dilluns, 30 d’agost del 2010

El far apagat, però que segueix il·luminant

Com tothom ja sap ens ha deixat en Raimon Pannikkar. A l'edat de 91 anys el seu cos ha dit prou. Noranta-un anys de saviesa ens han deixat. Sense fer gaire soroll, en un indret prvilegiat als cingles del Collsacabra. A Tavertet, on es va instal·lar ja fa una vintena d'anys llargs. S'ha escrit molt durant aquests dies sobre la seva obra, sobre la seva vida, sobre els seus escrits, sobre el seu camí iniciat fa temps.
Ha estat un home prolífic, amb experiències diverses i variades. Participant de diverses tradicions culturals i espirituals ha intentat extreure allò de més essencial que hi ha en les diverses religions. Ha sabut entrellucar el bo i millor de tres grans religions com la cristiana, la hindú i la buddhista. No ha fet una amalgama de totes elles, sinó que ha sabut beure de les fonts i les experiències de totes elles. Les més genuïnes i les que han tingut com a centre de la seva acció la persona. Ha sabut veure l'aportació de les diferents cultures i religions pel què fa a la transformació dels homes i les dones de tots els temps, també els d'ara. Ha intuït, com altres grans mestres, que cal una transformació personal per a transformar la humanitat. Darrerament acostumava a dir que creia que havíem tocat fons. I això el feia estar esperançat.

Va propiciar el contacte, la coneixença mútua, que obria les portes a la comprensió dels altres i a la convivència pacífica. La relació entre les cultures a partir de la pròpia identitat, indispensable per a comprendre l'altre. Fou un home heterodox. Alguns l'han vist com un eclèctic, com un mix de tot plegat. Jo no l'he vist mai així. No gaire amic del món institucional, encara que va formar part de moltes i diverses institucions.

Deixeble de dos grans coneixedors del món oriental provinents de la tradició cristiana com van ser Monchanin i Henri Le Saux. Dues persones que a meitat del segle passat es van immergir en el món espiritual de l'Índia i que ens van fer aportacions interessantíssimes. Com tot home, la seva història està plena d'èxits i fracassos, experiències reeixides i d'altres de frustrades. Pannikkar era un home que feia camí, traçant el seu camí incert. Intel·lectual de primer nivell, el nostre país no té, encara, la mesura de la seva pèrdua. Als països on ha exercit el seu mestratge se'l valora molt més del que se l'ha valorat a casa nostra. Estats Units on va ensenyar en dues de les més prestiogioses universitats. Itàlia, Alemanya on va publicar molts dels seus escrits. Polilingüe com pocs. Coneixia el valor de la paraula, per això va poder descobrir, també, el valor del silenci. 

Retirat de la seva vida professional va escollir un lloc com el Collsacabra on va poder conrear el silenci, sense oblidar que la vida de tot home i de tota dona està destinada a la transformació individual i col·lectiva. La religió i l'espiritualitat eren, des del seu punt de vista, motors d'aquesta transformació, no pas impediments, ni camins alienadors. Com Aurobindo, sabia que tenim un deure envers els altres, la nostra vida és per als altres, però primer cal ser un mateix.

En definitiva, un savi ens ha deixat, ens queda, però, la seva obra, els seus escrits, la seva vida. És un far que ens pot il·luminar una mica el nostre camí, un camí que ningú no pot fer per nosaltres, sinó que cadascú ha de fer el seu, amb canvis de rumb, si cal, amb dubtes, potser, però un camí intransferible que ens pot portar a trobar-nos amb tota la humanitat, amb tota la creació, amb el cosmos, en allò de més essencial que ens fa iguals, germans, companys. U amb tot.  

dimecres, 4 d’agost del 2010

Monaquisme i societat

De fa molts anys, hi ha un corrent dins el monaquisme occidental d'inserir-se en el diàleg social, d'entaular un diàleg amb la societat. En trobem diversos exemples que toquen diversos aspectes de la vida social. Un exemple és el diàleg interreligiós. El monestir cistercenc (trapenc) de Ghetsemani, a Kentucky, n'és un exemple. Ja en vida del cèlebre Thomas Merton va establir aquest diàleg amb diverses tradicions religioses, sobretot orientals. El monestir benedictí de Chevetogne fa molts anys que combina la tradició catòlica i l'ortodoxa. El pare Henri Le Saux va viatjar a l'Índia des de Kergonan per a establir-se en la tradició hindú i ser un referent fins a la seva mort del diàleg entre occident i orient. Aquests només són uns exemples de diàleg interreligiós.

Tenim altres exemples en altres camps. Noves fundacions com les Fraternités Monastiques de Jerusalem, nacudes a França, van inserir el monaquisme cristià dins la vida ciutadana. Avui són presents a moltes capitals europees i del món occidental. El monaquisme cristià, així com l'oriental, és present a la xarxa. Fins i tot, ordes semieremítiques com els cartoixans són presents a internet amb diverses pàgines web. 

En un àmbit més territorial tenim els casos de Montserrat o Aranzazu que han estat referents espirituals i culturals per a les nacions catalana i basca, respectivament. 

Avui en dia no és estrany que moltes persones aprofitin la calma o la tranquil·litat dels monestirs per a preparar exàmens, oposicions, treballs diversos que requereixen un entorn de pau per a poder-se concentrar en la seva feina. Poblet, Solius, Vallbona són espais utilitzats amb aquesta finalitat assíduament. El monestir de Sant Daniel, a tocar de Girona, té, a part de l'hostatgeria, una residència d'estudiants fins i tot. 

El monaquisme, doncs, té avui dia, encara, valors que oferir a la societat. Valors que molts ciutadans cerquen i no troben si no és dins els murs d'un monestir. Cada orde monàstic té les seves peculiaritats que intenta compaginar amb la societat moderna. Unes han anat evolucionant de la mà de la mateixa societat, altres han fet de la seva fidelitat als seus origens un valor. Els cartoixans sempre diuen que la Cartoixa no ha estat mai reformada perquè mai no ha estat deformada. 

Malgrat que sembli el contrari, monaquisme i societat no han deixat mai de dialogar al llarg de la història. La societat té coses a oferir al monaquisme i el monaquisme segueix tenint valors a oferir a la societat moderna. El Concili segon del Vaticà va modernitzar el monaquisme occidental sense que aquest hagués de renunciar a la seva essència. El monaquisme pot oferir a la societat actual un espai on pouar la set d'espiritualitat que cerca, més que no pas de religiositat. La societat ofereix al monaquisme l'espai on oferir aquesta espiritualitat. Són vasos comunicants que no són pas contradictoris, sinó que es podrien entendre complementaris. 

És bo, doncs, que aquest diàleg es mantingui i, si és possible, s'incrementi. Els murs històrics que els bells recintes monàstics conserven no han de ser estancs, sinó ben permeables, sense por que aquesta permeabilitat contamini els valors espirituals que ha atresorat en el decurs dels segles.