Celibat, per a què?

L'any passat, l'arquebisbe de Viena, i cardenal, Christoph Schönborn va presentar al prefecte de la Congregació per al Clergat, cardenal Cláudio Hummes, un escrit signat per centenars de catòlics austríacs en què demanaven l'abolició del celibat com a condició indispensable per a accedir al sacerdoci. El cardenal Hummes, abans d'ocupar el càrrec que ostenta en l'actualitat, ja havia deixat clar que el celibat per als sacerdots catòlics no és res més que una norma disciplinar vigent a l'església catòlica des de fa uns 1700 anys decidida en el Concili d'Elvira (la Granada d'aleshores). Ja podeu imaginar quina ha estat la reacció de les instàncies vaticanes davant una proposta com aquesta. La resposta ha estat un tancament de files disciplinat. En termes més casolans nostres diríem que la resposta és el popular: Això no toca. 

Ja és tradició que a l'església catòlica hi ha temes que mai no toquen. I el tema del celibat per als sacerdots n'és un. Quines són les raons d'aquest tancament de files vaticanistes a tractar i debatre aquesta qüestió no les sé entreveure. Potser trobaríem les raons a aquesta negativa en la manca d'arguments teològics i evangèlics sòlids? Potser sí, qui ho sap!

És el el celibat una condició indispensable per a poder exercir correctament les funcions sacerdotals? Jo penso que no. Avui en dia trobem molts camps professionals en els quals es demana una disponibilitat gairebé permanent. No cal citar-ne cap. Fins i tot, trobaríem empreses que demanen als seu personal una disponibilitat gairebé total i fins i tot se'ls dóna algun aparell mitjançant el qual se'ls pot localitzar fàcilment. A cap d'aquestes persones se'ls demana, però, que siguin cèlibes. Alguns cops he sentit que un dels arguments per a defensar aquesta dissociabilitat entre sacerdoci i celibat és el grau de disponibilitat que el sacerdoci demana. Com si la família fos un impediment per a poder desenvolupar amb garanties el sacerdoci.

Tenim exemples en altres esglésies cristianes que això no és així. Un dels exemples més il·lustratius per als catòlics serien els cristians ortodoxos. Els sacerdots ortodoxos, els popes, estan generalment casats. En contraposició trobem els monjos ortodoxos que lliurament han fet una opció per una vida en la qual el celibat hi té un sentit, un valor. En el cas del ministeri sacerdotal em costa de trobar aquest plus obligatori. 

Com ja he dit, el celibat sacerdotal és una pura norma que en qualsevol moment podria ser replantejada. En principi, hauria de ser menys polèmic que la possibilitat de l'ordenació sacerdotal de les dones. Però l'immobilisme vaticà ho fa impossible. Així doncs, no sé veure en què un sacerdot cèlibe pot superar un sacerdot casat. 

No em semblen adients, tampoc, els arguments que donarien un plus de perfecció al sacerdoci cèlibe per damunt del sacerdoci amb possibilitats de poder-se casar. No estem parlant de persones que han escollit l'opció d'una vida consagrada en la seva totalitat a déu. Aquest seria el camí dels monjos, dels religiosos. Els trobem en totes les tradicions espirituals del món. Però en l'ensenyament de Jesús de Natzaret el sacerdoci és una condició de tota persona. Fins i tot, dins l'església catòlica els sacerdots secularitzats segueixen mantenint aquesta condició sacerdotal, malgrat que no se'ls permeti exercir com a tals. 

En un moment que l'església està mancada de vocacions sacerdotals caldria que, ni que fos per conveniència, el tema es pogués reconsiderar. Cada dia els sacerdots han d'atendre més parròquies per la manca de personal. Això provoca una manca d'assistència en moltes comunitats cristianes, pobles i ciutats. La qualitat del seu servei forçosament se n'ha de ressentir. Si hi afegim que la composició sociològica del clergat catòlic ens mostra una població cada vegada més envellida, caldrà deduir que el servei comunitari se'n ressent encara més. 

L'església primitiva va conviure durant tres segles amb sacerdots casats i sacerdots lliurament cèlibes. Entre els mateixo apòstols hi trobem aquesta convivència. Si Jesús no hi va veure el problema, perquè li hem de veure nosaltres? L'església té laics i laiques enormement preparats, tant teològicament, com espiritual. Jo diria que com mai. Perquè desaprofitar-los per al servei a les comunitats? A l'església catòlica sembla que tot ha de ser permanent, quan el món no excel·leix precisament en la permanència de gaire coses. Fins i tot, en altres cultures trobem el valor de la temporalitat en persones que es comprometen a una vida espiritual més profunda durant un temps determinat. Persones casades, amb família, que durant uns mesos, algun any, dediquen un temps a una vivència espiritual més profunda. Després retornen a la seva condició original. Amb naturalitat. A l'església catòlica tot ha de ser permanent.

Perquè l'església és tan rígida en allò que no és essencial? Doncs no ho sé respondre. Però és una llàstima perquè l'església podria oferir molt a la societat, podria oferir molt als individus. Ens cal una església més propera. Com diu la dita popular: Déu hi faci més que nosaltres!