diumenge, 28 de març del 2010

Sacralitzar el signe

Avui diumenge de Passió, conegut popularment com diumenge de rams, ens endinsem a la setmana santa. Avantsala del dia més important del calendari litúrgic cristià, la Pasqua. Els que tenim una certa edat hem viscut al llarg de la nostra vida diferents setmanes santes. La del ple franquisme en què, tant sí com no, et veies obligat, sotmès, a viure-la o a sofrir-la. La del postfranquisme, alliberats de la cotilla que ens obligava i la successiva secularització de la nostra societat. I l'actual, que en certs sentits sembla retornar a aquelles formes, però ara des de la llibertat. Diferents etapes d'una mateixa celebració plena de religiositat popular, autèntica o tradicional.

Després d'anys d'oblit de les manifestacions populars de religiositat pública als carrers de les nostres viles, ara hem passat, en els darrers anys, a una recuperació d'aquelles manifestacions tradicionals. Així, doncs, els nostres carrers s'omplen de processons, via crucis, etc. La societat no ha estat aliena aquest fet i s'han originat polèmiques sobre si la religió havia de quedar en l'àmbit del privat o podia transcendir aquest àmbit i fer-se visible en els espais públics. No m'interessa entrar ara en aquesta polèmica. Només apuntaria que en general s'acostuma a utilitzar diferents rasers en l'opinió pública, depenent si parlem de la religió sociològicament majoritària o si parlem de les noves expressions religioses arribades al nostre país arran de la nova immigració.

Tota religió neix en l'àmbit individual i conté expressions col·lectives que ocupen sovint l'àmbit d'allò que és públic. Les processons, doncs, tindran el seu protagonisme en els pròxims dies. La vivència de l'experiència espiritual és diversa i variada. Cadascú la viu d'una forma única. Passejarem per les nostres ciutats i viles els misteris, passos, imatges, de forma molt diversa. En uns indrets tindran una expressió més folclòrica, en d'altres una forma més reverencial. Veurem imatges de gran bellesa i d'altres d'un gust més discutible. 

Sigui quina sigui la fórmula que es triï, caldria no oblidar una cosa important. Totes aquestes manifestacions no són altra cosa que signes, símbols. Els símbols i signes neixen de la necessitat humana de materialitzar creences, sentiments, vivències. Necessitem els signes perquè ens ajudin a fer present allò que creiem, allò que rememorem. Són crosses que ens ajuden en el nostre camí espiritual. Però massa sovint fem del signe la nostra fe, la nostra creença, el nostre sagrat. i per molt valuós que pugui ser el signe, la imatge, el misteri, no és res més que això. Si portem més enllà el signe, el convertim en ídol, i sota el signe idolatritzat la humanitat ha comès autèntiques barbaritats al llarg de la història. 

Moisès va preguntar a l'Horeb quin era el nom de la divinitat, de Déu, i una veu digué: JO SÓC. Ell és a l'interior i a l'exterior de nosaltres mateixos. És el que unifica totes les coses. És en tota la creació, en els homes i les dones, en la natura i els éssers vius. En el més profund de cadascun de nosaltres mateixos. En la "guha" que diuen els savis indis, en la cova amagada en el més profund del nostre ésser. Nosaltres som part d'aquesta divinitat i per això cal estimar i respectar tot ésser vivent, perquè no hi un "Tu", sinó un "JO" essencial que ens uneix en una sola realitat. 

No oblidem, doncs, en aquests dies, que el que passejarem pels nostres carrers no són altra cosa que signes i res més. No sacralitzem aquests signes que ens convertirien en fanàtics i idòlatres. Visquem en profundiat el misteri diví que és present en tots i cadascun de nosaltres, en tots i cadascun dels nostres actes. No ens fem presents a aquesta realitat en determinats moments, sinó que sempre i en tot moment Déu és present en nosaltres. Som u en l'U.
          

divendres, 26 de març del 2010

Esclat de vida

Aquesta és la veritat de l'existència: Així com d'un sol foc flamejant surten milers d'espurnes que tenen totes la forma del foc, així també surten del Creador infinitat d'éssers que després retornen novament a Ell.
Però l'Esperit diví, ingènit, sense forma, que habita a l'interior i a l'exterior de totes les coses, està més enllà de la ment i de la vida i més enllà que el Creador de la ceació.
(Del Mundaka Upanixad)


Hem entrat a la primavera, canvi d'estació, esclat de vida per tot arreu. Després de mesos d'intens fred, després de mesos de silenci al bosc, tan sols trencat pel xiuxiueig del vent glaçat, després de pluja i neu estranya, per poc habitual, a les nostres latituds, arriba la primavera. Avui el sol ha decidit treure el nas. Un sol que s'ha mostrat fugisser l'hivern que deixem. La seva escalfor ens ha reconfortat. La roba comença a ser prescindible, els nostres cossos deixen d'estar tan encotillats enmig de peces i peces d'abric. Per fi la nostra pell respira. 

Els ocells es fan més presents que mai en els nostres boscos i camps, als jardins i parcs de les nostres ciutats. Cada any retornen seguint el cicle de la vida. La nostra llum mediterrània adquireix noves tonalitats. Malgrat aquest esclat de vida, potser moltes persones no se n'adonen d'quest fenòmen. Potser no l'aprecien i això els impedeix de viure'l i gaudir-lo.

I és que estem acostumats a la vida desenfrenada. Estem acostumats al soroll, però no sentim els diferents sons de la vida. No estem acostumats a sentir el silenci i els sons que li donen plenitud. 

Cada matí em desperten els cants dels ocells, les seves veus enjogassades, el fregadís de les seves ales batent l'aire i entrant i sortint de la vegetació. Després els veig jugant com els infants, festejant com els adolescents. Comencen el treball per fer o refer el niu, potser aprofitant el de l'any anterior, el clos on van néixer.
Els arbres brosten, les flors es desclouen, les abelles baten les seves ales i el so del seu zum-zum omple les meves orelles. Cerquen flor a flor el present que aquestes els fan, el seu nèctar que elles treballaran laboriosament per transformar-lo en dolça mel.
Fins i tot, el gos que em fa companyia està amatent a aquestes petites meravelles. Està amatent a tot aquest esclat de vida. Encuriosit, esguarda el tudor que cada dia s'emplomalla al mateix arbre, les tórtores que acaronen els seus becs, els vuit pardals que criden enjogassats, el groguet que prepara el niu en un arbust. Després juga i empaita les vespes que inspeccionen els capolls a punt d'obrir-se. Ell està alerta per escoltar dins el silenci, per meravellar-se de la vida que emplena l'espai i que desperta amb els primers rajos del sol.

I molts de nosaltres som aliens a tots aquests plaers perquè no estem acostumats a escoltar en el silenci. La nostra vida atrafegada, les presses, el soroll imperceptible de la vida ciutadana, ens impedeix gaudir d'aquest espectacle. No, què dic! No és un espectacle, perquè nosaltres en formem part, en podem formar part. Però ens cal aturar-nos una mica per fondre'ns en l'esclat de la vida. 

Sí, la vida esclata al nostre voltant en la nova estació i l'hauríem de sentir, d'assaborir-la, de gaudir-la, de compartir-la.   

dijous, 25 de març del 2010

En record d'un profeta

Avui l'església és notícia per un seguit de fets reprovables des de tots els punts de vista. No sé quins adjectius utilitzar per expressar la tristesa que això em produeix. A mi i a molta gent. Però l'església és una entitat viva i diversa, amb les seves misèries i amb les seves virtuds. No vull deixar passar l'ocasió de recordar avui que fa trenta anys, ahir els va fer, Óscar Romero, arquebisbe de Sant Salvador, va ser assassinat pels esquadrons de la mort mentre celebrava una eucaristia en un hospital. Óscar Romero fou un profeta del poble, enmig del poble. Com Pere Casaldàliga, com Ignacio Ellacuría i els seus companys de la UCA del mateix San Salvador. 
Ells també són església, l'autèntica església.

Deixo dos petits videos que recorden l'arquebisbe Romero. Un pertany a la pel·lícula que va protagonitzar Raul Julia, en la seva versió original anglesa. L'altre és un muntatge amb la darrera homilia de Romero, la mateixa que se sent en la pel·lícula. 






diumenge, 21 de març del 2010

Jo tampoc no et condemno


Últim diumenge de quaresma. El proper dimenge ja estarem a rams. Preludi de Pasqua. Els diumenges de quaresma trobo el compendi de lectures evangèliques més belles de la bona nova. Els evangelis contenen pàgines meravelloses plenes de vida. Penso que molt desconegudes per les noves generacions. Per les velles generacions, segurament, més conegudes però massa oblidades. Avui, Joan ens relata l'episodi de l'adúltera enxampada infraganti i que la legislació del temps condemnava a una mort horrible, ser apedregada per la multitud àvida de justícia.


Una narració tan curta ens obre els ulls a moltes coses, ens reflecteix a la majoria dels éssers humans en el mirall de la multitud. Amb ganes de gresca. Apel·lant a una justícia humana que té poc de justa i molt d'hipocresia.


Una de les coses que sempre m'ha impactat d'aquesta escena és l'actitud de Jesús. Enmig la gent enfervorida i amb ganes de sang (justícia?), el mestre s'ajup i es posa a escriure a terrra, com si la pel·lícula no anés amb ell. La serenor i la calma que mostra és, si més no, desconcertant. És la serenor d'aquell que no es deixa endur pels moviments externs. Malgrat sentir-se el punt d'atracció, sabent que no volien conèixer la seva opinió per tenir-la en compte, sinó per posar-lo entre l'espasa i la paret per a enxampar-lo, ell no perd la compostura i manté el seu esperit serè, tranquil. L'objectiu dels mestres de la llei era la de poder-lo acusar d'alguna cosa, la sort de la dona, des del seu punt de vista, ja està escrita. Volien enxampar Jesús com havien enxampat la dona. Jesús dibuixa a terra, ajupit. Ells insisteixen. Et sembla bé que la lapidem com mana la llei?


Nosaltres ja estaríem escaguessats. No hauríem sabut què respondre. Sumar-nos a la condemna? Oposar-nos-hi amb la certesa de fracassar? Ell estava serè. La serenitat de l'home lliure.


Ningú espera una resposta tan senzilla, ensems que tant contudent. Qui sigui lliure de pecat que comenci. Qui pot tenir la certesa que mai no necessitarà la clemència dels altres? Només mirant una mica cap al nostre interior sabrem del cert que sovint la necessitarem. Errare humanum est, deien els clàssics. La nostra tendència, però és de mirar sempre enfora. Veure els errors dels altres i aplicar-los la nostra severitat. Però si girem la vista endins, veurem com les pedres que duem a les mans a punt de ser llençades s'escolen entre els nostres dits suaument, però inexorable. I el mestre convida la multitud a mirar endins. 


La nostra vida és un camí que rares vegades fem en línia recta. A voltes no sabem on anem, però sovint, tot i saber el nostre destí, som incapaços de fer-lo sense fer marrades. A vegades, fent-lo de través, sovint reculant en direcció contrària. Acostumem a no tenir pietat dels altres, però acostumem, també, a ser severs amb nosaltres mateixos. Ens costa ser indulgents amb els altres i amb nosaltres mateixos. Ens manca aquella serenitat interior que ens cal per anar endavant, sense recances. Fem acusacions, exhalem odi, enveja, ens erigim en jutges. Però no ens adonem del cercle viciós en què la nostra actitud ens empresona. Remordiments, amargors, infelicitat, formen part d'aquest mateix cercle. Allò que irradiem cap enfora, retorna cap endins i condiciona la nostra existència. 


Necessitem ajupir-nos i dibuixar a terra. Prendre'ns temps. La societat actual ha donat un valor immens al temps, però senpre per a fer alguna cosa. Fer, fer, fer. Ens cal més ser, ser, ser. Dibuixar a terra ajupits ens pot semblar una pèrdua de temps. Però si ho provem, potser veurem un món diferent, amb uns altres ulls amb els quals mirar els altres i a nosaltres mateixos.    

dijous, 18 de març del 2010

El fill pròdig o el pare infinit

Aquest diumenge passat s'ha llegit a les esglésies cristianes l'evangeli del fill pròdig. Ja sabeu, aquella història del fill que dilapida la seva herència visquent en la disbauxa més absoluta. Un cop esgotat el seu capital se n'adona que està sol i que no té on agafar-se si no és en el seu pare. Humiliat retorna cap casa i s'excusa davant el pare. Aquest, com a pare, mesura diferent. Esclata de joia i fa una gran festa per celebrar el retorn del fill. Un germà del fill retornat s'empipa perquè se sent menyspreat.


És una història sorprenent i molt bella alhora. Ens diu moltes coses a tots plegats, però en vull ressaltar una de sola. El que importa és ara. Ni el demà, ni l'ahir. Ni el passat pot condicionar el nostre present, ni el futur ens ha d'amoïnar més del compte. No hi ha res que sigui definitiu. Sempre mereixem una segona, una tercera o les oportunitats que calguin. L'actitud del pare ens diu que mai és tard per obrir els braços per rebre aquell que s'hi vol sentir acollit. Mai és tard per llençar-se als braços de qui ens espera sense desesperar.


Res no importa. El passat no el podem esborrar, però no ens ha de fer presoners. El futur no ens ha de preocupar perquè no ens deixarà viure el present. Cadascú ha de viure el seu present, fins i tot el germà que no ha sabut valorar i viure suficientment el seu present. I es lamenta del present dels altres. 


Deia, Estanislau Ma. Llompart, ermità de Montserrat, que cal acceptar-ho tot, tal com vingui, sigui quin sigui el nostre camí, les nostres viscissituds. Si a més ho fem amb joia, això ens condueix a la felicitat. Sembla una heroïcitat, però és possible. Cal confiança, serenor, pau. 


Ens costa tenir l'actitud del pare, tant com ens costa tenir l'actitud del fill. Ens costa esborrar les culpes dels altres, ens costa esborrar els nostres errors, les nostres equivocacions. Els nostres pensaments, els nostres remordiments ens tenen atenallats. Ens n'hem d'alliberar, però, fins i tot, sense pretendre-ho.


Pare i fill oberts a tot, estimant sense mesura. Acceptant el present tal com ens vingui. Així podrem viure en plenitud.



divendres, 12 de març del 2010

Celibat, per a què?

L'any passat, l'arquebisbe de Viena, i cardenal, Christoph Schönborn va presentar al prefecte de la Congregació per al Clergat, cardenal Cláudio Hummes, un escrit signat per centenars de catòlics austríacs en què demanaven l'abolició del celibat com a condició indispensable per a accedir al sacerdoci. El cardenal Hummes, abans d'ocupar el càrrec que ostenta en l'actualitat, ja havia deixat clar que el celibat per als sacerdots catòlics no és res més que una norma disciplinar vigent a l'església catòlica des de fa uns 1700 anys decidida en el Concili d'Elvira (la Granada d'aleshores). Ja podeu imaginar quina ha estat la reacció de les instàncies vaticanes davant una proposta com aquesta. La resposta ha estat un tancament de files disciplinat. En termes més casolans nostres diríem que la resposta és el popular: Això no toca

Ja és tradició que a l'església catòlica hi ha temes que mai no toquen. I el tema del celibat per als sacerdots n'és un. Quines són les raons d'aquest tancament de files vaticanistes a tractar i debatre aquesta qüestió no les sé entreveure. Potser trobaríem les raons a aquesta negativa en la manca d'arguments teològics i evangèlics sòlids? Potser sí, qui ho sap!

És el el celibat una condició indispensable per a poder exercir correctament les funcions sacerdotals? Jo penso que no. Avui en dia trobem molts camps professionals en els quals es demana una disponibilitat gairebé permanent. No cal citar-ne cap. Fins i tot, trobaríem empreses que demanen als seu personal una disponibilitat gairebé total i fins i tot se'ls dóna algun aparell mitjançant el qual se'ls pot localitzar fàcilment. A cap d'aquestes persones se'ls demana, però, que siguin cèlibes. Alguns cops he sentit que un dels arguments per a defensar aquesta dissociabilitat entre sacerdoci i celibat és el grau de disponibilitat que el sacerdoci demana. Com si la família fos un impediment per a poder desenvolupar amb garanties el sacerdoci.

Tenim exemples en altres esglésies cristianes que això no és així. Un dels exemples més il·lustratius per als catòlics serien els cristians ortodoxos. Els sacerdots ortodoxos, els popes, estan generalment casats. En contraposició trobem els monjos ortodoxos que lliurament han fet una opció per una vida en la qual el celibat hi té un sentit, un valor. En el cas del ministeri sacerdotal em costa de trobar aquest plus obligatori. 

Com ja he dit, el celibat sacerdotal és una pura norma que en qualsevol moment podria ser replantejada. En principi, hauria de ser menys polèmic que la possibilitat de l'ordenació sacerdotal de les dones. Però l'immobilisme vaticà ho fa impossible. Així doncs, no sé veure en què un sacerdot cèlibe pot superar un sacerdot casat. 

No em semblen adients, tampoc, els arguments que donarien un plus de perfecció al sacerdoci cèlibe per damunt del sacerdoci amb possibilitats de poder-se casar. No estem parlant de persones que han escollit l'opció d'una vida consagrada en la seva totalitat a déu. Aquest seria el camí dels monjos, dels religiosos. Els trobem en totes les tradicions espirituals del món. Però en l'ensenyament de Jesús de Natzaret el sacerdoci és una condició de tota persona. Fins i tot, dins l'església catòlica els sacerdots secularitzats segueixen mantenint aquesta condició sacerdotal, malgrat que no se'ls permeti exercir com a tals. 

En un moment que l'església està mancada de vocacions sacerdotals caldria que, ni que fos per conveniència, el tema es pogués reconsiderar. Cada dia els sacerdots han d'atendre més parròquies per la manca de personal. Això provoca una manca d'assistència en moltes comunitats cristianes, pobles i ciutats. La qualitat del seu servei forçosament se n'ha de ressentir. Si hi afegim que la composició sociològica del clergat catòlic ens mostra una població cada vegada més envellida, caldrà deduir que el servei comunitari se'n ressent encara més. 

L'església primitiva va conviure durant tres segles amb sacerdots casats i sacerdots lliurament cèlibes. Entre els mateixo apòstols hi trobem aquesta convivència. Si Jesús no hi va veure el problema, perquè li hem de veure nosaltres? L'església té laics i laiques enormement preparats, tant teològicament, com espiritual. Jo diria que com mai. Perquè desaprofitar-los per al servei a les comunitats? A l'església catòlica sembla que tot ha de ser permanent, quan el món no excel·leix precisament en la permanència de gaire coses. Fins i tot, en altres cultures trobem el valor de la temporalitat en persones que es comprometen a una vida espiritual més profunda durant un temps determinat. Persones casades, amb família, que durant uns mesos, algun any, dediquen un temps a una vivència espiritual més profunda. Després retornen a la seva condició original. Amb naturalitat. A l'església catòlica tot ha de ser permanent.

Perquè l'església és tan rígida en allò que no és essencial? Doncs no ho sé respondre. Però és una llàstima perquè l'església podria oferir molt a la societat, podria oferir molt als individus. Ens cal una església més propera. Com diu la dita popular: Déu hi faci més que nosaltres!       

dimarts, 2 de març del 2010

Transformar el món

Aquest diumenge passat es llegia a les esglésies l'evangeli de Lluc on es narra la transfiguració de Jesús. Diu que dalt la muntanya Jesús es transmudà. Aquests dies estic rellegint l'obra de Sri Aurobindo, pare del Ioga Integral. Aurobindo ens parla de la transformació interior de la persona i, conseqüentment, de la transformació exterior. El Ioga d'Aurobindo pretén la transformació del món, un nou renaixement, que ha de venir de la transformació personal, a través del descens de la divinitat sobre la totalitat de la nostra persona. Aurobindo insisteix, una vegada i una altra, que el seu Ioga no cerca únicament una transformació interior, que ens aïlli del món, sinó que aquesta transformació de l'home, aquesta evolució, s'ha de veure reflectida, forçosament, en tota la societat.
Salvant les distàncies, em sembla trobar prou punts en comú entre l'ensenyament de Jesús i el proposat per Sri Aurobindo. Només a través d'un canvi interior profund de cadascun de nosaltres podrem fer un món millor, canviar-lo. En les diferents traduccions de la narració de Lluc trobem les paraules transmudar, transfigurar, transformar, canviar. Aquesta transformació en el més profund de nosaltres mateixos és el pas previ, la premissa, sense el qual no podrem transformar el món. És el primer pas. Cadascú l'ha de fer amb les motivacions personals que el moguin. Si vull un món més ecològic i més sostenible, he de fer de la meva vida una vida que vagi d'acord amb el medi natural, conscient que els recursos que tinc al meu abast no són il·limitats i que he de respectar l'entorn i viure-hi en corcondança. Si vull un món en què la riquesa estigui justament repartida, he d'aprendre a viure amb el just, d'una forma austera, perquè jo també acaparo riquesa dels altres. Si vull un món on respectin els drets humans més elementals, he de respectar les persones, les seves idees i creences, les seves particularitats, allò que els fa diferents de mi. Si vull ... caldrà que comenci per mi mateix. Si no, la meva contribució a aquesta finalitat consistirà en paraules buides, sense conseqüències. Sense fer realitat aquesta transformació. Sense fer res per realitzar aquest altre món possible.
Aquest és un pelegrinatge llarg i difícil, alhora que senzill i possible. Volem contribuir-hi de debò? Comencem, doncs? Canviem? Ens transformem? El relat de Lluc ens diu que els que acompanyaven Jesús dalt la muntanya tenien son, però estaven desperts, no podien dormir davant un ésser transformat. Si nosaltres canviem, si ens transformem, els altres no podran quedar impassbles, no es podran adormir, potser llavors començarem a canviar plegats aquest nostre món.