fàcil. La nostra ment és una font d'on brollen múltiples pensaments. Si amb l'atenció al cor espititual no avancem massa, podem fixar-nos en un sol pensament, així potser aconseguirem aturar la resta de pensaments. Si aconsegueixes fixar-te en un sol pensament, ja haràs fet un gran pas. Pot ser que més endavant, fins i tot, aquest únic pensament es dilueixi. L'objectiu de tot plegat és l'obertura d'aquest cor que tenim atenallat. Així com en els exercicis anteriors hem concentrat la nostra atenció en les sensacions del nostre cos i en la respiració, ara ho fem sobre el cor. No et rendeixis.  

dimecres, 20 de març del 2013

Llençar la pedra o deixar-la caure?


S'acaba la quaresma. Ens acostem a Rams, la Passió i Pasqua. Aquest passat diumenge hem llegit una de les pàgines més plàstiques de l'Evangeli, si més no des del meu punt de vista. La imatge que ens evoca l'Evangeli de Joan la podríem veure avui reflectida, encara literalment, en alguns països. Però l'escena va més enllà de la seva literalitat. De tota manera, em costa creure com avui, com ahir, la nostra societat tracta i ha tractat les dones. Els homes que volen justificar-se en la llei de Moisès, el que volen realment és fer desaparèixer la prova del seu propi delicte, de la seva pròpia misèria. I carreguen sobre la part més feble al llarg de la història, la dona. No és estrany que les societats que han quedat impregnades i encallades en el context històric que ens explica el passatge de Joan, vegin amb tota normalitat que l'home pot cometre el mateix delicte que la dona sense que a ell se li reclami cap responsabilitat. Aquestes mateixes societats encobreixen el domini de l'home sobre la dona en tots els àmbits de la vida, fins a fer-ne un mer objecte del plaer, o una mercaderia sobre la qual fer-hi negoci familiar.  Sí, encara avui és possible veure una imatge semblant a la del relat evangèlic. La dona convertida en objecte i subjecte del nostre pecat. 
 
Però Jesús ens fa anar més enllà. El personatge central de l'escena sembla ser la dona adúltera, però em sembla que no és ben bé així. Jesús es dirigeix principalment als que envolten la dona, els posa en el centre. Ens situa al bell mig de l'escena amb ben poques paraules. Ens ve a dir que tots i cadascun de nosaltres fem prou mèrits per situar-nos enmig de la rotllana, amb els acusadors al nostre voltant demanant el nostre càstig. Ens agradaria que algú reclamés als nostres acusadors amb quin dret, amb quina superioritat, s'erigeixen en els nostres acusadors. Avergonyint els que duen les pedres a les mans converteix la pecadora.  Ni tan sols els diu el què han de fer, la resposta a la seva pregunta la tenen ells mateixos.
 
Mentre no ens convertim, mentre ens mantenim en el pecat, en la nostra feblesa, som incapaços de perdonar. Només quan estimem, només quan ens reconeixem en l'adúltera com un mirall de les nostres febleses, som capaços de perdonar. Estimar els altres com a si mateixos ens porta al perdó perquè coneixem la nostra natura febla. Estimar els altres com Déu ens estima esborra els nostres pecats i els dels altres. En el registre dels més vells hi ha tantes febleses acumulades que són els primers a deixar caure les pedres de les seves mans. Mentre nosaltres mantenim aquesta llarga llista en la nostra ment, Jesús fa temps que l'ha esborrat de la seva ment. Com podria Déu estimar-nos si tingués en compte el nostre registre personal? És pels nostres mèrits que som perdonats i salvats? No, és només per la gràcia que Déu oblida cadascuna de les entrades en el nostre registre personal. 
 
Jesús dibuixa a terra mentre tots esperen la seva resposta. Ell ja ha oblidat l'adulteri de la dona. Només la insistència de la multitud fa que s'aixequi i els respongui. De la mateixa manera com Déu ja ha oblidat l'adulteri de la dona, també ha oblidat el dels que la volen apedregar. No hauríem de fer nosaltres el mateix? Déu esborra els nostres pecats del seu registre no pas perquè seguim en el pecat, sinó perquè obrim el nostre registre i esborrem els dels altres. Perquè estimem i no condemnem. No una o set vegades, sinó setanta vegades set, que vol dir sempre. En l'Evangeli d'avui Jesús ens recorda que la Veritat ens farà lliures. I ser lliure és el contrari de ser esclau, lliure dels prejudicis, de tot allò que esclavitza la nostra ment, el nostre cor i la nostra vida. Com ens recorda Pau, el mal només es venç amb el bé.    

dimarts, 19 de març del 2013

Prudentment esperançats

Aviat farà una setmana que el cardenal Bergoglio, - (jo ho pronuncio a la italiana, o sia, Bergollo, tenint en compte la seva ascendència, és a dir, com pronunciàvem el matemàtic Tartaglia, quan estudiàvem el seu triangle) -  va ser elegit com a nou papa Francesc, bisbe de Roma.

Des de llavors hem pogut sentir i llegir moltes anàlisis i valoracions sobre el paper que jugarà el papa Francesc en la història de l'església. Els uns el comparen amb Joan XXIII, altres posen èmfasi en altres detalls de la seva personalitat, alguns busquen polèmica sobre el seu paper durant la terrible dictadura argentina, quan era provincial dels jesuïtes al país austral. Tot són hipòtesis que crec que no tenen encara prou fonament. 

Una cosa que crec que és certa és que la seva elecció ha creat unes expectatives importants en el si de l'Església i a fora. La majoria de comentaris, en la meva opinió, són manifestació d'una gran esperança. Una esperança que molts cristians comparteixen en el sentit que l'Església necessita una renovació substancial. Una renovació que vagi en la direcció de recuperar els valors essencials de l'Església primitiva, de la comunitat cristiana, que no és altra que la de l'Evangeli. Quan eren respectats de tothom, vivien units i repartien els béns segons les necessitats de cadascú, com se'ns explica en els Actes dels Apòstols.

En el dia d'avui molts cristians voldríem que la nostra església no fos notícia pels escàndols que sovint apareixen en els mitjans de comunicació. Ens agradaria ser notícia pel nostre compromís amb els més pobres, que ens coneguin per l'immens amor que sabem compartir amb tothom, per les nostres pregàries i renunions sinceres per commemorar aquest amor, per la nostra actitud de perdó envers tothom, per la nostra vivència de les Benaurances. Totes aquestes esperances semblen posades en un home anomenat Jorge i que ha adoptat el nom de Francesc. 
 
Però l'església actual no és la mateixa de fa dos mil anys. Tenim unes estructures que hem anat creant al llarg dels segles que ens fan a tots una mica presoners. Estructures jeràrquiques, estructures jurídiques, estructures econòmiques, béns i patrimonis colossals, etc. Alguns ens voldríem desempellegar de tot aquest revestiment que hem anat construint i posem les nostres esperances en un sol home. No sé si és massa just carregar-li aquest mort. Sabem que tota estructura té una gran resistència a ser modificada i simplificada. En tenim mostres en tots els àmbits de la nostra vida, en organitzacions de tota mena. El papa Francesc, si té aquesta vocació de servei a l'Església i a la comunitat en general, trobarà grans resistències al seu voltant. Diria que l'empresa és tan gran que caldria una veritable revolució per dur-la a terme. El Concili Segon del Vaticà ho va intentar, però el mateix concili va topar amb aquestes resistències a les quals feia referència.
 
El papa Francesc, em fa l'efecte, està en una fase molt incipient dels seu papat. Jo en dic l'etapa dels signes. Des del primer dia ens n'ha mostrat uns quants i molta gent de bona fe els ha valorat positivament. Ara per ara, però, només són això, signes personals i individuals que neixen de la seva personalitat. Dues tasques l'esperen i totes dues són descomunals.  Pertanyen a l'etapa dels fets, de les concrecions.
 
La primera és la que fa referència a les estructures. Li caldrà molta força i vigor, com recomanava el papa emèrit Benet XVI, si vol reeixir. Jo diria que si confia en Déu i es deixa acompanyar per la comunitat podríem veure resultats positius. Si ho ha de fer sol, no se'n sortirà.
 
La segona tasca, no menys descomunal, és la de posar al dia l'ensenyament de l'Església. La doctrina social, econòmica, moral, ètica. Aquesta tasca també necessita una inspiració evangèlica. Cal separar el que hem anat afegint al llarg dels segles a l'ensenyament de Jesús i que sovint fa irreconeixible aquell ensenyament del que és realment l'esséncia del seu missatge i la seva bona nova d'esperança i llibertat. Cal separar, també, allò que és propi d'un context històric del que és essencialment bona nova. 
 
En fi. Avui dia de Sant Josep potser el papa Francesc ens farà cinc cèntims de la seva visió en la missa pontifical. Déu l'ajudi i li doni forces i tant de bo que ell també es deixi ajudar per la comunitat.

dijous, 14 de març del 2013

Francesc

Ja tenim nou bisbe de Roma. Francesc, vingut de l'Argentina, del nou món, jesuïta, fins ara arquebisbe de Buenos Aires. Els vaticanistes es deuen sentir tan frustrats com ho han d'estar els economistes a l'hora de vaticinar i anunciar situacions econòmiques crítiques. Els uns i els altres haurien de fer una cura d'humilitat. Són especialistes, ambdós, en analitzar el passat, però no gaire reeixits a l'hora de fer pronòstics. 
 
Un home va entrar al conclave com a cardenal i arquebisbe de Buenos Aires i n'ha sortit bisbe de Roma. Un home del qual comencem a llegir coses del seu passat. La seva infantesa, els seus inicis com a tècnic químic, els seus primers passos com a jesuïta, les responsabilitats que ha tingut dins l'orde, el seu nomenament com a bisbe primer i després arquebisbe i finalment cardenal Bergoglio. Comencem a sentir també anàlisis futures, algunes d'atrevides, altres furgant en l'home. Però com he dit, ens hem de prendre aquestes anàlisis amb prudència.  El que sí que crec que els cristians podem tenir és confiança i esperança. Res més que això.

Jorge Mario Bergoglio sembla ser un home al qual agraden els signes. Té el costum de rentar els peus de persones sofrents els dijous, de viatjar per la seva diòcesi en transport públic, rebutja altre tractament que no sigui pare Bergoglio. Són signes i com a tals ens diuen alguna cosa de la seva persona i de com entén el seu ministeri i de com entén el seu seguiment evangèlic.
 
Ve d'un país convuls. Un país que, com el nostre, ha patit les conseqüències d'un règim dictatorial. Aquell règim va portar sofriment a molts dels seus ciutadans, persecució i mort. Sembla que ell no va excel·lir per la defensa dels perseguits i represaliats. En podem trobar informacions periodístiques. No sembla que fos un home que es va adherir al nou règim, sinó més aviat es va mostrar potser massa indiferent. De tota manera, en un llibre titulat "Jesuïta" ell parla d'aquells anys. En aquells moments no va ser el profeta que tots hauríem volgut, però diu que va ajudar alguns empresonats i va amagar alguns perseguits. Però no fou suficient. La dictadura el va agafar en l'exercici de responsable de la província jesuítica d'Argentina. Se li retreu que va abandonar dos dels seus companys que van ser detinguts pel règim i empresonats durant molt de temps. Un d'ells confessa en un llibre que li ha costat molt de perdonar-lo, però que ho ha fet. El jesuïta Bergoglio no va ser allò que tots esperaríem d'un profeta cristià. Segur que si fou així, n'està ben arrepentit. Ell també és digne de ser perdonat. Però jo acostumo a atemperar les primeres impressions. Em pregunto què hauria fet jo en unes circumstàncies similars. Fent-me la pregunta a mi mateix em fa ser menys exigent. No tots tenim la valentia necessària a cada moment.

Em pregunto què passaria si als senyors cardenals se'ls hagués girat el cervell i m'haguessin escollit a mi com a bisbe de Roma. Que fàcil ho hauguessin tingut els periodistes per trobar facetes de la meva vida no gens exemplars. Situacions en les qual no he sabut estar a l'alçada. Ho tindrien molt fàcil. I com amb mi podrien trobar, ho van trobar fa molts segles també en la vida de Francesc d'Assís o Ignasi de Loiola, per posar algun exemple. Però tots tenim dret a una nova oportunitat. Bergoglio també.

He pogut sentir algunes paraules del Bergoglio arquebisbe. Gens amic de la pompositat i molt amic de ser com la seva gent. Capaç de fer sentir la seva veu davant els poderosos. El seu país va passar una crisi com la que ara vivim a nivell mundial. Estic convençut que es va adonar dels mals del capitalisme neoliberal i es va posar al costat que tocava. Bergoglio no és un progressista en els termes que nosaltres fem servir. No ha format part de la Teologia de l'Alliberament. Però crec que la seva experiència vital l'ha acostat a l'essència evangèlica. Dins la Companyia de Jesús no fou un Ellacuría, però com a bisbe va evolucionar, no sé si poc o molt, però crec que ho va fer. No fou un arquebisbe Romero, però cal recordar que el mateix Romero era molt temps abans del seu compromís un personatge tebi. 

Sigui com sigui, Bergoglio ha passat a la història. Hauríem pogut tenir un altra bisbe de Roma, però tenim a Francesc. Penso que té la capacitat d'obrir les finestres vaticanes. Més que res per tal que hi entri l'aire del món, la realitat més crua, i per tal que escampi una mica la ferum que s'ha encastat dins les seves parets. 
 
De Francesc, bisbe de Roma, només en coneixem unes breus paraules, uns petits gestos. Va sortir al balcó sense estola, ni musseta, la capelina vermellosa que porten els papes i que els cobreix les espatlles. Tots els papes que he congut fins ara les han utilitzat en la seva primera aparició al balcó de la basílica de Sant Pere. Ell va sortir només amb la túnica blanca que no era feta a mida i una creu pectoral no gaire cridanera. Incòmode mentre sonaven himnes sota el balcó. Senzill i obert en dirigir-se al poble de Roma. Es va presentar com el seu bisbe, un bisbe que ve dels confins de la terra. Que espera fer les seves funcions conjuntament amb el poble cristià, dones i homes. Que confia en ells per tal que Déu el beneeixi abans de beneir-los. En sabem el nom escollit per al seu ministeri. Francesc. Un nom que significa moltes coses dins l'Església. 
 
Fora d'això, no en coneixem res més. L'espera una tasca àrdua, molta solitud. Però em fa l'efecte que sabrà dur-la a terme en cooperació amb molta més gent. Com vaig dir, jo espero que ens ajudi a ser llum per al món i sal per a la terra. Estant en aquest món, però sense ser-ne. Benvingut, Francesc, germà.  


 
 

dimarts, 12 de març del 2013

Ai senyor, ja els tenim tancats!

Ai Senyor, ja els tens tots tancats a la Capella Sixtina. Tot homes, quina diferència amb els teus primers seguidors que van rebre el vostre esperit un vespre en una habitació tancada mentre intentaven entendre la teva mort i la teva resurrecció. Entre ells hi havia una bona representació femenina quan van entendre el que havia passat. Ara són tot homes, no hi fa res, potser algun dia aconseguirem posar-hi remei. El que ara necessiten aquests homes és sentir la teva veu. Tant de bo tinguin l'orella del cor ben oberta.

Aquells primers deixebles tenien por perquè no havien entès encara el que els havies anat dient al llarg de tres anys. Els que ara són tancats a clau i forrellat entre les pintures de Miquel Àngel sembla que també tenen por. Si més no, ho sembla. Amagats de la vista del món. Podria ser que fos així per intentar estar més recollits i poder enllaçar millor amb tu o podria ser que fos perquè ningú sàpiga com tramen l'esdevenidor de la teva església, potser amb vergonya que no se sàpiga que els criteris que utilitzen són massa humans. Espero que no, que facis un bon terrabastall que els sotregui l'esperit. 

Ells s'han erigit en cardenals electors. Ja que és així, que facin una bona feina amb el teu ajut. Que escullin un pastor, un bon pastor. Un bisbe de Roma que sigui bisbe entre bisbes. Un cristià que sigui cristià entre cristians. Un servidor més més que un príncep. Les robes que duen semblen més pròpies de la reialesa que no pas de pobres pecadors. Tant de bo tot això ho sacsegis tu amb ell. Que no sigui ni conservador, ni progressista, moderat o radical. Que sigui, Senyor, un fidel servidor teu i de tota la humanitat i que la seva paraula i el seu gest sigui el més semblant al teu ensenyament, molt evangèlic. 

Que sigui pobre entre els pobres, que no tingui por d'enfrontar-se a les estructures vaticanes que fan més mal que bé. Que sigui llum pel món i sal per la terra. Que tingui una mà estesa per perdonar i no un puny tancat per castigar. Que sigui ferm i i valent per vèncer les resistències que trobarà al seu voltant. Que busqui la unitat dels cristians i el respecte envers les altres religions i els que no diuen que no en tenen cap. Que sàpiga reconèixer la bondat dels avenços científics i sigui inflexible en el mal ús d'aquests avenços. Que sàpiga veure la bellesa d'aquest món i que sigui un signe de pau per a tothom. En fi, només voldria que els ajudessis a trobar un home bo i valent. Confio en tu.

divendres, 8 de març del 2013

Fe i evangeli


Avui he pogut assistir a una xerrada que oferia en Màxim Muñoz a Valls. En Màxim és un antic company d'estudis i actualment és provincial del Claretians de Catalunya, president de la Unió de Religiosos, doctor en teologia i moltes altres coses. La seva conferència s'englobava en l'Any de la Fe. Ha parlat d'externalitat, interioritat, religiositat, espiritualitat. Ha descrit la situació actual de crisi en el qual hi ha una necessitat d'espiritualitat en les persones i de com el cristianisme hauria de poder saciar aquesta necessitat, sense que les persones l'hagin d'anar a buscar en altres fonts més llunyanes i estranyes. M'ha agradat molt que centrés la seva exposició en l'Evangeli i en Jesús. En què creia Jesús, com ho creia i com ho posava en pràctica. Ha fet múltiples referències a l'Evangeli com a fonament de la nostra fe. Ha definit alguns cristians com a ateus pràctics.

Tot plegat m'ha suscitat unes breus reflexions que tot seguit exposo.

Hi ha un cristianisme avui dia que basa la seva fe en les pràctiques externes de religiositat. La pràctica dels sagraments i una religiositat popular com a base de la fe. Sense fer una crítica d'aquest tipus de religiositat, sí que voldria aprofundir una mica en això. Avui moltes persones participen més o menys regularment en l'eucaristia dominical, en la recepció dels sagraments, participació en processors, etc. Essent aquestes manifestacions testimoni de la nostra fe, no crec que siguin les més importants. Estem sotmesos a una certa perversió del llenguatge. Ja vaig parlar fa uns mesos del que jo entenia per "practicants", però reiteraré el que vaig recordar llavors. Hem acceptat que la paraula practicants designi aquells que fan una pràctica externa de la seva religiositat en aquestes mostres externes. D'allò que són signes o símbols, és a dir, sagraments, n'hem fet el que ens defineix com a cristians. No és estrany, doncs, que havent posat èmfasi en aquest tipus de religiositat, molts cristians es vegin decebuts. Passem a ser ateus pràctics, utilitzant un concepte que en Màxim ha exposat. 

Per altra banda, els cristianisme corre el perill de no emplenar aquesta necessitat d'espiritualitat a la qual hem fet referència. La religiositat de l'església sembla basar-se més en prohibicions i obligacions més que no pas en el seguiment de Jesucrist i el seu Evangeli, no com a un revolucionari o com un guia espiritual, sinó com a humanització de Déu, la seva encarnació. La moral i l'ètica semblen el pilar de la nostra fe. Sovint aquestes normes o aquestes preses de decisió que afecten la vida de les persones i les col·lectivitats semblen entrar en contradicció amb l'Evangeli i els ensenyaments de Crist. 

Deia el filòsof Terricabras que, en la seva opinió, el missatge més genuí del cristianisme és que parla d'un amor no reaccionari, és a dir, que no és una reacció a l'amor que rebem dels altres, sinó que és un amor que es dóna, ens dóna, fins i tot a aquells dels quals no rebem precisament amor, sinó odi, indiferència, opressió. Si realment aquesta fos la nostra guia de vida en permanent presència de Déu, tothom coneixeria realment la nostra fe. Un amor pacient, gratuït, capaç de parlar amb qualsevol i donar-se sense esperar-ne rebre res a canvi. Aquesta és la veritable raó de la nostra fe. Posem la nostra confiança raonada en Déu tot estimant els altres com si fossin el mateix Jesucrist, siguin pobres o rics, blancs o negres, cristians o creients d'altres religions o ateus. Per actuar i viure així ens cal un contacte personal i permanent amb Déu, en el silenci, en la meditació, estant sols o en comunitat. Necesitem aquests dos aspectes. Solitud per refermar la nostra fe individual i participació comunitària per a celebrar-la. 

Celebro, doncs, haver retrobat en Màxim després de tants anys i haver-lo retrobat tan afermat en la fe evangèlica.      

dissabte, 2 de març del 2013

El silenci de Déu


Ahir es van iniciar el cicle de les conferències familiars que de fa anys organitza la parròquia de Sant Joan de Valls dins el temps de quaresma. La primera conferència va anar a càrrec d'Armand Puig, sacerdot i teòleg de la Selva del Camp, rector de la basílica dels Sant Just i Pastor de Barcelona i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, entre altres responsabilitats. D'ell he llegit el llibre Jesús, un perfil biogràfic, Evangelis apòcrifs, i també el Nou Testament interconfessional que ell va coordinar. La conferència d'ahir consistia en una presentació de L'Atri dels Gentils,  una iniciativa del papa Benet XVI que va concretar el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Consell Pontifici per a la Cultura.
No pretenc explicar la xerrada del Dr Puig, qui vulgui més informació sobre l'Atri dels Gentils pot consultar la pàgina web on s'explica aquesta iniciativa. http://www.atridelsgentils.net/ 

El que em porta a fer aquest escrit és una reflexió sobre una qüestió que va aparèixer durant la conversa posterior entre el Dr Puig i els assistents a l'acte. El silenci de Déu en els moments actuals. 

Molts autors han escrit sobre aquesta qüestió, entre altres Simone Weil. Sovint es parla del silenci o l'absència de Déu en períodes durs de la història de la humanitat, com les guerres, la barbàrie del nazisme, els genocidis, els desastres de la fam, etc. Sobre aquest silenci és sobre el que vull escriure quatre ratlles. 

Personalment penso que Déu no ha estat mai absent, ni callat davant els fets històrics de la humanitat, ni davant les crisis que aquesta viu o ha viscut. Més aviat crec que aquest silenci no és degut a que Déu hagi emmudit, sinó més aviat al fet que nosaltres hem perdut la nostra capacitat per sentir-li la veu. És com si ens haguéssim tornat sords. No només ens passa a nosaltres, sinó que grans místics han experimentat també aquest fenomen. Aquests han associat, sovint, aquest silenci a una gran foscor de l'esperit o de l'ànima. 

Crec que Déu, contràriament al que pensem, s'està quedant afònic de tant cridar sense que nosaltres el sentim. Si ens fixem en els llibres sagrats, en els relats bíblics, observarem que Déu rarament utilitza altaveus per fer sentir la seva veu. Més aviat busca vehicles, intermediaris, per fer serntir la seva veu. Acostuma a parlar al cor dels homes o de les dones. En la Bíblia utilitza àngels personificats o presentats en somnis, s'expressa a través dels profetes i altres vegades a través dels fenòmens de la natura. Un núvol, un esbarzer ardent, el vent, àngels que van de pas, profetes que clamen al poble, heroïnes com Judit, etc. Déu, doncs, parla a través de les seves criatures, dones, homes, natura.

Algú pot afirmar que no tenim veus profètiques que fan sentir la veu de Déu? Que ens recorden com maltractem el planeta, com menyspreem les persones, com condemnem mitja humanitat a passar gana, com malgastem l'aigua, com enlairem els rics i humiliem els pobres, com fem de la injustícia social i econòmica la norma de vida de les nostres societats, com assassinem els nostres semblants en guerres que declarem en nom de déu o per interessos econòmics, com menyspreem la dona que reclama el seu lloc en el món i en la pròpia església? Algú pot afirmar que el nostre planeta no s'exclama sobre l'abús al qual el sotmetem? Com enverinem les seves aigües en nom del progrés, com n'explotem els recursos naturals abusivament? Algú pot afirmar que Déu no parla a través de tots aquests vehicles? Fins i tot, mitjançant la veu dels pobles que reclamen la seva dignitat com a tals?

Definitivament, Déu no està en silenci. Parla com sempre ha parlat. Ens parla directament al nostre cor, si el nostre cor està obert a la seva veu. Parla a través dels nostres germans i germanes. Parla a través del nostre planeta. Només ens cal tenir l'orella ben oberta per sentir-lo.  

dimarts, 26 de febrer del 2013

Poder terrenal o guiatge espiritual

Benet XVI ha situat l'església catòlica en una cruïlla històrica, com històrica és la seva renúncia. No és la primera renúncia, però les suposades motivacions que l'han dut a prendre aquesta decisió la fan històrica. No sóc endeví, però em fa la impressió que serà una oportunitat perduda. Sembla estrany o sorprenent que el cardenal Ratzinger, després d'anys de dedicació a la Cúria Vaticana com a vigilant de la doctrina oficial de l'església, s'hagi vist superat per aquest entorn que tan bé coneix. Quan hom s'ha passat anys i panys buscant els llops a l'exterior, resulta xocant descobrir que els llops són a l'interior. 

Sigui com sigui, Benet XVI ha decidit donar una oportunitat a l'església. Podríem fer una anàlisi detallada dels problemes interns de l'església, però prefereixo fer una mirada global perquè em sembla més substancial que no pas l'anàlisi detallat dels greus problemes que han dut la institució a una situació de crisi històrica. Hi ha veus que reclamen una nova posada al dia de l'església, encara que em temo que fan la crida sense massa esperança. Alguns parlen de la necessitat d'un nou concili. Crec que la necessitat existeix, però no sé si la voluntat de molts cristians serà suficient. 

Més enllà de la necessitat d'escollir un nou bisbe de Roma, l'església necessita escollir entre ser un poder terrenal o una guia espiritual. Particularment penso que només la segona opció pot donar nova vida a l'església i li pot retornar el missatge original del cristianisme. Ser una guia espiritual en un món necessitat d'orientació és una prioritat. Hans Kung situa en el segle XI la deriva de l'església cap al poder terrenal. L'entronització del bisbe de Roma com a monarca absolut dins la institució i en connivència amb els poders d'aquest món. A partir d'aquesta opció l'església esdevé una institució com tantes altres, regida per un poder absolutista, lluny del sentit de comunitat, que es materialitza en tot un seguit de prohibicions envers el ministeri sacerdotal, vetant la dona en els ministeris sacerdotals i episcopals, vetant a la comunitat en l'elecció dels seus pastors, i compartitnt les misèries d'aquest món introduint la corrupció i la disbauxa en el que ha esdevingut una piràmide jerarquitzada. L'època actual de l'església no desmereix els moments més pletòrics de l'època dels Borja, amb les seves intrigues de poder i les disbauxes sexuals que des del Vaticà irradien tot el món.

L'elecció d'un nou bisbe de Roma és en mans dels anomenats prínceps de l'església, cardenals nomenats per remenar les cireres dins la institució. La tria la faran, de ben segur, entre ells. Seria tota una revolució que escollissin algú que no estigués a la capella sixtina durant el conclave. Això redueix les esperances de molts cristians, tot i que cal deixar una escletxa a l'acció de l'esperit, però l'escletxa és molt petita i fa molt difícil que l'esperit s'esmunyi dins la reunió dels cardenals. 

Recordo el funeral de Joan Pau II. El fèretre situat a la plaça de Sant Pere i els evangelis damunt la caixa. El vent feia voleiar les pàgines de saviesa que hi podem trobar en el seu interior, però semblava una imatge de la desorientació de la mateixa església, el llibre s'obria i es tancava empès per la força del vent, com si no sabés com fixar-se en un text concret que pogués inspirar la mateixa església. Paraula i vida que la comunitat necessita. L'una sense l'altra és estèril. Els cristians podem ser llum en el nostre món, reflex de Crist, però necessitem un canvi radical que ens retorni als orígens. Necessitem tornar al costat dels pobres, dels presos, dels malalts, dels proscrits, dels marginats. Necessitem autoritat i no poder. Ser al món sense ser del món. Tan de bo no desaprofiem l'oportunitat.        

dilluns, 25 de febrer del 2013

Qui es va transfigurar?




Aquest segon diumenge de quaresma hem llegit a Pau dient-nos que "la nostra ciutadania és al cel" i que el Senyor "transformarà el nostre pobre cos". En l'evangeli Lluc ens parla que Jesús es "transmudà" mentre pregava. Ens diu que "Pere i els seus companys estaven profundament adormits, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús"

El segon diumenge de quaresma, o el que podríem anomenar la festa de la transfiguració, acostumem a fixar la nostra mirada en Jesús. Està bé centrar-nos en ell, però jo crec que el que ens proposa Lluc és que ens fixem en els tres deixebles. Quan ens diu que estaven adormits profundament, no ens estava parlant de son, sinó d'un altre tipus d'adormiment. Ens parla d'aquell estat que no ens permet veure la realitat a través de la nostra consciència més profunda. Per uns moments, però, es desvetllaren i van veure-hi clar, van comprendre, però només durant uns moments. Van entrar en un núvol que els va ofuscar de nou i van deixar de veure. En els breus moments de lucidesa, de clarividència, volien perpetuar aquella experiència plantant unes cabanes de tant bé que estaven allà dalt la muntanya. 

Comprengueren? Sembla que no, no ho farien fins un temps després, quan Jesús va morir a la creu. Després d'uns dies d'incertesa i desconcert, despertaren de nou, es desvetllaren per sempre i comprengueren. Van retrobar Jesús de nou, ressucitat perquè havien arribat al desvetllament complert i van comprendre. Van comprendre que un cop desvetllats no ens podem quedar dalt la muntanya isolats, sinó que n'hem de baixar per il·luminar el món sencer.

En la festa de la transfiguració el testimoni de l'evangelista ens convida a desvetllar-nos. Sabem que la quaresma, contràriament al que ens han dit durant molt de temps, no és un temps de tristesa, de vestir-se de sac, sinó que és una invitació a començar a gaudir del desvetllament complert que esclatarà a la pasqua. Quan ens desvetllem, també nosaltres ens transmudem, i podem ser llum del món mitjançant l'amor absolut a tota la humanitat sencera i envers tota criatura i l'univers sencer. Així, doncs, la transfiguració és també per a nosaltres, com ho fou per als deixebles.

La transfiguració no és tan sols per Jesús, sinó que aquell dia els deixebles, sense saber-ho, es transfiguraren amb ell i avui nosaltres estem convidats a transfigurar-nos amb ells.

divendres, 15 de febrer del 2013

El pacte de les catacumbes

Ara que som a les portes de l'elecció d'un nou bisbe de Roma, m'ha semblat oportú de recuperar un document que una quarantena de bisbes van signar a Roma el 15 de novembre de 1965 després d'una missa celebrada a les Catacumbes de Santa Domitila, tot just tres setmanes abans que acabés el II Concili del Vaticà. És un document que ben bé hagués pogut ser signat en els nostres dies per la seva actualitat. El document conté tretze punts als quals es van comprometre de portar a terme. Tot seguit els detallo. Tant de bo servís perquè els electors i responsables de l'elecció romana els tinguessin en compte.

1. Procurarem viure segons la manera ordinària de la nostra població pel que fa a casa, menjar, mitjans de locomoció, i a tot el que se'n desprèn. Mt 5, 3, 6, 33s; 8-20.

2. Renunciem per sempre a l'aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestir (riques vestimentes, colors cridaners) i en símbols de metalls preciosos (aquests signes han de ser, certament, evangèlics). Mc 6, 9; Mt 10, 9s, Ac 3, 6. Ni or ni plata.

3. No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc, etc, a nom propi, i, si cal posseir alguna cosa, posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives. Mt 6, 19-21, Lc 12, 33s.

4. Quant sigui possible confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic, per ser menys administradors i més pastors i apòstols. Mt 10, 8; Ac 6, 1-7.

5. Rebutgem que verbalment o per escrit ens truquin amb noms i títols que expressin grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor ...). Preferim que ens diguin amb el nom evangèlic de Pare. Mt 20, 25-28, 23, 6-11; Jn 13, 12-15.

6. En el nostre comportament i relacions socials evitarem tot el que pugui semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple en banquets oferts o acceptats, en serveis religiosos). Lc 13, 12-14; 1 Cor 9, 14-19.

7. Igualment evitarem propiciar o adular la vanitat de qui vulgui que sigui, en recompensar o sol · licitar ajudes, o per qualsevol altra raó. Convidarem als nostres fidels que considerin seus dons com una participació normal en el culte, en l'apostolat i en l'acció social. Mt 6, 2-4; Lc 15, 9-13; 2 Co 12, 4.

8. Donarem tot el que sigui necessari del nostre temps, reflexió, cor, mitjans, etc. al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels grups treballadors i econòmicament febles i subdesenvolupats, sense que això perjudiqui a altres persones i grups de la diòcesi.
Donarem suport als laics, religiosos, diaques o sacerdots que el Senyor crida a evangelitzar els pobres i treballadors, compartint la seva vida i el treball. Lc 4, 18S, Mc 6, 4; Mt 11, 4s, Ac 18, 3s, 20, 33-35, 1 Cor 4, 12 i 9, 1-27.

9. Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, i de les seves mútues relacions, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials basades en la caritat i en la justícia, que tinguin en compte a tots i a totes, com un humil servei a els organismes públics competents. Mt 25, 31-46; Lc 13, 12-14 i 33s.

10. Farem tot el possible perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics decideixin i posin en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el
desenvolupament harmònic i total de tot l'home i de tots els homes, i, així, per l'adveniment d'un ordre social, nou, digne de fills d'homes i de fills de Déu. Cf Ac 2, 44s, 4, 32-35, 5, 4, 2 Cor 8 i 9, 1 Tim 5, 16.

11. Perquè la col·legialitat dels bisbes troba la seva més plena realització evangèlica en el servei en comú a les majories en misèria física cultural i moral -dos terços de la humanitat- ens comprometem:
* A compartir, segons les nostres possibilitats, en els projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres;
* A demanar junts, al nivell d'organismes internacionals, donant sempre testimoni de l'evangeli, com ho va fer el papa Pau VI en les Nacions Unides, l'adopció d'estructures econòmiques i culturals que no fabriquin
nacions pobres en un món cada vegada més ric, sinó que permetin que les majories pobres surtin de la seva misèria.

12. Ens comprometem a compartir la nostra vida, en caritat pastoral, amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, perquè el nostre ministeri constitueixi un veritable servei. Així,
* Ens esforçarem per "revisar la nostra vida" amb ells;
* Buscarem col·laboradors per poder ser més animadors segons l'Esperit que caps segons el món; 
* Procurarem fer-nos el més humanament possible presents, ser acollidors;
* Ens mostrarem oberts a tots, sigui quina sigui la seva religió. Mc 8, 34s, Ac 6, 1-7, 1 Tim 3, 8-10.

13. Quan tornem a les nostres diòcesis donarem a conèixer aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col·laboració i les seves oracions.
Que Déu ens ajudi a ser fidels

Fins aquí l'anomenat Pacte de les Catacumbes. Quina església no tindríem si els actuals responsables de fer present el missatge cristià el fessin servir de guia en les seves funcions de servei!

dimecres, 13 de febrer del 2013

Renúncia del bisbe de Roma


La decisió del bisbe de Roma de renunciar a l'exercici del seu càrrec ha deixat perplexa l'opinió pública, tant cristiana com no cristiana. El fet és excepcional per la seva raresa, ja que la darrera vegada que això va succeir va ser fa més de cinc segles, per tant, cap dels vivents actuals no havíem viscut aquesta experiència. La decisió és irrevocable perquè cap altre responsable eclesial ha de donar el vist-i-plau a aquesta decisió.

Les especulacions s'han disparat des de l'anunci. Els uns han posat èmfasi en l'estat de salut de Benet, altres ho han fet sobre les intrigues vaticanes i els escàndols de pederàstia dins l'església o els conflictes en la banca vaticana, o el darrer escàndol que afectava el majordom papal. Totes les especulacions són legítmes, però cap d'elles pot ser corroborada, ja que Benet XVI no ha estat tan explícit. Per tant, podria ser que només una d'elles fos la causa de la renúncia, o bé podria ser un conpendi de totes elles. Davant d'aquesta incertesa, només tenim la comunicació feta pel mateix Benet. Fixar-nos en les seves pròpies paraules és l'única via que tenim per conèixer no tant els fets que l'han portat a renunciar, sinó les raons personals que han il·luminat la seva decisió.

Benet XVI diu que la seva decisió arrenca d'una certesa a la qual ha arribat després de reflexionar profundament. Diu que per la seva edat, no se sent amb "forces per a exercir adequadament el ministeri petri". Benet, doncs, ens ve a dir que l'edat pot condicionar l'exercici d'una funció de forma adequada. Ell té el cap lúcid, però l'edat li resta qualitat a la forma com exercir les seves responsabilitats. És tota una declaració d'intencions que contrasta amb l'actuació del seu predecessor. També és conseqüent amb la renúncia que els bisbes han de presentar en fer els setanta-cinc anys. De fet, encara que l'edat de jubilació va augmentant progressivament, setanta-cinc anys és una edat considerable per deixar pas i retirar-se a un segon pla. El papa actual sobrepassa amb escreix aquesta edat. 

Seguint les paraules de Benet, diu que el ministeri petri és de "naturalesa espiritual" i es du a terme amb "obres i paraules, patint i resant". Jo no passaria per alt la referència a la naturalesa espiritual de la funció papal. Podríem contraposar-la a l'altra funció que el bisbe de Roma desenvolupa com a cap d'estat del Vaticà. Aquesta darrera funció no en té res d'espiritual i, potser, caldria revisar aquesta dualitat. L'autoritat ben entesa que el bisbe de Roma té, no es basa en una posició superior com a cap d'estat o cap de l'església, sinó en l'acció espiritual que li correspon de forma col·legiada dins l'església. Alliberada d'aquesta estructura estatal, aquesta autoritat es podria exercir amb major llibertat, tot engrandint l'autoritat que representa. Fins i tot, hauria de permetre deslliurar-nos d'això que anomenem "Cúria Vaticana" i que en la meva opinió fa més mal que bé als cristians. No sabem ben bé prou com d'alliberador seria desempallegar-nos de tots aquests elements que pugnen per un poder terrenal que no és propi dels seguidors de Crist.

Diu Benet que cal "un vigor, tant del cos com de l'esperit, per governar la barca de Sant Pere". Recorda que el món actual està sotmés a un seguit de transformacions que se succeeixen ràpidament. Aquella fortalesa que abans havia mencionat referent a l'edat, cosa que podria fer-nos pensar en la fortalesa física, ara es veu incrementada per un vigor que també ha de ser espiritual. Un vigor que encaixa millor amb la naturalesa espiritual a la qual ha fet referència anteriorment. Les seves paraules les podríem entendre com una recomanació envers el perfil de qui ha de ser el nou bisbe de Roma. Algú que animat per l'esperit pugui fer front als reptes que avui en dia té l'església i la societat en general. Que tingui prou vigor per fer la funció que és pròpia al bisbe de Roma. Aquesta al·lusió reiterada al bisbe de Roma no ens hauria de passar per alt. La funció del ministeri petri passa per la comunió amb tots els bisbes i els creients. Alhora, la seva veu quedaria revestida d'una autoritat que no li vindria d'ocupar un càrrec de poder, sinó una funció de servei. 
Joseph Ratzinger és un intel·lectual brillant. No em toca a mi, ni en tinc ganes, de jutjar el paper que com a prefecte de la Congregació de la doctrina de la fe va tenir. No sóc ningú per jutjar ningú altre. Combregui més o menys amb la seva ideologia, Joseph Ratzinger és un intel·lectual brillant. I com a intel·lectual admetria la crítica raonada, però no és el moment. 

La renúncia de Benet XVI sembla feta per a donar una oportunitat a l'esgésia, potser una de les darreres oportunitats que se li presenten. La figura i personalitat del nou bisbe de Roma ens donarà pistes sobre si l'església vol conservar els antics privilegis del seu poder terrenal o vol recuperar la seva funció primigènia, revestint-se d'una inspiració espiritual  que la retorni a la seva essència original. Una comunitat universal que porti la bona nova a tothom que la vulgui escoltar, que acosti la persona i tot el món que l'envolta a un tracte just per a les persones, al costat dels que pateixen no des d'una posició privilegiada sinó perquè pateix com ells i amb ells, amb un missatge alliberador pels individus i per la col·lectivitat. Una església que es reconegui amb el missatge evangèlic, coneixedora de les seves limitacions i les seves febleses, solidària amb els pobres, encara que també hagi de tractar amb els rics. Una església que no es basi en dogmes, obligacions i prohibicions, sinó que sgui la veu dels benaurats. Benet XVI pot ser que ens hagi donat aquesta oportunitat.

dijous, 7 de febrer del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (III) CAP AL DESVETLLAMENT

LA RESPIRACIÓ

Hem pres ja consciència de les diverses parts del nostre cos, de les seves sensacions. Hem pres consciència, també, del cos considerat en la seva globalitat. Ara ens disposem a fixar la nostra atenció en la respiració. I ho farem d'una manera natural, sense forçar res.

Podem conençar amb el que ja hem practicat referent a la consciència del nostre cos. Fem unes poques inspiracions i expiracions profundes i a partir d'aquí deixem que la respiració vagi agafant un ritme natural. Ens podem fixar en com entra l'aire pel nas, segurament el trobarem fresc, tot seguit ens fixarem en com l'expirem, segurament hi notarem una escalfor més gran. El nas té aquesta capacitat sensitiva. És possible que notem que l'aire circula més nítidament per un dels dos orificis. Fixem l'atenció en això.

Passada una estona intentarem seguir la circulació de l'aire a través dels nostres pulmons. Possiblement te n'adonis de com tenim d'atrofiat el nostre sistema respiratori. És possible que vegis que no utilitzes tota la teva capacita pulmonar, no importa, tan sols fixa-t'hi. A mesura que anem fixant-nos en la nostra respiració, la nostra ment tindrà ganes de divagar. Bé, si et passa això no lluitis amb els teus pensaments, tampoc els segueixis, tan sols pren consciència d'aquest fet i intenta tornar a concentrar-te en la respiració. A mesura que passa el temps i a mesura que anem practicant podràs notar que la respiració es torna més profunda i més ritmada. No la forcis, ella sola anirà fent. 

He dit abans que les persones, generalment, no utilitzem tota la nostra capacitat pulmonar. Quan som petits respirem generalment amb l'abdomen. Si us fixeu en un infant, podreu veure com la seva panxeta es va inflant i desinflant com un globus. És la respiració abdominal. A mesura que ens fem grans la respiració tendeix a fer-se més a la zona alta dels pulmons, és la zona clavicular. Si et fixes en quan el metge ens demana que respirem per auscultar-nos, acostumem a fer una inspiració clavicular, la clavícula se'ns eleva. Una respiració completa seria la que uniria la respiració abdominal amb la clavicular mitjançant una fase intermèdia que podem anomenar intercostal, és aquella respiració que ens eixampla les costelles. Doncs bé, si unim aquestes tres fases inspiratòries tindrem la respiració completa i que aprofita la nostra capacitat pulmonar. Abdominal, intercostal i clavicular, per aquest ordre. Si vols comprovar com respires habitualment pots comprovar-ho estirant-te a terra posant una mà sobre l'abdomen de tal manera que el colze reposi en el terra. Notaràs així si la teva respiració és abdominal o no o passa per aquesta fase. Si poses les dues mans sobre el pit amb la punta dels dits tocant-se, notaràs que la respiració és intercostal si les puntes dels dits se separen en la inspiració. I la clavicular la notaràs fàcilment perquè la clavícula s'enlaira amunt. 

Però ara no és això el que pretenem fer. Simplement érem en l'exercici de centrar la nostra atenció en la respiració. Sense seguir, ni lluitar contra els pensaments que ens van sobrevenint. Tan sols adonar-nos quan la ment ens bombardeja amb la seva activitat per tornar a fixar-nos en la respiració. Amb el temps, la nostra qualitat respiratòria haurà millorat, el nostre ritme respiratori s'haurà fet més natural, sense estrabades, ni sense esforços. Ens adonarem com ens costa de no desviar la nostra atenció cap als pensament, però aprendrem que pacificar la ment no és cosa fàcil, però tampoc difícil si seguim enfocant la nostra atenció en la respiració. Podem estar així tota l'estona que en siguem capaços, però si aconsegueixes estar-hi deu o quinze minuts, haurem començat a fer camí.

I amb això ens quedarem avui. En la saviesa popular trobem que aquesta ja se'n va adonar de la importància de la respiració. Davant de moments de tensió, d'estrés, d'ansietat, d'ira, la saviesa popular ens aconsella fer algunes respiracions profundes i calmades abans de reaccionar o de contestar una provocació, etc. 

Quan hagis practicat aquest exercici d'una manera regular anirem afegint més estones que ben segur tu mateix buscaràs. Començant per la consciència del cos, part per part i en la seva globalitat, acabarem en la fixació de la nostra atenció en la nostra respiració. Recorda tenir l'esquena dreta, que no tensa, i intentant no reaccionar a qualsevol estímul interior o exterior que ens pugui distreure durant l'exercici. Seguirem fent camí, però ben segur que si ets constant veuràs que la teva essència, la teva naturalesa va connectant cada vegada més fàcilment amb el silenci interior que et conectarà alhora amb l'essència de tota altra persona i de la natura sencera perquè aquesta essència nostre és la mateixa que trobem arreu. 

dimarts, 22 de gener del 2013

Cartoixa de Montalegre (programa Divendres de TV3 del dia 18 de gener de 2013)

No és un document digne d'aprofundiment de la vida cartoixana, però algunes imatges són precioses i el germà Robert mostra el tarannà alegre i senzill del cartoixà.

dijous, 17 de gener del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (II)
CAP AL DESVETLLAMENT
 
consciència del cos
 
Les persones vivim sovint girades d'esquena al nostre cos. No li acostumem a prestar massa atenció. A vegades, en els temps actuals, li prestem una atenció desmesurada, fent del cos una part de culte deslligada de la ment o el pensament. El cos és una part substancial de la persona. Com ja deia Pau, és el temple de l'esperit. Al llarg del temps i de la història trobem tot tipus de consideracions respecte al cos. Des d'aquells que n'han fet un menyspreu total, fins als que l'han idolatrat. 
 
Quan parlem de meditació, sovint pensem que es tracta d'una cosa de la ment. Oblidem que en la meditació hi intervé l'esser sencer, integral. Així, doncs, cal tenir en compte que per algú que es vol acostar a la meditació és important mantenir el nostre cos en bon estat. I a banda de mantenir-lo en bon estat, hem de saber que el nostre cos també serà un element substancial en la meditació. Prendre consciència del nostre cos, de les seves sensacions, de com rep les emocions a través dels sentits forma part de la pràctica espiritual. Les diferents tradicions religioses i espirituals donen importància a aquesta presa de consciència sobre el nostre cos. I aquest desvetllament conscient respecte al nostre cos forma part dels primers passos en la pràctica meditativa. 
 
En certa manera, podríem dir que, en general, tenim els nostres cinc sentits una mica atrofiats, adormits. Es tracta ara de despertar-los. De deixar la ment i el pensament en un segon lloc per tal de convertir-nos en éssers sensibles. Ens convertirem en observadors alhora que l'objecte de la nostra observació. No és una observació mental, sinó una observació sensual, sensitiva, emocional, ... 
 
Necessitem un cert temps per experimentar-ho. Ens caldrà buscar un racó tranquil. Asseure'ns amb comoditat, si pot ser amb l'esquena dreta, però còmodament. Quiets. Visualitzarem el nostre cos en aquest estat i començarem a repassar-lo de dalt a baix, recorrent-lo pausadament per notar les diferents sensacions que cada una de les parts del nostre cos va rebent. Intentarem no reaccionar a les diferents sensacions que captem, mirant de no rascar-nos si ens pica el nas, o d'estirar la cama si la notem una mica adormida. Podem tenir els ulls tancats, tot intentant no adormir-nos. Si el fet de tenir-los tancats ens produeix somnolència, els podem tenir una mica entreoberts. Es tracta d'anar notant amb els nostres sentits cada una de les percepcions que sensiblement anem rebent. Començant pel cap i les seves parts, front, galtes, clatell, coll, baixant cap a l'esquena, pujant per anar cap a les nostres extremitats superiors, baixant cap al tronc, les natges, les cames, els peus. 
 
En un primer moment, la nostra ment hi intervindrà per anar resseguint cada una de les nostres parts corporals, però mica a mica deixarem que siguin directament les sensacions les que ens van guiant una i altra vegada pel nostre cos. És possible que mentre fem això ens assaltin pensament, distraccions. És possible que pensem en coses que hem fet, en el passat, o que projectem la nostra ment cap al futur, les nostres preocupacions, els nostres projectes més immediats o llunyans. No importa, no cal que hi lluitem, simplement, quan això es produeixi, retornem als nostres sentits. Aquell front arrugat i tens, aquella petita picor a la galta, la roba que ens oprimeix en contacte amb la pell, el pes del nostre cos sobre les natges i que ens clava a terra o al seient. Simplement això. Res més que això. A mesura que ho anem practicant durant uns quants dies i durant uns quants minuts, descobrirem que som capaços de fer aquest recorregut atent pel nostres cos sense la intervenció de la ment que ens hagi de guiar. 
 
Prendrem consciència d'un munt de sensacions que ens havien passat desapercebudes fins ara. Aquest repàs sensible ens fixarà en el present, una cosa terriblement difícil per la nostra ment que sempre divaga preocupada pel demà o penendint-se de l'ahir. No busquem res més que això. Prendre consciència sensible del nostre cos no ens portarà un gran esforç. Com he dit, uns minutets al dia serà suficient. Si ho podem fer al matí i al capvespre serà un bon moment. Observem-nos nosaltres mateixos. Quan avancem en aquest exercici serem capaços de restar oberts a la realitat quotidiana, la brisa que ens arriba quan caminem pel carrer, els sons que no sentíem, les olors que teníem oblidades o el gust que havíem perdut, el tacte amb les coses i amb les persones. És un primer pas que ens cal fer per desvetllar la consciència al nostre cos i del nostre cos. Un pas necessari per prosseguir després en el camí que ens ha de fer més desperts a nosaltres mateixos i al món que ens envolta, a la realitat que és l'única veritat.  
 

dijous, 3 de gener del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (I)

CAP AL DESVETLLAMENT

El primer que hauríem de fer és contextualitzar i conceptualitzar la paraula meditació. Per poder-ho fer, haurem de partir de dues tradicions espirituals ben diferents, l'occidental i l'oriental.
La tradició occidental circumscriu la meditació com a un acte reflexiu a partir d'un text; una reflexió que pot ser intel·lectual o contemplativa, o les dues alhora.
En la tradició oriental, la meditació és entesa com a una pràctica interior, basada en un profund silenci interior en el qual l'intel·lecte hi té un paper molt més secundari. En aquest segon cas, l'objectiu seria el desvetllament.
Totes dues tradicions demanen un silenci interior que es fa més profund en la tradició oriental. En aquest cas, el camí i la finalitat s'entrellacen.
Les dues tradicions, però, no són estanques i ermètiques. Totes dues comparteixen pràctiques i finalitats, si podem parlar de finalitats en l'art meditatiu.

Aquí em referiré a la meditació en aquesta darrera accepció, és a dir, l'oriental. En aquesta tradició el cos, la ment i el sentits hi tenen una importància rellevant. No pas de forma separada, sinó ben connectats. Amb la pràctica, hom cerca de relacionar-los amb el més profund de l'ésser interior, de manera que com més avancem en connectar-nos amb el nostre jo interior, més avançarem en connectar aquest jo interior en harmonia amb els nostres sentits, el nostre cos i la nostra ment, i més enllà d'un progrés individual, aconseguirem una harmonia amb el nostre exterior, la nostra vida social, les nostres relacions amb el món, amb les persones, amb les feines diàries. Aquest jo interior que sembla amagat a la majoria de les persones, tractarem de fer-lo més conscient. La meditació, doncs, no és un acte egoista, perquè aportarà beneficis en ambdues direccions.

La quantitat de temps que dediquem a la meditació aportarà qualitat a nosaltres mateixos i a tot el nostre entorn. La meditació demana, doncs, temps i constància. No pas un temps desmesurat, sinó un temps accessible que no ens demanarà grans sacrificis. Simplement ens caldrà ser amos del nostre temps. Un temps que ens donarà aquella harmonia de què parlàvem, o dit d'una altra manera, una qualitat en el nostre fer quotidià que en els temps que vivim ens allunyarà d'aquell estrès tan típic dels nostres temps. Caldrà trobar el moment o moments més adequats al nostre ritme de vida, però sembla que els millors moments per la pràctica meditativa els trobaríem de bon matí i al capvespre.

En aquestes estones del matí i del vespre, no tenim la pesantor de després de les menjades i ens trobem desperts, sense perill d'endormiscar-nos.

No hem de buscar en la meditació grans estats d'èxtasi. És important no esperar-ne massa cosa, En els nostres esquemes mentals podríem dir que hem d'estar disposats a perdre el temps, tot i que realment, la tasca a la que ens dedicarem no té res a veure amb perdre el temps. En la nostra ment tan utilitarista potser sí, perquè no dedicarem el temps a una tasca productiva, segons el concepte que en tenim. Els antics monjos parlaven de “vacar”, és a dir, no estar ocupats, vagarejar. No ens dedicarem a fer res, sinó a ser. Us sembla poc important!

Per finalitzar aquesta primera aproximació, esmentaré dos aspectes a tenir en compte. El primer fa referència al lloc. El segon a la postura corporal.

Podem meditar a qualsevol lloc, sobretot, en un estadi més avançat, però és recomanable tenir un petit racó de casa on hi puguem crear un ambient propici al silenci interior.
Pel què fa a la postura corporal, un venerable monjo cartoixà em recomanava sempre tenir l'esquena dreta, no pas tensa, ni rígida, sinó confortablement dreta. Si hi estem avesats podem creuar les cames a l'estil oriental, sense que això ens hagi d'obsessionar o ens hagi d'estar pendents d'incomoditats o dolors a les cames. Si aquesta postura de les cames ens destorba d'alguna manera més val deixar-la de banda, sense oblidar, però, la postura esmentada de la columna vertebral.
Haurem de provar també si ens va més bé tenir els ulls oberts o tancats. Si amb els ulls tancats ens adormim fàcilment, serà millor tenir-los oberts. Alguns recomanen tenir-los semi oberts, o fixats en algun punt o alguna imatge. Pensem que en el zen el practicant s'asseu habitualment de cara a la paret. Sigui com sigui, no ens hem de fer esclaus de la postura, sinó de trobar la que millor ens ajudi. En el que hi ha consens ampli és en la postura de l'esquena. Arribarà un moment que, si hem sigut constants, podrem meditar arreu, enmig del silenci ambiental més profund o enmig del brogit més escandalós.

BIBLIOGRAFIA

Sadhana. Anthony de Mello

El Zen. Raquel Bouso

Camí cap al silenci. Esteve Humet.