divendres, 30 d’octubre del 2009

Honorabilitat

Guigó I, cinquè prior de la Grande Chartreuse, escrivia les seves Meditacions el segle XII. En una de les seves meditacions escriu: "Quan algú es lamenta d'haver comès un furt perquè li ve el deshonor humà, no es penedeix d'haver comès un furt, sinó d'haver perdut l'honor. No li sap greu ni considera un mal el fet d'haver pecat, sinó el fet d'ésser castigat."
La cita del prior de la Gran Cartoixa em sembla d'allò més actual. En unes setmanes on s'han fet públics diversos escàndols a Catalunya, com el cas Millet o la conxorxa possible a l'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet la cita em sembla prou adequada. Els gestos de restitució del senyor Millet no obeeixen al fet d'haver estat conscient d'haver comès un acte o una sèrie d'actes condemnables, sinó, més aviat, al fet d'haver estat descobert i com a estratègia de la defensa del cas. Al lladre no ni ha vingut una inspiració natural que l'ha fet adonar del mal comès, sinó que el mal que pateix li ve del fet d'haver estat enxampat. En unes hores ha perdut tot l'honor que el seu cognom semblava donar-li i que creia que l'emparava per poder anar tirant de veta.
Guigó rebla el clau amb la seva sentència. Sovint ens sentim engrescats a cometre actes dels quals en coneixem d'antuvi la seva immoralitat. Si sabéssim que hem d'ésser descoberts en algun moment, llençaríem ràpidament l'àncora i ens aturaríem. Però sempre tenim l'esperança que això no acabarà passant. Quan passa, però, és possible que el penediment no sigui del tot sincer. La ràbia d'haver estat sotmesos a la vergonya pública és possible que ens impedeixi anar més enllà i fer un exercici profund de contrició. Si hom no hagués estat enxampat, seria molt possible que la nostra actitud predadora hagués continuat. L'ambició, l'avarícia, el pensar que estem per damunt del bé i del mal ens hi empenyen.
L'honorabilitat és una qualitat que ens hem de guanyar cada dia i en tot moment. No és pas fàcil. Sovint la confiem tota ella en una posició social, en un gentilici. I no és això, companys. L'honorabilitat no ens la concedeix ni la posició social, ni els nostres cognom. L'honorabilitat ens la concedeix la recta conducta, la humilitat dels nostres actes.
Guigó ja ho havia intuït fa centenars d'anys. Ell, com a bon cartoixà, mai no la va exhibir. Com fan els veritablement honorables.

dijous, 23 de juliol del 2009

Malaltia

Aprofitant un viatge de feina que vaig haver de fer ahir, vaig anar a visitar una tieta meva que feia anys que no veia. És la darrera persona de la meva família de la generació anterior a la meva. És la germana de la meva mare, religiosa des de fa molts i molts anys. Ella, la Montserrat, la meva tieta, ha estat tota la seva vida una persona activa a més no poder. Ha estat superiora de nombroses comunitats on ha viscut. Al llarg de la seva vida ha passat per Andalusia, Madrid, Astúries, Catalunya, el seu país i Aragó. Ha desenvolupat feines de tot tipus, docent, de gestió econòmica, de caire social, etc.


Com deia, ara resideix en una comunitat a la capital aragonesa. Allà, al costat d'un col·legi de la seva congregació, hi ha una residència-convent, dedicat a atendre les religioses d'edat avançada que tenen dificultat a valer-se per elles mateixes. La seva estada a Saragossa és el que dificulta que la pugui veure tan sovint com ens vèiem altres anys. Durant molts anys venia a passar uns dies d'estiu a casa amb mi i els meus pares. Ens estimàvem molt. Encara ho fem, malgrat la distància, encara que ella no ho sap. I ella no ho sap perquè està malalta des de fa uns sis anys. Li van diagnosticar Alzheimer i el seu estat actual és agut.


Fa temps que no gaudeix de cap moment de lucidesa. No és en aquest món, encara que s'hi estigui. El seu estat de salut físic és bo. Amb més de vuitanta anys té un cor i uns pulmons de ferro. Però no es pot valdre per si mateixa. Té la sort que les seves companyes de comunitat l'estimen amb devoció i tenen cura d'ella en tot moment. No vaig voler desaprofitar l'ocasió d'aprofitar el viatge per anar-la a veure. Feia temps que ho volia fer i aquesta era l'ocasió.

Em van rebre amb els braços oberts. Sense fer-me cap retret de perquè no l'havia anat a visitar abans. El retret només me'l podia fer jo mateix. Em van explicar com passava el dia, com en tenien cura i em van explicar i em van ensenyar com l'estimaven. Després la vam anar a veure. Vaig aprofitar l'hora de dinar per anar-la a veure perquè jo havia d'agafar el tren a mitja tarda. Ella era al llit fent migdiada. Vaig entrar a l'habitació. Ella jeia al llit, mirant cap a la paret. La vam girar i la vaig veure allà fràgil, mig absent. Vaig tenir un sobressalt. Estava davant la viva imatge de la meva mare. La tieta, físicament, sempre s'hi havia semblat. El seu caràcter, però, era diferent. La Montserrat sempre era positiva. Tot ho veia amb bons ulls. La meva mare era patidora de mena, sempre esperava el pitjor.


Vaig veure la tieta a imatge de la meva mare. Els dos anys que la meva mare va passar a casa abans de morir em van fer emmirallar en la tieta. Ella també era postrada allà al llit. Va retornar de l'endormiscament en què estava lentament. Amb una mirada absent primer, després amb una rialla barrejada amb cara de preocupació. Li vaig parlar una bona estona, en català, esperava que recordés una mica a través de la llengua. La vaig acaronar tota l'estona, a la galta, als braços, mentre li parlava. Va vocalitzar algunes paraules inintel·ligibles. Va fer unes rialles sonores exactes com les que feia la mare en els darrers anys de la seva vida. En l'estona que vaig ser allà amb ella no vaig ser capaç de saber, ni d'endevinar què li podia passar pel cap. No sabia com interpretar les seves emocions. Li vaig parlar dels seus germans, del seu cunyat, dels seus nebots, de la meva dona, de les meves filles. La vaig besar moltes vegades.


Sense voler ser pretensiós, sempre he pensat que la tieta Montserrat tenia una estima especial per mi, potser per allò de ser el seu nebot més petit. Potser perquè vaig ser el que va viure més temps a casa amb els pares. Em veia impotent davant seu, sense saber com mostrar-li el meu amor. Em vaig mirar la mare Teresa, que em va rebre i em va acompanyar tota l'estona durant la meva estada allà, i ella somreia, li somreia a ella, em somreia a mi. Vaig comprendre que allò era l'amor. Ella estava allà, parlant-li, com jo, però ella era allà cada dia, agafant-li la mà, en contacte permanent amb ella. Sabia que la Montserrat estava en molt bones mans, en les millors mans. La de qui l'estima cada dia de la vida mentre visqui. La que mai l'abandonarà.


Tenim malalties molt greus en la nostra societat moderna, però aquesta em sembla cruel, molt cruel. Cruel amb qui la pateix i cruel amb les persones que envolten el malalt o la malalta. Però en la mare Teresa vaig veure tots aquells que no es rendeixen davant de res, que no abandonen. No sé si la meva visita va servir de gaire a la meva tieta. Però sí que sé que a mi em va servir de molt. Sé que sempre, en tota dificultat, he d'estar agraït a l'existència de persones com la tieta, com la Teresa. Amb unes besades em vaig acomiadar de la tieta. Després vaig passar una estona amb la mare Teresa, em va oferir dinar, li vaig agrair, però no volia ser una càrrega més. Sé que ella me l'oferia de cor, amb ganes. Vaig marxar sense poder evitar besar, també, la mare Teresa. Ella em va dir que havia estat a casa fa força anys. Jo sé que ella va rebre el meu bes amb agraïment, però l'agraïment era tot meu.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Impuresa i marginació

Sorprèn llegir a la bíblia, en el llibre del Levític, com Déu prescriu a Moisès la marginació dels malalts de lepra. Sorprèn perquè sembla beneir la marginació dels que en aquell text anomena impurs. Avui dia són moltes les causes de marginació a la nostra societat. Els uns ho seran per causa de les seves malalties. Uns altrs per causa de la seva situació de pobresa. Uns altres per causa de la seva religió o ètnia.
La marginació dels més febles, la marginació dels més dèbils ha format part de les societats humanes des de temps immemorials. I tot indica que en seguirà formant part. Sembla que som incapaços de superar aquesta necessitat que tenim sovint de marginar algú. Sembla que ens agrada ser marginadors, potser per defensar-nos de ser marginats. Hi ha persones, hi ha institucions que sembla que volen seguir perpetuant la marginació entre els homes i dones d'avui.
Jesús, Buda i altres líders religiosos van cuidar-se de treure legitimitat a aquesta marginació. Però nosaltres no sembla que estiguem gaire disposats a fer-los cas. Potser futures generacions? No ho sé, seria desitjable. "Impur, impur" prescriu el Levític que calia que el leprós anés cridant. Ai mare, si els impurs haguessin d'anar cridant pel carrer i fent pública la seva impuresa, tots hauríem d'anar cridant i no hi hauria un racó de món on assaborir el silenci dels purs.