divendres, 16 de desembre de 2011

Dona jutjada


Et veig sovint en una de les rotondes de la carretera. Aturada, mirant els cotxes que passen a la recerca de clients. Ets jove i has vingut d’algun altre país tot buscant una vida digna que no podies tenir en el teu. No sé si hauràs vingut essent conscient de la feina que acabaries fent aquí. Potser has estat víctima d’alguna de les màfies que entre nosaltres exploten joves com tu per a exercir la prostitució. O potser no, potser sabies el que venies a fer, enlluernada pels ingressos econòmics que pensaves que podies tenir dedicant-te a aquest negoci.
Segurament tens una família aquí o allí. Uns pares que pateixen per tu, lluny de casa, que potser no saben a què et dediques. Potser, fins i tot, tens alguna criatura a qui alimentar i educar. Et miro amb respecte. Sense jutjar-te. Fins i tot amb compassió, sense poder evitar pensar  com és la teva vida i la teva professió. Em pregunto si ets feliç.
Penso en els teus clients, les persones que demanden el teu servei. Alguns que deuen ser pares de família amb una posició respectable, altres de més joves. Uns i altres vénen a tu buscant satisfer un desig irrefrenable, un plaer fugisser. Et veuen com un objecte, no sé si es fan cap mena de pregunta sobre el que t’amoïna, els teus sentiments, etc. No sé si et miren els ulls per veure-hi la persona que amaguen.
Els dónes un plaer que dubto que tu comparteixis. Però això a ells no els deu preocupar. Els que passen et deuen mirar de moltes maneres. Els uns menyspreant-te, altres desitjant-te. Jo et miro amb tendresa. No he pogut mirar-te als ulls. Però sé que ets una persona amb sentiments, una persona que estima, que pateix, que té dificultats com tothom. Qui sóc jo per a jutjar-te. La nostra societat blasma el teu ofici, però la clientela mai no s’acaba. Hipocresia.
Només sé que si Jesús tornés a ser físicament entre nosaltres seuria a taula amb tu i compartiria un àpat senzill. Parlaríeu i riuríeu, potser ploraríeu plegats. I tots els altres ens escandalitzaríem. Potser Jesús et diria que tu també ets digne de gaudir de la felicitat, de ser partícep del Regne de Déu. Que tu passaries per davant de molts altres que ens creiem ser els primers a la seva taula. I nosaltres no ho entendríem.
No puc evitar aquests pensaments. No, no som ningú per a judicar els altres. L’amor no és plaer, l’amor no és felicitat, l’amor és i en ell hi trobarem la felicitat, la compassió, la comprensió, la veritat. L’amor no necessita causalitat, ni finalitat. Tot i tothom que ens envolta és digne de rebre el nostre amor. “Feliç aquell que no quedarà decebut de mi”.