Carnet de Pelegrinatge II

Van venir anys d'estudi lluny de casa, amb companys d'arreu de Catalunya i d'Espanya. Eren anys de resistència. Vaig tenir la sort d'educar-me en un ambient d'amor al nostre país. En temps en què la nostra llengua estava reclosa en l'àmbit privat, als nou anys ja vaig començar a estudiar català acadèmicament i en català. Eren temps en què l'Església feia una tasca supletòria en un país anormal, sense llibertats, una Església que s'oferia com a vehicle per a les reclamacions de llibertat, que treballava pel futur de la nostra llengua i del nostre país, de la seva cultura.

Era una Església compromesa, amb uns prohoms de categoria al capdavant. Arquebisbes i bisbes com Pont i Gol, Jubany, Guix, Deig i tants d'altres. Una Església de base compromesa amb els més necessitats. Així, ja de ben jovenet, vaig dedicar els caps de setmana a tota mena d'activitats en barris obrers de la rodalia de Barcelona, amb jornades de servei voluntariat al Cottolengo, en barris de gitanos com la Mina, etc. Una Església arrelada al seu entorn. Vaig entrar amb contacte amb una personalitat tan evangèlica com el bisbe Casaldàliga, amb qui vaig creuar unes quantes cartes. Tot això de ben jovenet.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer homes i dones que van deixar petjada en la meva formació cristiana i humana. En el camp espiritual amb la coneixença de l'Estanislau Llopart, monjo de Montserrat i ermità que va habitar l'ermita de la Santa Creu i posteriorment amb en Basili Girbau. Amb deixebles del primer com l'Esteve Humet i en Jacint, que quan l'Estanislau se'n va anar cap al Japó, van establir a Centelles el Mas Blanc. També vaig relacionar-me amb la comunitat de Fogars de Montclús, als peus del Montseny. Tots ells van conformar la meva espiritualitat. També amb el pare Domènec Cardona, venerable cartoixà que acabaria essent prior de la Cartoixa de Montalegre. Vaig fer estades curtes a Poblet, encara que aquestes van deixar menys empremta en mi que les trobades a les que m'he referit anteriorment. A totes aquestes persones i a tantes altres els dec la meva fe i el compromís a la que aquesta m'ha portat al llarg de tota la vida.

Vaig tenir la sort de gaudir del mestratge de persones com en Francesc Nicolau, matemàtic i naturalista, el Dr. Lluís Via, eminència en el camp de la biologia i la geologia, Manel Tort, poeta, el Dr. Jaume Sust, en Jaume Fàbregas, llatinista i amant de l'arqueologia, en Joan Alberich, filòleg i catedràtic de grec, Oriol Vergés, historiador, Ma Mercè Marsal, poetessa i tants i tants d'altres. Espero que no els hagi defraudat gaire.

Van ser anys de desvetllament a la sexualitat i a la sensualitat. Malgrat l'època fosca en la que ens trobàvem vaig rebre una bona educació en aquest camp. Una altra cosa era el descobriment de la pròpia sexualitat. Descobrir i gestionar la pròpia afectivitat, els primers enamoraments i els primers amors. Etapes de la vida que tothom ha de passar i que cadascú viu de forma personal i intransferible.

Vaig assistir al naixement del que anys després seria una cooperativa de primer ordre com l'Olivera de Vallbona de les Monges. Eren uns inicis guiats pel pare Josep Ma Segura i Ferrer, escolapi i psicòleg. Una comunitat en la que es reunia una munió de famílies amb fills amb síndrome de Down on tothom es tractava amb naturalitat i es convivia amb els malalts d'una forma gens habitual en aquelles èpoques. Hi vaig passar molts caps de setmana i posteriorment moltes setmanes. El nostre país li deu molt al pare Segura pel seu treball social impagable.

L'etapa que he narrat en aquest relat és una etapa molt important de la meva vida, una etapa de descoberta en molts àmbits de la vida que m'han marcat per sempre més i de la qual en guardo un record inesborrable. Diuen que en les etapes de la nostra infància adquirim gran part de la nostra personalitat i segur que és ben cert, però l'etapa que més ha marcat la meva vida i el que sóc ara és, sens dubte, el de l'adolescència. Aquesta etapa ha configurat, sense cap mena de dubte, la meva personalitat, la meva espiritualitat, el meu afany de saber i experimentar, el meu compromís amb els altres. He tingut la immensa sort de conèixer persones de gran vàlua.

Si l'etapa infantil ve marcada pel pes de la família, pares i germans, l'etapa adolescent la marca clarament les influències exteriors. La nostra personalitat, sense dubte, hi té un paper primordial, però les influències, les relacions i l'entorn en el què ens movem poden decantar la nostra vida en una direcció o en una altra. Nosaltres fem després el nostre propi camí, el que ens tracem i amb els condicionants que la vida ens depara, però per poc que estem amatents, el trobament amb persones de gran categoria humana deixa en la nostra personalitat un segell que ens permet encarar qualsevol circumstància de la vida en òptimes condicions per a superar els entrebancs, les frustracions, les eufòries que el nostre llarg pelegrinatge ens depararà. Un pelegrinatge en el qual es demostrarà la nostra maduresa personal i totes aquelles qualitats humanes que hem estat capaços d'adquirir.

Jo no puc estar més que agraït a tantes i tantes persones que m'han estimat i m'han ajudat per fer possible aquest pelegrinatge per la vida. A la majoria d'elles ja no sóc a temps de poder-los agrair tot el que m'han donat, però puc fer-los honor intentant donar als meus contemporanis una part de tot el que elles m'han donat gratuïtament.