dijous, 21 de març del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (IV) CAP AL DESVETLLAMENT. Qui sóc Jo?

Segueixo la sèrie que vaig iniciar fa unes setmanes sobre la meditació. Hem parlat de com aprofitar els avantatges que ens donen els sentits corporals, la relaxació dels músculs del cos, de la respiració. Podem, ara, avançar una mica més. Sovint pensem que la paraula "jo" és simplement una persona singular pronominal. És evident que ho és, però no només és això. El budisme, per exemple, ens deixa molt clar el que no som. Sovint ens és més fàcil conèixer el que no som que no pas definir el que som. En l'hinduïsme trobem una figura com Ramana Maharshi (1879-1950) que convidava tothom a fer-se la pregunta "Qui sóc jo".
Sóc els meus pensaments? Sóc els meus desitjos? Els meus ...? Bé, no és el meu objectiu contestar aquestes preguntes per ningú. El que intento, sobretot, és convidar-vos a experimentar per vosaltres mateixos. 
Seguint els passos que he comentat en els apunts anteriors, conciència del cos, dels sentits, de la respiració, asseguts amb l'esquena dreta, ens podem fixar ara en el que podem anomenar el "cor espiritual". El terme cor l'utilitzem en el nostre llenguatge com a símil de centre; així diem, el cor d'una poma, referint-nos al nucli central de la poma. El cor de la ciutat, etc. És a dir, és el punt neuràlgic on batega l'energia necessària de tota activitat.

El cor físic de la persona sabem on el situem, al bell mig del nostre pit amb una tendència cap a l'esquerra. Intentarem no centrar-nos en el cor físic sinó al seu voltant. Algunes tradicions concentren la seva atenció en el cor físic de debò, altres al centre del pit i altres a l'altre cantó del cor físic, és a dir, a la dreta del pit. Cadascú és lliure d'escollir la seva opció, si bé jo prefereixo no fer coincidir el cor físic i el cor espiritual.

Així, doncs, fets tots els passos anteriors ens concentrarem en el nostre cor espiritual. Ens assaltaran tot tipus de distraccions. No cal preocupar-nos. Cada vegada que això passi, retornem la nostra atenció al lloc del cor. Amb pràctica arribarem a un estat de silenci profund, al nostre Jo més autèntic que prendrà la forma del buit, un no-res. No és pas una empresa fàcil. La nostra ment és una font d'on brollen múltiples pensaments. Si amb l'atenció al cor espititual no avancem massa, podem fixar-nos en un sol pensament, així potser aconseguirem aturar la resta de pensaments. Si aconsegueixes fixar-te en un sol pensament, ja haràs fet un gran pas. Pot ser que més endavant, fins i tot, aquest únic pensament es dilueixi. L'objectiu de tot plegat és l'obertura d'aquest cor que tenim atenallat. Així com en els exercicis anteriors hem concentrat la nostra atenció en les sensacions del nostre cos i en la respiració, ara ho fem sobre el cor. No et rendeixis.  

dimecres, 20 de març del 2013

Llençar la pedra o deixar-la caure?


S'acaba la quaresma. Ens acostem a Rams, la Passió i Pasqua. Aquest passat diumenge hem llegit una de les pàgines més plàstiques de l'Evangeli, si més no des del meu punt de vista. La imatge que ens evoca l'Evangeli de Joan la podríem veure avui reflectida, encara literalment, en alguns països. Però l'escena va més enllà de la seva literalitat. De tota manera, em costa creure com avui, com ahir, la nostra societat tracta i ha tractat les dones. Els homes que volen justificar-se en la llei de Moisès, el que volen realment és fer desaparèixer la prova del seu propi delicte, de la seva pròpia misèria. I carreguen sobre la part més feble al llarg de la història, la dona. No és estrany que les societats que han quedat impregnades i encallades en el context històric que ens explica el passatge de Joan, vegin amb tota normalitat que l'home pot cometre el mateix delicte que la dona sense que a ell se li reclami cap responsabilitat. Aquestes mateixes societats encobreixen el domini de l'home sobre la dona en tots els àmbits de la vida, fins a fer-ne un mer objecte del plaer, o una mercaderia sobre la qual fer-hi negoci familiar.  Sí, encara avui és possible veure una imatge semblant a la del relat evangèlic. La dona convertida en objecte i subjecte del nostre pecat. 
 
Però Jesús ens fa anar més enllà. El personatge central de l'escena sembla ser la dona adúltera, però em sembla que no és ben bé així. Jesús es dirigeix principalment als que envolten la dona, els posa en el centre. Ens situa al bell mig de l'escena amb ben poques paraules. Ens ve a dir que tots i cadascun de nosaltres fem prou mèrits per situar-nos enmig de la rotllana, amb els acusadors al nostre voltant demanant el nostre càstig. Ens agradaria que algú reclamés als nostres acusadors amb quin dret, amb quina superioritat, s'erigeixen en els nostres acusadors. Avergonyint els que duen les pedres a les mans converteix la pecadora.  Ni tan sols els diu el què han de fer, la resposta a la seva pregunta la tenen ells mateixos.
 
Mentre no ens convertim, mentre ens mantenim en el pecat, en la nostra feblesa, som incapaços de perdonar. Només quan estimem, només quan ens reconeixem en l'adúltera com un mirall de les nostres febleses, som capaços de perdonar. Estimar els altres com a si mateixos ens porta al perdó perquè coneixem la nostra natura febla. Estimar els altres com Déu ens estima esborra els nostres pecats i els dels altres. En el registre dels més vells hi ha tantes febleses acumulades que són els primers a deixar caure les pedres de les seves mans. Mentre nosaltres mantenim aquesta llarga llista en la nostra ment, Jesús fa temps que l'ha esborrat de la seva ment. Com podria Déu estimar-nos si tingués en compte el nostre registre personal? És pels nostres mèrits que som perdonats i salvats? No, és només per la gràcia que Déu oblida cadascuna de les entrades en el nostre registre personal. 
 
Jesús dibuixa a terra mentre tots esperen la seva resposta. Ell ja ha oblidat l'adulteri de la dona. Només la insistència de la multitud fa que s'aixequi i els respongui. De la mateixa manera com Déu ja ha oblidat l'adulteri de la dona, també ha oblidat el dels que la volen apedregar. No hauríem de fer nosaltres el mateix? Déu esborra els nostres pecats del seu registre no pas perquè seguim en el pecat, sinó perquè obrim el nostre registre i esborrem els dels altres. Perquè estimem i no condemnem. No una o set vegades, sinó setanta vegades set, que vol dir sempre. En l'Evangeli d'avui Jesús ens recorda que la Veritat ens farà lliures. I ser lliure és el contrari de ser esclau, lliure dels prejudicis, de tot allò que esclavitza la nostra ment, el nostre cor i la nostra vida. Com ens recorda Pau, el mal només es venç amb el bé.    

dimarts, 19 de març del 2013

Prudentment esperançats

Aviat farà una setmana que el cardenal Bergoglio, - (jo ho pronuncio a la italiana, o sia, Bergollo, tenint en compte la seva ascendència, és a dir, com pronunciàvem el matemàtic Tartaglia, quan estudiàvem el seu triangle) -  va ser elegit com a nou papa Francesc, bisbe de Roma.

Des de llavors hem pogut sentir i llegir moltes anàlisis i valoracions sobre el paper que jugarà el papa Francesc en la història de l'església. Els uns el comparen amb Joan XXIII, altres posen èmfasi en altres detalls de la seva personalitat, alguns busquen polèmica sobre el seu paper durant la terrible dictadura argentina, quan era provincial dels jesuïtes al país austral. Tot són hipòtesis que crec que no tenen encara prou fonament. 

Una cosa que crec que és certa és que la seva elecció ha creat unes expectatives importants en el si de l'Església i a fora. La majoria de comentaris, en la meva opinió, són manifestació d'una gran esperança. Una esperança que molts cristians comparteixen en el sentit que l'Església necessita una renovació substancial. Una renovació que vagi en la direcció de recuperar els valors essencials de l'Església primitiva, de la comunitat cristiana, que no és altra que la de l'Evangeli. Quan eren respectats de tothom, vivien units i repartien els béns segons les necessitats de cadascú, com se'ns explica en els Actes dels Apòstols.

En el dia d'avui molts cristians voldríem que la nostra església no fos notícia pels escàndols que sovint apareixen en els mitjans de comunicació. Ens agradaria ser notícia pel nostre compromís amb els més pobres, que ens coneguin per l'immens amor que sabem compartir amb tothom, per les nostres pregàries i renunions sinceres per commemorar aquest amor, per la nostra actitud de perdó envers tothom, per la nostra vivència de les Benaurances. Totes aquestes esperances semblen posades en un home anomenat Jorge i que ha adoptat el nom de Francesc. 
 
Però l'església actual no és la mateixa de fa dos mil anys. Tenim unes estructures que hem anat creant al llarg dels segles que ens fan a tots una mica presoners. Estructures jeràrquiques, estructures jurídiques, estructures econòmiques, béns i patrimonis colossals, etc. Alguns ens voldríem desempellegar de tot aquest revestiment que hem anat construint i posem les nostres esperances en un sol home. No sé si és massa just carregar-li aquest mort. Sabem que tota estructura té una gran resistència a ser modificada i simplificada. En tenim mostres en tots els àmbits de la nostra vida, en organitzacions de tota mena. El papa Francesc, si té aquesta vocació de servei a l'Església i a la comunitat en general, trobarà grans resistències al seu voltant. Diria que l'empresa és tan gran que caldria una veritable revolució per dur-la a terme. El Concili Segon del Vaticà ho va intentar, però el mateix concili va topar amb aquestes resistències a les quals feia referència.
 
El papa Francesc, em fa l'efecte, està en una fase molt incipient dels seu papat. Jo en dic l'etapa dels signes. Des del primer dia ens n'ha mostrat uns quants i molta gent de bona fe els ha valorat positivament. Ara per ara, però, només són això, signes personals i individuals que neixen de la seva personalitat. Dues tasques l'esperen i totes dues són descomunals.  Pertanyen a l'etapa dels fets, de les concrecions.
 
La primera és la que fa referència a les estructures. Li caldrà molta força i vigor, com recomanava el papa emèrit Benet XVI, si vol reeixir. Jo diria que si confia en Déu i es deixa acompanyar per la comunitat podríem veure resultats positius. Si ho ha de fer sol, no se'n sortirà.
 
La segona tasca, no menys descomunal, és la de posar al dia l'ensenyament de l'Església. La doctrina social, econòmica, moral, ètica. Aquesta tasca també necessita una inspiració evangèlica. Cal separar el que hem anat afegint al llarg dels segles a l'ensenyament de Jesús i que sovint fa irreconeixible aquell ensenyament del que és realment l'esséncia del seu missatge i la seva bona nova d'esperança i llibertat. Cal separar, també, allò que és propi d'un context històric del que és essencialment bona nova. 
 
En fi. Avui dia de Sant Josep potser el papa Francesc ens farà cinc cèntims de la seva visió en la missa pontifical. Déu l'ajudi i li doni forces i tant de bo que ell també es deixi ajudar per la comunitat.

dijous, 14 de març del 2013

Francesc

Ja tenim nou bisbe de Roma. Francesc, vingut de l'Argentina, del nou món, jesuïta, fins ara arquebisbe de Buenos Aires. Els vaticanistes es deuen sentir tan frustrats com ho han d'estar els economistes a l'hora de vaticinar i anunciar situacions econòmiques crítiques. Els uns i els altres haurien de fer una cura d'humilitat. Són especialistes, ambdós, en analitzar el passat, però no gaire reeixits a l'hora de fer pronòstics. 
 
Un home va entrar al conclave com a cardenal i arquebisbe de Buenos Aires i n'ha sortit bisbe de Roma. Un home del qual comencem a llegir coses del seu passat. La seva infantesa, els seus inicis com a tècnic químic, els seus primers passos com a jesuïta, les responsabilitats que ha tingut dins l'orde, el seu nomenament com a bisbe primer i després arquebisbe i finalment cardenal Bergoglio. Comencem a sentir també anàlisis futures, algunes d'atrevides, altres furgant en l'home. Però com he dit, ens hem de prendre aquestes anàlisis amb prudència.  El que sí que crec que els cristians podem tenir és confiança i esperança. Res més que això.

Jorge Mario Bergoglio sembla ser un home al qual agraden els signes. Té el costum de rentar els peus de persones sofrents els dijous, de viatjar per la seva diòcesi en transport públic, rebutja altre tractament que no sigui pare Bergoglio. Són signes i com a tals ens diuen alguna cosa de la seva persona i de com entén el seu ministeri i de com entén el seu seguiment evangèlic.
 
Ve d'un país convuls. Un país que, com el nostre, ha patit les conseqüències d'un règim dictatorial. Aquell règim va portar sofriment a molts dels seus ciutadans, persecució i mort. Sembla que ell no va excel·lir per la defensa dels perseguits i represaliats. En podem trobar informacions periodístiques. No sembla que fos un home que es va adherir al nou règim, sinó més aviat es va mostrar potser massa indiferent. De tota manera, en un llibre titulat "Jesuïta" ell parla d'aquells anys. En aquells moments no va ser el profeta que tots hauríem volgut, però diu que va ajudar alguns empresonats i va amagar alguns perseguits. Però no fou suficient. La dictadura el va agafar en l'exercici de responsable de la província jesuítica d'Argentina. Se li retreu que va abandonar dos dels seus companys que van ser detinguts pel règim i empresonats durant molt de temps. Un d'ells confessa en un llibre que li ha costat molt de perdonar-lo, però que ho ha fet. El jesuïta Bergoglio no va ser allò que tots esperaríem d'un profeta cristià. Segur que si fou així, n'està ben arrepentit. Ell també és digne de ser perdonat. Però jo acostumo a atemperar les primeres impressions. Em pregunto què hauria fet jo en unes circumstàncies similars. Fent-me la pregunta a mi mateix em fa ser menys exigent. No tots tenim la valentia necessària a cada moment.

Em pregunto què passaria si als senyors cardenals se'ls hagués girat el cervell i m'haguessin escollit a mi com a bisbe de Roma. Que fàcil ho hauguessin tingut els periodistes per trobar facetes de la meva vida no gens exemplars. Situacions en les qual no he sabut estar a l'alçada. Ho tindrien molt fàcil. I com amb mi podrien trobar, ho van trobar fa molts segles també en la vida de Francesc d'Assís o Ignasi de Loiola, per posar algun exemple. Però tots tenim dret a una nova oportunitat. Bergoglio també.

He pogut sentir algunes paraules del Bergoglio arquebisbe. Gens amic de la pompositat i molt amic de ser com la seva gent. Capaç de fer sentir la seva veu davant els poderosos. El seu país va passar una crisi com la que ara vivim a nivell mundial. Estic convençut que es va adonar dels mals del capitalisme neoliberal i es va posar al costat que tocava. Bergoglio no és un progressista en els termes que nosaltres fem servir. No ha format part de la Teologia de l'Alliberament. Però crec que la seva experiència vital l'ha acostat a l'essència evangèlica. Dins la Companyia de Jesús no fou un Ellacuría, però com a bisbe va evolucionar, no sé si poc o molt, però crec que ho va fer. No fou un arquebisbe Romero, però cal recordar que el mateix Romero era molt temps abans del seu compromís un personatge tebi. 

Sigui com sigui, Bergoglio ha passat a la història. Hauríem pogut tenir un altra bisbe de Roma, però tenim a Francesc. Penso que té la capacitat d'obrir les finestres vaticanes. Més que res per tal que hi entri l'aire del món, la realitat més crua, i per tal que escampi una mica la ferum que s'ha encastat dins les seves parets. 
 
De Francesc, bisbe de Roma, només en coneixem unes breus paraules, uns petits gestos. Va sortir al balcó sense estola, ni musseta, la capelina vermellosa que porten els papes i que els cobreix les espatlles. Tots els papes que he congut fins ara les han utilitzat en la seva primera aparició al balcó de la basílica de Sant Pere. Ell va sortir només amb la túnica blanca que no era feta a mida i una creu pectoral no gaire cridanera. Incòmode mentre sonaven himnes sota el balcó. Senzill i obert en dirigir-se al poble de Roma. Es va presentar com el seu bisbe, un bisbe que ve dels confins de la terra. Que espera fer les seves funcions conjuntament amb el poble cristià, dones i homes. Que confia en ells per tal que Déu el beneeixi abans de beneir-los. En sabem el nom escollit per al seu ministeri. Francesc. Un nom que significa moltes coses dins l'Església. 
 
Fora d'això, no en coneixem res més. L'espera una tasca àrdua, molta solitud. Però em fa l'efecte que sabrà dur-la a terme en cooperació amb molta més gent. Com vaig dir, jo espero que ens ajudi a ser llum per al món i sal per a la terra. Estant en aquest món, però sense ser-ne. Benvingut, Francesc, germà.  


 
 

dimarts, 12 de març del 2013

Ai senyor, ja els tenim tancats!

Ai Senyor, ja els tens tots tancats a la Capella Sixtina. Tot homes, quina diferència amb els teus primers seguidors que van rebre el vostre esperit un vespre en una habitació tancada mentre intentaven entendre la teva mort i la teva resurrecció. Entre ells hi havia una bona representació femenina quan van entendre el que havia passat. Ara són tot homes, no hi fa res, potser algun dia aconseguirem posar-hi remei. El que ara necessiten aquests homes és sentir la teva veu. Tant de bo tinguin l'orella del cor ben oberta.

Aquells primers deixebles tenien por perquè no havien entès encara el que els havies anat dient al llarg de tres anys. Els que ara són tancats a clau i forrellat entre les pintures de Miquel Àngel sembla que també tenen por. Si més no, ho sembla. Amagats de la vista del món. Podria ser que fos així per intentar estar més recollits i poder enllaçar millor amb tu o podria ser que fos perquè ningú sàpiga com tramen l'esdevenidor de la teva església, potser amb vergonya que no se sàpiga que els criteris que utilitzen són massa humans. Espero que no, que facis un bon terrabastall que els sotregui l'esperit. 

Ells s'han erigit en cardenals electors. Ja que és així, que facin una bona feina amb el teu ajut. Que escullin un pastor, un bon pastor. Un bisbe de Roma que sigui bisbe entre bisbes. Un cristià que sigui cristià entre cristians. Un servidor més més que un príncep. Les robes que duen semblen més pròpies de la reialesa que no pas de pobres pecadors. Tant de bo tot això ho sacsegis tu amb ell. Que no sigui ni conservador, ni progressista, moderat o radical. Que sigui, Senyor, un fidel servidor teu i de tota la humanitat i que la seva paraula i el seu gest sigui el més semblant al teu ensenyament, molt evangèlic. 

Que sigui pobre entre els pobres, que no tingui por d'enfrontar-se a les estructures vaticanes que fan més mal que bé. Que sigui llum pel món i sal per la terra. Que tingui una mà estesa per perdonar i no un puny tancat per castigar. Que sigui ferm i i valent per vèncer les resistències que trobarà al seu voltant. Que busqui la unitat dels cristians i el respecte envers les altres religions i els que no diuen que no en tenen cap. Que sàpiga reconèixer la bondat dels avenços científics i sigui inflexible en el mal ús d'aquests avenços. Que sàpiga veure la bellesa d'aquest món i que sigui un signe de pau per a tothom. En fi, només voldria que els ajudessis a trobar un home bo i valent. Confio en tu.

divendres, 8 de març del 2013

Fe i evangeli


Avui he pogut assistir a una xerrada que oferia en Màxim Muñoz a Valls. En Màxim és un antic company d'estudis i actualment és provincial del Claretians de Catalunya, president de la Unió de Religiosos, doctor en teologia i moltes altres coses. La seva conferència s'englobava en l'Any de la Fe. Ha parlat d'externalitat, interioritat, religiositat, espiritualitat. Ha descrit la situació actual de crisi en el qual hi ha una necessitat d'espiritualitat en les persones i de com el cristianisme hauria de poder saciar aquesta necessitat, sense que les persones l'hagin d'anar a buscar en altres fonts més llunyanes i estranyes. M'ha agradat molt que centrés la seva exposició en l'Evangeli i en Jesús. En què creia Jesús, com ho creia i com ho posava en pràctica. Ha fet múltiples referències a l'Evangeli com a fonament de la nostra fe. Ha definit alguns cristians com a ateus pràctics.

Tot plegat m'ha suscitat unes breus reflexions que tot seguit exposo.

Hi ha un cristianisme avui dia que basa la seva fe en les pràctiques externes de religiositat. La pràctica dels sagraments i una religiositat popular com a base de la fe. Sense fer una crítica d'aquest tipus de religiositat, sí que voldria aprofundir una mica en això. Avui moltes persones participen més o menys regularment en l'eucaristia dominical, en la recepció dels sagraments, participació en processors, etc. Essent aquestes manifestacions testimoni de la nostra fe, no crec que siguin les més importants. Estem sotmesos a una certa perversió del llenguatge. Ja vaig parlar fa uns mesos del que jo entenia per "practicants", però reiteraré el que vaig recordar llavors. Hem acceptat que la paraula practicants designi aquells que fan una pràctica externa de la seva religiositat en aquestes mostres externes. D'allò que són signes o símbols, és a dir, sagraments, n'hem fet el que ens defineix com a cristians. No és estrany, doncs, que havent posat èmfasi en aquest tipus de religiositat, molts cristians es vegin decebuts. Passem a ser ateus pràctics, utilitzant un concepte que en Màxim ha exposat. 

Per altra banda, els cristianisme corre el perill de no emplenar aquesta necessitat d'espiritualitat a la qual hem fet referència. La religiositat de l'església sembla basar-se més en prohibicions i obligacions més que no pas en el seguiment de Jesucrist i el seu Evangeli, no com a un revolucionari o com un guia espiritual, sinó com a humanització de Déu, la seva encarnació. La moral i l'ètica semblen el pilar de la nostra fe. Sovint aquestes normes o aquestes preses de decisió que afecten la vida de les persones i les col·lectivitats semblen entrar en contradicció amb l'Evangeli i els ensenyaments de Crist. 

Deia el filòsof Terricabras que, en la seva opinió, el missatge més genuí del cristianisme és que parla d'un amor no reaccionari, és a dir, que no és una reacció a l'amor que rebem dels altres, sinó que és un amor que es dóna, ens dóna, fins i tot a aquells dels quals no rebem precisament amor, sinó odi, indiferència, opressió. Si realment aquesta fos la nostra guia de vida en permanent presència de Déu, tothom coneixeria realment la nostra fe. Un amor pacient, gratuït, capaç de parlar amb qualsevol i donar-se sense esperar-ne rebre res a canvi. Aquesta és la veritable raó de la nostra fe. Posem la nostra confiança raonada en Déu tot estimant els altres com si fossin el mateix Jesucrist, siguin pobres o rics, blancs o negres, cristians o creients d'altres religions o ateus. Per actuar i viure així ens cal un contacte personal i permanent amb Déu, en el silenci, en la meditació, estant sols o en comunitat. Necesitem aquests dos aspectes. Solitud per refermar la nostra fe individual i participació comunitària per a celebrar-la. 

Celebro, doncs, haver retrobat en Màxim després de tants anys i haver-lo retrobat tan afermat en la fe evangèlica.      

dissabte, 2 de març del 2013

El silenci de Déu


Ahir es van iniciar el cicle de les conferències familiars que de fa anys organitza la parròquia de Sant Joan de Valls dins el temps de quaresma. La primera conferència va anar a càrrec d'Armand Puig, sacerdot i teòleg de la Selva del Camp, rector de la basílica dels Sant Just i Pastor de Barcelona i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, entre altres responsabilitats. D'ell he llegit el llibre Jesús, un perfil biogràfic, Evangelis apòcrifs, i també el Nou Testament interconfessional que ell va coordinar. La conferència d'ahir consistia en una presentació de L'Atri dels Gentils,  una iniciativa del papa Benet XVI que va concretar el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Consell Pontifici per a la Cultura.
No pretenc explicar la xerrada del Dr Puig, qui vulgui més informació sobre l'Atri dels Gentils pot consultar la pàgina web on s'explica aquesta iniciativa. http://www.atridelsgentils.net/ 

El que em porta a fer aquest escrit és una reflexió sobre una qüestió que va aparèixer durant la conversa posterior entre el Dr Puig i els assistents a l'acte. El silenci de Déu en els moments actuals. 

Molts autors han escrit sobre aquesta qüestió, entre altres Simone Weil. Sovint es parla del silenci o l'absència de Déu en períodes durs de la història de la humanitat, com les guerres, la barbàrie del nazisme, els genocidis, els desastres de la fam, etc. Sobre aquest silenci és sobre el que vull escriure quatre ratlles. 

Personalment penso que Déu no ha estat mai absent, ni callat davant els fets històrics de la humanitat, ni davant les crisis que aquesta viu o ha viscut. Més aviat crec que aquest silenci no és degut a que Déu hagi emmudit, sinó més aviat al fet que nosaltres hem perdut la nostra capacitat per sentir-li la veu. És com si ens haguéssim tornat sords. No només ens passa a nosaltres, sinó que grans místics han experimentat també aquest fenomen. Aquests han associat, sovint, aquest silenci a una gran foscor de l'esperit o de l'ànima. 

Crec que Déu, contràriament al que pensem, s'està quedant afònic de tant cridar sense que nosaltres el sentim. Si ens fixem en els llibres sagrats, en els relats bíblics, observarem que Déu rarament utilitza altaveus per fer sentir la seva veu. Més aviat busca vehicles, intermediaris, per fer serntir la seva veu. Acostuma a parlar al cor dels homes o de les dones. En la Bíblia utilitza àngels personificats o presentats en somnis, s'expressa a través dels profetes i altres vegades a través dels fenòmens de la natura. Un núvol, un esbarzer ardent, el vent, àngels que van de pas, profetes que clamen al poble, heroïnes com Judit, etc. Déu, doncs, parla a través de les seves criatures, dones, homes, natura.

Algú pot afirmar que no tenim veus profètiques que fan sentir la veu de Déu? Que ens recorden com maltractem el planeta, com menyspreem les persones, com condemnem mitja humanitat a passar gana, com malgastem l'aigua, com enlairem els rics i humiliem els pobres, com fem de la injustícia social i econòmica la norma de vida de les nostres societats, com assassinem els nostres semblants en guerres que declarem en nom de déu o per interessos econòmics, com menyspreem la dona que reclama el seu lloc en el món i en la pròpia església? Algú pot afirmar que el nostre planeta no s'exclama sobre l'abús al qual el sotmetem? Com enverinem les seves aigües en nom del progrés, com n'explotem els recursos naturals abusivament? Algú pot afirmar que Déu no parla a través de tots aquests vehicles? Fins i tot, mitjançant la veu dels pobles que reclamen la seva dignitat com a tals?

Definitivament, Déu no està en silenci. Parla com sempre ha parlat. Ens parla directament al nostre cor, si el nostre cor està obert a la seva veu. Parla a través dels nostres germans i germanes. Parla a través del nostre planeta. Només ens cal tenir l'orella ben oberta per sentir-lo.