dilluns, 28 de febrer del 2011

Els rics

A l'evangeli hi trobem nombrosos paràgrafs relatius als rics. En trobem en el sermó de la muntanya i en altres indrets. Moltes tradicions religioses i espirituals han parlat sobre les riqueses i els rics. En la nostra tradició espiritual i religiosa, Jesús ha manifestat en més d'una ocasió les dificultats inherents als qui posseeixen riqueses. No creguem, però, que només serveixen per als multimilionaris. Serveix per a tothom. No podem servir dos senyors, Déu i els diners. I és que els diners fàcilment es converteixen en el nostre senyor. L'afany de posseïr-los ens domina. Allà on poseu el cor hi teniu el tresor. És com una addicció. Difícilment si tenim el cor posat en la consecució de riqueses entrarem al regne de Déu. I és ben cert. Si més no, pels nostres mèrits. Perquè tot seguit, Jesús ens recorda que allò que nosaltres no podem, ho pot el Pare. 

No és un convit a esperar l'aigua del cel. Cal treballar, cal esforçar-se, però sense posar-hi el cor. Els ocells i els lliris del camp tenen una bellesa que Salomó amb tot el seu poder ja hagués volgut per a si mateix. Però els ocells no esperen passivament, cerquen cada matí el seu aliment, per a ells i per als seus. Així esdevenen bells. L'altre dia llegia un proverbi alemany que deia més o menys: Esforça't i Déu ho aconseguirà. Un savi consell.

Si tenim riqueses hem de fer com si no fossin nostres, llavors no ens costarà desprendre'ns- en. Podrem compartir-les. No cal tenir-ne moltes, només cal que en tinguem més que un altre per a fer-ho. La felicitat no ens ve del tenir, més aviat del ser. Hom és feliç, no posseeix la felicitat. El nostre món ens ha abocat a tots a dependre dels diners, a treballar per poder consumir en la roda de la societat consumista. Podem donar una altra utilitat als nostres diners. Tampoc és bo acumular, ho deia Roger Schultz. Allò que acumulem ho manllevem a algú altre.

Només es tracta de no posar-hi el cor, en aquest cas no ens doldrem de no aconseguir-lo o d'alliberar-nos-en. Ho podem fer.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Parar l'altra galta

La humanitat s'ha regit al llarg de la seva història per la norma anomenada "la llei del Talió" que és una manera de gestionar els conflictes en la base de la justícia. "Ull per ull i dent per dent" deien els antics i els no tan antics. És una norma encaminada a buscar la compensació de l'ofensa. Al lladre se li talla la mà o se li donen unes quantes fuetades. Moltes societats s'han regit i encara es regeixen per l'esperit d'aquseta norma. La reparació de l'ofensa és la seva finalitat. Shakespeare va tractar també d'aquesta qüestió en el "mercader de Venècia". La nostra societat segueix regint-se per aquesta regla matisada per una ponderada proporcionalitat. En altres societats la reparació arriba a la lapidació per adulteri o a la pena de mort per a altres delictes. 

L'aplicació d'aquesta regla, però, no dóna satisfacció en cap societat, en cap individu, encara que inicialment hom pugui pensar que sí. En el camp de la justícia, el dret modern ha deixat la potestat de la reparació de les ofenses o dels delictes en mans de l'estat. Aquelles imatges que tan han enriquit els westerns no són admeses generalment en el món occidental actual. La revenja, la vendetta, no tanca els conflictes, sinó que els deixa ben vius.

Per trencar aquesta espiral, Jesús, en el sermó de la muntanya, un equivalent al primer ensenyament de Budha sobre les quatre nobles veritats i el camí òctuple, ens diu que cal arriscar més per resoldre i tancar els conflictes, les ofenses. Però la sortida que dóna no és fàcil de portar a la pràctica. Ens diu que cal estar disposats a parar la galta. Sembla una recepta per a masoquistes. Però no ho és. No hem de buscar que ens donin la segona garrotada. Simplement accepetar el risc que ens la donin pel fet que nosaltres no la tornarem. Ens exigeix que si algú ens vol prendre la túnica, li oferim també el mantell. Ens sentim més avessats a aliar-nos amb l'ul per ull. Ens sembla més lògic. Segurament, si pensem a curt termini, sigui així, però si allarguem la mirada, veurem que no hem resolt cap situació. En el fons, ens està dient que amb la justícia no n'hi ha prou.

És un camí agosarat. Massa? Potser per persones tan dèbils com nosaltres sí. Però hi ha persones que s'han sentit cridats a provar-ho. En la història de la humanitat en trobaríem diversos exemples. Gandhi va quedar xocat per aquestes paraules de Jesús. Hi va veure una via per triomfar. I en certa manera ho va aconseguir. Alguns diran que no del tot i és cert. No va resoldre permanentment el conflicte entre hindús i  musulmans que tan va mortificar-lo. Era difícil per a ell resoldre un conflicte que afectava milions de persones. Però ell va practicar el camí assenyalat per Jesús. Va estimar els seus, com acostuma a fer tothom, però va anar més enllà i va estimar fins i tot l'opressor britànic. La recepta evangèlica no és de passivitat. És una recepta que arrenca del més profund de l'home per a arribar al més profund de l'altre, fins i tot al d'aquell que hom pot considerar el seu enemic. El risc és gran, immens, potser que l'altra no reculli el guant, sinó que se'l posi per copejar una segona vegada. És una possibilitat gens remota. Però qui no arrisca no pisca. 

Està comprovat que en els conflictes individuls o col·lectius, la recepta de l'ull per ull no funciona. Mai, encara que a algú li pugui semblar que sí. En els casos en què l'home i la dona s'han aproximat a la recepta evangèlica, els fruits han estat molt més abundants. Exemples en tenim a l'Índia, a Sud-Àfrica, fins i tot a l'Ulster. Generalment cal ser més heroi per a aplicar la recepta evangèlica que no pas per portar a terme la llei del Talió.

No hem d'amagar, però, les dificultats humanes i socials que comporta l'aplicació del manament de Jesús. Supera l'exigència de la regla d'or, fes als altres el que vols que et facin a tu o no facis als altres el que no vols que et facin a tu. La regla d'or té una funció utilitarista, aconseguir un objectiu. No maltractar per reduir la possibilitat que l'altre actui amb tu de la mateixa manera. Tinc la sensació que Jesús va més enllà. No sé si realment busca aquest mateix fi. Crec que no. Confuci ja parlava de la virtut perfecta, com una fórmula que s'acosta a la regla d'or. Els grecs i jueus la van adoptar.

Podem començar amb una pràctica de l'empatia. Posar-nos en la pell de l'altre. Però insisteixo que el sentit de l'èxit del camí proposat no està assegurat. Cal decidir si ens hi volem arriscar. Crec, sincerament, que encaminar-nos en la via proposada és més eficient per a resoldre algunes situacions. Sobretot perquè l'aternativa sabem del cert que no  les resol amb èxit. Però sabem que mai podrem llençar la primera pedra perquè som dèbils i interessats. La regla de Jesús mai regularà la convivència universal, però acostar-nos-hi pot ajudar-nos a superar un estadi primitiu inherent a l'ésser humà. Ens acostarà més a la compassió, a la solidaritat, a l'amor, fins i tot envers aquell qui des del punt de vista humà no s'ha fet digne d'aquest amor, és a dir, nosaltres mateixos.    

dimecres, 16 de febrer del 2011

L'Índia

Fa temps que segueixo les cròniques que el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia envia periòdicament. Es tracta d'en Jordi Joan Baños. Els seus articles sempre em semblen interessants. A través d'ell pots anar coneixent mica a mica la realitat de l'Índia actual. El país real  desvestit de tòpics i mites. Un país de 1200 milions d'habitants. Gairebé res.
L'Índia és un país molt gran, geogràficament un subcontinent. Per tant, és un país heterogeni, amb diversitat de llengües i que és molt difícil d'englobar en unes pinzellades breus i senzilles.
Un país ple de contrastos on hi podem trobar la convivència de la riquesa més extrema i opulent amb la pobresa més extrema. Un país que manté una organització social que ni el mateix Gandhi va aconseguir extirpar. Les castes sobreviuen encara avui, són ben reals.
És un país amb una tradició espiritual molt forta. No podem oblidar els seus textos sagrats plens de saviesa i profunditat. Els Vedes, els Upanixads, la Gità, etc. Textos que vénen de lluny, de milers d'anys de recerca en el més profund de l'ésser humà. Un país que ha generat grans mestres espirituals. Els rishis (savis) de l'antiguitat, el príncep Sidharta que esdevindria Budha, mestres com Sri Ramana, o Swami Ramdas o Sri Aurobindo o el mateix Mahatma Gandhi.

Doncs bé, és interessant veure com un país amb aquesta tradició i aquest bagatge espiritual oblida, des del punt de vista sociològic, tot això i es converteix en un dels països més materialistes de la terra. És interessant llegir la darrera crònica d'en Jordi Joan en què ens detalla el resultat d'una gran enquesta feta al país. És una crònica llarga però fàcil i interessant de llegir. És curiós el concepte que del matrimoni tenen els joves indis. El masclisme que es respira. El paper de la dona. La important homofòbia dels seus joves.

Malgrat aquest materialisme desbocat, els joves indis diuen resar cada dia (57%) i creure en els déus (90%) i els seus miralls són Obama, Gates o Messi i el Dalai Lama. Sí, l'ïndia real és una barreja de sensacions, les espirituals, però, hi perviuen, no sé en quin percentatge, però per molta gent l'espiritualitat segueix essent font de vida i la viuen intensament.
Us animo a seguir les cròniques d'en Jordi Joan Baños, són il·lustratives i interessants. En elles hi trobarem una Índia ben real, allunyada de la literatura romàntica, amb els pobres més pobres del món i els rics més rics. 


dissabte, 5 de febrer del 2011

La llàntia

Després de sentir el passat diumenge l'evangeli de les benaurances, aquest diumenge l'evangeli ens recorda que visquent les benaurances plenament ens convertirem en la sal de la terra i en un una llàntia per a la humanitat.
Quan Jesús envia els seus deixebles a anunciar la bona nova ho fa amb un gran respecte per la llibertat. No es tracta d'anar convertint la gent a base de decrets o d'imposicions. D'aquí la gran perversió de fenomens com les croades, la conversió forçada de moriscos i jueus, o la conquesta a base d'esgrimir la creu a l'Amèrica llatina. Jesús no ens demana que ens amaguem, no ens demana que callem, simplement ens indica com podem ser feliços, no d'una manera egoïsta, sinó perquè la felicitat s'escampi. Ens diu com podem sentir la felicitat en la nostra vida. Amb uns valors i una confiança que poc tenen a veure amb els valors que la humanita sovint a exhaltat. Essent feliços nosaltres, serem llum del món i sal de la terra.

Ens costa creure en la recepta de Jesús. Les seves receptes no s'allunyen gaire de les d'altres grans guies espirituals de les més diverses cultures i tradicions. Qui viu feliç, sense proposar-s'ho es converteix en llum per als altres. En sal que assaona. Ens diu Jesús que "resplandeixi la vostra llum", la nostra llum. Amb les nostres obres, amb els nostres valors vàlids per a tota la humanitat. Si resplandeix aquesta alegria que ningú ens pot prendre, anunciarem com ningú el regne que Jesús volia instaurar no en un futur, sinó ja. No ens caldrà malgastar massa paraules. La gent es preguntarà d'on neix aquesta nostra llum i els ho podem explicar. No acabem, però, de creure'ns massa les paraules, les receptes, de Jesús. No passa res, no ens hi capfiquem, posem-hi una mica de confiança i deixar que l'esperit treballi mica a mica en el nostre interior. Només ens cal una mica d'esforç. Sense ser herois, ni supermans. Podrem ser sal per la terra i llum per la humanitat.