El nou bisbe de Solsona, en Xavier Novell, ha recomanat que es deixin de fer misses en aquelles parròquies on hi assisteixen menys de dotze persones. El bisbe ja va advertir al cap de poc temps de ser escollit que hi hauria canvis a la diòcesi. Un d'aquests canvis és el de la supressió de misses al seu bisbat. Diu que la decisió o recomanació ha estat presa després d'escoltar els rectors i diferents organismes diocesans. Ens trobem, doncs, davant una realitat que no sorprèn ningú. El bisbat de Solsona compta amb capellans amb una mitjana d'edat que s'acosta als vuitanta anys, concretament 72 anys. Una setantena de capellans es fan càrrec d'unes cent setanta-quatre esglésies de la diòcesi. És una situació insostenible racionalment. La decisió, doncs, sembla estar regida per un sentit humà tot pensant en els sacerdots envellits de la diòcesi. La notícia, però, no deixa de fer evident una realitat a la qual l'església catòlica en general sembla tancar els ulls. Cada vegada són menys els sacerdots que han d'exercir el seu ministeri, el seu servei, arreu dels diferents territoris de les diòcesis.
Em ve a la memòria la situació d'alguns coneguts que en les terres del Mato Grosso a l'Amazònia brasilera havien de fer els seus desplaçaments en avioneta per a arribar a les diferents comunitats a les que donaven servei, cosa que podien fer molt de tant en tant. Sembla que mica a mica, inexorablement, els capellans es van fent grans i no hi ha la renovació desitjable que vagi substituint el servei que ells presten a les diferents comunitats parroquials. No és un fenomen nou. La majoria de diòcesis han anat tancant els seminaris que tenien arreu. Diuen que avui dia no hi ha vocacions al sacerdoci. El mateix passa a moltes congregacions religioses, potser en un menor abast.
Si la vocació és un do de Déu, què està passant? És que Déu s'ha cansat de cridar? És que potser no fa servir el mitjà adequat? El bisbe de Solsona ha pres una decisió o recomanació que estic segur que li dol. Però posa damunt la taula un problema real que l'església no ha sabut encara resoldre. No falten vocacions, no ho crec, el problema rau en els requisits, en les exigències que es demana que han de complir els candidats a servir la comunitat des del servei sacerdotal. Els temps han canviat i res no impedeix l'església a modificar els requisits demanats.
No crec que faltin vocacions. No crec que Déu no segueixi cridant alguns cristians o cristianes al servei ministerial. El que passa que l'església està encara massa imbuïda d'un sentit clerical. Hi ha moltes coses i funcions que els laics, que també són sacerdots perquè formem part d'un poble sacerdotal, podrien fer i se senten cridats a fer en pro de la comunitat, però els requisits no han variat. Déu segueix cridant però els dirigents de l'església volen mantenir una divisió entre cèlibes i no cèlibes que no s'aguanta per enlloc.
Persones casades, homes i dones als quals no se'ls exigís el celibat obligatori estarien en disposició d'escoltar la crida de Déu. És l'església que es posa entremig de Déu i la persona. No hi ha res que impedeixi un casat o una casada a servir la comunitat com a capellà. Ho podem veure en altres confessions cristianes. Ho podem veure en els milers de cristians compromesos en diferents moviments eclesials. Però els dirigents de l'església catòlica prefereixen deixar sense servei desenes de cristians repartits per diferents parròquies abans que variar les seves normes. Normes que només se sustenten en la tradició, no pas en cap prinicipi teològic. Prefereixen deixar pobles sense possibilitat de tenir la celebració eucarística durant dies que no pas permetre que Déu cridi. No, no hi ha una crisi de vocacions. El celibat és una opció de vida lliure que no té cap lligam indestructible amb el servei sacerdotal. Hem viscut massa temps amb una església massa clerical, hem viscut massa temps amb una església massa celibatària a la força. Les persones que han optat pel matrimoni no són cristians de segona. Molts d'ells estarien disposats a servir la seva comunitat en el ministeri sacerdotal. Però no els ho permeten, no pas Déu, sinó els dirigents eclesiàstics.
La decisió del bisbe de Solsona és una decisió lògica des del punt de vista del capellà que no pot arribar, a les seves velleses, a tot arreu. És una decisió humana i humanitària, però posa damunt la taula un problema urgent de l'església. Els cristians han de poder celebrar amb assiduïtat el misteri eucarístic als seus pobles i no se'ls en pot privar. És hora de fer un pas endavant pensant en els milers de creients que voldrien tenir les seves misses dominicals i que no poden, és hora d'escoltar Déu i no interposar-se en la seva crida.
1 comentari:
Molt bon article, estic d'acord en tot. També es sabut que l'Església te una gran preferència pel celibat en quant a ser una garantia més forta per guardar els secrets de confessió. El gran problema també en l'Església es la mateixa confessió "freqüent" que aconsellen, i el combregar de genolls i en la boca, aquestes últimes pràctiques declarades recentment "aconsellables".
Publica un comentari a l'entrada