divendres, 24 de febrer del 2012

Quaresma altre cop


Tornem a iniciar un nou temps de quaresma. "Desitjo, realment, poques coses i les poques que desitjo, les desitjo molt poc". Són paraules de Francesc d'Assís. La quaresma és un temps de canvi. Avui en dia, la paraula canvi ha perdut tota mena de força. La seva utilització massiva en l'àmbit de la política li ha manllevat el seu significat real. La quaresma ens convida a canviar no pas en qualsevol direcció, sinó cap al nostre interior i des d'allí cap a l'exterior. Ens convida a girar la nostra mirada envers el nostre cor on trobarem Déu. En trobar Déu en el nostre cor miserable ens serà més fàcil trobar Déu en els altres. Veure la nostra pròpia misèria ens acosta a la misèria que només veiem en els altres. Ens creiem immaculats, innocents. Les raons de les nostres desgràcies les veiem sempre en els altres. Si girem la mirada cap a nosaltres mateixos veurem que les seves misèries són les nostres, que la nostra no culpabilitat no és innocència.

La nostra religiositat la basem sovint en unes pràctiques rituals exteriors. Dejuni, abstinència. Profetes com Isaïes ja ens recordaven fa milers d'anys quin dejuni era el que Déu rebutjava. El de les aparences. El que no ve del nostre interior i es dirigeix cap l'exterior. Mentre dejunem i fem abstinència seguim explotant els pobres, enriquint-nos, apropiant-nos del què a ells també els correspon. El seu pa, la seva dignitat. Seguim veient els obrers i treballadors com a recursos a explotar i no com a representació de la divinitat de Déu, dels seus semblants, dels nostres semblants. Pensem que el dejuni que Déu aprecia és el d'abaixar el cap com un jonc o vestir-se de sac. Isaïes ens recorda que no es tracta d'això. El dejuni que Déu aprecia no és això i ens detalla quin és el dejuni plaent a Déu:

Deslliga els qui tens sotmesos, allibera els oprimits, comparteix el teu pa amb els que tenen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el que no té roba. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí.

Un missatge de milers d'anys enrere, però que ens sóna ben actual. En uns temps de crisi com els que estem travessant sembla que la quaresma ens convidi a pensar-hi.

Les paraules de Francesc que he recordat al començament ens les hauríem de fer una mica nostres. El nostre planeta és explotat sense mesura, el consumisme ens convenç que tenim unes necessitats il·limitades per a ser feliços. No tenim aturador. Francesc era un home feliç i alegre, també pobre. La felicitat no ens vindrà de l'exterior, sinó del nostre interior. Les tradicions religioses i espirituals seculars ho van entendre. Els savis ho han experimentat. El savi és el que coneix i experimenta aquestes coses. Tan de bo que aquesta quaresma no sigui una etapa més en la nostra pràctica ritual estèril. Recordem que sense la pasqua, la quaresma no té cap sentit.

diumenge, 8 de gener del 2012

Una tasca per a tothom (i II)

Què ho fa, doncs, que davant una creixent demanda d’espiritualitat, la religiositat vagi de baixa? No sé si hi ha una resposta universal; segurament hi ha motius compartits, però jo n’apuntaré alguns en el context de la nostra realitat social més propera.
Una primera aproximació passa, des del meu punt de vista, pel fet que la religió institucionalitzada que més coneixem, la cristiana catòlica, ha esdevingut un reflex del que significa l’Antic Testament. Una religió dirigida a l’externalitat, als ritus, a les obligacions i les prohibicions. Una religió més doctrinal i menys vivencial. Una religió que s’expressa en el compliment d’uns deures. Així parlem dels practicants referint-nos als que compleixen l’obligació d’anar a missa els diumenges o als que reben els sagraments. Hi ha un cert paral·lelisme entre l’Antic Testament i els Vedes hindús. Tractem molt sobre l’expressió externa de la religió i oblidem l’espiritualitat que va dirigida més a la vida, a l’experiència.
En la història del cristianisme, i encara avui, s’ha tractat la Bíblia com a un llibre històric, des de la creació del món amb Adam i Eva, passant pel diluvi universal. Avui en dia aquest fet fa que encara moltes persones somriguin i parlin de contes de fades quan se’ls recorda aquests episodis de la Bíblia. De cara a la major part de la gent encara pesa aquesta visió. Amb els avenços científics aquestes històries encara són percebudes com a intents per a explicar la història de la terra i l’univers. Ha estat més impactant la divulgació de la ciència que no pas l’esforç de l’Església a explicar que en la Bíblia no hi hem de buscar un llibre d’història sinó la vivència personal i col·lectiva de l’experiència espiritual. L’antic testament ens presenta un déu transcendent situat dalt del cel i allunyat de la persona humana. Tot i que ja hi llegim que déu va crear l’home i la dona a la seva semblança, ens hem quedat amb la idea que la divinitat es vesteix amb una gran túnica i du una gran barba blanca i venerable. Ens hem quedat amb la superficialitat. Aquesta visió secular ha calat profundament en la nostra societat. Només cal recordar com l’Església es va convertir en un poder terrenal que cremava heretges i conqueria territoris. Una Església que lluitava contra la ciència, Copèrnic, Galileu, Giordano, etc. Una Església que lluitava contra els descobriments que l’egiptologia anava fent en poder desxifrar els jeroglífics, com feu Champollion, preocupada perquè la interpretació dels jeroglífics podia ridiculitzar la seva afirmació que no podia haver cap vestigi d’una civilització anterior al diluvi universal que ho hauria d’haver devastat tot. En aquest camp, l’Església no podia vèncer la ciència.
Durant segles la Bíblia fou un llibre prohibit al comú de la gent. Només uns pocs la podien llegir. Uns pocs que la podien mantenir segrestada i amb dret a interpretar-la segons la seva conveniència, mantenint en la ignorància la resta de mortals.


Jesús, el nou testament, apropaven aquest déu transcendent que dirigia el món des del seu setial. La religió s’introduïa al cor dels homes i assenyalava com trobar déu en el nostre interior, més enllà de ritus i ofrenes.
Com els Upanishads o la Bhagavad Gita, ens condueix pel camí per on podem descobrir la nostra unió amb la divinitat i a través d’ella amb tots els éssers i l’univers. La religió no té cap sentit si no ens porta a l’alliberament. L’individu ha de seguir un camí i un procés individual que el durà a entendre la seva vessant comunitària.
Aquest és un camí per a tothom, no només per a uns quants. Per al monjo, per al casat, per al solter, per al ferroviari, per al barquer. El místic ho entén perquè ho viu.
Aquest nadal que hem passat ens recorda tot això. Déu no és un ésser allunyat que castiga i premia des de qui sap on. Déu és en l’home, en cada home i dona; quan el retrobem en el nostre interior el trobem en tots i cadascú, en la natura, i això ens fa estimar com ens estimem a nosaltres mateixos. Les pors desapareixen, els esclavatges es fonen, esdevenim lliures.
Si llegim els llibres sagrats, com els anomenem, ja sigui la Bíblia, o els textos hindús, budistes o sufís, descobrirem que es tracta de textos en què se’ns revela l’experiència espiritual de la humanitat. Tots ells ens apunten el camí que només nosaltres podem descobrir per mitjà de l’experiència, són textos per ésser viscuts. Són per tots i no per uns pocs i escollits. Descobrirem que el camí que ens assenyalen passa per l’amor gratuït, però per descobrir-ho, hem de penetrar en el nostre interior per a descobrir allò que ens fa U amb Déu i amb tot i tothom.  Són textos de vida, no pas d’història.
Acabo amb uns versos extrets de l'obra el Jardiner de Rabindranath Tagore:
Al punt de la mitjanit, l'home que volia ser ermità digué: "és hora que deixi la meva llar i vagi a la recerca de Déu . Qui m'ha entretingut ací tant de temps?"
Déu murmurà: "Jo". Però l'home tenia les orelles closes.
En un costat del llit dormia plàcidament la seva dona, amb un infant adormit sobre el pit. L'home digué: "Qui sou vosaltres que m'heu enganyat durant tant de temps?"
La veu respongué novament: "Ells són Déu", però ell no ho sentí.
L'infant plorà en somnis i s'estrenyé contra la seva mare. Déu manà: "Detura't, foll, no deixis la teva llar", però l'home tampoc no l'escoltà. 
Déu sospirà, aleshores: "Perquè el meu servent vol venir a mi, abandonant-me?"  
 

dissabte, 7 de gener del 2012

Una tasca per a tothom (I)

Tot sembla indicar que en el món actual les religions, la religió, va de baixa. En el món occidental les estadístiques corroboren aquesta afirmació. Les religions de l'àmbit greco-romà, o sigui les judeo-cristianes, semblen anar clarament de baixa. Només cal fer una ullada a les dades objectives sobre casaments que es produeixen en l'àmbit cristià en comparació a les que es celebren en l'àmbit civil. Si ens cenyim al nostre país, podem observar les esglésies buides en les celecracions dominicals de cada setmana. Només en celebracions de caire popular les esglésies s'omplen o bé en determinades visites papals. Podem també veure com els capellans catòlics han de duplicar els seus esforços per arribar a les nombroses parròquies per càpita que els toca. No hi ha noves vocacions que substitueixin els capellans ja jubilats. En les comunitats religioses també s'observa clarament aquest fenòmen. En les ciutats del nostre entorn no parem de veure la desaparició de convents de monges amb presència secular a les nostres viles. Ni la importació de persones d'altres continents no poden posar remei a aquest fenomen.

En referència als capellans, el fenomen es veu incrementat per les exigències arbitràries que les persones que han de prestar els serveis sacerdotals han de complir. Ser homes, és a dir, no comptar amb les dones per poder prestar aquest ministeri, juntament amb la condició de ser persones cèlibes impedeix que moltes persones que podrien estar en condicions de prestar aquests serveis comunitaris es veuen expulsats i rebutjats a l'hora d'escollir els candidats.

Pel que fa a les comunitats religioses, els models basats en èpoques medievals i decimonòniques sembla que no es presenten prou atractives perquè persones amb fe escullin o se sentin cridades a la vida religiosa tal com l'entenem de forma general. Amb algunes excepcions comptades, doncs, podríem pensar que estem abocats a la desaparició d'instituts i ordes religiosos en els pròxims anys. En alguns casos es fan esforços d'adequació al món actual per a sobreviure, tot intentant no trair l'esperit dels seus fundadors.

Per altra banda, sembla que davant la devallada de les religions institucionalitzades, hi ha una demanda creixent d'espiritualitat en les nostres societats. Persones que cerquen camins que donin sentit a les seves vides. Una societat materialista en excés ha deixat un buit que no satisfà nombroses persones que intueixen que la vida no es pot reduir a un simple procés material en què només compte l'acumulació de riqueses i béns. Les propostes que provenen de les religions institucionalitzades sembla que no acaben de satisfer aquesta necessitat espiritual de les persones. El materialisme s'ha anat imposant en totes les societats, fins i tot en aquelles que tradicionalment han tingut un fort component d'espiritualitat en la seva configuració, com podria ser el cas de l'Índia, per exemple. Si seguiu les cròniques d'en Jordi Joan Baños des del subcontinent indi hom ho pot percebre.

Les religions institucionalitzades, doncs, es veuen impotents per a oferir i atraure tots aquells que volen seguir una vida amb un sentit de transcendència. Potser aquestes religions haurien de revisar si no han abandonat l'essència del seu origen i s'han enquistat en crear estructures de poder i control que les ha allunyat del missatge original i l'esperit que els donava sentit. És un fet, doncs, que la religió va de baixa, però tot apunta que l'espiritualitat va a l'alça.

(continuarà)  


dilluns, 2 de gener del 2012

La mare terra

Els éssers humans no ens cansem d'explotar el nostre planeta. Creiem que el planeta és inesgotable, però ens enganyem. El contaminem, l'enverinem, emetem gasos d'efecte hivernacle sense parar, injectem productes químics sense parar amb l'objectiu de produir més, d'explotar els seus recursos sense límit. El nostre planeta és el resultat de milions d'anys d'evolució que ens entestem a dilapidar en poques generacions. Parlem de l'escalfament del planeta, però no fem res per no contribuir a aquest escalfament. No som conscients que som els únics animals capaços de destruir-lo. Al pas que anem, farem realitat aquesta animalada. No en som conscients, però sabem que ho estem fent, cosa que ens converteix en veritables estúpids.

Contaminem les aigües dels mars i els oceans, contaminem els aqüífers, els rius, les aigües freàtiques, contaminem l'aire que respirem. Som capaços de fer-ho per organitzar després conferències com les de Kioto o Durban en les quals decidim convertir el món en un mercat de compra-venda de drets per a seguir enverinant el nostre planeta de forma organitzada i ordenada. Som la civilització del creixement insostenible, som la cultura del més i més, acceptem que cada dia desapareguin espècies animals i plantes. No tenim aturador, no tenim sostre. L'home és el rei de la creació. La natura al servei de la nostra cobdícia.

Fem oïdes sordes al clam de la terra. La riquesa ho fustifica tot. Volem produir cada cop més, més que ahir. Volem visitar tot el món, viatjar per tot arreu, com si la nostra felicitat depengués de tot això. Fem depuradores per poder embrutar l'aigua, fem tractats per poder contaminar l'atmosfera, creem indústries per poder reciclar materials no biodegradables, inventem productes per reparar la nostra depredació de la natura. Els pagesos inunden de purins els seus conreus per després obligar a instal·lar desnitrificadors a les nostres xarxes de distribució d'aigua contaminada, ens neguem a desenvolupar la tecnologia per a obtenir energia renovable perquè interessa que el món segueixi depenent dels interessos de les grans companyies que mercadegen amb els combustibles fòssils.

Sempre ens havien dit que cal actuar sobre les causes dels nostres problemes, sobre les causes de les malalties, però no ho fem. Com les companyies farmacèutiques que prefereixen comercialitzar un medicament que cronifiqui una malaltia enlloc de curar-la. El nostre món no ho suportarà. La terra es revelarà. I llavors serà massa tard. Tenim les millors tecnologies per gaudir de les meravelles situades a l'altre extrem de la terra sense necessitat d'anar-hi físicament, però ens desplacem més que mai perjudicant d'aquesta manera aquestes meravelles i contaminant el planeta amb els mitjans que utilitzem per a desplaçar-nos. Donem culte als nostres cossos fent exercici dia rere dia, però som incapaços de canviar el nostre model de vida per salvar el planeta. Ens agraden els esports de risc i per això seguim construint i mantenint centrals nuclears que posen en risc milers de vides humanes i la fauna i la flora. Fukushima no ens ha ensenyat res. Estem disposats a pagar aquest preu posant les nostres vides en una loteria que esperem que no ens toqui a nosaltres. La nostra civilització és capaç de generar tanta quantitat de saviesa com d'estupidesa.

Ja ens arribarà el temps de plorar. Els grans corrents d'opinió que només els poderosos de la terra són capaços de crear ens han convertit en consumidors empedernits d'allò que els interessa que consumim. Ens han convençut que la vida no és possible sense mòbils, milions de cotxes, avions, exèrcits, etc. Hem inculcat als nostres infants que sense aparells electrònics que generen tones de residus i dalmen la terra per l'obrenció de metalls i minerals indispensables per al seu funcionament no hi ha manera de ser feliços. Hem creat mercats de futur sobre aliments que podrien resoldre la fam en el món, hem plantat milers d'hectàrees de cereals que no serviran per alimentar ningú, sinó per crear biocombustibles que han col·locat preus desorbitats sobre aquests productes que molts no poden comprar. És el nostre món que hem decidit liquidar en quatre dies i costi el que costi.

Podem posar-hi remei, però no volem. Serem consumidors fins al final, fins a consumir el planeta. La responsabilitat recaurà sobre nosaltres, sobre tots i cadascun de nosaltres. A no ser que reaccionem, encara hi som a temps, encara podem rectificar.