Com tothom ja sap ens ha deixat en Raimon Pannikkar. A l'edat de 91 anys el seu cos ha dit prou. Noranta-un anys de saviesa ens han deixat. Sense fer gaire soroll, en un indret prvilegiat als cingles del Collsacabra. A Tavertet, on es va instal·lar ja fa una vintena d'anys llargs. S'ha escrit molt durant aquests dies sobre la seva obra, sobre la seva vida, sobre els seus escrits, sobre el seu camí iniciat fa temps.
Ha estat un home prolífic, amb experiències diverses i variades. Participant de diverses tradicions culturals i espirituals ha intentat extreure allò de més essencial que hi ha en les diverses religions. Ha sabut entrellucar el bo i millor de tres grans religions com la cristiana, la hindú i la buddhista. No ha fet una amalgama de totes elles, sinó que ha sabut beure de les fonts i les experiències de totes elles. Les més genuïnes i les que han tingut com a centre de la seva acció la persona. Ha sabut veure l'aportació de les diferents cultures i religions pel què fa a la transformació dels homes i les dones de tots els temps, també els d'ara. Ha intuït, com altres grans mestres, que cal una transformació personal per a transformar la humanitat. Darrerament acostumava a dir que creia que havíem tocat fons. I això el feia estar esperançat.
Va propiciar el contacte, la coneixença mútua, que obria les portes a la comprensió dels altres i a la convivència pacífica. La relació entre les cultures a partir de la pròpia identitat, indispensable per a comprendre l'altre. Fou un home heterodox. Alguns l'han vist com un eclèctic, com un mix de tot plegat. Jo no l'he vist mai així. No gaire amic del món institucional, encara que va formar part de moltes i diverses institucions.
Deixeble de dos grans coneixedors del món oriental provinents de la tradició cristiana com van ser Monchanin i Henri Le Saux. Dues persones que a meitat del segle passat es van immergir en el món espiritual de l'Índia i que ens van fer aportacions interessantíssimes. Com tot home, la seva història està plena d'èxits i fracassos, experiències reeixides i d'altres de frustrades. Pannikkar era un home que feia camí, traçant el seu camí incert. Intel·lectual de primer nivell, el nostre país no té, encara, la mesura de la seva pèrdua. Als països on ha exercit el seu mestratge se'l valora molt més del que se l'ha valorat a casa nostra. Estats Units on va ensenyar en dues de les més prestiogioses universitats. Itàlia, Alemanya on va publicar molts dels seus escrits. Polilingüe com pocs. Coneixia el valor de la paraula, per això va poder descobrir, també, el valor del silenci.
Retirat de la seva vida professional va escollir un lloc com el Collsacabra on va poder conrear el silenci, sense oblidar que la vida de tot home i de tota dona està destinada a la transformació individual i col·lectiva. La religió i l'espiritualitat eren, des del seu punt de vista, motors d'aquesta transformació, no pas impediments, ni camins alienadors. Com Aurobindo, sabia que tenim un deure envers els altres, la nostra vida és per als altres, però primer cal ser un mateix.
En definitiva, un savi ens ha deixat, ens queda, però, la seva obra, els seus escrits, la seva vida. És un far que ens pot il·luminar una mica el nostre camí, un camí que ningú no pot fer per nosaltres, sinó que cadascú ha de fer el seu, amb canvis de rumb, si cal, amb dubtes, potser, però un camí intransferible que ens pot portar a trobar-nos amb tota la humanitat, amb tota la creació, amb el cosmos, en allò de més essencial que ens fa iguals, germans, companys. U amb tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada