divendres, 30 de desembre de 2011

Picabaralles a Betlem


Aquests dies, com ja és costum, hem assistit a les tradicionals picabaralles de les diferents esglésies cristianes en el lloc on, segons la tradició, va néixer Jesús. Hem pogut veure armenis i ortodoxes esbatussant-se de valent i la policia palestina esbatussant-los a tots dos. En aquesta ocasió no hi participaven els catòlics perquè aquests celebren el nadal en una altra església a tocar de la de la Nativitat. Aquests episodis se succeixen any rere any en aquestes dates i es reprodueixen durant les festes de pasqua. L'espectacle és realment lamentable i és expressió del poc que les religions institucionalitzades poden aportar a l'espiritualitat i a la felicitat dels éssers humans.


A la vista de tot plegat, es fa difícil de creure en els fruits aconseguits després d'anys d'ecumenisme de les diferents esglésies cristianes. Després d'aquests espectacles, hom no té gaire ganes de ser etiquetat com a cristià. Les religions institucionalitzades tenen poc a veure amb el veritable sentit de la paraula religió, que en la seva arrel llatina podem traduir per lligar o unir.


El que passa a terra santa, és així com l'acostumem a anomenar, té poc a veure amb la santedat. Per començar, parlar de terra santa referit a un lloc concret és el mateix que dir que la resta no gaudeix de la mateixa santedat. Les religions institucionalitzades s'han oblidat de l'espiritualitat i han sacralitzat les coses, els llocs, els símbols. És així com les grans institucions religioses ordenen ritus, llocs sagrats, normes, prohibicions i obligacions. Les religions institucionalitzades separen els éssers humans enlloc d'unir-los. Els converteixen en esclaus enlloc d'alliberar-los. La religió, així, es converteix en una cosa diferent del seu sentit original. Jesús no fou pas el primer cristià, ni tan sols va fundar una religió. Budha no fou pas budista. El seu missatge era alliberador, d'unió entre les persones i entre aquestes i l'univers, la terra, la creació. Cadascun en el marc de la seva cultura i el seu context històric. Ells no van crear ni temples, ni llocs sagrats. Han estat els seus seguidors que ho han fet. Seguidors que han sacralitzat textos i llibres, donant més importància a la forma que al fons, a la lletra que a l'esperit que transmeten. 

El coneixement i el camí que ens du a la vida plena són a la base de l'espiritualitat. La Bíblia, els Upanishads, els Vedes, la Bagavad Gita, els Sutras ens parlen del mateix. No hi ha temple que valgui, trobarem la resposta en el nostre interior, en el coneixement de la realitat, en la  nostra ànima, en l'Atman, en el Jo profund que ens uneix amb tota la humanitat, amb tot l'univers. És en aquest Jo profund, que no és el jo individual format pels nostres pensaments i emocions, que trobarem la resposta al que som i a qui som, en essència U amb la divinitat. Com algú ha dit, val més una unça de pràctica que una tona de teoria. Estimar els altres com a un mateix és el mateix que dir que quan fem mal als altres ens el fem a nosaltres mateixos. Els anomenats textos sagrats no són altra cosa que el relat d'una experiència interior viscuda pels que els van escriure. Una vivència profunda que ens han volgut transmetre. No ens quedem amb la lletra i intentem viure la seva experiència. 

Els fets que es repeteixen any rere any a Betlem ens indiquen que aquest no és el camí, el camí és el coneixement d'un mateix, de nosaltres com un tot, de l'ésser, i aquest coneixement ens durà a la joia a través de l'amor.