Poder terrenal o guiatge espiritual

Benet XVI ha situat l'església catòlica en una cruïlla històrica, com històrica és la seva renúncia. No és la primera renúncia, però les suposades motivacions que l'han dut a prendre aquesta decisió la fan històrica. No sóc endeví, però em fa la impressió que serà una oportunitat perduda. Sembla estrany o sorprenent que el cardenal Ratzinger, després d'anys de dedicació a la Cúria Vaticana com a vigilant de la doctrina oficial de l'església, s'hagi vist superat per aquest entorn que tan bé coneix. Quan hom s'ha passat anys i panys buscant els llops a l'exterior, resulta xocant descobrir que els llops són a l'interior. 

Sigui com sigui, Benet XVI ha decidit donar una oportunitat a l'església. Podríem fer una anàlisi detallada dels problemes interns de l'església, però prefereixo fer una mirada global perquè em sembla més substancial que no pas l'anàlisi detallat dels greus problemes que han dut la institució a una situació de crisi històrica. Hi ha veus que reclamen una nova posada al dia de l'església, encara que em temo que fan la crida sense massa esperança. Alguns parlen de la necessitat d'un nou concili. Crec que la necessitat existeix, però no sé si la voluntat de molts cristians serà suficient. 

Més enllà de la necessitat d'escollir un nou bisbe de Roma, l'església necessita escollir entre ser un poder terrenal o una guia espiritual. Particularment penso que només la segona opció pot donar nova vida a l'església i li pot retornar el missatge original del cristianisme. Ser una guia espiritual en un món necessitat d'orientació és una prioritat. Hans Kung situa en el segle XI la deriva de l'església cap al poder terrenal. L'entronització del bisbe de Roma com a monarca absolut dins la institució i en connivència amb els poders d'aquest món. A partir d'aquesta opció l'església esdevé una institució com tantes altres, regida per un poder absolutista, lluny del sentit de comunitat, que es materialitza en tot un seguit de prohibicions envers el ministeri sacerdotal, vetant la dona en els ministeris sacerdotals i episcopals, vetant a la comunitat en l'elecció dels seus pastors, i compartitnt les misèries d'aquest món introduint la corrupció i la disbauxa en el que ha esdevingut una piràmide jerarquitzada. L'època actual de l'església no desmereix els moments més pletòrics de l'època dels Borja, amb les seves intrigues de poder i les disbauxes sexuals que des del Vaticà irradien tot el món.

L'elecció d'un nou bisbe de Roma és en mans dels anomenats prínceps de l'església, cardenals nomenats per remenar les cireres dins la institució. La tria la faran, de ben segur, entre ells. Seria tota una revolució que escollissin algú que no estigués a la capella sixtina durant el conclave. Això redueix les esperances de molts cristians, tot i que cal deixar una escletxa a l'acció de l'esperit, però l'escletxa és molt petita i fa molt difícil que l'esperit s'esmunyi dins la reunió dels cardenals. 

Recordo el funeral de Joan Pau II. El fèretre situat a la plaça de Sant Pere i els evangelis damunt la caixa. El vent feia voleiar les pàgines de saviesa que hi podem trobar en el seu interior, però semblava una imatge de la desorientació de la mateixa església, el llibre s'obria i es tancava empès per la força del vent, com si no sabés com fixar-se en un text concret que pogués inspirar la mateixa església. Paraula i vida que la comunitat necessita. L'una sense l'altra és estèril. Els cristians podem ser llum en el nostre món, reflex de Crist, però necessitem un canvi radical que ens retorni als orígens. Necessitem tornar al costat dels pobres, dels presos, dels malalts, dels proscrits, dels marginats. Necessitem autoritat i no poder. Ser al món sense ser del món. Tan de bo no desaprofiem l'oportunitat.