diumenge, 26 de desembre del 2010

Família

Avui, dia de Sant Esteve, l'eglésia celebra el dia de la Sagrada Família. És una festa que varia segons el calendari. A vegades la trobem a finals d'any. És però una festa encertada per al període nadalenc. Què fa, però, sagrada una família? Que la formin Josep, Maria i Jesús? No ho crec. El que fa sagrada una família és l'amor. Avui en dia la família tradicional està en crisi. Ho podem veure i palpar en la nostra societat, en el nostre entorn més immediat. Quants tipus de família ens podem trobar? Un munt. El tema de la família, doncs, no és un tema fàcil de tractar sense aixecar certa polseguera.Sovint es tracta des de la beligerància.

Sovint tendim a barrejar conceptes diferents. Amor, enamorament, plaer, sexe, etc. Són conceptes diversos que solem entrellaçar o fins i tot a contraposar. Els podem trobar tots junts o per separat. Sovint, també, els trobem com a part d'un procés. En la societat trobem defensors afèrrims d'un model de família enfrontats als que en defensen un altre. L'església no és aliena a aquest debat. Freqüentment amb una beligerància que crec que no li correspon. 

Una família no es pot entendre sense un compromís. És una condició sine qua non. Un compromís que cal basar en l'amor. Un amor incondicional. Caldria saber què hem d'entendre per amor. L'amor l'entenc dirigit enfora. Tots tenim necessitat d'ésser estimats, però el veritable amor és el que es dirigeix enfora, cap als altres. Sense aquest amor és impossible bastir una família. Aquest és l'únic requisit indispensable. Quan aquest desapareix és impossible parlar i mantenir el concepte de família. Podem modular l'enamorament, aquest anirà modificant la seva expressió al llarg d'una relació. L'estat d'enamorament inicial i previ no es pot mantenir tota una vida. L'enamorament anirà cercant diverses expressions que no el faran menys autèntic. 

El sexe és un component important en una relació familiar. Però tampoc és transcendent i imprescindible. Tot i ser molt important. Trobem, però, exemples de relacions familiars en les quals el sexe, la sexualitat, ha evolucionat o, fins i tot, desaparegut. Gandhi en parla en la seva obra mantes vegades i explica com va afrontar aquesta qüestió al llarg de la seva vida. 

El plaer és un altre aspecte important. Però sobre qui centrem el plaer? Sobre nosaltres mateixos o en els altres. Un plaer egoïsta no aporta plaer als altres. Un plaer dirigit cap a l'altre sí que ens pot aportar plaer anosaltres mateixos. Així, doncs, ens caldrà trobar un plaer mutu que ens ajudarà a alimentar la relació familiar. I aquest plaer no s'hauria de centrar només en l'àmbit dels sentits, encara que caldrà experimentar-lo en l'àmbit de la sensualitat. 

Trobem avui molts models familiars. Heterosexuals, homosexuals, relacions familiars mig trencades o trencades del tot, realcions paterno-filials diverses. Sovint en tensió els uns envers els altres. Potser, però, parlem de les famílies amb massa ganes d'estereotipar-les. En aquest cas, però, potser ens perdem el més essencial. Sobre quina base s'estableixen aquestes relacions familiars. Potser si ens fixéssim en aquests aspectes essencials ens costaria menys admetre la diversitat familiar. I la possibilitat de mantenir-les tot reeixint en els diversos models. 

Retorno al començament. Una relació familiar no se sosté sense un compromís d'amor. Als qui des de posicions fonamentalistes rebutgen el model familiar que no els sembla adequat els recomanaria els passatges de l'evangel de Lluc i de Mateu. En el capítol 11 de Lluc trobem aquell episodi en què la multitud llença un piropo a Jesús dirigit a la seva mare: "Sortós el ventre que et va dur i els pits que vares mamar". Piropo al qual Jesús respon: "Sortosos, més aviat, els qui escolten la paraula de Déu i la guarden".

I en Mateu trobem en el capítol 12 Jesús dient: "El qui fa el voler del meu Pare del cel, aquest m'és germà, germana i mare". Això ens pot ajudar a ser menys beligerants en el nostre model familiar sobre el qual sembla que ens hi vagi la vida. Així podem albirar què farà sagrada una relació familiar als ulls de Déu, més enllà de la composició dels seus membres.      

dimarts, 21 de desembre del 2010

Nadal, no ens neguem la joia!

Ja albirem el nadal, el tenim ben a la vora. Una festa a la qual els grans poetes no s'han pogut resistir de cantar. Una festa plena de sentiments contraposats. Joia, tristesa, enyorança, consum desenfrenat. Cadascú, segons les seves circumstàncies, viurà de formes ben diferents. Trobarem els que gaudeixen dela festa i els que l'odien. Els que rebutgen l'obligació de ser feliços per decret i els que la reviuran amb delit. Els que l'aprofitaran per reforçar la seva espiritualitat i els que l'aprofitaran per a anar a esquiar.

Poques festes com aquesta han inspirat tantes i diverses manifestacions culturals i artístiques. Poesia, cançons populars i modernes, pintures i pessebres. El nadal té alguna cosa que ultrapassa el simple fet religiós. Trobo que tot plegat és un bon tresor. Les il·lusions de la quitxalla, la il·lusió del retrobament familiar, la tristesa per la família esberlada. La solitud del pobre, del sense sostre. El fred del carrer que glaça fins el moll de l'os. Els sentiments de solidaritat. El record d'una infància llunyana. Tot plegat és el nadal. Una època per al recolliment, una època per la disbauxa. Unes vacances com unes altres. Uns àpats plens de calories que no necessitem, la fam de qui no té què menjar. 
Tot això i més és el nadal. El tió que hem recuperat de les golfes, el record dels que ja no hi són. 

En el meu cas, el nadal és una barreja de tot plegat. Malgrat aquest poti-poti de sentiments, no deixo de creure que per damunt de tot és un temps de joia, un temps de mirar els altres amb una altra mirada. Una mirada d'amabilitat sincera, de compartir la joia amb els éssers estimats, una altra oportunitat per mostrar la meva solidaritat envers els qui no tenen gaire cosa per celebrar, una ocasió per estar agraït. Una finestra oberta a l'esperança, una oportunitat per creure en el proïsme, per confiar-hi i per transmetre confiança. Ben mirat són molts tòpics concentrats en un període breu, uns tòpics que voldria per tot l'any, uns tòpics que no em fan cap nosa i que accepto tal com ragen.

Commemorem el naixement d'un infant que va marcar la història d'occident, del món greco-llatí i que alguns creiem l'encarnació de la divinitat, una divinitat que compartim i de la qual ens va fer partíceps. Un infant que es va fer gran i que ens va dir que no ens hem d'amargar en les nostres misèries, que hi ha un Déu que és un pare per a tots, i que com a tal, té sempre els braços oberts per quan ens hi volguem abraçar. 

Sí, el nadal paga la pena de viure'l amb joia i agraïment, ni que sigui des de la malaltia, o de la mancança d'un ésser estimat, o des de les  penúries d'aquesta crisi que no s'acaba. Nadal és un signe que ens indica que cal acceptar-ho tot tal com ens ve, amb agraïment, que podem ser feliços amb aquesta actitud. Intentaré viure el nadal amb aquest pensament, amb aquesta experiència vital i desitjo que tothom, des del ric al pobre, des del creient a l'ateu, des del malalt al que està sà, pugui viure'l així. Ho desitjo de tot cor. Un bon nadal per a tothom.
    Monestir de Solius. Diorama del festeig de Josep i Maria

divendres, 26 de novembre del 2010

El tresor on hi posem el cor

Estem a les acaballes d'un any litúrgic i som a les portes d'un nou any. Diumenge que ve encetarem l'advent, el període litúrgic en el qual els cristians ens preparem per a commemorar la vinguda del salvador, el nadal, un dels temps forts de la litúrgia cristiana. Però els camins que ens condueixen a aquests dies principals són tan importants com el mateix dia. L'advent ens porta al nadal, com la quaresma ens encamina a la pasqua. El pelegrinatge forma part de la nostra vida. 

És, doncs, un bon moment per a recapacitar, per a redirigir la nostra mirada cap a allò que ens durà a la felicitat, cap a Déu. Diu Jesús que "allí on és el vostre tresor hi haurà també el vostre cor" (lc 12, 34). I ens dóna pistes de com no hauria de ser el nostre tresor. Un tresor que cap lladre no ens pugui robar, ni cap arna pugui destruir. Anthony de Mello ens en parla en els videos del post anterior. 

Un dels autors cristians que ens poden donar llum a aquest tema és del segle XIII, es tracta de Johannes Eckhart, conegut com mestre Eckhart. Nascut el 1260 a Hocheim, la Turíngia, va fer-se dominic en plena adolescència. Graduat en teologia i filosofia a la Universitat de París, aviat va excel·lir en el seu mestratge a Alemanya. En l'actualitat està considerat un dels grans teòlegs i místics de l'Edat Mitjana i un gran desenvolupador de la llengua alemanya. Va ser acusat d'heretgia per diversos conceptes que va expressar i fou acusat formalment en temps del papa Joan XXII. Alguns el van veure com a panteïsta per la seva idea de l'essència de deïtat que habita en tota ànima humana, en tota la creació. 

Mestre Eckhart diu que la major virtut, la que ens portarà a totes les altres virtuts, és l'abandonament de si mateix, el buidament, el deseiximent. La paraula alemanya que uitilitza és de difícil traducció i n'han fet interpretacions i estudis diversos teòlegs i filòsofs com Heidegger, la paraula alemanya és "gelassenheit". Mestre Echart enllaça amb el budisme Mahayana i el Zen encara que no ho sabés. En la seva teorització i en la seva experiència mística sap que no has de pretendre res, com més tard experimentaran Teresa d'Àvila i Joan de la Creu. Cal buidar-se per deixar-hi entrar Déu i ser en Déu. Un altre autor anònim del segle XIV, probablement un cartoixà anglès, escriurà una obra que camina en la mateixa direcció, "el núvol del no saber". És en el buit, en el no-res on trobem la plenitud.

Ens identifiquem massa sovint amb el que fem, en el que tenim, més que no pas en el que som, fins i tot en la nostra pràctica religiosa. Mestre Echart ens diu que el veritable deseiximent, abandonament, és que l'esperit permaneixi inalterable davant qualsevol circumstància, ja sigui de joia o de tristesa, d'honor o de blasme, de desgràcia o infortuni, d'èxit o fracàs, com una muntanya que permaneix d'empeus davant una petita brisa de vent. Mestre Eckhart ens diu que en l'episodi evangèlic de Marta i Maria en el qual hom veu l'activisme de Marta i la contemplació de Maria, a Marta només li falta un pas més per a obtenir el deseiximent. Està a un pas de tastar la deïtat en si mateixa, mentre Maria s'acosta al déu convencional, Marta està a un pas d'acostar-se, de submergir-se, en la deïtat de la seva ànima essencial. Marta encara està treballant turmentada, preocupada, per massa coses. Només li falta poder dir "treballo, per això treballo". És el cèlebre aforisme d'Angelus Silesius: "la rosa és sense per què, floreix perquè floreix".

Advent, doncs, és un bon moment per a alliberar-nos de tot tresor basat en el desig, de tota voluntat, de fer camí deixant anar llast, buidant el nostre cor per poder obtenir un tresor que mai ningú no ens podrà prendre, ni cap arna podrà destruir.      

dimecres, 24 de novembre del 2010

La felicitat ve de la llibertat

Vaig conèixer Anthony de Mello fa ja unes desenes d'anys. Aquest jesuïta indi ens va deixar fa uns pocs anys. Una pèrdua important per a la humanitat. Jove, encara, ens va deixar massa aviat. Els seus llibres són una meravella. En català en trobarem força d'editats per l'Editorial Claret. Per als qui no coneixeu la seva obra, us deixo un tast de la seva presència i de les seves paraules. Una perla.
 







diumenge, 21 de novembre del 2010

L'home i l'animal

Fa temps que sabem que el tigre, en les seves diverses variants, està en perill d'extinció. Avui hem sabut que queden en tot el món una mica més de tres mil exemplars d'aquesta espècie visquent en llibertat, tots ells en països asiàtics. Una conferència internacional analitza aquests dies com evolucionen els programes per a salvar aquesta espècie i poder-la treure de la llista d'animals en perill d'extinció. L'enemic del tigre és l'home. La desforestació constant del seu hàbitat, la construcció de vies de comunicació, etc. El tigre, doncs, està a les nostres mans. De nosaltres dependrà la seva supervivència o la seva desaparició. La incessant voracitat de l'espècie humana està depredant multitud d'espècies animals del nostre planeta. Aus, peixos, felins, etc. La relació de l'home amb el món natural ha estat sempre complexe. Agressiva. Els nostres mars es buiden de peixos davant l'explotació a què el sotmetem.

He d'admetre la meva predilecció per un animal com el tigre. Per la seva bellesa, pel seu estil de vida. Una vida retirada, solitària. És difícil, fins i tot per als naturalistes, veure un tigre en el seu entorn natural. Fa una vida amagada. Entendreu la meva simpatia per un animal com aquest, encara que la meva simpatia és extensiva per a tot el regne animal i per la fauna i la flora i per tot el medi natural en general.

En un món cada vegada més urbà i en un planeta cada cop més urbanitzat, el nostre medi natural lluita per sobreviure malgrat els nostres atacs constants al seu ordre. Avui dia hi ha molta gent que no tenen cap contacte amb aquest medi natural. Es fa broma amb anècdotes com aquella d'aquells escolars que mai havien vist un gall i que es pensaven que un pollastre era un aliment preparat. No tot és negatiu en el nostre món actual. Avui hi ha persones molt més senibilitzades amb aquest món natural que abans. Persones que ens recorden que nosaltres formem part d'un sistema ecològic sobre el qual hi tenim una responsabilitat immensa. En dècades passades, com passa encara en molt països on encara no ha arribat la industrialització, teníem dels animals una visió molt utilitarista. Expressions com "ser l'ase dels cops" ens ho recorden. Els animals eren espècies inferiors que estaven al nostre servei per al treball, per al plaer, per a la nostra satisfacció. La cacera indiscriminada, les jornades de treball inesgotables, els maltractes, eren vistos com a naturals quan s'exercien sobre ells per al nostre profit. Ara hi ha persones organitzades que ens recorden que els nostres drets sobre els animals i, en general, sobre el medi natural, no és il·limitat. I això és positiu. No tot és perdut. Més que drets tenim deures sobre aquest. 

El nostre nivell de civilització haurà de demostrar que som capaços de generar progrés sense que aquest vagi en detriment del món natural. Caldrà fer-ho amb seny, sense extrems insostenibles, amb ponderació. Però caldrà fer-ho. Si volem ser dignes de la racionalitat que se'ns suposa a la nostra espècie hem de buscar un equilibri que faci compatible la vida de totes les espècies alhora que millorem la nostra. Tenim un deure d'administrar els béns del planeta, no pas de dominar-los posant-los al caire de l'extermini irreparable. Avui m'ha recordat aquest deure el risc que correm de perdre una animal com el tigre. Són moltes, però, les espècies que corren aquest perill. Con amb els animals, també som insensibles a la desaparició de llengües, cultures, poblacions indígenes. Necessitem més persones que treballin per posar de manifest aquesta urgència. Organitzacions que recordin i pressionin els governs i els estats que cal actuar a temps, que no pot ser que esperem tant a actuar perquè correm el risc de no ser-hi a temps.   

dijous, 4 de novembre del 2010

Nervis abans de la visita


A mesura que s'acosta la visita del Papa a Barcelona, les actituds militants dels que aproven la visita i dels que no l'aproven es van escalfant. La meva impressió és que la majoria de cristians veuen la visita amb una certa indiferència, diria que amb una certa distància. Alguns volen aprofitar la visita papal com a trampolí per a reivindicar el país davant del món. Hi veuen una oportunitat. Uns altres els empipa aquesta possibilitat. Serien els de la corda del Rouco i companyia que estan una mica nerviosos per la possibilitat que el Papa pugui conèixer de primera mà un país a qui el Vaticà ha conegut molt bé des dels inicis de l'església a occident. Nombrosos comtes de Barcelona s'han posat al servei de la cristiandat al llarg de la nostra història. Podem recordar el pare de Jaume I, Pere el Catòlic. Els papes Borja, etc. La història no es pot esborrar. Alguns, però, voldrien que fos només això, història. Ara temen que el papa Benet se'n dugui una visió actual del nostre país que escapi al control de l'església espanyola. Aquests dies ens han recordat que no existeix una església catalana, imagino que amb els mateixos arguments coincidiran amb mi si rectifico el que he escrit unes ratlles més amunt i dic que no existeix una església espanyola. És clar, l'església és universal, però per a tots. De tota manera, la tradició de l'església sempre ha estat d'incardinar-se en les diferents comunitats on s'ha establert. Ja des dels seus origens. Recordem Sant Pau i els seus escrits. 

Altres cristians semblen més preocupats per passar pels morros dels no cristians que, els agradi o no els agradi, la visita del Papa se l'hauran d'empassar tant si volen com si no. Una actitud que no sé si és massa cristiana aquesta de vantar-se davant dels altres de la visita del cap de l'església catòlica. 

Un altre sector, també militant, és el que fa ostentació del seu anticatolicisme, anticristianisme o el que se'n pugui dir. Estaria bé que aquesta militància s'exercís de la mateixa forma davant d'altres esdeveniments semblants o visites il·lustres. Penso que és lícita la seva actuació, però intueixo que no és autèntica. Els més molestos per aquest tipus de visita papal podrien ser la majoria de cristians que intenten ser fidels cada dia a l'Evangeli de Jesús per la forma tan poc evangèlica de visitar-nos. Ja està bé, però, que els no cristians ens recordin als cristians la nostra poca fidelitat a aquest missatge, encara que no sé perquè això els hauria de preocupar tant. Respecto, però, el seu activisme. 

Com deia més amunt, crec que la gran majoria de cristians viurem la visita a Barcelona del Papa Benet amb indiferència. Ens sabrà greu la gran quantitat d'inconvenients que haurà causat als veïns de Barcelona la parafernàlia que l'envolta. Ens sabrà greu la despesa econòmica i els recursos dedicats a aquesta visita, recursos de tothom. Ens sabrà greu no poder gaudir d'una visita que toqui els nostres cors, que augmenti la nostra fe, que estimuli el nostre compromís amb el proïsme. Amb els malalts, amb els pobres, amb els marginats sigui quina sigui la causa de la seva marginació. Tot això ens sabrà greu que no ens hagi aportat la visita del Papa. Ho dic amb tot el cor. La resta no m'interessa gaire i crec que a molts de nosaltres. El Papa se n'anirà i nosaltres haurem de seguir treballant enmig de la nostra societat intentant aportar el nostre testimoni amb la nostra vida que tots els éssers humans som dignes de l'amor de Déu, manifestat pel nostre amor. 

Benvingut Benet XVI i adéu siau.  

dijous, 7 d’octubre del 2010

La visita del papa

Aquests dies corren rius de tinta sobre la visita del papa Benet a Barcelona. El motiu de polèmica rau en el cost del viatge del papa i qui el paga. L'arquebisbat de Barcelona s'ha afanyat a dir que ha recaptat 300 mil euros que equivalen a la meitat del cost del viatge que s'ha xifrat en 600 mil euros. A alguns els molesta aquest tipus de polèmica i voldrien que es parlés només del sentit espiritual de la visita. És comprensible que alguns pensin això, però també és evident que la parafernàlia que avui dia acompanya els viatges dels successors de Pere originin aquest tipus de debats. Quan hom xifra el cost de la visita en 600 mil euros, seria bo conèixer el desglossament d'aquests costos. L'església catòlica no té dret a eludir aquest tipus de debat perquè els viatges del papa de Roma s'han d'emmarcar dins el context d'una visita d'un cap d'estat. És el preu a pagar per haver convertit l'església en un estat i el seu màxim representant en un cap d'estat.

Tenen sentit eclesial aquest tipus de visites i viatges que fan els papes en els darrers anys? És edificant la preocupació per la seguretat que els viatges actuals demostren? Coneixen els papes les comunitats que visiten? Són moltes les preguntes que els cristians i els no cristians es fan d'aquestes visites. I aquestes preguntes són lícites. L'església no s'hauria de posar a la defensiva. Tenen alguna cosa en comú aquests viatges amb els viatges que feia, per exemple, Sant Pau?

Icona de Rublev

Pau viatjava amb els medis propis del temps. Els seus viatges eren sufragats per les incipients comunitats cristianes d'Àsia i pròxim orient. Pau feia estada amb les diferents comunitats, les coneixia, les exhortava, compartia els seus problemes. S'enfrontava als perills d'aquells que perseguien les comunitats. Les comunitats sortien enfortides del testimoniatge de Pau. Parlava amb els membres de la comunitat. Hi estava en comunió real.

Què coneixerà el papa de la comunitat cristiana de Barcelona? Parlarà emb els poderosos, reis, governants. Entrarà en comunió veritable amb els cristians barcelonins? Jo imaginaria un papa sortint de Roma i viatjant per la costa mediterrània, fent estada en diferents indrets, pregant íntimament amb les comunitats, arribant a Barcelona com qualsevol visitant, fent estada en diferents parròquies, sostingut pels fidels, passant les seves penúries. Avui els papes tenen més de governants que altra cosa. Per això els seus viatges s'assimilen als viatges dels caps d'estat. Des del papamòbil veurà persones que el saluden de lluny, que paguen per veure'l des d'un balcó com qui va a veure una estrella del futbol o de qualsevol esport. Celebrarà alguna eucaristia entre alguns privilegiats i marxarà. 
Quin fruit espiritual rebrem els cristians de la seva visita? Els mateixos que de veure'l a través de la televisió, escoltant els seus discursos, ja siguin fets a Barcelona o fets a Roma. El portantveu de la conferència episcopal espanyola va dir que de la visita papal en treurem fruits espirituals i també econòmics. Aquesta és la funció d'un papa? Si l'església assumeix aquests objectius, llavors no es pot queixar que els ciutadans, tant catòlics, com no catòlics, es preguntin i critiquin la despesa que la seva visita significa. 

Jo respecto la figura del papa, com la de qualsevol persona, respecto la seva fe, com la de qualsevol creient, el seu carisma, com qualsevol carisma de tot cristià i de tota persona. Però també em pregunto quin és l'objectiu dels seus viatges. Consagrar la basílica de la Sagrada Família? Personalment m'és igual qui la consagri. El que jo em pregunto és com enfortirà la meva fe, com entrarà en comunió amb mi, amb les comunitats cristianes. Alguns critiquen els que critiquen la visita papal. Argumenten que altres tipus de visites costen el mateix o més. Però és que al papa, al bisbe de Roma, al primer pastor de l'església se li pot reclamar un plus. Ell és un primus inter pares. Hauria de ser accessible a tothom. No pas un turista il·lustre. 

Jesús passava pels pobles de Gal·lilea, s'hostatjava a casa dels amics i amigues, proclamava el Regne de Déu entre els pobres, menjava amb poderosos i humils, consolava els presos i els marginats, compartia els sofriments dels malalts. Segur que la intenció del papa va per aquests camins, però les estrucrures eclesials el mantenen aferrat a les estructures d'aquest món. Déu me'n guard de criticar el papa. Segur que la meva biga a l'ull m'impedeix de veure la brossa a l'ull del meu germà. Segur que són les meves limitacions les que m'impedeixen veure amb claredat la funció d'un viatge com aquest. No puc amagar, però, que m'agradaria veure el papa visitant i donant consol als refugiats del Darfur, denunciant gràficament la injustícia de les estructures socials del nostre món, sofrint amb el sofriment dels marginats d'aquest món, interpel·lant la nostra comoditat, la nostra poca fe, el nostre amor imperfecte. Desitjo que la visita del papa a Barcelona refermi el compromís cristià de moltes persones, encara que a mi em costi de sentir-me tocat en el més profund del meu ésser amb aquest tipus de visites.              

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Francesco

Avui celebrem Sant Francesc d'Assís. Un sant que mai ha deixat ningú indiferent. Sempre ha mantingut la seva actualitat per a persones creients i no creients. L'amor, la pobresa, la seva unió amb tots els éssers vivents, la seva pregària. És un personatge que té molts i variats punts d'interès. Aquest mes d'octubre conté en el santoral molts personatges que han marcat profundament la meva vida, Mahatma Gandhi, Francesc d'Assís, Bru de Colònia, Teresa d'Àvila, ... 
Avui, més que parlar de Francesco prefereixo deixar imatges i cançons que ens el recorden. Es tracta de la pel·lícula de Franco Zeffirelli "brother sun, sister moon" que ens presenta la primera etapa de Francesco. La pel·lícula té el segell del seu director, per alguns massa endolcit, però és la seva visió i va acompanyada de les cançons del cantant nord-americà Donovan.

 











dimarts, 21 de setembre del 2010

Llum

L'ésser humà és capaç de les cotes més altes de dignitat i alhora dels més baixos instints que l'allunyen d'aquesta dignitat. Jo mateix he tingut tasts d'aquest segon aspecte i pocs del primer. Estic parlant en la meva pròpia persona, és clar. Fa uns dies, en un d'aquests actes que m'allunyen de la dignitat, em vaig veure com en un viatge astral en el més profund dels inferns. Mai havia tingut una sensació semblant. Jo era fora del meu cos veient com en una pel·lícula la capacitat que tinc de rebaixar la meva condició humana i rendir-me a l'imperi dels sentits, com un cavall desbocat que ningú pot aturar. Aquesta imatge em va fer aturar per a observar-me i plànyer-me una estona per esbrinar si allò que estava veient era realment la meva persona o era un miratge que se m'apareixia per a avisar-me d'alguna cosa. Després d'uns segons o minuts d'estupor, la imatge es posava de nou en moviment per a enfonsar-se una mica més en les profunditats de l'abisme. 

Enmig d'un acte vil és possible de veure la llum que t'il·lumina i alhora t'horroritza de tu mateix? Hores després d'aquest episodi m'ha retornat la imatge. Ofegant-me en la immundícia una mà s'ha acostat a mi per treure-me'n. Jo només havia de decidir si m'hi agafava o no. En un primer moment l'he rebutjada, encara no sé el perquè, i he fet com si res no hagués passat. Després, però, he estat conscient que no podia fer com si res no hagués passat. Que perdés la meva dignitat una vegada més no era notícia. El realment novedós era que me n'hagués adonat. 

M'han vingut a la memòria figures històriques de gran calibre que abans d'il·luminar el món per la seva santedat i exemplaritat, havien tocat el fons del fons de la depravació. Lluny de pretendre assemblar-m'hi, sí que m'ha servit per entendre diverses coses. La misericòrdia de Déu és més gran que no el més gran dels nostres pecats o errors, el més vil dels nostres actes. Déu sempre és apunt per a obrir-nos els braços, sigui quin sigui el nostre curriculum. Els homes no sabem fer-ho això, però ell sí. Després d'haver rebutjat en primera instància el seu ajut, em donaria una segona oportunitat? Vaig entendre que com diu l'evangelista no només una segona oportunitat, sinó fins a setanta vegades set oportunitats. Amb Déu la paciència té una altra dimensió. Quan ens sembla que hem gastat totes les penyores, ell ens en concedeix una altra, i una altra, i una altra.       

dissabte, 4 de setembre del 2010

Temps de vacances, temps de felicitat?

Les persones sovint creiem que la nostra felicitat depèn de factors externs, factors de l'entorn, de la pròpia realitat momentània. L'home i la dona al llarg de la història hem buscat la felicitat. Ho hem fet com l'alquimista que cerca la pedra filosofal. Nosaltres cerquem l'elixir de la felicitat. Sempre, però, la busquem a fora de nosaltres mateixos. Quants llibres d'autoajuda no ens parlen avui de la felicitat, de com realitzar-nos plenament. No negaré pas que els factors externs ens poden ajudar en aquesta recerca, però, des del meu punt de vista, no són els més importants. El psalmista diu "si t'enriqueixes, no hi posis el cor". Ens hem preguntat mantes vegades si els diners feien la felicitat! La resposta és prou evident. Ningú no ha arribat a l'estadi de riquesa en la qual digui que ja en té prou. La nostra sed de riquesa no té límits. S'acostuma a matisar que els diners no porten la felicitat, però que hi ajuden. Penso que no és cert. No hi veig una relació directa entre diners i felicitat.

La felicitat és una característica humana. Sovint la relacionem amb situacions concretes. Però la felicitat neix de l'interior de l'ésser humà. És aliena a causes externes. Pot un pobre ser feliç? Pot un malalt viure la seva malaltia i ser feliç? Pot un perseguit ser feliç? Penso que sí. Nosaltres, però, associem la felicitat al benestar, a la satisfacció, i, de fet, són coses diferents. Jesús va marcar unes pautes per a ser feliços de debò. Unes pautes que capgiren els nostres conceptes de dalt a baix. Hi ha persones amb feina infelices, hi ha persones sense feina plenament felices. Ni la riquesa dóna la felicitat, com tampoc la pobresa la dóna. Però, possiblement, un pobre pot estar més a prop de ser feliç que no pas un ric. Ja imagino que això xoca de ple amb els nostres estàndars, però crec que és així.

Durant les vacances esdevenim plenament autònoms dels lligams de la quotidianitat. Quantes parelles no se separen després d'unes vacances? Quan la convivència es despulla de tot condicionant ens adonem de com de difícil és conviure amb els altres. Acostumem a dir que tenim tastets de felicitat. Però parlem de coses diferents. Realment no parlem de felicitat, sinó de percepcions gratificants, plaents, viscudes o amb perspectives de ser viscudes. No ens cal renunciar-hi, però no ens hauríem de confondre. Quan apareix un contratemps que ens fa plenament infeliços és que mai hem estat feliços. La persona feliç està per damunt de les variabilitats de la vida. Una persona feliç no està a mercè de les circumstàncies. Una persona feliç viu la realitat, la real, tal com ve, amb plenitud, amb una certa invariabilitat. Això no significa ser insensible, ans al contrari, la persona feliç és molt sensible als avatars propis i dels altres, però no deixa que això el trasbalsi. 

La felicitat la trobem dins d'un mateix. Quan l'exterior va d'acord amb l'interior. Quan en el nostre interior hi trobem el nostre ésser més profund que ens comunica, ens relaciona amb l'altre, quan ja no hi ha ni tu ni jo. Les diferents tradicions religioses i culturals han donat a aquest ésser noms diferents. A l'Índia diuen a aquest lloc "la guha", la cova, on trobem l'absolut, atman, brahman, déu. Trobar aquest lloc, però, demana un esforç, una disciplina. Les vacances és un bon moment per començar aquest pelegrinatge a l'interior. Acompanyats, sols, en solitud, cadascú l'ha de cercar. Després caldrà conrear-lo. No és cosa d'un dia, sinó de tota una vida. Les coses no són felices, només les persones podem gaudir de la felicitat i el temps de vacances és un bon moment per a aprofitar l'aturada de la quotidianitat per a posar-nos-hi. La persona feliç és capaç d'irradiar-la cap als altres. De fet, és per això que l'hem de cercar, no per egoïsme, per quedar-nos-la per a nosaltres sols. La felicitat ens relacionarà d'una altra manera amb els altres, amb l'entorn, amb l'univers. És l'aventura més gran que tota persona pot viure, no està vedada a ningú. En el llenguatge actual dominat per l'economia, podríem dir que és la millor inversió que mai podrem fer. Qui no vol fer, doncs, una bona inversió? La millor que podem fer.   

dilluns, 30 d’agost del 2010

El far apagat, però que segueix il·luminant

Com tothom ja sap ens ha deixat en Raimon Pannikkar. A l'edat de 91 anys el seu cos ha dit prou. Noranta-un anys de saviesa ens han deixat. Sense fer gaire soroll, en un indret prvilegiat als cingles del Collsacabra. A Tavertet, on es va instal·lar ja fa una vintena d'anys llargs. S'ha escrit molt durant aquests dies sobre la seva obra, sobre la seva vida, sobre els seus escrits, sobre el seu camí iniciat fa temps.
Ha estat un home prolífic, amb experiències diverses i variades. Participant de diverses tradicions culturals i espirituals ha intentat extreure allò de més essencial que hi ha en les diverses religions. Ha sabut entrellucar el bo i millor de tres grans religions com la cristiana, la hindú i la buddhista. No ha fet una amalgama de totes elles, sinó que ha sabut beure de les fonts i les experiències de totes elles. Les més genuïnes i les que han tingut com a centre de la seva acció la persona. Ha sabut veure l'aportació de les diferents cultures i religions pel què fa a la transformació dels homes i les dones de tots els temps, també els d'ara. Ha intuït, com altres grans mestres, que cal una transformació personal per a transformar la humanitat. Darrerament acostumava a dir que creia que havíem tocat fons. I això el feia estar esperançat.

Va propiciar el contacte, la coneixença mútua, que obria les portes a la comprensió dels altres i a la convivència pacífica. La relació entre les cultures a partir de la pròpia identitat, indispensable per a comprendre l'altre. Fou un home heterodox. Alguns l'han vist com un eclèctic, com un mix de tot plegat. Jo no l'he vist mai així. No gaire amic del món institucional, encara que va formar part de moltes i diverses institucions.

Deixeble de dos grans coneixedors del món oriental provinents de la tradició cristiana com van ser Monchanin i Henri Le Saux. Dues persones que a meitat del segle passat es van immergir en el món espiritual de l'Índia i que ens van fer aportacions interessantíssimes. Com tot home, la seva història està plena d'èxits i fracassos, experiències reeixides i d'altres de frustrades. Pannikkar era un home que feia camí, traçant el seu camí incert. Intel·lectual de primer nivell, el nostre país no té, encara, la mesura de la seva pèrdua. Als països on ha exercit el seu mestratge se'l valora molt més del que se l'ha valorat a casa nostra. Estats Units on va ensenyar en dues de les més prestiogioses universitats. Itàlia, Alemanya on va publicar molts dels seus escrits. Polilingüe com pocs. Coneixia el valor de la paraula, per això va poder descobrir, també, el valor del silenci. 

Retirat de la seva vida professional va escollir un lloc com el Collsacabra on va poder conrear el silenci, sense oblidar que la vida de tot home i de tota dona està destinada a la transformació individual i col·lectiva. La religió i l'espiritualitat eren, des del seu punt de vista, motors d'aquesta transformació, no pas impediments, ni camins alienadors. Com Aurobindo, sabia que tenim un deure envers els altres, la nostra vida és per als altres, però primer cal ser un mateix.

En definitiva, un savi ens ha deixat, ens queda, però, la seva obra, els seus escrits, la seva vida. És un far que ens pot il·luminar una mica el nostre camí, un camí que ningú no pot fer per nosaltres, sinó que cadascú ha de fer el seu, amb canvis de rumb, si cal, amb dubtes, potser, però un camí intransferible que ens pot portar a trobar-nos amb tota la humanitat, amb tota la creació, amb el cosmos, en allò de més essencial que ens fa iguals, germans, companys. U amb tot.  

dimecres, 4 d’agost del 2010

Monaquisme i societat

De fa molts anys, hi ha un corrent dins el monaquisme occidental d'inserir-se en el diàleg social, d'entaular un diàleg amb la societat. En trobem diversos exemples que toquen diversos aspectes de la vida social. Un exemple és el diàleg interreligiós. El monestir cistercenc (trapenc) de Ghetsemani, a Kentucky, n'és un exemple. Ja en vida del cèlebre Thomas Merton va establir aquest diàleg amb diverses tradicions religioses, sobretot orientals. El monestir benedictí de Chevetogne fa molts anys que combina la tradició catòlica i l'ortodoxa. El pare Henri Le Saux va viatjar a l'Índia des de Kergonan per a establir-se en la tradició hindú i ser un referent fins a la seva mort del diàleg entre occident i orient. Aquests només són uns exemples de diàleg interreligiós.

Tenim altres exemples en altres camps. Noves fundacions com les Fraternités Monastiques de Jerusalem, nacudes a França, van inserir el monaquisme cristià dins la vida ciutadana. Avui són presents a moltes capitals europees i del món occidental. El monaquisme cristià, així com l'oriental, és present a la xarxa. Fins i tot, ordes semieremítiques com els cartoixans són presents a internet amb diverses pàgines web. 

En un àmbit més territorial tenim els casos de Montserrat o Aranzazu que han estat referents espirituals i culturals per a les nacions catalana i basca, respectivament. 

Avui en dia no és estrany que moltes persones aprofitin la calma o la tranquil·litat dels monestirs per a preparar exàmens, oposicions, treballs diversos que requereixen un entorn de pau per a poder-se concentrar en la seva feina. Poblet, Solius, Vallbona són espais utilitzats amb aquesta finalitat assíduament. El monestir de Sant Daniel, a tocar de Girona, té, a part de l'hostatgeria, una residència d'estudiants fins i tot. 

El monaquisme, doncs, té avui dia, encara, valors que oferir a la societat. Valors que molts ciutadans cerquen i no troben si no és dins els murs d'un monestir. Cada orde monàstic té les seves peculiaritats que intenta compaginar amb la societat moderna. Unes han anat evolucionant de la mà de la mateixa societat, altres han fet de la seva fidelitat als seus origens un valor. Els cartoixans sempre diuen que la Cartoixa no ha estat mai reformada perquè mai no ha estat deformada. 

Malgrat que sembli el contrari, monaquisme i societat no han deixat mai de dialogar al llarg de la història. La societat té coses a oferir al monaquisme i el monaquisme segueix tenint valors a oferir a la societat moderna. El Concili segon del Vaticà va modernitzar el monaquisme occidental sense que aquest hagués de renunciar a la seva essència. El monaquisme pot oferir a la societat actual un espai on pouar la set d'espiritualitat que cerca, més que no pas de religiositat. La societat ofereix al monaquisme l'espai on oferir aquesta espiritualitat. Són vasos comunicants que no són pas contradictoris, sinó que es podrien entendre complementaris. 

És bo, doncs, que aquest diàleg es mantingui i, si és possible, s'incrementi. Els murs històrics que els bells recintes monàstics conserven no han de ser estancs, sinó ben permeables, sense por que aquesta permeabilitat contamini els valors espirituals que ha atresorat en el decurs dels segles.      

dimecres, 9 de juny del 2010

La memòria històrica i l'ARA

Fa temps que es parla de la memòria històrica al nostre país. Amb aquest concepte fem referència a un tancament en fals del passat històric recent que es va produir en la transició democràtica. Després d'anys de dictadura els representants polítics van decidir prioritzar el futur democràtic obviant el passat dolorós que ens va portar a la guerra civil i la posterior dictadura. Potser el moment històric dels anys setanta recomanava fer-ho així, no em proposo discutir-ho ara. El que és ben cert és que al nostre país no s'ha produït una revisió d'aquest passat i una restitució de milers de persones que van perdre la vida durant la contesa bèlica i en els anys de repressió de la dictadura. Allò que als anys setanta va semblar més convenient, ara, passats els anys aflora com un procés que no va tenir les virtuts que es pretenia.

Moltes persones, descendents d'altres persones, cerquen una dignificació deguda a tants i tants milers d'homes i dones que van perdre la vida en aquell període històric. Les raons que podien aconsellar actuar com es va fer després de desaparèixer el dictador no semblen vàlides avui dia. Hom considera que el sistema democràtic està ja consolidat i que una prova de maduresa com és recuperar la memòria i donar dignitat a tantes i tantes persones hauria de ser possible de fer-la ara. 

Els historiadors ja han anat posant els múltiples i complexos fets històrics en solfa. Resta, però, encara el darrer procés que hauria de tancar el cercle, un darrer procés que hauria de permetre superar de veritat els tristos successos d'aquella època. Hauria de permetre, també, tancar ferides que mai no han cicatritzat prou bé. La història dels nostres pares i avis va ser molt complicada. Es fa difícil, encara, poder etiquetar correctament tots i cadascun dels fets. Termes com bons i dolents, justícia i injustícia, venjances i revenges, legitimitat i il·legitimitat, es barregen encara avui i van per barris. Ningú se'ls pot aplicar o atribuir de ple dret. Les coses no són tan nítides, els matisos són molts i variats quan baixem a la concreció i casuística. 

Des d'aquest punt de vista, si parlem d'individus, la cosa és complexa. Si parlem de legalitats potser es pot clarificar una mica més, però també amb peròs. Segurament, si ens centrem en la postguerra, la cosa sigui o pugui ser més clara.

Per tant, com afrontar la situació actual que sembla haver entrat en un atzucac? Jutges acusats de prevaricar, aministies esgrimides com a escuts, no fan res més que perllongar aquelles ferides mal cicatritzades i traspassen cap a noves generacions la resolució final de la qüestió. 

Des d'una perspectiva de qui viu el present com el més important per a les persones i la seva felicitat, les coses haurien de ser més senzilles. Viure en el passat i en el futur ens fa infeliços i ens impedeix viure amb plenitud el present. L'ara i aquí és el més important de tot. Ara i aquí hi ha unes persones que tenen la necessitat de saber. Saber on són enterrats els seus progenitors o amics. Saber com van morir i perquè. Saber que si volen poden recuperar les seves despulles i dipositar-les en un lloc adequat que retoni la dignitat que algú els va prendre. Aquest saber és comprensible i just. Jo afegiria que a aquest saber l'hauria d'acompanyar la saviesa. No n'hi ha prou amb saber, cal saber, després, tractar aquest saber amb saviesa. Saber de quina forma, com, es retorna la dignitat a tantes i tantes persones de composició social diversa, creences diverses, ideologies diferents i contraposades que van veure la seva vida truncada injustament. Ens caldria tenir la saviesa d'acceptar que no tot fou blanc o negre. Que el sofriment va venir per tots costats. 

Ens cal tenir la saviesa de retornar la dignitat a totes les persones a qui se'ls hi va negar sense que ningú vegi en aquesta dignificació dels uns, una indignificació dels altres. No estic parlant de justícia com l'entenem socialment. Aquesta és una altra qüestió. Països com Xile, Argentina, Irlanda del Nord, Ruanda, Sud-Àfrica han endegat processos de reconciliació molt més punyents que no pas el nostre. Aquests països han afrontat uns conflictes molt més recents que no pas el nostre. No gens fàcils, cal admetre-ho. 

En el nostre cas, la perspectiva històrica hauria de jugar a favor de poder fer ara el que no vam fer en el seu moment. Hauria de ser molt més senzill. Però sembla que el nostre grau de saviesa no és suficientment elevat per a encarar-lo. Si poséssim el nostre pensament en l'ARA i no pas en el passat, ens seria, ben segur, més fàcil de dur a terme aquesta empresa. 

Ara i aquí hauríem de ser capaços de resoldre aquesta situació. Caldria separar conceptes. Justícia-Revenja, Respecte, Dignitat. La necessitat és més dels vius que dels morts. Ho necessitem nosaltres ara, perquè el seu ara ja va passar. Qui enterrarà i dignificarà aquells que necessitem honorar serem nosaltres, és la nostra necessitat. I només nosaltres, ara i aquí, ho podem fer. Individualment i col·lectiva. Qui reposarà en pau serem nosaltres i només per això ja paga la pena que d'una vegada per totes ho fem. Per tots.    

divendres, 4 de juny del 2010

Dia mundial del medi ambient

Demà, dia 5 de juny, és el dia mundial del medi ambient. És una de tantes celebracions que les Nacions Unides i altres organismes internacionals han anat instituint al llarg del calendari anual. Aquestes celebracions tenen per objectiu posar de relleu aspectes de la vida humana que necessiten de la nostra atenció. Malalties, fam, drets humans, etc acaparen de forma general aquestes efemèrides. Cada 5 de juny li toca el torn al medi ambient, el nostre entorn natural.

Enguany aquesta diada arriba en un moment en què és notícia l'abocament continu de petroli a les costes de la Louisiana. Tots n'hem pogut sentir a parlar. Fins i tot n'hem vist les imatges. La capital de la Louisiana és Baton Rouge, però la ciutat més coneguda que no fa massa tots vam poder veure coberta d'aigua és Nova Orleans. Podem recordar el pas de l'huracà Katrina que va provocar milers de morts i que va ser devastador per a aquest estat del Golf de Mèxic. És un estat d'arrels franceses degut a la història de la colonització d'Amèrica per francesos i anglesos al nord del continent. És un estat, doncs, que ha patit en els darrers anys l'assot dels fenomens naturals i ara els de la mà de l'home.

British Petroleum explota jaciments a les seves costes. En una d'aquestes plataformes és on es va produir el fatal accident que des de finals del mes d'abril no para d'abocar al mar tones i tones de petroli. El desastre ecològic és de primera magnitud. L'econòmic no ho és menys. Aquest desastre perdurarà tant o més que el pas del Katrina. En ambdós casos el medi natural hi ha tingut una intervenció rellevant. En el primer cas, en el Katrina, l'espurna del desastre el va produir un huracà, però sabem que hi havia també responsabilitats humanes en la magnitud del desastre. La no inversió i revisió de l'estat dels dics de contenció van tenir bona part de culpa en les conseqüències del pas d'un huracà en un país acostumat a aquest tipus de fenomens naturals. 

En el cas actual el detonant no es pot atribuir a cap fenomen natural. Al contrari, la natura i el medi ambient és qui n'ha rebut les conseqüències negatives de la desastrosa mà de l'home. De la desastrosa intervenció de l'home en la natura a la qual veiem sovint com un factor econòmic i en la desastrosa supervisió dels òrgans de supervisió d'aquesta gestió i explotació. 

La filosofia que fa de l'home amo i senyor dels béns naturals ens està abocant cada vegada més al desastre natural, desastre natural que inclou el mateix ésser humà com a perjudicat. Cada vegada més juguem amb foc en aquesta explotació. Cada vegada més els interessos econòmics que posen en risc el medi natural escapen al control de qui ha de vetllar pel bé comú que és el medi natural per a la humanitat sencera. La mateixa activitat pesquera de la zona s'ha vist perjudicada i hipotecada en el present i en el futur per l'avarícia de les grans companyies que no dubten a explotar el medi natural amb el menor cost econòmic per a aquestes grans corporacions. 

Els éssers humans en general hauríem de canviar el nostre xip. No podem veure'ns com a una part aliena d'aquest medi natural. En som part integrant. I la gestió que del medi es fa per part de les administracions públiques i per part de les empreses privades hauria de ser una qüestió que hauríem de posar entre les nostres prioritats.

El petroli no  para de fluir a la superfície del golf de Mèxic. Espècies animals i flora marina es veuran afectades durant generacions. BP no sap com ha de resoldre el problema. L'administració americana tampoc. El mal està fet i no es pot aturar. La companyia petroliera diu que assumeix el cost del desastre. Tot es redueix, per a ells, a un afer econòmic. Segur que tenen diners de sobre per a fer front al desastre des d'aquest punt de vista. Però i el mal causat a la natura com el pensen reparar? Peixos, ocells marins, vegetació marina, etc com es repara tot això? 

L'home, l'ésser humà, hauria d'aprendre d'una vegada per totes que el preu que hem de pagar per tolerar els interessos econòmics de les companyies petrolieres, per les companyies elèctriques amb les seves centrals nuclears, les companyies de mòbils que necessiten determinat metall perquè aquests funcionin i que fa que es foradi una part d'Àfrica amb mines a cel obert per a aconseguir-lo, tantes i tantes companyies que diuen servir els nostres interessos, té un risc massa elevat per a la humanitat. Això, però, no és fàcil. El poder d'aquestes grans corporacions és massa gran. La connivència entre els poders econòmics i els poders polítics és massa evident.

Llavors què hi podem fer? Ens hem de resignar al seu imperi? No necessàriament. Ens cal una reconversió que necessàriament ha de començar per nosaltres mateixos. Per cadascun de nosaltres. Mentre seguim creient que els Ipod, els Ipad, o els instruments que ens presenten com a imprescindibles per mantenir un nivell de vida òptim són els que ens donaran aquesta qualitat, no tenim res a fer. Hem de despertar d'una vegada i reconèixer que sense moltes d'aquestes comoditats també podem ser feliços, també podem mantenir un nivell de vida acceptable. Hem de despertar i adonar-nos que és més important ser que tenir. Que formem part d'un tot, d'una espècie, que necessita un entorn natural sa i variat. Aquesta actitud és la que ens cal descobrir. Aquesta actitud és la que pot preservar el medi natural, la justícia al nostre planeta, la igualtat entre tots els éssers humans, la supervivència de tantes i tantes espècies amenaçades per la nostra cobdícia.

Ens cal un canvi profund en la nostra consciència que ens dugui a un canvi en la nostra actitud vital, en el nostre estil de vida. Volem més i més i més i aquest voler ens dùrà al desastre. Només nosaltres, un a un, però colze amb colze pot fer un cel nou i una terra nova, habitable per a totes les espècies i plantes. 

Avui és BP. Ahir va ser l'Exxon Valdés, més enllà la Union Carbide. Nosaltres tenim la solució. Si fem la nostra vida més senzilla, més simple, els demostrarem que sense ells, sense el que ens ofereixen, també podem ser feliços, jo diria que més, i menys esclaus. Demà és un bon dia per a pensar-hi i per decidir quin món volem ara i en el futur.     

diumenge, 23 de maig del 2010

Els rics i el Regne de Déu

En època de profunda crisi econòmica, em ve de gust parlar una mica de com Jesús veia la possible o gairebé impossible convivència dels rics i el Regne de Déu. Tot i que no sé si estem, realment, davant una crisi econòmica o una crisi de sistema. Potser em decantaria més per creure que el que tenim davant nostre és una crisi general del nostre sistema de vida, del que hem anomenat el sistema capitalista.

Jesús va parlar sovint de la riquesa i dels rics. Ho va fer en un context d'immensa injustícia social en el seu país, Galilea, on una majoria aclaparadora de la població era ofegada per un sistema opressor, asfixiant, que deixava gran part de la població en la més absoluta misèria. No tan sols els romans amb els seus impostos n'eren els responsables d'aquest sistema injust. També les elits del país eren responsables de la misèria i l'opressió del seu propi poble. 

Impostos, delmes, taxes. La pobra gent de la Galilea estava sempre en el llindar de quedar-se sense res, sense terres, sense casa, sense cap lloc on reposar el cap. Tota aquesta gent era la preferida de Jesús. La que el preocupava i la que podia escoltar amb el cor obert les paraules d'aquell home que els anunciava l'arribada d'un nou regne molt diferent de la realitat que coneixien. En canvi, els rics van veure en Jesús una amenaça real per al manteniment del status quo. 

Aquell home parlava també per als rics. Però sabia que aquests no acollirien de bona gana l'anunci del Regne de Déu. Un Regne futur, però realitzable ja en aquella realitat històrica. Tenim múltiples cites de Jesús adreçades als rics. Els diu que difícilment podran fer compatible la seva riquesa amb l'entrada al Regne. No els tanca la porta, però coneix la realitat de la condició humana. Els diu que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que ells entrin al Regne de déu. Els diu que si el volen seguir, reparteixin els seus béns entre els pobres. Que ells que són els primers han de ser els darrers. Ells poden fer-ho, però no volen. 

Els rics sempre han dominat el món. Han posseït la terra, els recursos naturals, n'han disposat com han volgut. Jesús els diu que  la seva riquesa és la font de la pobresa de la immensa majoria dels seus conciutadans. Que no és lícit acumular riqueses, sinó que el que han d'acumular és un altre tipus de tresor. 

Recordo una carta de Roger Schultz, prior de Taizé, que va escriure per allà a finals dels setanta. Deia, com Jesús, que l'acumulació de riqueses era il·lícita. Que no podíem viure pensant en el demà i que no teníem el dret a acumular béns per tal de preveure incerteses futures. Aquesta ànsia de poder i de riqueses de la majoria dels humans és font d'injustícies i misèria en el món sencer. Els que ens anomenem cristians ho hem de tenir en compte. El Regne és per a tothom. En aquest Regne no hi podran entrar fàcilment els rics perquè és difícil que un ric decideixi deixar de ser ric, és difícil que un ric entengui que la seva riquesa es basa en l'explotació de moltes altres persones, potser persones que ni tan sols coneix, que viuen o malviuen a l'altra punta del món. 

Jesús no tanca la porta del Regne de Déu als rics, simplement els diu que ells mateixos se la tanquen. En el Regne de Déu no hi pot haver ni rics ni pobres, la riquesa natural, els aliments, els béns econòmics són per compartir-los. El Regne del que parla Jesús no és una cosa per al futur, sinó per al present. Per això els primers deixebles, desorientats i confusos per la mort de Jesús, entenen finalment que els cal retornar a Galilea, com ho expressen als Evangelis per boca del mateix Jesús ressuscitat. Entenen que cal retornar a l'origen, a les fonts d'allò que van beure al costat de Jesús. 

Els cal situar-se al costat dels pobres, dels marginats, dels oprimits, dels que pateixen, dels que passen fam, dels que són empresonats. Dels darrers. Sense tancar la porta a ningú, sense demanar res a canvi. Ni tan sols la conversió. 

L'església, avui més que  mai, hauria d'entendre que aquesta és la seva missió. En plena crisi, quan cada dia més persones són víctima del nostre sistema injust i opressor, l'església, els que volem seguir Jesús, hem de fer present el Regne de Déu, el que retorna la dignitat a les persones, una dignitat que només les persones i les societats poden retornar. 

Avui, diada de la Pentacosta, hem de tornar a Galilea, allà el veurem de nou i sabrem què hem de fer.    

diumenge, 16 de maig del 2010

El Regne de Déu

Avui és la festa de l'Ascensió. Jesús s'enlaira i se'n puja al cel. En certa manera, ens pot fer la impressió que ens abandona. Com si ens digués: Aquí us deixo, ara us toca a vosaltres. Després vindrà l'Esperit. La humanitat no queda orfe. Però li toca actuar. Ell enmig nostre. Jesús parlà als seus contemporanis, i ens parla a nosaltres, del Regne de Déu. La foto que precedeix aquestes ratlles és l'expressió més cruel del regne dels homes. El Regne de Déu no és això. El Regne de Déu que els cristians reclamem cada vegada que resem el Pare nostre, no és un desig futur, sinó que és un desig i una necessitat real per a avui. Però només pot ser una realitat que podem materialitzar nosaltres.

El Regne dels homes és el que vivim cada dia, el que fa que cada dia morin al nostre planeta seixanta mil persones que no tenen amb què alimentar-se, el que fa que els homes es matin en guerres esgarrifoses al llarg de la nostra geografia. També és el que vivim cada dia amb sense sostre vagant per les nostres ciutats i pobles, el que vivim cada dia amb persones que perden feina, casa, per culpa d'una crisi econòmica que tots plegats hem provocat. 

El Regne dels homes és el que les nostres lleis i els nostres sistemes polítics marginen. Jesús ens diu que el Regne de Déu és a prop, ja ve. Nosaltres no som subjectes passius d'aquest Regne. Som, hem de ser, subjectes actius, propagadors, que no propagandistes, d'aquest Regne. És el Regne que capgira els valors de la nostra societat. En aquest Regne els importants no són els explotadors, sinó els explotats, no són els rics, sinó els pobres, no són els que tenen èxit, sinó els que fracassen, no són els que ataquen el mal amb el mal, sinó els que combaten el mal amb el bé. 

En els temps actuals, el Regne de Déu és més necessari que mai. Som nosaltres el qui l'hem de fer present. Els cristians hem bastit una organització, l'església, més preocupada per ritus, normes, obligacions, moral, etc. Hem bastit una organització que ens atenalla, que més que alliberar-nos ens esclavitza. Una organització que cerca una posició influent en el regne dels homes. Gairebé com un lobby. 

Jesús no ens parla d'un regne d'aquest tipus. Els pobres, els empresonats, els humils, no poden ser els importants en una organització així. El Regne de Déu s'instaura primer en el cor de l'home, després es manifesta en la societat. Els cristians n'hem de ser els primers impulsors. L'ull per ull, dent per dent, no basteix aquest Regne. Les lleis humanes no basteixen aquest Regne. La justícia humana no basteix aquest Regne. 

Jesús ens va donar les pinzellades de com bastir el Regne de Déu. En el seu Regne, la fam no hi té cabuda, l'explotació infantil no hi té cabuda, la pobresa tampoc. La injustícia no hi impera. Però tot això no ens ve regalat. Nosaltres l'hem d'instaurar amb la força de l'Esperit. 

Jesús va voler fer present el regne de Déu entre els seus contemporanis. Des del punt de vista humà, podríem dir que va fracassar. Va morir en una creu, com milers de persones ho feien en el seu temps. Treballar per aquest regne és la nostra missió. Ningú l'instaurarà per nosaltres. En les nostres vides quotidianes tenim múltiples oportunitats per a fer-lo present. Ell ens hi ajudarà si ens ho proposem. Deixem el regne dels homes i entrem de ple en el Regne de Déu. Que l'església no oblidi el missatge i la tasca. Som molts, més dels que pensem, els que el cerquem i el necessitem. Aquesta és la comunitat que hem de bastir.        

dimecres, 7 d’abril del 2010

Els practicants

Sovint apareixen estudis i enquestes que cerquen de saber el grau de religiositat dels ciutadans d'un país. Generalment s'estudia l'evolució que la societat ha tingut al llarg dels anys respecte a la religiositat. Així, s'afirma que Catalunya ha deixat de ser cristiana en els darrers trenta anys. Segons aquesta afirmació, i segons la cèlebre frase de Torras i Bages, Catalunya hauria deixat de ser Catalunya, ja que el prelat havia afirmat que seria cristiana o no seria.

En aquests estudis sociològics s'empra l'expressió "catòlics practicants" en contraposició a aquells que, tot i declarar-se catòlics, ho són des d'un aspecte formal, ja sigui perquè van ser batejats o bé perquè seguint els costums del país han anat rebent els successius sagraments en les diferents etapes de la vida. Aquest tipus de catalogació ha traspassat els àmbits sociològics i ha arrelat al si de la mateixa església catòlica. 

Des d'aquest punt de vista, el catòlic practicant és aquell cristià que va a missa cada diumenge i segueix el calendari litúrgic. No sé si se li demana que es vagi a confessar també o això ja no cal. Aquest concepte de fe redueix la religiositat catòlica a purs formalismes. Els ritus, els sagraments, semblen haver-se convertit en el barem que atorga la catalogació de practicant o no. Aquesta simplificació, des del meu punt de vista, diu ben poc a favor de l'autèntica pràctica cristiana. Anomenar practicant a aquell qui compleix unes obligacions formals i excloure els altres com a simples posseïdors d'una acreditació religiosa és una tergiversació del missatge de Jesús de Natzaret.

El mateix Jesús va criticar l'imperi dels ritus i formalismes del seu temps. Els evangelis contenen multitud de pàgines en aquest sentit. El mateix Lluc ens recorda aquella escena en què Jesús destrempa tothom dient que la seva mare i els seus germans són aquells que escolten i practiquen la paraula de Déu. O les crítiques ferotges a escribes i fariseus que compleixen la llei amb la seva presència al temple ostentosament i que són incapaços d'ajudar i estimar els altres com a si mateixos. 

Les persones que es tanquen a la seva habitació i preguen en secret no són practicants? Les persones que dediquen el seu temps als altres, ja sigui malalts, necessitats, pobres, no són practicants si no van a missa cada diumenge? El samarità que trobem en l'evangeli de Lluc que es fa càrrec del moribund abandonat a la vora del camí no és més practicant que el sacerdot o el mestre de la llei que ha passat de llarg potser per a anar al temple?
No va criticar Jesús els fariseus que feien del ritual de rentar-se les mans abans de menjar un deure ineludible per a ser comptats entre els escollits? 

Quan fem de les formes, dels rituals, de la llei, de les aparences, carta de naturalesa per a ser considerats practicants de la nostra fe estem traïnt l'essència del missatge de Jesús. Els autèntics adoradors del Pare no retran culte ni a la muntanya de Samaria, ni a Jerusalem, sinó que retran un culte inspirat per l'Esperit i conforme a la veritat, va dir el mestre a la samaritana. Els autèntics practicants beuen de les benaurances i s'aparten de les malaurances. O millor dit, ho intenten. Estimen el proïsme, sigui qui sigui, creguin el que creguin, ens caiguin bé o malament. 

El terme practicant l'hauríem de deixar pels estudis i enquestes, però mai acceptar-lo en l'accepció que s'utilitza. Si l'acceptem haurem bastit una religió essencialment buida, però plena de formes. El que ens cal és anar al cor de cada home i dona, on ens trobarem nosaltres mateixos, on trobarem Déu. L'aigua viva que ens apaivagarà la nostra set la trobarem allí.       

diumenge, 28 de març del 2010

Sacralitzar el signe

Avui diumenge de Passió, conegut popularment com diumenge de rams, ens endinsem a la setmana santa. Avantsala del dia més important del calendari litúrgic cristià, la Pasqua. Els que tenim una certa edat hem viscut al llarg de la nostra vida diferents setmanes santes. La del ple franquisme en què, tant sí com no, et veies obligat, sotmès, a viure-la o a sofrir-la. La del postfranquisme, alliberats de la cotilla que ens obligava i la successiva secularització de la nostra societat. I l'actual, que en certs sentits sembla retornar a aquelles formes, però ara des de la llibertat. Diferents etapes d'una mateixa celebració plena de religiositat popular, autèntica o tradicional.

Després d'anys d'oblit de les manifestacions populars de religiositat pública als carrers de les nostres viles, ara hem passat, en els darrers anys, a una recuperació d'aquelles manifestacions tradicionals. Així, doncs, els nostres carrers s'omplen de processons, via crucis, etc. La societat no ha estat aliena aquest fet i s'han originat polèmiques sobre si la religió havia de quedar en l'àmbit del privat o podia transcendir aquest àmbit i fer-se visible en els espais públics. No m'interessa entrar ara en aquesta polèmica. Només apuntaria que en general s'acostuma a utilitzar diferents rasers en l'opinió pública, depenent si parlem de la religió sociològicament majoritària o si parlem de les noves expressions religioses arribades al nostre país arran de la nova immigració.

Tota religió neix en l'àmbit individual i conté expressions col·lectives que ocupen sovint l'àmbit d'allò que és públic. Les processons, doncs, tindran el seu protagonisme en els pròxims dies. La vivència de l'experiència espiritual és diversa i variada. Cadascú la viu d'una forma única. Passejarem per les nostres ciutats i viles els misteris, passos, imatges, de forma molt diversa. En uns indrets tindran una expressió més folclòrica, en d'altres una forma més reverencial. Veurem imatges de gran bellesa i d'altres d'un gust més discutible. 

Sigui quina sigui la fórmula que es triï, caldria no oblidar una cosa important. Totes aquestes manifestacions no són altra cosa que signes, símbols. Els símbols i signes neixen de la necessitat humana de materialitzar creences, sentiments, vivències. Necessitem els signes perquè ens ajudin a fer present allò que creiem, allò que rememorem. Són crosses que ens ajuden en el nostre camí espiritual. Però massa sovint fem del signe la nostra fe, la nostra creença, el nostre sagrat. i per molt valuós que pugui ser el signe, la imatge, el misteri, no és res més que això. Si portem més enllà el signe, el convertim en ídol, i sota el signe idolatritzat la humanitat ha comès autèntiques barbaritats al llarg de la història. 

Moisès va preguntar a l'Horeb quin era el nom de la divinitat, de Déu, i una veu digué: JO SÓC. Ell és a l'interior i a l'exterior de nosaltres mateixos. És el que unifica totes les coses. És en tota la creació, en els homes i les dones, en la natura i els éssers vius. En el més profund de cadascun de nosaltres mateixos. En la "guha" que diuen els savis indis, en la cova amagada en el més profund del nostre ésser. Nosaltres som part d'aquesta divinitat i per això cal estimar i respectar tot ésser vivent, perquè no hi un "Tu", sinó un "JO" essencial que ens uneix en una sola realitat. 

No oblidem, doncs, en aquests dies, que el que passejarem pels nostres carrers no són altra cosa que signes i res més. No sacralitzem aquests signes que ens convertirien en fanàtics i idòlatres. Visquem en profundiat el misteri diví que és present en tots i cadascun de nosaltres, en tots i cadascun dels nostres actes. No ens fem presents a aquesta realitat en determinats moments, sinó que sempre i en tot moment Déu és present en nosaltres. Som u en l'U.
          

divendres, 26 de març del 2010

Esclat de vida

Aquesta és la veritat de l'existència: Així com d'un sol foc flamejant surten milers d'espurnes que tenen totes la forma del foc, així també surten del Creador infinitat d'éssers que després retornen novament a Ell.
Però l'Esperit diví, ingènit, sense forma, que habita a l'interior i a l'exterior de totes les coses, està més enllà de la ment i de la vida i més enllà que el Creador de la ceació.
(Del Mundaka Upanixad)


Hem entrat a la primavera, canvi d'estació, esclat de vida per tot arreu. Després de mesos d'intens fred, després de mesos de silenci al bosc, tan sols trencat pel xiuxiueig del vent glaçat, després de pluja i neu estranya, per poc habitual, a les nostres latituds, arriba la primavera. Avui el sol ha decidit treure el nas. Un sol que s'ha mostrat fugisser l'hivern que deixem. La seva escalfor ens ha reconfortat. La roba comença a ser prescindible, els nostres cossos deixen d'estar tan encotillats enmig de peces i peces d'abric. Per fi la nostra pell respira. 

Els ocells es fan més presents que mai en els nostres boscos i camps, als jardins i parcs de les nostres ciutats. Cada any retornen seguint el cicle de la vida. La nostra llum mediterrània adquireix noves tonalitats. Malgrat aquest esclat de vida, potser moltes persones no se n'adonen d'quest fenòmen. Potser no l'aprecien i això els impedeix de viure'l i gaudir-lo.

I és que estem acostumats a la vida desenfrenada. Estem acostumats al soroll, però no sentim els diferents sons de la vida. No estem acostumats a sentir el silenci i els sons que li donen plenitud. 

Cada matí em desperten els cants dels ocells, les seves veus enjogassades, el fregadís de les seves ales batent l'aire i entrant i sortint de la vegetació. Després els veig jugant com els infants, festejant com els adolescents. Comencen el treball per fer o refer el niu, potser aprofitant el de l'any anterior, el clos on van néixer.
Els arbres brosten, les flors es desclouen, les abelles baten les seves ales i el so del seu zum-zum omple les meves orelles. Cerquen flor a flor el present que aquestes els fan, el seu nèctar que elles treballaran laboriosament per transformar-lo en dolça mel.
Fins i tot, el gos que em fa companyia està amatent a aquestes petites meravelles. Està amatent a tot aquest esclat de vida. Encuriosit, esguarda el tudor que cada dia s'emplomalla al mateix arbre, les tórtores que acaronen els seus becs, els vuit pardals que criden enjogassats, el groguet que prepara el niu en un arbust. Després juga i empaita les vespes que inspeccionen els capolls a punt d'obrir-se. Ell està alerta per escoltar dins el silenci, per meravellar-se de la vida que emplena l'espai i que desperta amb els primers rajos del sol.

I molts de nosaltres som aliens a tots aquests plaers perquè no estem acostumats a escoltar en el silenci. La nostra vida atrafegada, les presses, el soroll imperceptible de la vida ciutadana, ens impedeix gaudir d'aquest espectacle. No, què dic! No és un espectacle, perquè nosaltres en formem part, en podem formar part. Però ens cal aturar-nos una mica per fondre'ns en l'esclat de la vida. 

Sí, la vida esclata al nostre voltant en la nova estació i l'hauríem de sentir, d'assaborir-la, de gaudir-la, de compartir-la.