diumenge, 26 de desembre del 2010

Família

Avui, dia de Sant Esteve, l'eglésia celebra el dia de la Sagrada Família. És una festa que varia segons el calendari. A vegades la trobem a finals d'any. És però una festa encertada per al període nadalenc. Què fa, però, sagrada una família? Que la formin Josep, Maria i Jesús? No ho crec. El que fa sagrada una família és l'amor. Avui en dia la família tradicional està en crisi. Ho podem veure i palpar en la nostra societat, en el nostre entorn més immediat. Quants tipus de família ens podem trobar? Un munt. El tema de la família, doncs, no és un tema fàcil de tractar sense aixecar certa polseguera.Sovint es tracta des de la beligerància.

Sovint tendim a barrejar conceptes diferents. Amor, enamorament, plaer, sexe, etc. Són conceptes diversos que solem entrellaçar o fins i tot a contraposar. Els podem trobar tots junts o per separat. Sovint, també, els trobem com a part d'un procés. En la societat trobem defensors afèrrims d'un model de família enfrontats als que en defensen un altre. L'església no és aliena a aquest debat. Freqüentment amb una beligerància que crec que no li correspon. 

Una família no es pot entendre sense un compromís. És una condició sine qua non. Un compromís que cal basar en l'amor. Un amor incondicional. Caldria saber què hem d'entendre per amor. L'amor l'entenc dirigit enfora. Tots tenim necessitat d'ésser estimats, però el veritable amor és el que es dirigeix enfora, cap als altres. Sense aquest amor és impossible bastir una família. Aquest és l'únic requisit indispensable. Quan aquest desapareix és impossible parlar i mantenir el concepte de família. Podem modular l'enamorament, aquest anirà modificant la seva expressió al llarg d'una relació. L'estat d'enamorament inicial i previ no es pot mantenir tota una vida. L'enamorament anirà cercant diverses expressions que no el faran menys autèntic. 

El sexe és un component important en una relació familiar. Però tampoc és transcendent i imprescindible. Tot i ser molt important. Trobem, però, exemples de relacions familiars en les quals el sexe, la sexualitat, ha evolucionat o, fins i tot, desaparegut. Gandhi en parla en la seva obra mantes vegades i explica com va afrontar aquesta qüestió al llarg de la seva vida. 

El plaer és un altre aspecte important. Però sobre qui centrem el plaer? Sobre nosaltres mateixos o en els altres. Un plaer egoïsta no aporta plaer als altres. Un plaer dirigit cap a l'altre sí que ens pot aportar plaer anosaltres mateixos. Així, doncs, ens caldrà trobar un plaer mutu que ens ajudarà a alimentar la relació familiar. I aquest plaer no s'hauria de centrar només en l'àmbit dels sentits, encara que caldrà experimentar-lo en l'àmbit de la sensualitat. 

Trobem avui molts models familiars. Heterosexuals, homosexuals, relacions familiars mig trencades o trencades del tot, realcions paterno-filials diverses. Sovint en tensió els uns envers els altres. Potser, però, parlem de les famílies amb massa ganes d'estereotipar-les. En aquest cas, però, potser ens perdem el més essencial. Sobre quina base s'estableixen aquestes relacions familiars. Potser si ens fixéssim en aquests aspectes essencials ens costaria menys admetre la diversitat familiar. I la possibilitat de mantenir-les tot reeixint en els diversos models. 

Retorno al començament. Una relació familiar no se sosté sense un compromís d'amor. Als qui des de posicions fonamentalistes rebutgen el model familiar que no els sembla adequat els recomanaria els passatges de l'evangel de Lluc i de Mateu. En el capítol 11 de Lluc trobem aquell episodi en què la multitud llença un piropo a Jesús dirigit a la seva mare: "Sortós el ventre que et va dur i els pits que vares mamar". Piropo al qual Jesús respon: "Sortosos, més aviat, els qui escolten la paraula de Déu i la guarden".

I en Mateu trobem en el capítol 12 Jesús dient: "El qui fa el voler del meu Pare del cel, aquest m'és germà, germana i mare". Això ens pot ajudar a ser menys beligerants en el nostre model familiar sobre el qual sembla que ens hi vagi la vida. Així podem albirar què farà sagrada una relació familiar als ulls de Déu, més enllà de la composició dels seus membres.      

dimarts, 21 de desembre del 2010

Nadal, no ens neguem la joia!

Ja albirem el nadal, el tenim ben a la vora. Una festa a la qual els grans poetes no s'han pogut resistir de cantar. Una festa plena de sentiments contraposats. Joia, tristesa, enyorança, consum desenfrenat. Cadascú, segons les seves circumstàncies, viurà de formes ben diferents. Trobarem els que gaudeixen dela festa i els que l'odien. Els que rebutgen l'obligació de ser feliços per decret i els que la reviuran amb delit. Els que l'aprofitaran per reforçar la seva espiritualitat i els que l'aprofitaran per a anar a esquiar.

Poques festes com aquesta han inspirat tantes i diverses manifestacions culturals i artístiques. Poesia, cançons populars i modernes, pintures i pessebres. El nadal té alguna cosa que ultrapassa el simple fet religiós. Trobo que tot plegat és un bon tresor. Les il·lusions de la quitxalla, la il·lusió del retrobament familiar, la tristesa per la família esberlada. La solitud del pobre, del sense sostre. El fred del carrer que glaça fins el moll de l'os. Els sentiments de solidaritat. El record d'una infància llunyana. Tot plegat és el nadal. Una època per al recolliment, una època per la disbauxa. Unes vacances com unes altres. Uns àpats plens de calories que no necessitem, la fam de qui no té què menjar. 
Tot això i més és el nadal. El tió que hem recuperat de les golfes, el record dels que ja no hi són. 

En el meu cas, el nadal és una barreja de tot plegat. Malgrat aquest poti-poti de sentiments, no deixo de creure que per damunt de tot és un temps de joia, un temps de mirar els altres amb una altra mirada. Una mirada d'amabilitat sincera, de compartir la joia amb els éssers estimats, una altra oportunitat per mostrar la meva solidaritat envers els qui no tenen gaire cosa per celebrar, una ocasió per estar agraït. Una finestra oberta a l'esperança, una oportunitat per creure en el proïsme, per confiar-hi i per transmetre confiança. Ben mirat són molts tòpics concentrats en un període breu, uns tòpics que voldria per tot l'any, uns tòpics que no em fan cap nosa i que accepto tal com ragen.

Commemorem el naixement d'un infant que va marcar la història d'occident, del món greco-llatí i que alguns creiem l'encarnació de la divinitat, una divinitat que compartim i de la qual ens va fer partíceps. Un infant que es va fer gran i que ens va dir que no ens hem d'amargar en les nostres misèries, que hi ha un Déu que és un pare per a tots, i que com a tal, té sempre els braços oberts per quan ens hi volguem abraçar. 

Sí, el nadal paga la pena de viure'l amb joia i agraïment, ni que sigui des de la malaltia, o de la mancança d'un ésser estimat, o des de les  penúries d'aquesta crisi que no s'acaba. Nadal és un signe que ens indica que cal acceptar-ho tot tal com ens ve, amb agraïment, que podem ser feliços amb aquesta actitud. Intentaré viure el nadal amb aquest pensament, amb aquesta experiència vital i desitjo que tothom, des del ric al pobre, des del creient a l'ateu, des del malalt al que està sà, pugui viure'l així. Ho desitjo de tot cor. Un bon nadal per a tothom.
    Monestir de Solius. Diorama del festeig de Josep i Maria