dimecres, 5 d’octubre del 2011

Bru (i 3)


Havíem deixat Bru recomponent el grup. Després d'uns moments de dubte, aquells homes van entendre que el projecte engegat per Bru podia sobreviure sense el seu inspirador. Potser era obra de Déu i Bru els digué que intentaria tornar. Landuí fou elegit prior. Van proposar-se de continuar. Però com vam veure, havien fet donació del desert de Chartreuse a l'abadia de Chaise Dieu. Bru va arribar a Roma la primavera de 1090. Alguna intervenció va tenir en l'assumpte de la retrocessió dels dominis de Chartreuse davant Urbà II. Sembla que les coses no foren fàcils. El setembre de 1090 l'abat de Chaise Dieu restitueix la propietat de Chartreuse al grup d'eremites, no sense disgust. Sembla que ho fa més per obediència a la petició del Papa que no pas amb convenciment. Deixem-ho córrer. Sembla que fins i tot espera que l'arrencada dels eremites acabi de nou en fracàs i pugui tornar a la possessió de la propietat.

Urbà II, en ple cisma de l'església, intenta rodejar-se de persones de talla fidels i vol nomenar Bru bisbe de Reggio. Bru rebutja el nomenament fent ús d'un dret reconegut. Urbà segurament devia parlar sovint amb Bru i hi devia veure una reritable crida al desert. Amb recança accepta la decisió de Bru. Podrà Bru retornar a Chartreuse? Doncs no. Urbà que es trobava al sud de la península itàlica, en els dominis que els normands tenien en aquella regió, ja que havia hagut de fugir de Roma, accepta la vocació de Bru, però tot indica que no vol renunciar del tot a tenir Bru a prop, cosa que no hagués estat possible si Bru hagués retornat a Chartreuse. Bru, en una data incerta s'establirà a Calàbria, en unes terres donades pel comte normand Roger. L'etapa de Bru a Calàbria no la coneixem prou bé, però algunes coses sí. Les propietats cartoixanes van passar un segle després a mans cistercenques i es van perdre molts documents per les diferents viscissituds històriques. Quan els cartoixans recuperaren aquelles propietats calabreses van recopilar tota la informació que van poder. La majoria s'havia perdut.

El moment històric de l'establiment de Bru a Calàbria és tèrbol, l'església llatina intenta substituir el domini que els cristians grecs tenen sobre Calàbria. Bru s'instal·la en un indret anomenat la Torre, prop de Milet. Hom creu que això s'esdevingué a finals del 1091. L'indret es trobava entre les ciutats de Stylo i Arena, en una zona encara molt influenciada pels grecs. No era un lloc tan solitari i ferèstec com Chartreuse, estava a 850 metres d'altitud. Bru s'hi devia instal·lar amb alguns companys. A la seva mort n'eren trenta. Per conèixer l'ideal de Bru és important llegir la carta al seu amic Raoul, le Verd i la carta als seus companys de Cahrtreuse. En l'una s'abranda davant el goig de la vida solitària. En l'altra s'observa el llaç inquebrantable entre els dos grups d'eremites. Bru no ha fundat un orde monàstic, això ho veiem clar en la disputa per recuperar els terrenys de Chartreuse com ja hem vist. L'abadia de Chaise Dieu pensa que està davant de quatre arreplegats inconstants i intueix que podrà recuperar més endavant la propietat quan els eremites que hi habiten s'extingeixin o es tornin a dispersar. Però no havent fundat un orde religiós hi ha uns lligams inqüestionables entre Chartreuse i Torre que passen per la figura de Bru. La carta als companys de Chartreuse la va donar el mateix Bru a Landuí que l'havia anat a visitar a Calàbria i que en el viatge de tornada trobarà la mort.

En elles hom pot veure en la vida cartoixana un equilibri i una humanitat immenses. Ja ho deia el pare Cardona, prior de Montalegre en una entrevista que li feu en Josep Ma Espinàs. La vida cartoixana és plena d'equilibri i humanitat. És molt humana, deia ell. Allunyada de grans ascesis i rigors.

Bru va morir el 6 d'octubre de 1101 a Torre i fou enterrat com tots els cartoixans. Anys més tard es van desenterrar les seves despulles i desades en un reliquier que després de diverses viscissituds es conserva a l'església de la cartoixa de Calàbria. El papa Lleó X va autoritzar el culte a Sant Bru de viva veu només per als cartoixans i Gregori XV el 1623 el va estendre a tots l'església.

Mort Bru, diversos grups d'eremites en diferents indrets van adoptar la forma de vida de Chartreuse i uns anys després van demanar a Guigó, cinquè prior de Chartreuse, que els donés una regla. Hug, el bisbe de Grenoble i protector de Chartreuse, tenia gairebé 70 anys i va animar a Guigó que ho fes així. Guigó, però, tenia dubtes. Bru mai no va manifestar que volgués fundar cap orde monàstic. Tenia llavors vint-i-sis anys. Bru havia posat sempre els seus eremitoris sota la protecció dels bisbes del lloc. Ara ell, tan jove, havia d'escriure una regla per als eremites? Possiblement el va convèncer el fet que alguns dels primers companys de Bru encara eren vius i el mateix bisbe Hug també. Ells podien validar que seria fidel a l'esperit de Bru. La feina li va portar sis anys. Més que una regla, va descriure els costums de Chartreuse amb una aparença codificada. La va lliurar codificada el 1127 als eremites de Chartreuse, Portes, Saint-Sulpice i Meyriat. Eren els Costums que han arribat fins als nostres dies. Són la transcripció d'una experiència espiritual concreta de quaranta anys.

Bru proposa un model de vida basat en l'equilibri, la senzillesa, la llibertat i molt humana, però que només es pot sostenir en unió amb Déu i a través d'Ell amb tota la humanitat.       

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Bru (2)



Vam deixar Bru i els seus sis companys dirigint-se a Grenoble per trobar-se amb Hug, el jove bisbe de la diòcesi des de feia quatre anys. Arriben a Grenoble en ple mes de juny, prop de la festivitat de Sant Joan de 1084. Guigó ens ho explica en la seva Vida de Sant Hug de Grenoble. Van arribar Bru i els seus sis companys a veure Hug i li manifestaren la seva dicisió de portar una vida eremítica. Hug havia tingut un somni el dia abans en què veia que el Senyor volia construir una casa al desert de Chartreuse i que set estels li indicaven el camí. Eren Bru i els sis companys. Coneixem la identitat dels sis companys, però no sabem si venien amb Bru des de Sèche-Fonataine o si alguns s'havien unit al grup en el camí fins a Grenoble. Hi havia canonges, un capellà, i dos laics. Un bon matí de juny, en ple estiu, s'encaminen tots ells amb el bisbe Hug cap a Sant Pere de Chartreuse, entrant a la vall per la Cluse. S'endinsen fins al final de la vall, més amunt de l'actual emplaçament de l'actual cartoixa. L'emplaçament actual l'escolliria Guigó després de l'allau que va sobrevenir sobre l'emplaçament original.

L'indret que Bru i els seus company escullen diu molt del tipus de vida que busquen. Una vida eremítica amagada. L'entorn es ferèstec. Només suportable per un grup d'eremites que es compenetraven. Savis com Bru i Landuí, un capellà com Hug, al que anomenen així, capellà perquè feia les funcions sacerdotals, dos canonges més, Esteve de Bourg i Esteve de Die, canonges de Sant Ruf i dos laics que s'ocuparien de les feines més materials per donar la possibilitat als altres a dedicar-se més intensament a la pregària. La vall de la Chartreuse, al peu del Grand Som, era ideal per a l'estil de vida que volien viure. Impossible explotar el terreny agrícolament, tan sols plantar alguna verdura de temporada. La vida seria austera i dura. 
L'estil de vida no era el de la Camàldula en què un monestir cenobític tenia cura d'uns pocs eremites. Aquí es buscava una solitud pura apaivagada només per uns moments de trobament comunitari. No es pensava, tampoc en un gran nombre. 

El clima del lloc tindria una gran influència en l'arquitectura de la cartoixa. No era recomanable allunyar massa les ermites entre si, però tampoc es volia una cel·la d'un monestir. Calia trobar una organització a mig camí de les laures palestines i els cenobis. Havien d'estar juntament sols. Les ermites estarien unides per un claustre cobert que els permetés desplaçar-se a l'abric de la pluja i la neu. Els monjos laics els instal·laran uns tres-cents metres d'alçada més avall, en un clima menys rigorós. Els veïns de Sant Pere van ajudar en tot moment els primer eremites, mentre aquests no tenien enllestides les seves ermites. Les cabanes s'havien de construir en pocs mesos, abans que arribessin les primeres pluges i nevades. Eren cabanes com les dels pagesos del país, cabanes de fusta. L'única construcció que es va fer amb pedre fou l'església. Així, doncs, van poder començar la seva vida d'eremites ben aviat, que no fou gaire diferent dels cartoixans actuals. Els monjos laics que vivien uns quilòmetres més avall s'ocupaven de les feines ordinàries. Els ermitans pregaven i treballaven a les seves cabanes. Segurament transcrivint textos de la Bíblia o dels pares del desert. Uns i altres formaven un conjunt harmoniós. 

Tenim documents que ens expliquen la vida que duien els primers cartoixans. Algun de Pere el Venerable, abat de Cluny que coneixia els cartoixans molt bé perquè havia estat en un monestir prop de Grenoble i havia fet amistat amb ells. Sabem que un cop a la setmana rebien els aliments per tota la setmana, bevien aigua i vi aigualit, menjaven cadascú a la seva cabana, excepte els diumenges. Quan els veïns de Sant Pere els en regalaven menjaven formatge i peix, habitualment, però, s'alimentaven de pa i llegums. No tenen abat, el bisbe de Grenoble els fa aquesta funció. Ells es governen amb un prior. Vesteixen pobrament i tenen algunes vaques i bous que crien vedells i amb la venda d'aquests asseguren la seva manutenció. De tot això ens n'informa Guibert de Nogent trenta-vuit anys després de l'arribada de Bru i els seus companys. Ens informa que, malgrat la seva pobres i vida austera disposen d'una bona biblioteca. Diu la tradició que Bru solia endinsar-se en el bosc i pregar davant una gran pedra on encara es pot observar una creu gravada en la sòlida roca. També sabem que Bru es preocupava perquè hi hagués una certa proporcionalitat entre monjos eremites purs i monjos laics. Els estudiosos han conclòs que Bru no tenia la més mínima intenció de fundar un nou orde monàstic, la vida que duien era el resultat de la seva vocació eremítica en consonància amb un indret únic, el desert de Chartreuse. 

L'any 1088, però, es produiria un fet que afectaria la vida de Bru. En una església dividida entre els partidaris de l'emperador alemany amb un papa imposat per aquest, l'església havia escollit com a papa a Eudes de Chatillon-sur Marne. Aquest havia estudiat a Reims i havia estat deixeble de Bru i després com a canonge de la catedral de Reims havia estat també company de Bru. Eudes agafà el nom d'Urbà II. En el moment de ser escollit papa, Eudes era a Cluny. Mica a mica, Urbà II es va anar rodejant de bendictins de confiança que l'ajudessin en el govern de l'església. Monjos de Cluny i altres monestirs i els va nomenar cardenals.
Amb aquests antecedents, no era d'estranyar que li arribés el torn a Bru. Això es va esdevenir vers el 1090. Deixarem de banda com Urbà II crida a Bru al seu costat. La conseqüència d'aquesta crida va ser, segur, un cop dur per a Bru i els seus companys. Feia sis anys que eren a Chartreuse, el grup s'havia consolidat i ara, de cop i volta, s'arrencava l'ànima del grup. Bru havia d'obeir. El grup d'ermitans es va dispersar. La propietat de l'eremitori va ser donada per Bru a l'abadia benedictina de Chaise Dieu, un dels antics propietaris que havien fet donació de la propietat a Bru sis anys enrere. Bru devia estar desolat. Havia de tornar a les intrigues de la cúria i els seus companys abandonaven el projecte. 

El grup, abans que Bru marxés, va reconsiderar la seva decisió. Segurament Bru els devia convèncer de mantenir el seu projecte, possiblement ell mateix podria retornar algun dia amb ells. Això els devia esperonar i tot hi haver abandonat el desert de Chartreuse, es comprometen a tornar-hi. Però hi ha un problema. La propietat ha estat donada a Chaise Dieu.

(continuarà)