divendres, 30 de desembre del 2011

Picabaralles a Betlem


Aquests dies, com ja és costum, hem assistit a les tradicionals picabaralles de les diferents esglésies cristianes en el lloc on, segons la tradició, va néixer Jesús. Hem pogut veure armenis i ortodoxes esbatussant-se de valent i la policia palestina esbatussant-los a tots dos. En aquesta ocasió no hi participaven els catòlics perquè aquests celebren el nadal en una altra església a tocar de la de la Nativitat. Aquests episodis se succeixen any rere any en aquestes dates i es reprodueixen durant les festes de pasqua. L'espectacle és realment lamentable i és expressió del poc que les religions institucionalitzades poden aportar a l'espiritualitat i a la felicitat dels éssers humans.


A la vista de tot plegat, es fa difícil de creure en els fruits aconseguits després d'anys d'ecumenisme de les diferents esglésies cristianes. Després d'aquests espectacles, hom no té gaire ganes de ser etiquetat com a cristià. Les religions institucionalitzades tenen poc a veure amb el veritable sentit de la paraula religió, que en la seva arrel llatina podem traduir per lligar o unir.


El que passa a terra santa, és així com l'acostumem a anomenar, té poc a veure amb la santedat. Per començar, parlar de terra santa referit a un lloc concret és el mateix que dir que la resta no gaudeix de la mateixa santedat. Les religions institucionalitzades s'han oblidat de l'espiritualitat i han sacralitzat les coses, els llocs, els símbols. És així com les grans institucions religioses ordenen ritus, llocs sagrats, normes, prohibicions i obligacions. Les religions institucionalitzades separen els éssers humans enlloc d'unir-los. Els converteixen en esclaus enlloc d'alliberar-los. La religió, així, es converteix en una cosa diferent del seu sentit original. Jesús no fou pas el primer cristià, ni tan sols va fundar una religió. Budha no fou pas budista. El seu missatge era alliberador, d'unió entre les persones i entre aquestes i l'univers, la terra, la creació. Cadascun en el marc de la seva cultura i el seu context històric. Ells no van crear ni temples, ni llocs sagrats. Han estat els seus seguidors que ho han fet. Seguidors que han sacralitzat textos i llibres, donant més importància a la forma que al fons, a la lletra que a l'esperit que transmeten. 

El coneixement i el camí que ens du a la vida plena són a la base de l'espiritualitat. La Bíblia, els Upanishads, els Vedes, la Bagavad Gita, els Sutras ens parlen del mateix. No hi ha temple que valgui, trobarem la resposta en el nostre interior, en el coneixement de la realitat, en la  nostra ànima, en l'Atman, en el Jo profund que ens uneix amb tota la humanitat, amb tot l'univers. És en aquest Jo profund, que no és el jo individual format pels nostres pensaments i emocions, que trobarem la resposta al que som i a qui som, en essència U amb la divinitat. Com algú ha dit, val més una unça de pràctica que una tona de teoria. Estimar els altres com a un mateix és el mateix que dir que quan fem mal als altres ens el fem a nosaltres mateixos. Els anomenats textos sagrats no són altra cosa que el relat d'una experiència interior viscuda pels que els van escriure. Una vivència profunda que ens han volgut transmetre. No ens quedem amb la lletra i intentem viure la seva experiència. 

Els fets que es repeteixen any rere any a Betlem ens indiquen que aquest no és el camí, el camí és el coneixement d'un mateix, de nosaltres com un tot, de l'ésser, i aquest coneixement ens durà a la joia a través de l'amor.     

dilluns, 26 de desembre del 2011

Historicitat de Jesús

He tingut ocasió de llegir els dos articles de l'Albert Sànchez Piñol al diar ARA en què posava en dubte la historicitat de Jesús de Natzaret. He de reconèixer que els dos articles m'han semblat interessants. No m'han semblat gens escandalosos. L'Albert reemprèn els dubtes que sempre han existit referent a l'existència històrica de Jesús. Algunes persones sembla que s'han escandalitzat o s'han enutjat amb l'autor dels articles. No és el meu cas. Crec que l'Albert ha estat prou honest. Ja des del mateix títol de la sèrie. "Probablement Jesús no va existir mai". Els dos articles de la sèrie no estan exempts de certa ironia o humor extravagant. Però si ens centrem en si tenim prou fonts fiables des del punt de vista històric que corroborin l'existència o inexistència d'una persona anomenada Jesús de Natzaret, no podem negar que tan dificultós és afirmar la seva existència històrica com la seva inexistència.

En el primer article, l'humor d'en Piñol pot ser molest per a alguns, ho entenc. Situats en el segle I de la nostra era, a Palestina, en els territoris i regnes que la conformaven, era relativament freqüent l'aparició de personatges amb vocació profètica que es proclamaven Messies del poble d'IsraelUn poble que en la seva dilatada història havia sofert deportacions innombrables en els diferents imperis que van dominar aquella àrea geogràfica. Babilònia, Assíria, Egipte, etc. També és cert que per la seva situació geogràfica, fou un poble que rebé fortes influències de cultures properes i llunyanes, com l'Índia, Pèrsia, els grecs i romans i els egipcis entre altres. Avui no ens ha de ser difícil entendre aquesta capacitat d'influències i intercanvis en el món tan interconnectat que tenim. El comerç, les idees i les religions, sens dubte s'entrecreuaven en aquell territori.

En una terra tan procliva a l'existència de profetes i salvadors, és força normal que la figura de Jesús no fos una figura que cridés molt l'atenció. Era, en el cas d'haver existit, un altre dels profetes i messies de torn. És normal que per als cronistes de l'època no fos una figura a ressaltar. Llastimosament no tenim els registres del cens de l'imperi romà on s'hi podria trobar l'anotació d'un tal Jesús, fill de Josep i Maria. I en el cas d'haver arribat fins als nostres dies, segur que trobaríem molts Jesús, fills de Josep i Maria. La qual cosa no ens serviria de massa.


La manca de fonts coetànies, doncs, no ens demostren ni l'existència o inexistència d'un personatge com Jesús de natzaret. Sí que ens demostren, en canvi, que hi va haver un grup de persones que van quedar trasbalsats i que van transcendir el seu temps i el seu origen geogràfic. Es van escampar arreu de l'imperi i amb Constantí la seva organització va esdevenir religió de l'imperi. Després de morts i assassinats aquelles persones van donar testimoni d'alguna cosa que els donava una força immensa. Els dubtes, doncs, sobre la historicitat de Jesús de Natzaret no haurien d'escandalitzar ningú. El cristianisme no depèn de la demostració científica d'aquesta historicitat. De la mateixa manera que mai no podrem demostrar l'existència d'un ésser superior que ordena el cosmos i a qui uns anomenen Déu, altres Al·lah i altres Brahma. El fenomen religiós és universal i les diferents tradicions religioses i espirituals comparteixen principis i devergeixen en molts dels seus enfocaments. En el cas de Jesús de Natzaret, la seva importància per als creients no depèn de la historicitat de la seva figura. Així, també, els creients no s'haurien d'escandalitzar pel fet que algú ens recordi que la coincidència de celebracions religioses i fenòmens astronòmics és un fet, així com l'aprofitament de festivitats paganes on s'hi van encabir festivitats religioses.


Els articles de Sánchez Piñol també es podrien haver titulat "Probablement Jesús sí que va existir", sense que canviés el contingut dels seus escrits que en determinats paràgrafs cal agafar-se amb cert humor i sense estripar-se les vestidures.     

dijous, 22 de desembre del 2011

Benvingut, benvinguda


En els temps en què solia viatjar cap a altres països com a visitant, mai no havia vist la teva cara. Només veia individus impersonals, fins i tot atractius. He vist diferents cultures, diferents civilitzacions, formes de viure. He vist la pobresa a flor de pell, una pobresa amagada en la quantitat. És més fàcil veure un pobre que no pas milers de pobres. Veure un pobre ens crea incomoditat, veure'n molts fa que quedin diluïts. Mai no he viatjat de forma ostentosa, però això no significa que vosaltres no em veiéssiu ostentós. Jo passava uns dies en el vostre món tot sabent que retornaria al meu poc després.
Ara alguns de vosaltres heu vingut al nostre món. Un món que us ha enlluernat per la seva ostentació. Un món que pensàveu que us donaria oportunitats de millorar les vostres condicions de vida. Alguns us heu jugat la vida per arribar-hi. Molts s'han quedat pel camí. Volien poder guanyar-se la vida per sostenir els que deixàveu allà. La gana i la manca d'horitzons us ha fet creuar mars i muntanyes, posar-vos en mans de traficants de persones sense escrúpols que no dubten a deixar-vos penjats, si cal, encara que els hàgiu donat tot el que teníeu. Heu deixat pares, mares, fills, esposos i esposes. Si la vostra decisió va haver de lluitar contra el dolor de la separació, el vostre camí fins a nosaltres no ha estat menys dolorosa. Tampoc la vostra estada entre nosaltres.
Us heu trobat un país molt diferent al que havíeu imaginat. Potser ens havíeu conegut a través de la televisió o d'alguna pel·lícula. Costa tan poc equivocar-se! Costa tan poc posar esperances en un altre lloc diferent al que ja coneixeu! Coneixeu bé la gana, el no futur. Potser has vingut pels teus fills, ni tan sols per tu. Potser has enviat el teu fill, amb un ai al cor perquè pogués fer tot el camí. No sé si eres conscient dels perills. Segrest, explotació, assassinat, accidents. Però res d'això no t'ha aturat.
La teva pell, la teva llengua, la teva cultura et delaten. De cop t'has vist com l'atracció sobre la que es posen totes les mirades. La teva vestimenta també et delata. Has vingut només per buscar una oportunitat que el teu país no t'ha donat. De sobte, et trobes perdut, fins i tot, rebutjat. Has vingut a treballar, però de moment et veus visquent de la caritat i la solidaritat. No era això el que buscaves. Tan sols volies dignitat. Una dignitat de persona. No pensaves fer-te ric en quatre dies, però sí que esperaves poder dur una vida dura de treball, però digne. Et veus com un aneguet lleig. Desplaçat i diferent. Busques suport entre els que són com tu. La gent de la teva cultura i la teva tradició. Gent amb qui et puguis comunicar. Dubtes si has pres la decisió encertada.
Trobes incomprensió entre nosaltres. T'acusem de rebre un tracte preferent. D'aprofitar-te dels nostres recursos, del nostre sistema de protecció social, del nostre sistema de salut. Tu ens vols explicar que no, que només has fugit de la fam i la pobresa, no tan sols d'això, sinó de la condemna de per vida que arrossegaves en el teu lloc d'origen. No ens agrada la teva religió, ni la teva cultura i tu et preguntes què ens has fet perquè et rebutgem sense ni tan sols coneixe't. No esperaves que et rebéssim amb els braços oberts, però tampoc que et giréssim l'esquena.
Jo et diria que ens donessis temps. Tu necessites temps per a situar-te i ubicar-te en la nostra manera de ser. Sigues benèvol i dóna'ns temps també a nosaltres. Sí, nosaltres també necessitem temps per a conèixer-te. Per descobrir la persona que ets, per descobrir-nos en tu. No sé si ets més digne de compassió tu o nosaltres. La majoria de nosaltres estem en condició de ser compassius, de mirar d'entendre't i comprendre't. De veure en tu la nostra immensa sort. Sí, dóna'ns temps i perdona la nostra intolerància, els nostres prejudicis. Perdona que no sapiguem veure les teves qualitats i que el primer que veiem sigui les teves diferències. El color de la teva pell, el déu a qui tu reses, els teus vestits extravagants, el teu idioma estrany a les nostres orelles. Donem-nos temps. Estic segur que trobaràs persones que t'estimaran i respectaran, estic segur que trobaràs persones a qui estimar i respectar.
Estàs espantat i tens por, ho comprenc. Mira de comprendre que nosaltres estem tan espantats com tu, també tenim por. La teva por al desconegut és la mateixa por que nosaltres tenim. La coneixença mútua esvairà aquesta por al desconegut. No desesperis. Tots passem temps difícils, però tu ens podries ensenyar dificultats majors que les que nosaltres travessem. Estic segur que ens entendrem, que ens comprendrem. Paciència, tu amb mi i jo amb tu. Tu i jo no som gaire diferents, millor dit, no som gens diferents. Rere la nostra cultura, la nostra llengua i religió, hi ha un rerefons més profund que és comú a totes les persones. Quan aquest rerefons, que és el mateix en tu i amb mi, aflori, veuràs com la por haurà desaparegut. Només em resta donar-te la benvinguda.

divendres, 16 de desembre del 2011

Dona jutjada


Et veig sovint en una de les rotondes de la carretera. Aturada, mirant els cotxes que passen a la recerca de clients. Ets jove i has vingut d’algun altre país tot buscant una vida digna que no podies tenir en el teu. No sé si hauràs vingut essent conscient de la feina que acabaries fent aquí. Potser has estat víctima d’alguna de les màfies que entre nosaltres exploten joves com tu per a exercir la prostitució. O potser no, potser sabies el que venies a fer, enlluernada pels ingressos econòmics que pensaves que podies tenir dedicant-te a aquest negoci.
Segurament tens una família aquí o allí. Uns pares que pateixen per tu, lluny de casa, que potser no saben a què et dediques. Potser, fins i tot, tens alguna criatura a qui alimentar i educar. Et miro amb respecte. Sense jutjar-te. Fins i tot amb compassió, sense poder evitar pensar  com és la teva vida i la teva professió. Em pregunto si ets feliç.
Penso en els teus clients, les persones que demanden el teu servei. Alguns que deuen ser pares de família amb una posició respectable, altres de més joves. Uns i altres vénen a tu buscant satisfer un desig irrefrenable, un plaer fugisser. Et veuen com un objecte, no sé si es fan cap mena de pregunta sobre el que t’amoïna, els teus sentiments, etc. No sé si et miren els ulls per veure-hi la persona que amaguen.
Els dónes un plaer que dubto que tu comparteixis. Però això a ells no els deu preocupar. Els que passen et deuen mirar de moltes maneres. Els uns menyspreant-te, altres desitjant-te. Jo et miro amb tendresa. No he pogut mirar-te als ulls. Però sé que ets una persona amb sentiments, una persona que estima, que pateix, que té dificultats com tothom. Qui sóc jo per a jutjar-te. La nostra societat blasma el teu ofici, però la clientela mai no s’acaba. Hipocresia.
Només sé que si Jesús tornés a ser físicament entre nosaltres seuria a taula amb tu i compartiria un àpat senzill. Parlaríeu i riuríeu, potser ploraríeu plegats. I tots els altres ens escandalitzaríem. Potser Jesús et diria que tu també ets digne de gaudir de la felicitat, de ser partícep del Regne de Déu. Que tu passaries per davant de molts altres que ens creiem ser els primers a la seva taula. I nosaltres no ho entendríem.
No puc evitar aquests pensaments. No, no som ningú per a judicar els altres. L’amor no és plaer, l’amor no és felicitat, l’amor és i en ell hi trobarem la felicitat, la compassió, la comprensió, la veritat. L’amor no necessita causalitat, ni finalitat. Tot i tothom que ens envolta és digne de rebre el nostre amor. “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”.   


dimarts, 29 de novembre del 2011

El brot de Jesè

Ja tornem a ser al temps d'advent. Els anys passen volant i som a les portes d'un nou nadal i d'un nou any. Entrem en un temps en el qual sembla que el món, sobretot el més pròxim, el que més coneixem, ha de mostrar una cara amable, una felicitat obligada i fingida. Passarem el nadal com si les nostres preocupacions del dia a dia s'esfumessin per uns instants. Les guerres, les malalties, les nostres preocupacions per la crisi econòmica, la manca de feina i la desesperació per un futur incert, semblaran no existir. Amagarem sota la catifa les nostres misèries humanes, les nostres responsabilitats sobre aquestes misèries.

Creurem ser feliços sense ni tan sols saber en què hem de basar la nostra felicitat. Saludarem els companys, els amics, la família amb una rialla mancada d'autenticitat. Perquè seguim sense saber què és això de la felicitat. Confondrem la felicitat amb els nostres plaers, confondrem la nostra felicitat amb allò que en diem amor. Però ni tan sols estem segurs de què és l'amor.

Sovint sentim a dir que la felicitat no existeix, que només la coneixem a petits sorbets. Però em fa l'efecte que aquests petits sorbets no són pas d'amor. Seran altres coses, però no pas d'amor. Posem la nostra felicitat en mans del desig i de l'acompliment dels nostres desitjos. Pensem que la felicitat és un estat que va i bé a petites dosis. La confonem amb el plaer, amb la satisfacció personal, amb l'assoliment dels nostres objectius, amb les nostres afeccions, ja siguin materials o sobre les persones. 

La felictat no és un estat, no és cosa d'un moment. La felicitat és la nostra vida, encara que no la sabem descobrir. La felicitat no té temps, ni hora. La felicitat només es troba en l'amor. Però ai làs! Si no sabem què és això de l'amor, com ens ho farem? A l'acte sexual n'hi diem fer l'amor, com si no hi pogués haver acte sexual sense amor. Com si l'amor es fes. 

Tenim prejudicis, dependència d'altres persones que ens impedeixen ser lliures. Que ens impedeixen veure-les tal com són i no tal com voldríem que fossin. Fem actes solidaris, però pensem més en nosaltres mateixos, en la nostra satisfacció pel nostre acte que no pas perquè estimem. L'amor, la felicitat, no té ni ahir, ni demà. La felicitat és un ser en tot moment, ara mateix. Sense portar cap mena de registre. Ni de bones accions, ni de males accions, ni amb bones persones, ni amb males persones, ni amb simpaties, ni amb anitpaties. El perfum d'una rosa no escull sobre qui escampar la seva olor. Perfuma tothom que s'hi acosta. 

Isaïes ens ho apunta. El llop viu amb l'anyell, la pantera jau amb el cabrit, el vedell i el lleó són amics, l'óssa i la vaca es fan amigues, les criatures juguen sobre el cau de l'escurçó. 

La felicitat, l'amor, ens deslliura de la por, ens allibera de tota esclavitud. Ens costa descriure o definir què és l'amor i la felicitat. Grans savis ho han intentat. Però potser ens és més fàcil saber el què no és l'amor. Potser hi podem arribar per la negació del què no és. No és gelosia, no és ambició, no és tornar mal per mal, no és enveja, no és egoïsme, no es troba en els béns materials i les riqueses, ni tan sols en les persones a qui diem estimar. No, l'amor i la felicitat es troben dins nostre, en el nostre ser més íntim. 

Els lliris dels camps ens ho mostren i els ocells del cel. En la seva bellesa, en el seu perfum, en el seu vol lliure, sense preocupar-se per acumular res, sense ser esclaus de res, ni de ningú. Sense soledat, però estant sols en tots i en tot. 

L'advent i el nadal ens ho apunten, però ho hem de descobrir per nosaltres mateixos. Mirant la nostra vida com un observador, analitzant el fet i el mateix observador. No podem posseir la felicitat i l'amor, només podem ser feliços i amorosos. Ara.     

diumenge, 13 de novembre del 2011

Progrés i canvi

No fa gaire vaig sentir un savi que deia: La gent vol progrés, però sense canvis.
Progrés sense canvis. Em va fer rumiar una mica. Vaig fer un esforç per trobar un exemple que certifiqués aquesta afirmació. Després de pensar una mica, vaig trobar-ne un.

La nostra civilització és un exemple de progrés continu al llarg de la història. De temps immemorial, hem progressat, no pas sense ensopecs, sense reculades. En el nostre món occidental hem progressat en múltiples camps. La ciència, la tecnologia, l'estil de vida, la salut, el benestar, etc. Ha estat un progrés limitat a una part molt petita del nostre planeta. Mentre els uns progressàvem, altres continuaven confinats al marge del progrés. De fet, són més els que han quedat al marge d'aquest progrés que no pas els que ens han acompanyat en aquest camí. Segurament caldria convenir què entenem per progrés, però no em proposo ara aquesta qüestió. En general em refereixo a un progrés de tipus material, de caire essencial en el nostre estil de vida. 

El nostre món ha experimentat un creixement demogràfic que poc podíem preveure anys enrere. Malgrat les guerres, la fam, les malalties, hem crescut demogràficament. Ara ens diuen que hem arribat als set mil milions de persones habitants del nostre planeta. Això en part i en si mateix és fruit d'aquest progrés. Ara, però, resulta que si fins fa pocs anys el progrés el gaudíem una part molt petita dels habitants del nostre planeta, ara, deia, en som bastants més que gaudim d'aquest progrés. Alguns territoris del nostre planeta que estaven al marge del  nostre progrés, ara formen part i gaudeixen del mateix. I la llista d'espera augmenta. És ben lícit. Ningú pot ser discriminat del dret d'accés a una vida millor. Però aquest progrés és il·limitat? El nostre planeta està en condicions de donar el nostre model de progrés a tots els habitants de la terra? Ho suportarà el nostre medi ambient? Els recursos naturals seran suficients i inesgotables? Crec que és evident que no. La gent vol progrés sense canviar. No podem dir a qui lluita per gaudir del benestar que nosaltres tenim que ell no el podrà aconseguir, que fa tard. No. 

Per tant, si volem seguir progressant, ens caldrà canviar. De quina manera? No ho sé pas jo, però és evident que no podrem universalitzar el nostre model sense adoptar canvis que facin possible un accés a una vida digna a tots els que la persegueixen. O sigui, a tota la humanitat. Haurem de compartir els recursos que siguem capaços de generar, així com els recursos naturals, si volem mantenir el nostre planeta en les pàgines de la història. Ens caldrà canviar models, compartir i acceptar que una vida digna per a tothom demana un anivellament que només aconseguirem si uns incrementen les seves expectatives i uns altres posem el fre de mà.

Després m'he preguntat si per progressar sempre cal canviar. El canvi en si  mateix porta al progrés? No ho crec. Canviar per canviar no du enlloc. A vegades, canviar pot suposar un retrocés. N'hi hauria molts exemples. En definitiva, doncs, crec que les paraules del savi són ben certes. Volem progressar sense canviar. Progressar, però, a vegades ens demanarà canviar i unes altres vegades ens demanarà seguir fidels a un camí. El que hem de fer és perdre la por al canvi, però sense buscar-lo en si mateix. De fet, el que hem de fer és perdre la por, qualsevol por, és l'única recepte que ens durà a la llibertat i aquesta al progrés universal.   

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Bru (i 3)


Havíem deixat Bru recomponent el grup. Després d'uns moments de dubte, aquells homes van entendre que el projecte engegat per Bru podia sobreviure sense el seu inspirador. Potser era obra de Déu i Bru els digué que intentaria tornar. Landuí fou elegit prior. Van proposar-se de continuar. Però com vam veure, havien fet donació del desert de Chartreuse a l'abadia de Chaise Dieu. Bru va arribar a Roma la primavera de 1090. Alguna intervenció va tenir en l'assumpte de la retrocessió dels dominis de Chartreuse davant Urbà II. Sembla que les coses no foren fàcils. El setembre de 1090 l'abat de Chaise Dieu restitueix la propietat de Chartreuse al grup d'eremites, no sense disgust. Sembla que ho fa més per obediència a la petició del Papa que no pas amb convenciment. Deixem-ho córrer. Sembla que fins i tot espera que l'arrencada dels eremites acabi de nou en fracàs i pugui tornar a la possessió de la propietat.

Urbà II, en ple cisma de l'església, intenta rodejar-se de persones de talla fidels i vol nomenar Bru bisbe de Reggio. Bru rebutja el nomenament fent ús d'un dret reconegut. Urbà segurament devia parlar sovint amb Bru i hi devia veure una reritable crida al desert. Amb recança accepta la decisió de Bru. Podrà Bru retornar a Chartreuse? Doncs no. Urbà que es trobava al sud de la península itàlica, en els dominis que els normands tenien en aquella regió, ja que havia hagut de fugir de Roma, accepta la vocació de Bru, però tot indica que no vol renunciar del tot a tenir Bru a prop, cosa que no hagués estat possible si Bru hagués retornat a Chartreuse. Bru, en una data incerta s'establirà a Calàbria, en unes terres donades pel comte normand Roger. L'etapa de Bru a Calàbria no la coneixem prou bé, però algunes coses sí. Les propietats cartoixanes van passar un segle després a mans cistercenques i es van perdre molts documents per les diferents viscissituds històriques. Quan els cartoixans recuperaren aquelles propietats calabreses van recopilar tota la informació que van poder. La majoria s'havia perdut.

El moment històric de l'establiment de Bru a Calàbria és tèrbol, l'església llatina intenta substituir el domini que els cristians grecs tenen sobre Calàbria. Bru s'instal·la en un indret anomenat la Torre, prop de Milet. Hom creu que això s'esdevingué a finals del 1091. L'indret es trobava entre les ciutats de Stylo i Arena, en una zona encara molt influenciada pels grecs. No era un lloc tan solitari i ferèstec com Chartreuse, estava a 850 metres d'altitud. Bru s'hi devia instal·lar amb alguns companys. A la seva mort n'eren trenta. Per conèixer l'ideal de Bru és important llegir la carta al seu amic Raoul, le Verd i la carta als seus companys de Cahrtreuse. En l'una s'abranda davant el goig de la vida solitària. En l'altra s'observa el llaç inquebrantable entre els dos grups d'eremites. Bru no ha fundat un orde monàstic, això ho veiem clar en la disputa per recuperar els terrenys de Chartreuse com ja hem vist. L'abadia de Chaise Dieu pensa que està davant de quatre arreplegats inconstants i intueix que podrà recuperar més endavant la propietat quan els eremites que hi habiten s'extingeixin o es tornin a dispersar. Però no havent fundat un orde religiós hi ha uns lligams inqüestionables entre Chartreuse i Torre que passen per la figura de Bru. La carta als companys de Chartreuse la va donar el mateix Bru a Landuí que l'havia anat a visitar a Calàbria i que en el viatge de tornada trobarà la mort.

En elles hom pot veure en la vida cartoixana un equilibri i una humanitat immenses. Ja ho deia el pare Cardona, prior de Montalegre en una entrevista que li feu en Josep Ma Espinàs. La vida cartoixana és plena d'equilibri i humanitat. És molt humana, deia ell. Allunyada de grans ascesis i rigors.

Bru va morir el 6 d'octubre de 1101 a Torre i fou enterrat com tots els cartoixans. Anys més tard es van desenterrar les seves despulles i desades en un reliquier que després de diverses viscissituds es conserva a l'església de la cartoixa de Calàbria. El papa Lleó X va autoritzar el culte a Sant Bru de viva veu només per als cartoixans i Gregori XV el 1623 el va estendre a tots l'església.

Mort Bru, diversos grups d'eremites en diferents indrets van adoptar la forma de vida de Chartreuse i uns anys després van demanar a Guigó, cinquè prior de Chartreuse, que els donés una regla. Hug, el bisbe de Grenoble i protector de Chartreuse, tenia gairebé 70 anys i va animar a Guigó que ho fes així. Guigó, però, tenia dubtes. Bru mai no va manifestar que volgués fundar cap orde monàstic. Tenia llavors vint-i-sis anys. Bru havia posat sempre els seus eremitoris sota la protecció dels bisbes del lloc. Ara ell, tan jove, havia d'escriure una regla per als eremites? Possiblement el va convèncer el fet que alguns dels primers companys de Bru encara eren vius i el mateix bisbe Hug també. Ells podien validar que seria fidel a l'esperit de Bru. La feina li va portar sis anys. Més que una regla, va descriure els costums de Chartreuse amb una aparença codificada. La va lliurar codificada el 1127 als eremites de Chartreuse, Portes, Saint-Sulpice i Meyriat. Eren els Costums que han arribat fins als nostres dies. Són la transcripció d'una experiència espiritual concreta de quaranta anys.

Bru proposa un model de vida basat en l'equilibri, la senzillesa, la llibertat i molt humana, però que només es pot sostenir en unió amb Déu i a través d'Ell amb tota la humanitat.       

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Bru (2)



Vam deixar Bru i els seus sis companys dirigint-se a Grenoble per trobar-se amb Hug, el jove bisbe de la diòcesi des de feia quatre anys. Arriben a Grenoble en ple mes de juny, prop de la festivitat de Sant Joan de 1084. Guigó ens ho explica en la seva Vida de Sant Hug de Grenoble. Van arribar Bru i els seus sis companys a veure Hug i li manifestaren la seva dicisió de portar una vida eremítica. Hug havia tingut un somni el dia abans en què veia que el Senyor volia construir una casa al desert de Chartreuse i que set estels li indicaven el camí. Eren Bru i els sis companys. Coneixem la identitat dels sis companys, però no sabem si venien amb Bru des de Sèche-Fonataine o si alguns s'havien unit al grup en el camí fins a Grenoble. Hi havia canonges, un capellà, i dos laics. Un bon matí de juny, en ple estiu, s'encaminen tots ells amb el bisbe Hug cap a Sant Pere de Chartreuse, entrant a la vall per la Cluse. S'endinsen fins al final de la vall, més amunt de l'actual emplaçament de l'actual cartoixa. L'emplaçament actual l'escolliria Guigó després de l'allau que va sobrevenir sobre l'emplaçament original.

L'indret que Bru i els seus company escullen diu molt del tipus de vida que busquen. Una vida eremítica amagada. L'entorn es ferèstec. Només suportable per un grup d'eremites que es compenetraven. Savis com Bru i Landuí, un capellà com Hug, al que anomenen així, capellà perquè feia les funcions sacerdotals, dos canonges més, Esteve de Bourg i Esteve de Die, canonges de Sant Ruf i dos laics que s'ocuparien de les feines més materials per donar la possibilitat als altres a dedicar-se més intensament a la pregària. La vall de la Chartreuse, al peu del Grand Som, era ideal per a l'estil de vida que volien viure. Impossible explotar el terreny agrícolament, tan sols plantar alguna verdura de temporada. La vida seria austera i dura. 
L'estil de vida no era el de la Camàldula en què un monestir cenobític tenia cura d'uns pocs eremites. Aquí es buscava una solitud pura apaivagada només per uns moments de trobament comunitari. No es pensava, tampoc en un gran nombre. 

El clima del lloc tindria una gran influència en l'arquitectura de la cartoixa. No era recomanable allunyar massa les ermites entre si, però tampoc es volia una cel·la d'un monestir. Calia trobar una organització a mig camí de les laures palestines i els cenobis. Havien d'estar juntament sols. Les ermites estarien unides per un claustre cobert que els permetés desplaçar-se a l'abric de la pluja i la neu. Els monjos laics els instal·laran uns tres-cents metres d'alçada més avall, en un clima menys rigorós. Els veïns de Sant Pere van ajudar en tot moment els primer eremites, mentre aquests no tenien enllestides les seves ermites. Les cabanes s'havien de construir en pocs mesos, abans que arribessin les primeres pluges i nevades. Eren cabanes com les dels pagesos del país, cabanes de fusta. L'única construcció que es va fer amb pedre fou l'església. Així, doncs, van poder començar la seva vida d'eremites ben aviat, que no fou gaire diferent dels cartoixans actuals. Els monjos laics que vivien uns quilòmetres més avall s'ocupaven de les feines ordinàries. Els ermitans pregaven i treballaven a les seves cabanes. Segurament transcrivint textos de la Bíblia o dels pares del desert. Uns i altres formaven un conjunt harmoniós. 

Tenim documents que ens expliquen la vida que duien els primers cartoixans. Algun de Pere el Venerable, abat de Cluny que coneixia els cartoixans molt bé perquè havia estat en un monestir prop de Grenoble i havia fet amistat amb ells. Sabem que un cop a la setmana rebien els aliments per tota la setmana, bevien aigua i vi aigualit, menjaven cadascú a la seva cabana, excepte els diumenges. Quan els veïns de Sant Pere els en regalaven menjaven formatge i peix, habitualment, però, s'alimentaven de pa i llegums. No tenen abat, el bisbe de Grenoble els fa aquesta funció. Ells es governen amb un prior. Vesteixen pobrament i tenen algunes vaques i bous que crien vedells i amb la venda d'aquests asseguren la seva manutenció. De tot això ens n'informa Guibert de Nogent trenta-vuit anys després de l'arribada de Bru i els seus companys. Ens informa que, malgrat la seva pobres i vida austera disposen d'una bona biblioteca. Diu la tradició que Bru solia endinsar-se en el bosc i pregar davant una gran pedra on encara es pot observar una creu gravada en la sòlida roca. També sabem que Bru es preocupava perquè hi hagués una certa proporcionalitat entre monjos eremites purs i monjos laics. Els estudiosos han conclòs que Bru no tenia la més mínima intenció de fundar un nou orde monàstic, la vida que duien era el resultat de la seva vocació eremítica en consonància amb un indret únic, el desert de Chartreuse. 

L'any 1088, però, es produiria un fet que afectaria la vida de Bru. En una església dividida entre els partidaris de l'emperador alemany amb un papa imposat per aquest, l'església havia escollit com a papa a Eudes de Chatillon-sur Marne. Aquest havia estudiat a Reims i havia estat deixeble de Bru i després com a canonge de la catedral de Reims havia estat també company de Bru. Eudes agafà el nom d'Urbà II. En el moment de ser escollit papa, Eudes era a Cluny. Mica a mica, Urbà II es va anar rodejant de bendictins de confiança que l'ajudessin en el govern de l'església. Monjos de Cluny i altres monestirs i els va nomenar cardenals.
Amb aquests antecedents, no era d'estranyar que li arribés el torn a Bru. Això es va esdevenir vers el 1090. Deixarem de banda com Urbà II crida a Bru al seu costat. La conseqüència d'aquesta crida va ser, segur, un cop dur per a Bru i els seus companys. Feia sis anys que eren a Chartreuse, el grup s'havia consolidat i ara, de cop i volta, s'arrencava l'ànima del grup. Bru havia d'obeir. El grup d'ermitans es va dispersar. La propietat de l'eremitori va ser donada per Bru a l'abadia benedictina de Chaise Dieu, un dels antics propietaris que havien fet donació de la propietat a Bru sis anys enrere. Bru devia estar desolat. Havia de tornar a les intrigues de la cúria i els seus companys abandonaven el projecte. 

El grup, abans que Bru marxés, va reconsiderar la seva decisió. Segurament Bru els devia convèncer de mantenir el seu projecte, possiblement ell mateix podria retornar algun dia amb ells. Això els devia esperonar i tot hi haver abandonat el desert de Chartreuse, es comprometen a tornar-hi. Però hi ha un problema. La propietat ha estat donada a Chaise Dieu.

(continuarà)            
   

divendres, 30 de setembre del 2011

Octubre. Bru i Francesc


Entrem al mes d'octubre. La propera setmana celebrem dues festivitats de dos sants que acompanyen la meva experiència espiritual. L'un és Francesc d'Assís, l'altre Bru de Colònia. Dues persones que sense proposar-s'ho van ser els iniciadors de dos ordes religiosos. Els dos tenen trets comuns i trets que els diferencien. Repassaré una mica alguns d'aquests trets a partir del coneixement que en tinc. Trets que ens poden ajudar a progressar en la nostra aventura espiritual. Avui parlaré de Bru. De Bru només conservem dos escrits. De Francesc uns quants més. És sorprenent que ens hagin arribat tan pocs escrits de Mestre Bru, un home que va ser una celebritat a Reims, on va ensenyar amb gran mestratge. Tan sols tenim a l'abast dos escrits d'ell. Una carta a un tal Raoul, le Verd, un antic company seu a Reims i el seu testament. Hi ha dos o tres escrits més que s'atribueixen a Bru, però que a dia d'avui no en tenim la plena certesa. Qui era Bru de Colònia?

Sabem poca cosa dels seus orígens. Sabem que va néixer a Colònia, l'antiga Colonia Claudia romana, Alemanya, pels volts de l'any 1030, no ho sabem amb certesa. Per aquells temps la ja existia una relació entre la ciutat de Colònia i la de Reims, l'arquebisbe de Colònia havia adquirit el dret de coronar els emperadors. Sembla que la seva família tenia certa notorietat a la ciutat. Sembla que per la seva intel·ligència va fer mèrits per ser enviat de ben jove a estudiar a la cèlebre escola de la catedral de Reims. Hi estudiava gent vinguda de tot Europa. El fet que Bru sobressortís en els seus estudis va fer que molts segueixin parlant de Bru com a francès, quan en realitat era alemany. Què devia estudiar Bru a Reims? Cal suposar que els ensenyaments del moment. El Trivium, (gramàtica, retòrica i filosofia), el Quadrivium (aritmètica, música, geometria i astronomia). El coronament de tots aquests estudis era la Teologia. Així, doncs, trobem Bru acabant els seus estudis complets a una de les millors escoles i de les més reputades d'Europa, Reims. L'església d'aquells moments s'enfrontava a una amenaça molt estesa, la simonia, era una pràctica per la qual algunes persones compraven càrrecs eclesiàstics, per exemple el de bisbe. Bru devia estar implicat en les coses de la ciutat de Reims com a un jove despert i actiu. No en sabem massa cosa. Tota afirmació seria fruit de l'especulació. Pocs anys després, la lluita contra la simonia el duria a diverses penalitats.

Tan sols sabem que en un moment o altre va ser nomenat canonge de sant Cunibert, a la diòcesi de Colònia. Després el nomenarien canonge de la catedral de Reims i canceller de tots els estudis de Reims, alguna cosa equivalent a rector d'universitat o conseller d'Universitats. La situació econòmica de Bru devia ser, doncs, prou benestant. Devia viure en una casa de la seva propietat, amb criats i amb prous rendes per portar una vida confortable. El seu nomenament es podria datar per allà el 1056. Això ens fa pensar que Bru era un jove superdotat, no tenia encara ni trenta anys. Per l'escola dirigida per Bru passarien autèntiques celebritats que reconeixerien més tard la influència que Bru els va causar. Contemporanis seus parlarien d'ell com a: doctor de doctors, perla de saviesa, llumenera en tota ciència, filòsof incomparable, honor dels nostres temps, etc. La seva fama sembla, doncs, prou contrastada. 

Bru va ocupar durant uns pocs anys la cancelleria de la diòcesi, però va dimitir ben aviat per les seves disputes amb l'arquebisbe Manasés. S'entreveu en Bru un home intel·ligent, reconegut, però amb una estima per part de tots els que el van conèixer que ens permet endevinar un home recte, just, que queia bé als seus alumnes, companys i amics. Un líder, en diria jo, revestit d'autoritat autèntica. Mestre Bru tenia totes aquestes qualitats que ben aviat va haver de posar en pràctica en la lluita de l'església de Reims contra el seu arquebisbe.

El 1075, el papa Alexandre II comença una lluita clara contra els bisbes simoníacs. El bisbe de Reims, Manasés, n'era un. Aquest, en un principi, va tenir un comportament exemplar, però ben aviat va aflorar la seva ambició i el seu comportament escandalós. Va ser hàbil utilitzant diferents estratagemes per sortir del pas, però al final va perdre tota credibilitat. L'any 76 vàries personalitats opositores a l'arquebisbe s'exilien de Reims. Entre ells hi ha Bru. Bru perd les seves propietats i privilegis a mans de l'arquebisbe Manasés, però es mostra incorruptible. La vida dels opositors fins i tot corrien perill. Després d'anys de litigi entre Manasés i el papa i els seus legats, el 1080 Gregori VII confirma la sentència dels legats papals i commina al poble de Reims que lluiti i faci fora el seu arquebisbe i n'elegeixi un altre. Finalment, Manasés escaparà i buscarà refugi amb Enric IV d'Alemanya, enemic declarat de Roma. Mentre alguns companys de Bru havien claudicat davant Manasés, Bru no es va deixar sobornar i als cinquanta anys retorna a Reims, la primera seu episcopal de França i el poble de Reims li ofereix l'arquebisbat. Bru tenia davant seu la possibilitat d'assegurar-se un futur esplendorós i el rebutja. Rebutja les comoditats i els honors perquè durant el seu exili, tot i seguir la lluita contra el simoníac Manasés, o just després de retornar a Reims, sent la crida de Déu que l'empeny a la solitud. Així es pot llegir en la carta a Raoul, le Verd. Home estimat per tothom, per la seva virtut, és alhora un home senzill i noble. No s'admirava només la brillantor de la seva intel·ligència, sinó també la de la seva vida i persona. Això ho podem constatar en els títols fúneraris redactats pels seus coetanis que el van conèixer.

A inicis de la dècada dels vuitanta, Bru marxa de Reims amb Pere i Lambert. Va a Molesmes, a uns 150 quilòmetres de Reims i uns 40 de Troyes, on l'abat Robert ha començat una renovació monacal. Robert serà poc després el fundador del Cister. A vuit quilòmeters de Molesmes hi havia una antiga finca, Sèche-Fontaine. Amb l'acord de l'abat Robert, Bru s'hi instal·la duent una vida eremítica en aquell bosc. Allí hi passà entre un i tres anys, no ho sabem amb certesa. La fama de l'abat Robert va fer que Molesmes creixés i ben aviat va haver de necessitar el monestir de Sèche-Fontaine. Bru i els seus companys havien de triar entre la vida cenobítica i la vida eremítica. Pere i Lambert es van quedar, Bru va partir amb nous companys. Robert i Bru restaran com a bons amics.
On anar? Bru i sis companys emprenen el camí del sud i es dirigeixen a 300 quilòmetres d'on estaven, a Grenoble. Hi ha a Grenoble el bisbe Hug que, malgrat la seva joventut, és un bisbe que estava deixant emprenta a la seva diòcesi. Tot sembla indicar que, tot i que no es coneixien, l'un havia sentit a parlar de l'altre i s'admiraven mútuament. Allà començarà una nova aventura. 
(Continuarà)

  
  

diumenge, 14 d’agost del 2011

Elies i la presència de Déu

En el primer llibre dels Reis trobem el relat en què el profeta Elies fuig temorós de perdre la vida i s'amaga en una cova de la muntanya de l'Horeb, al Sinaí, per por de perdre la vida. Una manifestació divina li mana sortir de la cova per sentir la preséncia de Déu que passa. Elies fa cas d'aquest avís i surt de la cova. El relat diu que en passar Déu es girà un vent intens i impetuós, però Déu no era en el vent; després un terratrèmol, però Déu no era en el terratrèmol; tot seguit un foc, però Déu tampoc era en el foc. Finalment es girà un oreig suau i tranquil i Elies es cobrí la cara amb el mantell. Déu, doncs, es feu present sense gran fressa.

Aquests dies visiten el nostre país milers de pelegrins que viatgen cap a Madrid on tindrà lloc la Jornada Mundial de la Joventut. Aquesta és una jornada instituïda per l'anterior papa en consonància amb els actes multitudinaris als quals aquest era tan procliu. A Montserrat, a Poblet, a totes les diòcesis catalanes es congreguen milers de persones joves en el més pur estil de pelegrinatge. Molts moviments eclesials es van apuntar a aquest estil de presència cristiana en la nostra societat. Moviments de tot tipus sobre els quals no vull emetre cap judici de valors. Cristians de bona fe se senten cridats a participar en aquestes manifestacions. Joan Pau II va inaugurar aquest tipus de professió de fe que feia ben patent a les nostres societats un tipus de cristianisme que ha creat escola. Molts bisbes han seguit aquest camí que en si mateix no ofereix cap mena de prevenció. Però també alguns han instrumentalitzat aquest tipus de trobades per manifestar posicions que ratllen més l'àmbit polític que no pas el de la fe.

No és cap secret que no comparteixo gaire entusiasme per aquest tipus de manifestacions, per aquesta manera de fer present en la nostra societat el compromís cristià. Molta gent s'hi sent identificada, és un fet incontestable, però jo no hi sé veure gaire cosa que m'entusiasmi. Vull creure que les persones que hi participen hi troben un sosteniment de la seva fe, però no estic gaire convençut de la idoneïtat d'aquesta mena de celebració cristiana. He llegit aquests dies una notícia que diu que els sacerdots madrilenys tindran la facultat durant uns dies de perdonar les persones que han practicat algun avortament, imagino que les que s'hi han sotmès com les que l'han practicat. És una notícia que m'ha deixat molt sorprès. Que potser no tenen la facultat de perdonar tots els pecats que hom confessi en qualsevol moment de la seva vida i en el lloc que sigui? Sense entrar ara a debatre sobre el dret a l'avortament, no entenc aquesta notícia. Resulta que a la diòcesi de Madrid els capellans tenen prohibit perdonar els pecats d'avortament i això només ho pot fer un plenipotenciari a la catedral madrilenya. Mare de Déu senyor, quines coses. Ara, doncs, s'ofereix una oferta per uns dies concrets que escandalitza.

Definitivament, aquest no és el meu camí. Em recorda les butlles que tant van escandalitzar Luter i les indulgències comercials. A algú deuen fer profit aquestes trobades, però no sé si al cristianisme en general. Com recordava al començament en la narració d'Elies, aquest no trobà Déu ni en el tro, ni en el vent impetuós, ni en el foc, el trobà en una simple brisa suau i tranquil·la. Déu és a l'Àfrica sofrint i morint de gana i no crec que sigui enmig de les aclamacions de "visca el papa" que sentirem aquests dies. Déu el trobo enmig del testimoniatge de centenars de persones compromeses en el seu dia a dia per a instaurar el regne de Déu enmig nostre, un regne que no és d'aquest món, però que és per aquest món. Pau i bé. 

   

diumenge, 31 de juliol del 2011

Doneu-los menjar vosaltres mateixos


Avui llegim la narració de Mateu sobre aquell fet que de ben petit em va sorprendre de com Jesús va alimentar milers de persones, cinc mil diu Mateu, sense comptar criatures i dones, amb cinc pans i dos peixos. Jo, de petit, m'imaginava l'escena. Cistelles de pans que s'anaven regenerant a partir dels cinc pans i dos peixos, com una deu inesgotable. De la mateixa manera com es multipliquen les nostres cèl·lules. No sé si estem davant un fet miraculós. El que sé és que nosaltres no tenim la fe suficient per a realitzar miracles a la manera de Jesús. Però sí que tenim maneres d'obrar miracles a través de la nostra humanitat.

Quan li diuen a Jesús que comenci a acomiadar la gentada perquè es fa tard i puguin anar a comprar el sopar als pobles veïns, Jesús els espeta: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Quan els deixebles pensaven que s'havien d'espolsar la responsabilitat sobre tota aquella gentada, el Mestre els diu que no, "doneu-los menjar vosaltres mateixos" els ordena. I ells tenen una reacció molt humana, no n'hi ha prou per a tothom. I Jesús obra el miracle. Com s'ho va fer? em preocupava quan era petit. Ara m'és ben igual. Ara el que em preocupa és com ens ho podem fer nosaltres per seguir el seu desig.

Ell ens ha donat algunes pistes. Una d'essencial. "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat". Nosaltres també som responsables dels nostres germans. És un bon punt de partida. Així com jo voldria que algú em donés menjar si mai passo gana, jo he de donar i compartir el meu amb un altre que es trobi en aquesta situació. El concepte humà de la solidaritat no és lluny del què ens aconsella Jesús.

Aquests dies ens han informat de la fam que milions de persones pateixen a la banya d'Àfrica. En un àmbit més proper veiem milers de persones del nostre entorn a qui la crisi econòmica ha copejat amb cruesa. Totes aquestes persones, les més llunyanes i les més properes són responsabilitat nostra. Jesús ens diria que els donéssim de menjar. Pels cristians, la solidaritat humana queda curta. No és menyspreable, amb un esperit solidari i de justícia n'hi hauria prou per a resoldre molts dels problemes que la humanitat pateix. Però Jesús ens diu que hem d'estar disposats a anar una mica més lluny. Si per donar dignitat a un germà o germana cal que jo en perdi una mica de la meva, cal que ho faci. "Si et roben el vestit, dóna-li també el mantell". No és pas fàcil, no.

No podem espolsar-nos de damunt la nostra responsabilitat envers els mals d'aquest món, envers les injustícies creades per un sistema econòmic injust que es basa en l'explotació de les persones i de països sencers. Els cristians hem de confiar que allà on les nostres febleses ens faran insolidaris i egoïstes, Ell ens obrirà el cor per sentir de nou les seves paraules: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". 

dimarts, 26 de juliol del 2011

Privats de l'Eucaristia


El nou bisbe de Solsona, en Xavier Novell, ha recomanat que es deixin de fer misses en aquelles parròquies on hi assisteixen menys de dotze persones. El bisbe ja va advertir al cap de poc temps de ser escollit que hi hauria canvis a la diòcesi. Un d'aquests canvis és el de la supressió de misses al seu bisbat. Diu que la decisió o recomanació ha estat presa després d'escoltar els rectors i diferents organismes diocesans. Ens trobem, doncs, davant una realitat que no sorprèn ningú. El bisbat de Solsona compta amb capellans amb una mitjana d'edat que s'acosta als vuitanta anys, concretament 72 anys. Una setantena de capellans es fan càrrec d'unes cent setanta-quatre esglésies de la diòcesi. És una situació insostenible racionalment. La decisió, doncs, sembla estar regida per un sentit humà tot pensant en els sacerdots envellits de la diòcesi. La notícia, però, no deixa de fer evident una realitat a la qual l'església catòlica en general sembla tancar els ulls. Cada vegada són menys els sacerdots que han d'exercir el seu ministeri, el seu servei, arreu dels diferents territoris de les diòcesis.

Em ve a la memòria la situació d'alguns coneguts que en les terres del Mato Grosso a l'Amazònia brasilera havien de fer els seus desplaçaments en avioneta per a arribar a les diferents comunitats a les que donaven servei, cosa que podien fer molt de tant en tant. Sembla que mica a mica, inexorablement, els capellans es van fent grans i no hi ha la renovació desitjable que vagi substituint el servei que ells presten a les diferents comunitats parroquials. No és un fenomen nou. La majoria de diòcesis han anat tancant els seminaris que tenien arreu. Diuen que avui dia no hi ha vocacions al sacerdoci. El mateix passa a moltes congregacions religioses, potser en un menor abast.

Si la vocació és un do de Déu, què està passant? És que Déu s'ha cansat de cridar? És que potser no fa servir el mitjà adequat? El bisbe de Solsona ha pres una decisió o recomanació que estic segur que li dol. Però posa damunt la taula un problema real que l'església no ha sabut encara resoldre. No falten vocacions, no ho crec, el problema rau en els requisits, en les exigències que es demana que han de complir els candidats a servir la comunitat des del servei sacerdotal. Els temps han canviat i res no impedeix l'església a modificar els requisits demanats.
No crec que faltin vocacions. No crec que Déu no segueixi cridant alguns cristians o cristianes al servei ministerial. El que passa que l'església està encara massa imbuïda d'un sentit clerical. Hi ha moltes coses i funcions que els laics, que també són sacerdots perquè formem part d'un poble sacerdotal, podrien fer i se senten cridats a fer en pro de la comunitat, però els requisits no han variat. Déu segueix cridant però els dirigents de l'església volen mantenir una divisió entre cèlibes i no cèlibes que no s'aguanta per enlloc.

Persones casades, homes i dones als quals no se'ls exigís el celibat obligatori estarien en disposició d'escoltar la crida de Déu. És l'església que es posa entremig de Déu i la persona. No hi ha res que impedeixi un casat o una casada a servir la comunitat com a capellà. Ho podem veure en altres confessions cristianes. Ho podem veure en els milers de cristians compromesos en diferents moviments eclesials. Però els dirigents de l'església catòlica prefereixen deixar sense servei desenes de cristians repartits per diferents parròquies abans que variar les seves normes. Normes que només se sustenten en la tradició, no pas en cap prinicipi teològic. Prefereixen deixar pobles sense possibilitat de tenir la celebració eucarística durant dies que no pas permetre que Déu cridi. No, no hi ha una crisi de vocacions. El celibat és una opció de vida lliure que no té cap lligam indestructible amb el servei sacerdotal. Hem viscut massa temps amb una església massa clerical, hem viscut massa temps amb una església massa celibatària a la força. Les persones que han optat pel matrimoni no són cristians de segona. Molts d'ells estarien disposats a servir la seva comunitat en el ministeri sacerdotal. Però no els ho permeten, no pas Déu, sinó els dirigents eclesiàstics.

La decisió del bisbe de Solsona és una decisió lògica des del punt de vista del capellà que no pot arribar, a les seves velleses, a tot arreu. És una decisió humana i humanitària, però posa damunt la taula un problema urgent de l'església. Els cristians han de poder celebrar amb assiduïtat el misteri eucarístic als seus pobles i no se'ls en pot privar. És hora de fer un pas endavant pensant en els milers de creients que voldrien tenir les seves misses dominicals i que no poden, és hora d'escoltar Déu i no interposar-se en la seva crida. 



divendres, 22 de juliol del 2011

Carnet de Pelegrinatge II

Van venir anys d'estudi lluny de casa, amb companys d'arreu de Catalunya i d'Espanya. Eren anys de resistència. Vaig tenir la sort d'educar-me en un ambient d'amor al nostre país. En temps en què la nostra llengua estava reclosa en l'àmbit privat, als nou anys ja vaig començar a estudiar català acadèmicament i en català. Eren temps en què l'Església feia una tasca supletòria en un país anormal, sense llibertats, una Església que s'oferia com a vehicle per a les reclamacions de llibertat, que treballava pel futur de la nostra llengua i del nostre país, de la seva cultura.
Era una Església compromesa, amb uns prohoms de categoria al capdavant. Arquebisbes i bisbes com Pont i Gol, Jubany, Guix, Deig i tants d'altres. Una Església de base compromesa amb els més necessitats. Així, ja de ben jovenet, vaig dedicar els caps de setmana a tota mena d'activitats en barris obrers de la rodalia de Barcelona, amb jornades de servei voluntariat al Cottolengo, en barris de gitanos com la Mina, etc. Una Església arrelada al seu entorn. Vaig entrar amb contacte amb una personalitat tan evangèlica com el bisbe Casaldàliga, amb qui vaig creuar unes quantes cartes. Tot això de ben jovenet.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer homes i dones que van deixar petjada en la meva formació cristiana i humana. En el camp espiritual amb la coneixença de l'Estanislau Llopart, monjo de Montserrat i ermità que va habitar l'ermita de la Santa Creu i posteriorment amb en Basili Girbau. Amb deixebles del primer com l'Esteve Humet i en Jacint, que quan l'Estanislau se'n va anar cap al Japó, van establir a Centelles el Mas Blanc. També vaig relacionar-me amb la comunitat de Fogars de Montclús, als peus del Montseny. Tots ells van conformar la meva espiritualitat. També amb el pare Domènec Cardona, venerable cartoixà que acabaria essent prior de la Cartoixa de Montalegre. Vaig fer estades curtes a Poblet, encara que aquestes van deixar menys empremta en mi que les trobades a les que m'he referit anteriorment. A totes aquestes persones i a tantes altres els dec la meva fe i el compromís a la que aquesta m'ha portat al llarg de tota la vida.

Vaig tenir la sort de gaudir del mestratge de persones com en Francesc Nicolau, matemàtic i naturalista, el Dr. Lluís Via, eminència en el camp de la biologia i la geologia, Manel Tort, poeta, el Dr. Jaume Sust, en Jaume Fàbregas, llatinista i amant de l'arqueologia, en Joan Alberich, filòleg i catedràtic de grec, Oriol Vergés, historiador, Ma Mercè Marsal, poetessa i tants i tants d'altres. Espero que no els hagi defraudat gaire.

Van ser anys de desvetllament a la sexualitat i a la sensualitat. Malgrat l'època fosca en la que ens trobàvem vaig rebre una bona educació en aquest camp. Una altra cosa era el descobriment de la pròpia sexualitat. Descobrir i gestionar la pròpia afectivitat, els primers enamoraments i els primers amors. Etapes de la vida que tothom ha de passar i que cadascú viu de forma personal i intransferible.

Vaig assistir al naixement del que anys després seria una cooperativa de primer ordre com l'Olivera de Vallbona de les Monges. Eren uns inicis guiats pel pare Josep Ma Segura i Ferrer, escolapi i psicòleg. Una comunitat en la que es reunia una munió de famílies amb fills amb síndrome de Down on tothom es tractava amb naturalitat i es convivia amb els malalts d'una forma gens habitual en aquelles èpoques. Hi vaig passar molts caps de setmana i posteriorment moltes setmanes. El nostre país li deu molt al pare Segura pel seu treball social impagable.

L'etapa que he narrat en aquest relat és una etapa molt important de la meva vida, una etapa de descoberta en molts àmbits de la vida que m'han marcat per sempre més i de la qual en guardo un record inesborrable. Diuen que en les etapes de la nostra infància adquirim gran part de la nostra personalitat i segur que és ben cert, però l'etapa que més ha marcat la meva vida i el que sóc ara és, sens dubte, el de l'adolescència. Aquesta etapa ha configurat, sense cap mena de dubte, la meva personalitat, la meva espiritualitat, el meu afany de saber i experimentar, el meu compromís amb els altres. He tingut la immensa sort de conèixer persones de gran vàlua.

Si l'etapa infantil ve marcada pel pes de la família, pares i germans, l'etapa adolescent la marca clarament les influències exteriors. La nostra personalitat, sense dubte, hi té un paper primordial, però les influències, les relacions i l'entorn en el què ens movem poden decantar la nostra vida en una direcció o en una altra. Nosaltres fem després el nostre propi camí, el que ens tracem i amb els condicionants que la vida ens depara, però per poc que estem amatents, el trobament amb persones de gran categoria humana deixa en la nostra personalitat un segell que ens permet encarar qualsevol circumstància de la vida en òptimes condicions per a superar els entrebancs, les frustracions, les eufòries que el nostre llarg pelegrinatge ens depararà. Un pelegrinatge en el qual es demostrarà la nostra maduresa personal i totes aquelles qualitats humanes que hem estat capaços d'adquirir.

Jo no puc estar més que agraït a tantes i tantes persones que m'han estimat i m'han ajudat per fer possible aquest pelegrinatge per la vida. A la majoria d'elles ja no sóc a temps de poder-los agrair tot el que m'han donat, però puc fer-los honor intentant donar als meus contemporanis una part de tot el que elles m'han donat gratuïtament.       

dilluns, 11 de juliol del 2011

Carnet de Pelegrinatge I

Vaig néixer ja fa uns quants anys en el si d'una família cristiana, quan totes les famílies, en anys foscos de la nostra història, eren catòliques i romanes, fins i tot nacionals (espanyoles, s'entén). La meva família la formaven uns quants germans i germanes i els meus pares. Durant un temps vam conviure amb l'avia paterna. La iaia, en dèiem. Era una dona de caràcter, difícil de conviure amb ella. En general, els seus néts li féiem una mica de nosa. No li retrec pas. Si deixem de banda la seva mala geia, comprenc molt bé que conviure amb el xivarri i la gresca que tanta mainada feia en aquella casa no era pas fàcil. La iaia era molt possessiva i per la meva mare no fou gens fàcil mantenir-hi una fluïda relació. Les coses no podien seguir d'aquella manera i la mare donà un ultimàtum al meu pare, havia d'escollir entre la mare o la dona. Varen buscar una residència on la meva iaia estigués a gust i la pau retornés a casa. Teníem una tieta-àvia que era tota una altra cosa. Més d'una vegada m'havia preguntat perquè no podíem fer un canvi, és a dir, que la iaia es convertís en tieta-àvia i la tieta-àvia en iaia. Amb ella tot era diferent. Més tard vaig saber que eren germanastres i no pas germanes. Potser els gens hi tenien alguna cosa a veure en la configuració d'uns temperaments tan diferents. Sia com sia, aviat vaig saber que no era possible fer el canvi. La iaia va ser la meva àvia fins al final de la seva vida.
La tieta-àvia va morir al llit, ho recordo bé perquè jo hi vaig ser present. Recordo els moments finals, va ser una exhalació. Talment com si la vida se li escapés per la boca, en un últim alè. La vaig plorar. En canvi no recordo massa bé la mort de la meva iaia. Ambdues van viure molts anys, passats els noranta. A la iaia li agradava molt el xampany. Després vaig saber que no era xampany, que n'hi havíem de dir cava, però durant molts anys tots en vam dir xampany. Sort que ningú no ens ha demanat drets d'autor retroactius, potser encara no hi era llavors la denostada SGAE. Amb més de noranta anys la iaia es prenia cada dia una mica de xampany. Posava una cullereta damunt d'un got i anava dient: només una culleradeta. I així s'anava omplint el got mentre la cullera vessava xampany pels seus costats i s'acumulava al fons del got.

Jo era el petit de la família. Vaig començar anant a un col·legi de monges. N'hi havia uns quants llavors al meu poble. Ara ja no en queda cap. Hi vaig anar poc temps. Era més un col·legi per a noies, però essent tan petitó m'hi van admetre durant un temps. Pel què sembla era com la joguina de totes aquelles noies que encara jugaven a ser mares. Passava de braç en braç i suposo que em devien dir quatre cutxi-cutxi per arrencar-me una rialla. Quan ja no em podien tenir entre els seus braços fou el moment de canviar de col·legi. Vaig canviar les monges pels capellans. En aquell temps tothom en deia els padres, però amb vocal neutra, no pas pronunciat a la castellana.
Allà ja vestia bata ratllada blanca i blava amb el nom brodat a la butxaca. Eren anys de sotanes llargues fins als peus. Hi havia padres de totes les edats, joves i grans. Alguns ni tan sols eren ordenats encara. Tots, però, feien de professors. En aquell temps no era ni escola d'elit ni res. Al poble no hi havia gaires alternatives. Només hi havia una escola pública per tres o quatre escoles privades, totes regentades per monges o capellans. L'oferta, doncs, no era gaire variada.

Jo mai vaig arribar a cantar aquells cants franquistes que alguns anys abans se sentien sovint arreu, a les escoles, als campaments; tampoc havia aixecat mai el braç fent la típica salutació feixista. Però recordo perfectament l'opressió moral d'una societat dominada per la doctrina oficial del règim on la col·laboració eclesiàstica era manifesta. Però com en les bones pel·lícules italianes, realisme i surrealisme es barrejaven en la vida diària i quotidiana. Una dictadura fèrria seguia mantenint el país subjugat, però la gent buscava diferents formes per a escapolir-se d'aquell ofec.
Al costat de tot això recordo unes persones compromeses amb el país que miraven de revoltar-se amb enginy. Persones que volien treure la nostra llengua perseguida del clos on l'havien tancat. En general, però, la gent tenia prou feina a sobreviure el millor que podia. Es treballava molt, també s'aprofitaven les èpoques de vacances tot el que es podia. Recordo el primer cotxe que va entrar a casa, un quatre quatre (Renault) magnífic i consistent que encabia tota la família per portar-nos cap a la platja els diumenges d'estiu i cap al Pirineu les vacances de setmana santa. Recordo el primer televisor, el primer ... Eren temps de millores algunes desenes d'anys després de la guerra que va durar tres anys a la península i cinc anys més al continent.

També eren temps de religiositat a cop de bastó. A ningú se li demanava la seva creença, tohom era i havia de ser catòlic, apostòlic i romà. En el meu temps, recordo que algun catecisme ja començava a ser en català. Així, doncs, que jo naixés en una família catòlica no té cap mena de mèrit, el difícil era no fer-ho. Però a casa meva els meus pares ho eren per convicció. Sobretot la meva mare, tot i que el meu pare sempre va ser dels que complien amb els preceptes de la santa mare església. La meva mare, però, duia el seu compromís una mica més enllà. En aquest ambient em vaig educar. En aquest ambient em vaig començar a fer les meves primeres preguntes. En aquest ambient vaig començar a obtenir les meves primeres respostes.

(Continuarà ...)  

dissabte, 11 de juny del 2011

Desvetllats per la Pentecosta


Demà celebrem la festa de la Pentecosta, la nostra Pasqua granada. El final o el començament, segons com ens ho mirem, de tot el procés pasqual. Els fets dels apòstols ens expliquen com estant la petita comunitat reunida tot pregant, l'esperit de Déu baixà sobre d'ells. És una bella imatge explicada amb tota una sèrie de detalls que volen fer entendre als creients què els va passar. Una ventada i el seu so ompliren l'habitació on estaven reunits. Unes llengües com de foc es dipositaren sobre cadascun d'ells. Tot seguit començaren a expressar-se en diversos llenguatges.

És una imatge suggerent. Alguna cosa passà de debo entre aquells humils deixebles que encara estaven en estat de xoc després de la mort del seu mestre. Algunes dones i alguns deixebles parlaven de fets estranys, de trobades amb el seu mestre que feia uns dies havia estat ajusticiat en una creu com un vil condemnat. Podem imaginar la incrudelitat dels més racionals i entenimentats. No ens trobaríem nosaltres també entre ells? Malgrat tot, amb els dubtes respecte a tot el que Jesús els havia ensenyat, malgrat no entendre encara la veritat del seu missatge, ells i elles seguien trobant-se plegats per donar-se suport mutu.

Aquell dia de Pentecosta alguna cosa va passar en aquella petita comunitat. Segurament no es va produir cap fet sobrenatural. Segurament no hi hagué cap colom volatejant sobre els seus caps, ni llengües de foc sobre els seus caps. El narrador, però, va utilitzar aquesta imatge per a explicar allò que els havia passat. En el budisme zen i en el budisme en general es diu que el desvetllament pot aparèixer fruit d'un procés o pot aparèixer de cop, com una revolada d'un instant. No cal utilitzar les paraules pròpies del zen japonès o el budisme. Tothom pot entendre-ho sense els termes tècnics. El fet es va produir sobre la comunitat reunida, però l'autor dels fets dels apòstols descriu que el fet es va produir sobre cadascun dels presents. Va ser un desvetllament comunitari que es va produir en tots i cadascun dels amics. Així queda expressat que comunitat i individu són inseparables.

És que aquells pobrers pescadors i mestresses de casa es van posar a parlar llengües que fins llavors desconeixien? No ho sé pas. M'inclino més per la primera paraula que s'utilitza. Llenguatge. Diu que començaren a parlar diversos llenguatges, no pas diverses llengües. A continuació diu que quan van sortir a parlar a la gent, cadascú els sentia en la seva pròpia llengua, no pas que ells parlaven totes les llengües dels badocs. És interessant aquest matís, llengua i llenguatge, parlar i sentir.

Aquells homes i dones van desvellar-se i van comprendre el missatge del mestre. Va ser de cop, però també va ser un procés que venia ja de la pasqua. Van entendre. Quan hom entén, es fa la llum, s'obren horitzons. Quin llenguatge devien utilitzar aquells homes i dones que fins llavors havien viscut espantats i desorientats? Jo crec que el de l'amor. Aquest és un llenguatge universal. Un llenguatge que es basa més en la vida que no pas en la llengua, més en la praxi que no pas en la teoria. Potser havien passat molts dies intentant entendre les paraules de Jesús sense adonar-se que el que Jesús els demanava era que visquessin les seves paraules entre tots els homes i dones.

Fer entendre el llenguatge de l'amor està a l'abast de tothom, de l'erudit i del pobre pescador, de la dona jueva i de la gentil, dels grans i dels petits. La festa de la Pentecosta és una festa del desvetllament. Una festa que ens obre els ulls del cor, que ens crida a viure el missatge del regne de Déu que Jesús ens va portar. Una festa per a tota la humanitat. Els amics de Jesús es van veure sacsejats per aquesta descoberta. Nosaltres també ens hi podem sentir units. L'amor ho pot tot.  

dilluns, 28 de febrer del 2011

Els rics

A l'evangeli hi trobem nombrosos paràgrafs relatius als rics. En trobem en el sermó de la muntanya i en altres indrets. Moltes tradicions religioses i espirituals han parlat sobre les riqueses i els rics. En la nostra tradició espiritual i religiosa, Jesús ha manifestat en més d'una ocasió les dificultats inherents als qui posseeixen riqueses. No creguem, però, que només serveixen per als multimilionaris. Serveix per a tothom. No podem servir dos senyors, Déu i els diners. I és que els diners fàcilment es converteixen en el nostre senyor. L'afany de posseïr-los ens domina. Allà on poseu el cor hi teniu el tresor. És com una addicció. Difícilment si tenim el cor posat en la consecució de riqueses entrarem al regne de Déu. I és ben cert. Si més no, pels nostres mèrits. Perquè tot seguit, Jesús ens recorda que allò que nosaltres no podem, ho pot el Pare. 

No és un convit a esperar l'aigua del cel. Cal treballar, cal esforçar-se, però sense posar-hi el cor. Els ocells i els lliris del camp tenen una bellesa que Salomó amb tot el seu poder ja hagués volgut per a si mateix. Però els ocells no esperen passivament, cerquen cada matí el seu aliment, per a ells i per als seus. Així esdevenen bells. L'altre dia llegia un proverbi alemany que deia més o menys: Esforça't i Déu ho aconseguirà. Un savi consell.

Si tenim riqueses hem de fer com si no fossin nostres, llavors no ens costarà desprendre'ns- en. Podrem compartir-les. No cal tenir-ne moltes, només cal que en tinguem més que un altre per a fer-ho. La felicitat no ens ve del tenir, més aviat del ser. Hom és feliç, no posseeix la felicitat. El nostre món ens ha abocat a tots a dependre dels diners, a treballar per poder consumir en la roda de la societat consumista. Podem donar una altra utilitat als nostres diners. Tampoc és bo acumular, ho deia Roger Schultz. Allò que acumulem ho manllevem a algú altre.

Només es tracta de no posar-hi el cor, en aquest cas no ens doldrem de no aconseguir-lo o d'alliberar-nos-en. Ho podem fer.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Parar l'altra galta

La humanitat s'ha regit al llarg de la seva història per la norma anomenada "la llei del Talió" que és una manera de gestionar els conflictes en la base de la justícia. "Ull per ull i dent per dent" deien els antics i els no tan antics. És una norma encaminada a buscar la compensació de l'ofensa. Al lladre se li talla la mà o se li donen unes quantes fuetades. Moltes societats s'han regit i encara es regeixen per l'esperit d'aquseta norma. La reparació de l'ofensa és la seva finalitat. Shakespeare va tractar també d'aquesta qüestió en el "mercader de Venècia". La nostra societat segueix regint-se per aquesta regla matisada per una ponderada proporcionalitat. En altres societats la reparació arriba a la lapidació per adulteri o a la pena de mort per a altres delictes. 

L'aplicació d'aquesta regla, però, no dóna satisfacció en cap societat, en cap individu, encara que inicialment hom pugui pensar que sí. En el camp de la justícia, el dret modern ha deixat la potestat de la reparació de les ofenses o dels delictes en mans de l'estat. Aquelles imatges que tan han enriquit els westerns no són admeses generalment en el món occidental actual. La revenja, la vendetta, no tanca els conflictes, sinó que els deixa ben vius.

Per trencar aquesta espiral, Jesús, en el sermó de la muntanya, un equivalent al primer ensenyament de Budha sobre les quatre nobles veritats i el camí òctuple, ens diu que cal arriscar més per resoldre i tancar els conflictes, les ofenses. Però la sortida que dóna no és fàcil de portar a la pràctica. Ens diu que cal estar disposats a parar la galta. Sembla una recepta per a masoquistes. Però no ho és. No hem de buscar que ens donin la segona garrotada. Simplement accepetar el risc que ens la donin pel fet que nosaltres no la tornarem. Ens exigeix que si algú ens vol prendre la túnica, li oferim també el mantell. Ens sentim més avessats a aliar-nos amb l'ul per ull. Ens sembla més lògic. Segurament, si pensem a curt termini, sigui així, però si allarguem la mirada, veurem que no hem resolt cap situació. En el fons, ens està dient que amb la justícia no n'hi ha prou.

És un camí agosarat. Massa? Potser per persones tan dèbils com nosaltres sí. Però hi ha persones que s'han sentit cridats a provar-ho. En la història de la humanitat en trobaríem diversos exemples. Gandhi va quedar xocat per aquestes paraules de Jesús. Hi va veure una via per triomfar. I en certa manera ho va aconseguir. Alguns diran que no del tot i és cert. No va resoldre permanentment el conflicte entre hindús i  musulmans que tan va mortificar-lo. Era difícil per a ell resoldre un conflicte que afectava milions de persones. Però ell va practicar el camí assenyalat per Jesús. Va estimar els seus, com acostuma a fer tothom, però va anar més enllà i va estimar fins i tot l'opressor britànic. La recepta evangèlica no és de passivitat. És una recepta que arrenca del més profund de l'home per a arribar al més profund de l'altre, fins i tot al d'aquell que hom pot considerar el seu enemic. El risc és gran, immens, potser que l'altra no reculli el guant, sinó que se'l posi per copejar una segona vegada. És una possibilitat gens remota. Però qui no arrisca no pisca. 

Està comprovat que en els conflictes individuls o col·lectius, la recepta de l'ull per ull no funciona. Mai, encara que a algú li pugui semblar que sí. En els casos en què l'home i la dona s'han aproximat a la recepta evangèlica, els fruits han estat molt més abundants. Exemples en tenim a l'Índia, a Sud-Àfrica, fins i tot a l'Ulster. Generalment cal ser més heroi per a aplicar la recepta evangèlica que no pas per portar a terme la llei del Talió.

No hem d'amagar, però, les dificultats humanes i socials que comporta l'aplicació del manament de Jesús. Supera l'exigència de la regla d'or, fes als altres el que vols que et facin a tu o no facis als altres el que no vols que et facin a tu. La regla d'or té una funció utilitarista, aconseguir un objectiu. No maltractar per reduir la possibilitat que l'altre actui amb tu de la mateixa manera. Tinc la sensació que Jesús va més enllà. No sé si realment busca aquest mateix fi. Crec que no. Confuci ja parlava de la virtut perfecta, com una fórmula que s'acosta a la regla d'or. Els grecs i jueus la van adoptar.

Podem començar amb una pràctica de l'empatia. Posar-nos en la pell de l'altre. Però insisteixo que el sentit de l'èxit del camí proposat no està assegurat. Cal decidir si ens hi volem arriscar. Crec, sincerament, que encaminar-nos en la via proposada és més eficient per a resoldre algunes situacions. Sobretot perquè l'aternativa sabem del cert que no  les resol amb èxit. Però sabem que mai podrem llençar la primera pedra perquè som dèbils i interessats. La regla de Jesús mai regularà la convivència universal, però acostar-nos-hi pot ajudar-nos a superar un estadi primitiu inherent a l'ésser humà. Ens acostarà més a la compassió, a la solidaritat, a l'amor, fins i tot envers aquell qui des del punt de vista humà no s'ha fet digne d'aquest amor, és a dir, nosaltres mateixos.    

dimecres, 16 de febrer del 2011

L'Índia

Fa temps que segueixo les cròniques que el corresponsal de La Vanguardia a l'Índia envia periòdicament. Es tracta d'en Jordi Joan Baños. Els seus articles sempre em semblen interessants. A través d'ell pots anar coneixent mica a mica la realitat de l'Índia actual. El país real  desvestit de tòpics i mites. Un país de 1200 milions d'habitants. Gairebé res.
L'Índia és un país molt gran, geogràficament un subcontinent. Per tant, és un país heterogeni, amb diversitat de llengües i que és molt difícil d'englobar en unes pinzellades breus i senzilles.
Un país ple de contrastos on hi podem trobar la convivència de la riquesa més extrema i opulent amb la pobresa més extrema. Un país que manté una organització social que ni el mateix Gandhi va aconseguir extirpar. Les castes sobreviuen encara avui, són ben reals.
És un país amb una tradició espiritual molt forta. No podem oblidar els seus textos sagrats plens de saviesa i profunditat. Els Vedes, els Upanixads, la Gità, etc. Textos que vénen de lluny, de milers d'anys de recerca en el més profund de l'ésser humà. Un país que ha generat grans mestres espirituals. Els rishis (savis) de l'antiguitat, el príncep Sidharta que esdevindria Budha, mestres com Sri Ramana, o Swami Ramdas o Sri Aurobindo o el mateix Mahatma Gandhi.

Doncs bé, és interessant veure com un país amb aquesta tradició i aquest bagatge espiritual oblida, des del punt de vista sociològic, tot això i es converteix en un dels països més materialistes de la terra. És interessant llegir la darrera crònica d'en Jordi Joan en què ens detalla el resultat d'una gran enquesta feta al país. És una crònica llarga però fàcil i interessant de llegir. És curiós el concepte que del matrimoni tenen els joves indis. El masclisme que es respira. El paper de la dona. La important homofòbia dels seus joves.

Malgrat aquest materialisme desbocat, els joves indis diuen resar cada dia (57%) i creure en els déus (90%) i els seus miralls són Obama, Gates o Messi i el Dalai Lama. Sí, l'ïndia real és una barreja de sensacions, les espirituals, però, hi perviuen, no sé en quin percentatge, però per molta gent l'espiritualitat segueix essent font de vida i la viuen intensament.
Us animo a seguir les cròniques d'en Jordi Joan Baños, són il·lustratives i interessants. En elles hi trobarem una Índia ben real, allunyada de la literatura romàntica, amb els pobres més pobres del món i els rics més rics. 


dissabte, 5 de febrer del 2011

La llàntia

Després de sentir el passat diumenge l'evangeli de les benaurances, aquest diumenge l'evangeli ens recorda que visquent les benaurances plenament ens convertirem en la sal de la terra i en un una llàntia per a la humanitat.
Quan Jesús envia els seus deixebles a anunciar la bona nova ho fa amb un gran respecte per la llibertat. No es tracta d'anar convertint la gent a base de decrets o d'imposicions. D'aquí la gran perversió de fenomens com les croades, la conversió forçada de moriscos i jueus, o la conquesta a base d'esgrimir la creu a l'Amèrica llatina. Jesús no ens demana que ens amaguem, no ens demana que callem, simplement ens indica com podem ser feliços, no d'una manera egoïsta, sinó perquè la felicitat s'escampi. Ens diu com podem sentir la felicitat en la nostra vida. Amb uns valors i una confiança que poc tenen a veure amb els valors que la humanita sovint a exhaltat. Essent feliços nosaltres, serem llum del món i sal de la terra.

Ens costa creure en la recepta de Jesús. Les seves receptes no s'allunyen gaire de les d'altres grans guies espirituals de les més diverses cultures i tradicions. Qui viu feliç, sense proposar-s'ho es converteix en llum per als altres. En sal que assaona. Ens diu Jesús que "resplandeixi la vostra llum", la nostra llum. Amb les nostres obres, amb els nostres valors vàlids per a tota la humanitat. Si resplandeix aquesta alegria que ningú ens pot prendre, anunciarem com ningú el regne que Jesús volia instaurar no en un futur, sinó ja. No ens caldrà malgastar massa paraules. La gent es preguntarà d'on neix aquesta nostra llum i els ho podem explicar. No acabem, però, de creure'ns massa les paraules, les receptes, de Jesús. No passa res, no ens hi capfiquem, posem-hi una mica de confiança i deixar que l'esperit treballi mica a mica en el nostre interior. Només ens cal una mica d'esforç. Sense ser herois, ni supermans. Podrem ser sal per la terra i llum per la humanitat.