Una tasca per a tothom (i II)

Què ho fa, doncs, que davant una creixent demanda d’espiritualitat, la religiositat vagi de baixa? No sé si hi ha una resposta universal; segurament hi ha motius compartits, però jo n’apuntaré alguns en el context de la nostra realitat social més propera.

Una primera aproximació passa, des del meu punt de vista, pel fet que la religió institucionalitzada que més coneixem, la cristiana catòlica, ha esdevingut un reflex del que significa l’Antic Testament. Una religió dirigida a l’externalitat, als ritus, a les obligacions i les prohibicions. Una religió més doctrinal i menys vivencial. Una religió que s’expressa en el compliment d’uns deures. Així parlem dels practicants referint-nos als que compleixen l’obligació d’anar a missa els diumenges o als que reben els sagraments. Hi ha un cert paral·lelisme entre l’Antic Testament i els Vedes hindús. Tractem molt sobre l’expressió externa de la religió i oblidem l’espiritualitat que va dirigida més a la vida, a l’experiència.

En la història del cristianisme, i encara avui, s’ha tractat la Bíblia com a un llibre històric, des de la creació del món amb Adam i Eva, passant pel diluvi universal. Avui en dia aquest fet fa que encara moltes persones somriguin i parlin de contes de fades quan se’ls recorda aquests episodis de la Bíblia. De cara a la major part de la gent encara pesa aquesta visió. Amb els avenços científics aquestes històries encara són percebudes com a intents per a explicar la història de la terra i l’univers. Ha estat més impactant la divulgació de la ciència que no pas l’esforç de l’Església a explicar que en la Bíblia no hi hem de buscar un llibre d’història sinó la vivència personal i col·lectiva de l’experiència espiritual. L’antic testament ens presenta un déu transcendent situat dalt del cel i allunyat de la persona humana. Tot i que ja hi llegim que déu va crear l’home i la dona a la seva semblança, ens hem quedat amb la idea que la divinitat es vesteix amb una gran túnica i du una gran barba blanca i venerable. Ens hem quedat amb la superficialitat. Aquesta visió secular ha calat profundament en la nostra societat. Només cal recordar com l’Església es va convertir en un poder terrenal que cremava heretges i conqueria territoris. Una Església que lluitava contra la ciència, Copèrnic, Galileu, Giordano, etc. Una Església que lluitava contra els descobriments que l’egiptologia anava fent en poder desxifrar els jeroglífics, com feu Champollion, preocupada perquè la interpretació dels jeroglífics podia ridiculitzar la seva afirmació que no podia haver cap vestigi d’una civilització anterior al diluvi universal que ho hauria d’haver devastat tot. En aquest camp, l’Església no podia vèncer la ciència.

Durant segles la Bíblia fou un llibre prohibit al comú de la gent. Només uns pocs la podien llegir. Uns pocs que la podien mantenir segrestada i amb dret a interpretar-la segons la seva conveniència, mantenint en la ignorància la resta de mortals.

Jesús, el nou testament, apropaven aquest déu transcendent que dirigia el món des del seu setial. La religió s’introduïa al cor dels homes i assenyalava com trobar déu en el nostre interior, més enllà de ritus i ofrenes.

Com els Upanishads o la Bhagavad Gita, ens condueix pel camí per on podem descobrir la nostra unió amb la divinitat i a través d’ella amb tots els éssers i l’univers. La religió no té cap sentit si no ens porta a l’alliberament. L’individu ha de seguir un camí i un procés individual que el durà a entendre la seva vessant comunitària.

Aquest és un camí per a tothom, no només per a uns quants. Per al monjo, per al casat, per al solter, per al ferroviari, per al barquer. El místic ho entén perquè ho viu.

Aquest nadal que hem passat ens recorda tot això. Déu no és un ésser allunyat que castiga i premia des de qui sap on. Déu és en l’home, en cada home i dona; quan el retrobem en el nostre interior el trobem en tots i cadascú, en la natura, i això ens fa estimar com ens estimem a nosaltres mateixos. Les pors desapareixen, els esclavatges es fonen, esdevenim lliures.

Si llegim els llibres sagrats, com els anomenem, ja sigui la Bíblia, o els textos hindús, budistes o sufís, descobrirem que es tracta de textos en què se’ns revela l’experiència espiritual de la humanitat. Tots ells ens apunten el camí que només nosaltres podem descobrir per mitjà de l’experiència, són textos per ésser viscuts. Són per tots i no per uns pocs i escollits. Descobrirem que el camí que ens assenyalen passa per l’amor gratuït, però per descobrir-ho, hem de penetrar en el nostre interior per a descobrir allò que ens fa U amb Déu i amb tot i tothom.  Són textos de vida, no pas d’història.

Acabo amb uns versos extrets de l'obra el Jardiner de Rabindranath Tagore:

Al punt de la mitjanit, l'home que volia ser ermità digué: "és hora que deixi la meva llar i vagi a la recerca de Déu . Qui m'ha entretingut ací tant de temps?"

Déu murmurà: "Jo". Però l'home tenia les orelles closes.

En un costat del llit dormia plàcidament la seva dona, amb un infant adormit sobre el pit. L'home digué: "Qui sou vosaltres que m'heu enganyat durant tant de temps?"

La veu respongué novament: "Ells són Déu", però ell no ho sentí.

L'infant plorà en somnis i s'estrenyé contra la seva mare. Déu manà: "Detura't, foll, no deixis la teva llar", però l'home tampoc no l'escoltà. 

Déu sospirà, aleshores: "Perquè el meu servent vol venir a mi, abandonant-me?"