dimecres, 7 d’abril del 2010

Els practicants

Sovint apareixen estudis i enquestes que cerquen de saber el grau de religiositat dels ciutadans d'un país. Generalment s'estudia l'evolució que la societat ha tingut al llarg dels anys respecte a la religiositat. Així, s'afirma que Catalunya ha deixat de ser cristiana en els darrers trenta anys. Segons aquesta afirmació, i segons la cèlebre frase de Torras i Bages, Catalunya hauria deixat de ser Catalunya, ja que el prelat havia afirmat que seria cristiana o no seria.

En aquests estudis sociològics s'empra l'expressió "catòlics practicants" en contraposició a aquells que, tot i declarar-se catòlics, ho són des d'un aspecte formal, ja sigui perquè van ser batejats o bé perquè seguint els costums del país han anat rebent els successius sagraments en les diferents etapes de la vida. Aquest tipus de catalogació ha traspassat els àmbits sociològics i ha arrelat al si de la mateixa església catòlica. 

Des d'aquest punt de vista, el catòlic practicant és aquell cristià que va a missa cada diumenge i segueix el calendari litúrgic. No sé si se li demana que es vagi a confessar també o això ja no cal. Aquest concepte de fe redueix la religiositat catòlica a purs formalismes. Els ritus, els sagraments, semblen haver-se convertit en el barem que atorga la catalogació de practicant o no. Aquesta simplificació, des del meu punt de vista, diu ben poc a favor de l'autèntica pràctica cristiana. Anomenar practicant a aquell qui compleix unes obligacions formals i excloure els altres com a simples posseïdors d'una acreditació religiosa és una tergiversació del missatge de Jesús de Natzaret.

El mateix Jesús va criticar l'imperi dels ritus i formalismes del seu temps. Els evangelis contenen multitud de pàgines en aquest sentit. El mateix Lluc ens recorda aquella escena en què Jesús destrempa tothom dient que la seva mare i els seus germans són aquells que escolten i practiquen la paraula de Déu. O les crítiques ferotges a escribes i fariseus que compleixen la llei amb la seva presència al temple ostentosament i que són incapaços d'ajudar i estimar els altres com a si mateixos. 

Les persones que es tanquen a la seva habitació i preguen en secret no són practicants? Les persones que dediquen el seu temps als altres, ja sigui malalts, necessitats, pobres, no són practicants si no van a missa cada diumenge? El samarità que trobem en l'evangeli de Lluc que es fa càrrec del moribund abandonat a la vora del camí no és més practicant que el sacerdot o el mestre de la llei que ha passat de llarg potser per a anar al temple?
No va criticar Jesús els fariseus que feien del ritual de rentar-se les mans abans de menjar un deure ineludible per a ser comptats entre els escollits? 

Quan fem de les formes, dels rituals, de la llei, de les aparences, carta de naturalesa per a ser considerats practicants de la nostra fe estem traïnt l'essència del missatge de Jesús. Els autèntics adoradors del Pare no retran culte ni a la muntanya de Samaria, ni a Jerusalem, sinó que retran un culte inspirat per l'Esperit i conforme a la veritat, va dir el mestre a la samaritana. Els autèntics practicants beuen de les benaurances i s'aparten de les malaurances. O millor dit, ho intenten. Estimen el proïsme, sigui qui sigui, creguin el que creguin, ens caiguin bé o malament. 

El terme practicant l'hauríem de deixar pels estudis i enquestes, però mai acceptar-lo en l'accepció que s'utilitza. Si l'acceptem haurem bastit una religió essencialment buida, però plena de formes. El que ens cal és anar al cor de cada home i dona, on ens trobarem nosaltres mateixos, on trobarem Déu. L'aigua viva que ens apaivagarà la nostra set la trobarem allí.