Estem, com cada any, en
la setmana d'oració per la unitat dels cristians. Demanem a Déu que
posi fi a l'escàndol que suposa la divisió entre els cristians en
diverses confessions. Portem anys pregant a Déu que hi faci més que
nosaltres per tal posar fi a aquest escàndol. Particularment, em fa
vergonya demanar a Déu que faci allò que nosaltres, tenint a les
nostres mans la solució, no reeixim a dur a terme.
I si enlloc de pregar a
Déu que hi faci més que nosaltres, fóssim nosaltres qui
prenguéssim les regnes d'aquest assumpte per resoldre'l? Perquè els
cristians no formem un sol cos? Per debats infructuosos doctrinals
insalvables? Per què esperem que aquest procés es dugui a terme des
de les jerarquies eclesiàstiques corresponents? Veig impossible i
improbable que aquestes elits es posin d'acord per dur a terme
aquesta unitat entre els creients.
El missatge i l'aportació
dels cristians a la solidaritat humana no queda desautoritzat per
l'escàndol de la divisió? Com podem pretendre fer sentir la nostra
veu i fer-la creïble quan som incapaços de resoldre la qüestió de
la nostra divisió? Tants anys d'ecumenisme infructuós, tan sols en
petites dosis ha estat fructífer, posa en entredit la sinceritat de
les nostres intencions.
La superació d'aquest
escàndol no l'aconseguirem mentre el deixem en mans de les nostres
jerarquies corresponents. M'avergonyeix pregar a Déu per aquesta
qüestió. M'agrada practicar aquesta unió més que parlar-ne. No
tinc problemes per pregar conjuntament amb els meus germans cristians
ortodoxos, anglicans, luterans. No tinc problemes per pregar amb els
meus germans musulmans, budistes, sikhs o hindús. No tinc problemes
per treballar colze a colze amb qualsevol persona en accions
solidàries en bé de qualsevol persona, sense tenir cap necessitat
de preguntar a la persona amb qui col·laboro quina és las seva
confessió religiosa, ni de preguntar-li-ho a la persona envers la
que dirigeixo la meva acció solidària, el meu amor.
La divisió dels
cristians és un escàndol pels cristians, però també ho és per
tota la humanitat. La nostra divisió treu legitimitat al nostre
missatge i a la nostra pròpia fe. Parlem massa, debatem massa,
sovint sobre el sexe dels àngels.
La meva unió amb Déu,
amb les meves febleses i els meus condicionants d'imperfecció,
m'uneix a tota la humanitat, homes i dones de qualsevol creença i
confessió. Prou discussions institucionals, prou debats doctrinals,
dogmàtics. És més senzill, en Déu i en els germans hem de trobar
la nostra unió. No escandalitzaré ni amoïnaré més a Déu com escandalitzem als
homes amb aquesta qüestió.
