El silenci de Déu

Ahir es van iniciar el cicle de les conferències familiars que de fa anys organitza la parròquia de Sant Joan de Valls dins el temps de quaresma. La primera conferència va anar a càrrec d'Armand Puig, sacerdot i teòleg de la Selva del Camp, rector de la basílica dels Sant Just i Pastor de Barcelona i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, entre altres responsabilitats. D'ell he llegit el llibre Jesús, un perfil biogràfic, Evangelis apòcrifs, i també el Nou Testament interconfessional que ell va coordinar. La conferència d'ahir consistia en una presentació de L'Atri dels Gentils,  una iniciativa del papa Benet XVI que va concretar el cardenal Gianfranco Ravasi, president del Consell Pontifici per a la Cultura.

No pretenc explicar la xerrada del Dr Puig, qui vulgui més informació sobre l'Atri dels Gentils pot consultar la pàgina web on s'explica aquesta iniciativa. http://www.atridelsgentils.net/ 

El que em porta a fer aquest escrit és una reflexió sobre una qüestió que va aparèixer durant la conversa posterior entre el Dr Puig i els assistents a l'acte. El silenci de Déu en els moments actuals. 

Molts autors han escrit sobre aquesta qüestió, entre altres Simone Weil. Sovint es parla del silenci o l'absència de Déu en períodes durs de la història de la humanitat, com les guerres, la barbàrie del nazisme, els genocidis, els desastres de la fam, etc. Sobre aquest silenci és sobre el que vull escriure quatre ratlles. 

Personalment penso que Déu no ha estat mai absent, ni callat davant els fets històrics de la humanitat, ni davant les crisis que aquesta viu o ha viscut. Més aviat crec que aquest silenci no és degut a que Déu hagi emmudit, sinó més aviat al fet que nosaltres hem perdut la nostra capacitat per sentir-li la veu. És com si ens haguéssim tornat sords. No només ens passa a nosaltres, sinó que grans místics han experimentat també aquest fenomen. Aquests han associat, sovint, aquest silenci a una gran foscor de l'esperit o de l'ànima. 

Crec que Déu, contràriament al que pensem, s'està quedant afònic de tant cridar sense que nosaltres el sentim. Si ens fixem en els llibres sagrats, en els relats bíblics, observarem que Déu rarament utilitza altaveus per fer sentir la seva veu. Més aviat busca vehicles, intermediaris, per fer serntir la seva veu. Acostuma a parlar al cor dels homes o de les dones. En la Bíblia utilitza àngels personificats o presentats en somnis, s'expressa a través dels profetes i altres vegades a través dels fenòmens de la natura. Un núvol, un esbarzer ardent, el vent, àngels que van de pas, profetes que clamen al poble, heroïnes com Judit, etc. Déu, doncs, parla a través de les seves criatures, dones, homes, natura.

Algú pot afirmar que no tenim veus profètiques que fan sentir la veu de Déu? Que ens recorden com maltractem el planeta, com menyspreem les persones, com condemnem mitja humanitat a passar gana, com malgastem l'aigua, com enlairem els rics i humiliem els pobres, com fem de la injustícia social i econòmica la norma de vida de les nostres societats, com assassinem els nostres semblants en guerres que declarem en nom de déu o per interessos econòmics, com menyspreem la dona que reclama el seu lloc en el món i en la pròpia església? Algú pot afirmar que el nostre planeta no s'exclama sobre l'abús al qual el sotmetem? Com enverinem les seves aigües en nom del progrés, com n'explotem els recursos naturals abusivament? Algú pot afirmar que Déu no parla a través de tots aquests vehicles? Fins i tot, mitjançant la veu dels pobles que reclamen la seva dignitat com a tals?

Definitivament, Déu no està en silenci. Parla com sempre ha parlat. Ens parla directament al nostre cor, si el nostre cor està obert a la seva veu. Parla a través dels nostres germans i germanes. Parla a través del nostre planeta. Només ens cal tenir l'orella ben oberta per sentir-lo.