Carnet de Pelegrinatge I

Vaig néixer ja fa uns quants anys en el si d'una família cristiana, quan totes les famílies, en anys foscos de la nostra història, eren catòliques i romanes, fins i tot nacionals (espanyoles, s'entén). La meva família la formaven uns quants germans i germanes i els meus pares. Durant un temps vam conviure amb l'avia paterna. La iaia, en dèiem. Era una dona de caràcter, difícil de conviure amb ella. En general, els seus néts li féiem una mica de nosa. No li retrec pas. Si deixem de banda la seva mala geia, comprenc molt bé que conviure amb el xivarri i la gresca que tanta mainada feia en aquella casa no era pas fàcil. La iaia era molt possessiva i per la meva mare no fou gens fàcil mantenir-hi una fluïda relació. Les coses no podien seguir d'aquella manera i la mare donà un ultimàtum al meu pare, havia d'escollir entre la mare o la dona. Varen buscar una residència on la meva iaia estigués a gust i la pau retornés a casa. Teníem una tieta-àvia que era tota una altra cosa. Més d'una vegada m'havia preguntat perquè no podíem fer un canvi, és a dir, que la iaia es convertís en tieta-àvia i la tieta-àvia en iaia. Amb ella tot era diferent. Més tard vaig saber que eren germanastres i no pas germanes. Potser els gens hi tenien alguna cosa a veure en la configuració d'uns temperaments tan diferents. Sia com sia, aviat vaig saber que no era possible fer el canvi. La iaia va ser la meva àvia fins al final de la seva vida.

La tieta-àvia va morir al llit, ho recordo bé perquè jo hi vaig ser present. Recordo els moments finals, va ser una exhalació. Talment com si la vida se li escapés per la boca, en un últim alè. La vaig plorar. En canvi no recordo massa bé la mort de la meva iaia. Ambdues van viure molts anys, passats els noranta. A la iaia li agradava molt el xampany. Després vaig saber que no era xampany, que n'hi havíem de dir cava, però durant molts anys tots en vam dir xampany. Sort que ningú no ens ha demanat drets d'autor retroactius, potser encara no hi era llavors la denostada SGAE. Amb més de noranta anys la iaia es prenia cada dia una mica de xampany. Posava una cullereta damunt d'un got i anava dient: només una culleradeta. I així s'anava omplint el got mentre la cullera vessava xampany pels seus costats i s'acumulava al fons del got.

Jo era el petit de la família. Vaig començar anant a un col·legi de monges. N'hi havia uns quants llavors al meu poble. Ara ja no en queda cap. Hi vaig anar poc temps. Era més un col·legi per a noies, però essent tan petitó m'hi van admetre durant un temps. Pel què sembla era com la joguina de totes aquelles noies que encara jugaven a ser mares. Passava de braç en braç i suposo que em devien dir quatre cutxi-cutxi per arrencar-me una rialla. Quan ja no em podien tenir entre els seus braços fou el moment de canviar de col·legi. Vaig canviar les monges pels capellans. En aquell temps tothom en deia els padres, però amb vocal neutra, no pas pronunciat a la castellana.

Allà ja vestia bata ratllada blanca i blava amb el nom brodat a la butxaca. Eren anys de sotanes llargues fins als peus. Hi havia padres de totes les edats, joves i grans. Alguns ni tan sols eren ordenats encara. Tots, però, feien de professors. En aquell temps no era ni escola d'elit ni res. Al poble no hi havia gaires alternatives. Només hi havia una escola pública per tres o quatre escoles privades, totes regentades per monges o capellans. L'oferta, doncs, no era gaire variada.

Jo mai vaig arribar a cantar aquells cants franquistes que alguns anys abans se sentien sovint arreu, a les escoles, als campaments; tampoc havia aixecat mai el braç fent la típica salutació feixista. Però recordo perfectament l'opressió moral d'una societat dominada per la doctrina oficial del règim on la col·laboració eclesiàstica era manifesta. Però com en les bones pel·lícules italianes, realisme i surrealisme es barrejaven en la vida diària i quotidiana. Una dictadura fèrria seguia mantenint el país subjugat, però la gent buscava diferents formes per a escapolir-se d'aquell ofec.

Al costat de tot això recordo unes persones compromeses amb el país que miraven de revoltar-se amb enginy. Persones que volien treure la nostra llengua perseguida del clos on l'havien tancat. En general, però, la gent tenia prou feina a sobreviure el millor que podia. Es treballava molt, també s'aprofitaven les èpoques de vacances tot el que es podia. Recordo el primer cotxe que va entrar a casa, un quatre quatre (Renault) magnífic i consistent que encabia tota la família per portar-nos cap a la platja els diumenges d'estiu i cap al Pirineu les vacances de setmana santa. Recordo el primer televisor, el primer ... Eren temps de millores algunes desenes d'anys després de la guerra que va durar tres anys a la península i cinc anys més al continent.

També eren temps de religiositat a cop de bastó. A ningú se li demanava la seva creença, tohom era i havia de ser catòlic, apostòlic i romà. En el meu temps, recordo que algun catecisme ja començava a ser en català. Així, doncs, que jo naixés en una família catòlica no té cap mena de mèrit, el difícil era no fer-ho. Però a casa meva els meus pares ho eren per convicció. Sobretot la meva mare, tot i que el meu pare sempre va ser dels que complien amb els preceptes de la santa mare església. La meva mare, però, duia el seu compromís una mica més enllà. En aquest ambient em vaig educar. En aquest ambient em vaig començar a fer les meves primeres preguntes. En aquest ambient vaig començar a obtenir les meves primeres respostes.

(Continuarà ...)