divendres, 30 de desembre del 2011

Picabaralles a Betlem


Aquests dies, com ja és costum, hem assistit a les tradicionals picabaralles de les diferents esglésies cristianes en el lloc on, segons la tradició, va néixer Jesús. Hem pogut veure armenis i ortodoxes esbatussant-se de valent i la policia palestina esbatussant-los a tots dos. En aquesta ocasió no hi participaven els catòlics perquè aquests celebren el nadal en una altra església a tocar de la de la Nativitat. Aquests episodis se succeixen any rere any en aquestes dates i es reprodueixen durant les festes de pasqua. L'espectacle és realment lamentable i és expressió del poc que les religions institucionalitzades poden aportar a l'espiritualitat i a la felicitat dels éssers humans.


A la vista de tot plegat, es fa difícil de creure en els fruits aconseguits després d'anys d'ecumenisme de les diferents esglésies cristianes. Després d'aquests espectacles, hom no té gaire ganes de ser etiquetat com a cristià. Les religions institucionalitzades tenen poc a veure amb el veritable sentit de la paraula religió, que en la seva arrel llatina podem traduir per lligar o unir.


El que passa a terra santa, és així com l'acostumem a anomenar, té poc a veure amb la santedat. Per començar, parlar de terra santa referit a un lloc concret és el mateix que dir que la resta no gaudeix de la mateixa santedat. Les religions institucionalitzades s'han oblidat de l'espiritualitat i han sacralitzat les coses, els llocs, els símbols. És així com les grans institucions religioses ordenen ritus, llocs sagrats, normes, prohibicions i obligacions. Les religions institucionalitzades separen els éssers humans enlloc d'unir-los. Els converteixen en esclaus enlloc d'alliberar-los. La religió, així, es converteix en una cosa diferent del seu sentit original. Jesús no fou pas el primer cristià, ni tan sols va fundar una religió. Budha no fou pas budista. El seu missatge era alliberador, d'unió entre les persones i entre aquestes i l'univers, la terra, la creació. Cadascun en el marc de la seva cultura i el seu context històric. Ells no van crear ni temples, ni llocs sagrats. Han estat els seus seguidors que ho han fet. Seguidors que han sacralitzat textos i llibres, donant més importància a la forma que al fons, a la lletra que a l'esperit que transmeten. 

El coneixement i el camí que ens du a la vida plena són a la base de l'espiritualitat. La Bíblia, els Upanishads, els Vedes, la Bagavad Gita, els Sutras ens parlen del mateix. No hi ha temple que valgui, trobarem la resposta en el nostre interior, en el coneixement de la realitat, en la  nostra ànima, en l'Atman, en el Jo profund que ens uneix amb tota la humanitat, amb tot l'univers. És en aquest Jo profund, que no és el jo individual format pels nostres pensaments i emocions, que trobarem la resposta al que som i a qui som, en essència U amb la divinitat. Com algú ha dit, val més una unça de pràctica que una tona de teoria. Estimar els altres com a un mateix és el mateix que dir que quan fem mal als altres ens el fem a nosaltres mateixos. Els anomenats textos sagrats no són altra cosa que el relat d'una experiència interior viscuda pels que els van escriure. Una vivència profunda que ens han volgut transmetre. No ens quedem amb la lletra i intentem viure la seva experiència. 

Els fets que es repeteixen any rere any a Betlem ens indiquen que aquest no és el camí, el camí és el coneixement d'un mateix, de nosaltres com un tot, de l'ésser, i aquest coneixement ens durà a la joia a través de l'amor.     

dilluns, 26 de desembre del 2011

Historicitat de Jesús

He tingut ocasió de llegir els dos articles de l'Albert Sànchez Piñol al diar ARA en què posava en dubte la historicitat de Jesús de Natzaret. He de reconèixer que els dos articles m'han semblat interessants. No m'han semblat gens escandalosos. L'Albert reemprèn els dubtes que sempre han existit referent a l'existència històrica de Jesús. Algunes persones sembla que s'han escandalitzat o s'han enutjat amb l'autor dels articles. No és el meu cas. Crec que l'Albert ha estat prou honest. Ja des del mateix títol de la sèrie. "Probablement Jesús no va existir mai". Els dos articles de la sèrie no estan exempts de certa ironia o humor extravagant. Però si ens centrem en si tenim prou fonts fiables des del punt de vista històric que corroborin l'existència o inexistència d'una persona anomenada Jesús de Natzaret, no podem negar que tan dificultós és afirmar la seva existència històrica com la seva inexistència.

En el primer article, l'humor d'en Piñol pot ser molest per a alguns, ho entenc. Situats en el segle I de la nostra era, a Palestina, en els territoris i regnes que la conformaven, era relativament freqüent l'aparició de personatges amb vocació profètica que es proclamaven Messies del poble d'IsraelUn poble que en la seva dilatada història havia sofert deportacions innombrables en els diferents imperis que van dominar aquella àrea geogràfica. Babilònia, Assíria, Egipte, etc. També és cert que per la seva situació geogràfica, fou un poble que rebé fortes influències de cultures properes i llunyanes, com l'Índia, Pèrsia, els grecs i romans i els egipcis entre altres. Avui no ens ha de ser difícil entendre aquesta capacitat d'influències i intercanvis en el món tan interconnectat que tenim. El comerç, les idees i les religions, sens dubte s'entrecreuaven en aquell territori.

En una terra tan procliva a l'existència de profetes i salvadors, és força normal que la figura de Jesús no fos una figura que cridés molt l'atenció. Era, en el cas d'haver existit, un altre dels profetes i messies de torn. És normal que per als cronistes de l'època no fos una figura a ressaltar. Llastimosament no tenim els registres del cens de l'imperi romà on s'hi podria trobar l'anotació d'un tal Jesús, fill de Josep i Maria. I en el cas d'haver arribat fins als nostres dies, segur que trobaríem molts Jesús, fills de Josep i Maria. La qual cosa no ens serviria de massa.


La manca de fonts coetànies, doncs, no ens demostren ni l'existència o inexistència d'un personatge com Jesús de natzaret. Sí que ens demostren, en canvi, que hi va haver un grup de persones que van quedar trasbalsats i que van transcendir el seu temps i el seu origen geogràfic. Es van escampar arreu de l'imperi i amb Constantí la seva organització va esdevenir religió de l'imperi. Després de morts i assassinats aquelles persones van donar testimoni d'alguna cosa que els donava una força immensa. Els dubtes, doncs, sobre la historicitat de Jesús de Natzaret no haurien d'escandalitzar ningú. El cristianisme no depèn de la demostració científica d'aquesta historicitat. De la mateixa manera que mai no podrem demostrar l'existència d'un ésser superior que ordena el cosmos i a qui uns anomenen Déu, altres Al·lah i altres Brahma. El fenomen religiós és universal i les diferents tradicions religioses i espirituals comparteixen principis i devergeixen en molts dels seus enfocaments. En el cas de Jesús de Natzaret, la seva importància per als creients no depèn de la historicitat de la seva figura. Així, també, els creients no s'haurien d'escandalitzar pel fet que algú ens recordi que la coincidència de celebracions religioses i fenòmens astronòmics és un fet, així com l'aprofitament de festivitats paganes on s'hi van encabir festivitats religioses.


Els articles de Sánchez Piñol també es podrien haver titulat "Probablement Jesús sí que va existir", sense que canviés el contingut dels seus escrits que en determinats paràgrafs cal agafar-se amb cert humor i sense estripar-se les vestidures.     

dijous, 22 de desembre del 2011

Benvingut, benvinguda


En els temps en què solia viatjar cap a altres països com a visitant, mai no havia vist la teva cara. Només veia individus impersonals, fins i tot atractius. He vist diferents cultures, diferents civilitzacions, formes de viure. He vist la pobresa a flor de pell, una pobresa amagada en la quantitat. És més fàcil veure un pobre que no pas milers de pobres. Veure un pobre ens crea incomoditat, veure'n molts fa que quedin diluïts. Mai no he viatjat de forma ostentosa, però això no significa que vosaltres no em veiéssiu ostentós. Jo passava uns dies en el vostre món tot sabent que retornaria al meu poc després.
Ara alguns de vosaltres heu vingut al nostre món. Un món que us ha enlluernat per la seva ostentació. Un món que pensàveu que us donaria oportunitats de millorar les vostres condicions de vida. Alguns us heu jugat la vida per arribar-hi. Molts s'han quedat pel camí. Volien poder guanyar-se la vida per sostenir els que deixàveu allà. La gana i la manca d'horitzons us ha fet creuar mars i muntanyes, posar-vos en mans de traficants de persones sense escrúpols que no dubten a deixar-vos penjats, si cal, encara que els hàgiu donat tot el que teníeu. Heu deixat pares, mares, fills, esposos i esposes. Si la vostra decisió va haver de lluitar contra el dolor de la separació, el vostre camí fins a nosaltres no ha estat menys dolorosa. Tampoc la vostra estada entre nosaltres.
Us heu trobat un país molt diferent al que havíeu imaginat. Potser ens havíeu conegut a través de la televisió o d'alguna pel·lícula. Costa tan poc equivocar-se! Costa tan poc posar esperances en un altre lloc diferent al que ja coneixeu! Coneixeu bé la gana, el no futur. Potser has vingut pels teus fills, ni tan sols per tu. Potser has enviat el teu fill, amb un ai al cor perquè pogués fer tot el camí. No sé si eres conscient dels perills. Segrest, explotació, assassinat, accidents. Però res d'això no t'ha aturat.
La teva pell, la teva llengua, la teva cultura et delaten. De cop t'has vist com l'atracció sobre la que es posen totes les mirades. La teva vestimenta també et delata. Has vingut només per buscar una oportunitat que el teu país no t'ha donat. De sobte, et trobes perdut, fins i tot, rebutjat. Has vingut a treballar, però de moment et veus visquent de la caritat i la solidaritat. No era això el que buscaves. Tan sols volies dignitat. Una dignitat de persona. No pensaves fer-te ric en quatre dies, però sí que esperaves poder dur una vida dura de treball, però digne. Et veus com un aneguet lleig. Desplaçat i diferent. Busques suport entre els que són com tu. La gent de la teva cultura i la teva tradició. Gent amb qui et puguis comunicar. Dubtes si has pres la decisió encertada.
Trobes incomprensió entre nosaltres. T'acusem de rebre un tracte preferent. D'aprofitar-te dels nostres recursos, del nostre sistema de protecció social, del nostre sistema de salut. Tu ens vols explicar que no, que només has fugit de la fam i la pobresa, no tan sols d'això, sinó de la condemna de per vida que arrossegaves en el teu lloc d'origen. No ens agrada la teva religió, ni la teva cultura i tu et preguntes què ens has fet perquè et rebutgem sense ni tan sols coneixe't. No esperaves que et rebéssim amb els braços oberts, però tampoc que et giréssim l'esquena.
Jo et diria que ens donessis temps. Tu necessites temps per a situar-te i ubicar-te en la nostra manera de ser. Sigues benèvol i dóna'ns temps també a nosaltres. Sí, nosaltres també necessitem temps per a conèixer-te. Per descobrir la persona que ets, per descobrir-nos en tu. No sé si ets més digne de compassió tu o nosaltres. La majoria de nosaltres estem en condició de ser compassius, de mirar d'entendre't i comprendre't. De veure en tu la nostra immensa sort. Sí, dóna'ns temps i perdona la nostra intolerància, els nostres prejudicis. Perdona que no sapiguem veure les teves qualitats i que el primer que veiem sigui les teves diferències. El color de la teva pell, el déu a qui tu reses, els teus vestits extravagants, el teu idioma estrany a les nostres orelles. Donem-nos temps. Estic segur que trobaràs persones que t'estimaran i respectaran, estic segur que trobaràs persones a qui estimar i respectar.
Estàs espantat i tens por, ho comprenc. Mira de comprendre que nosaltres estem tan espantats com tu, també tenim por. La teva por al desconegut és la mateixa por que nosaltres tenim. La coneixença mútua esvairà aquesta por al desconegut. No desesperis. Tots passem temps difícils, però tu ens podries ensenyar dificultats majors que les que nosaltres travessem. Estic segur que ens entendrem, que ens comprendrem. Paciència, tu amb mi i jo amb tu. Tu i jo no som gaire diferents, millor dit, no som gens diferents. Rere la nostra cultura, la nostra llengua i religió, hi ha un rerefons més profund que és comú a totes les persones. Quan aquest rerefons, que és el mateix en tu i amb mi, aflori, veuràs com la por haurà desaparegut. Només em resta donar-te la benvinguda.

divendres, 16 de desembre del 2011

Dona jutjada


Et veig sovint en una de les rotondes de la carretera. Aturada, mirant els cotxes que passen a la recerca de clients. Ets jove i has vingut d’algun altre país tot buscant una vida digna que no podies tenir en el teu. No sé si hauràs vingut essent conscient de la feina que acabaries fent aquí. Potser has estat víctima d’alguna de les màfies que entre nosaltres exploten joves com tu per a exercir la prostitució. O potser no, potser sabies el que venies a fer, enlluernada pels ingressos econòmics que pensaves que podies tenir dedicant-te a aquest negoci.
Segurament tens una família aquí o allí. Uns pares que pateixen per tu, lluny de casa, que potser no saben a què et dediques. Potser, fins i tot, tens alguna criatura a qui alimentar i educar. Et miro amb respecte. Sense jutjar-te. Fins i tot amb compassió, sense poder evitar pensar  com és la teva vida i la teva professió. Em pregunto si ets feliç.
Penso en els teus clients, les persones que demanden el teu servei. Alguns que deuen ser pares de família amb una posició respectable, altres de més joves. Uns i altres vénen a tu buscant satisfer un desig irrefrenable, un plaer fugisser. Et veuen com un objecte, no sé si es fan cap mena de pregunta sobre el que t’amoïna, els teus sentiments, etc. No sé si et miren els ulls per veure-hi la persona que amaguen.
Els dónes un plaer que dubto que tu comparteixis. Però això a ells no els deu preocupar. Els que passen et deuen mirar de moltes maneres. Els uns menyspreant-te, altres desitjant-te. Jo et miro amb tendresa. No he pogut mirar-te als ulls. Però sé que ets una persona amb sentiments, una persona que estima, que pateix, que té dificultats com tothom. Qui sóc jo per a jutjar-te. La nostra societat blasma el teu ofici, però la clientela mai no s’acaba. Hipocresia.
Només sé que si Jesús tornés a ser físicament entre nosaltres seuria a taula amb tu i compartiria un àpat senzill. Parlaríeu i riuríeu, potser ploraríeu plegats. I tots els altres ens escandalitzaríem. Potser Jesús et diria que tu també ets digne de gaudir de la felicitat, de ser partícep del Regne de Déu. Que tu passaries per davant de molts altres que ens creiem ser els primers a la seva taula. I nosaltres no ho entendríem.
No puc evitar aquests pensaments. No, no som ningú per a judicar els altres. L’amor no és plaer, l’amor no és felicitat, l’amor és i en ell hi trobarem la felicitat, la compassió, la comprensió, la veritat. L’amor no necessita causalitat, ni finalitat. Tot i tothom que ens envolta és digne de rebre el nostre amor. “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”.