diumenge, 20 de febrer de 2011

Parar l'altra galta

La humanitat s'ha regit al llarg de la seva història per la norma anomenada "la llei del Talió" que és una manera de gestionar els conflictes en la base de la justícia. "Ull per ull i dent per dent" deien els antics i els no tan antics. És una norma encaminada a buscar la compensació de l'ofensa. Al lladre se li talla la mà o se li donen unes quantes fuetades. Moltes societats s'han regit i encara es regeixen per l'esperit d'aquseta norma. La reparació de l'ofensa és la seva finalitat. Shakespeare va tractar també d'aquesta qüestió en el "mercader de Venècia". La nostra societat segueix regint-se per aquesta regla matisada per una ponderada proporcionalitat. En altres societats la reparació arriba a la lapidació per adulteri o a la pena de mort per a altres delictes. 

L'aplicació d'aquesta regla, però, no dóna satisfacció en cap societat, en cap individu, encara que inicialment hom pugui pensar que sí. En el camp de la justícia, el dret modern ha deixat la potestat de la reparació de les ofenses o dels delictes en mans de l'estat. Aquelles imatges que tan han enriquit els westerns no són admeses generalment en el món occidental actual. La revenja, la vendetta, no tanca els conflictes, sinó que els deixa ben vius.

Per trencar aquesta espiral, Jesús, en el sermó de la muntanya, un equivalent al primer ensenyament de Budha sobre les quatre nobles veritats i el camí òctuple, ens diu que cal arriscar més per resoldre i tancar els conflictes, les ofenses. Però la sortida que dóna no és fàcil de portar a la pràctica. Ens diu que cal estar disposats a parar la galta. Sembla una recepta per a masoquistes. Però no ho és. No hem de buscar que ens donin la segona garrotada. Simplement accepetar el risc que ens la donin pel fet que nosaltres no la tornarem. Ens exigeix que si algú ens vol prendre la túnica, li oferim també el mantell. Ens sentim més avessats a aliar-nos amb l'ul per ull. Ens sembla més lògic. Segurament, si pensem a curt termini, sigui així, però si allarguem la mirada, veurem que no hem resolt cap situació. En el fons, ens està dient que amb la justícia no n'hi ha prou.

És un camí agosarat. Massa? Potser per persones tan dèbils com nosaltres sí. Però hi ha persones que s'han sentit cridats a provar-ho. En la història de la humanitat en trobaríem diversos exemples. Gandhi va quedar xocat per aquestes paraules de Jesús. Hi va veure una via per triomfar. I en certa manera ho va aconseguir. Alguns diran que no del tot i és cert. No va resoldre permanentment el conflicte entre hindús i  musulmans que tan va mortificar-lo. Era difícil per a ell resoldre un conflicte que afectava milions de persones. Però ell va practicar el camí assenyalat per Jesús. Va estimar els seus, com acostuma a fer tothom, però va anar més enllà i va estimar fins i tot l'opressor britànic. La recepta evangèlica no és de passivitat. És una recepta que arrenca del més profund de l'home per a arribar al més profund de l'altre, fins i tot al d'aquell que hom pot considerar el seu enemic. El risc és gran, immens, potser que l'altra no reculli el guant, sinó que se'l posi per copejar una segona vegada. És una possibilitat gens remota. Però qui no arrisca no pisca. 

Està comprovat que en els conflictes individuls o col·lectius, la recepta de l'ull per ull no funciona. Mai, encara que a algú li pugui semblar que sí. En els casos en què l'home i la dona s'han aproximat a la recepta evangèlica, els fruits han estat molt més abundants. Exemples en tenim a l'Índia, a Sud-Àfrica, fins i tot a l'Ulster. Generalment cal ser més heroi per a aplicar la recepta evangèlica que no pas per portar a terme la llei del Talió.

No hem d'amagar, però, les dificultats humanes i socials que comporta l'aplicació del manament de Jesús. Supera l'exigència de la regla d'or, fes als altres el que vols que et facin a tu o no facis als altres el que no vols que et facin a tu. La regla d'or té una funció utilitarista, aconseguir un objectiu. No maltractar per reduir la possibilitat que l'altre actui amb tu de la mateixa manera. Tinc la sensació que Jesús va més enllà. No sé si realment busca aquest mateix fi. Crec que no. Confuci ja parlava de la virtut perfecta, com una fórmula que s'acosta a la regla d'or. Els grecs i jueus la van adoptar.

Podem començar amb una pràctica de l'empatia. Posar-nos en la pell de l'altre. Però insisteixo que el sentit de l'èxit del camí proposat no està assegurat. Cal decidir si ens hi volem arriscar. Crec, sincerament, que encaminar-nos en la via proposada és més eficient per a resoldre algunes situacions. Sobretot perquè l'aternativa sabem del cert que no  les resol amb èxit. Però sabem que mai podrem llençar la primera pedra perquè som dèbils i interessats. La regla de Jesús mai regularà la convivència universal, però acostar-nos-hi pot ajudar-nos a superar un estadi primitiu inherent a l'ésser humà. Ens acostarà més a la compassió, a la solidaritat, a l'amor, fins i tot envers aquell qui des del punt de vista humà no s'ha fet digne d'aquest amor, és a dir, nosaltres mateixos.