dimarts, 26 de febrer del 2013

Poder terrenal o guiatge espiritual

Benet XVI ha situat l'església catòlica en una cruïlla històrica, com històrica és la seva renúncia. No és la primera renúncia, però les suposades motivacions que l'han dut a prendre aquesta decisió la fan històrica. No sóc endeví, però em fa la impressió que serà una oportunitat perduda. Sembla estrany o sorprenent que el cardenal Ratzinger, després d'anys de dedicació a la Cúria Vaticana com a vigilant de la doctrina oficial de l'església, s'hagi vist superat per aquest entorn que tan bé coneix. Quan hom s'ha passat anys i panys buscant els llops a l'exterior, resulta xocant descobrir que els llops són a l'interior. 

Sigui com sigui, Benet XVI ha decidit donar una oportunitat a l'església. Podríem fer una anàlisi detallada dels problemes interns de l'església, però prefereixo fer una mirada global perquè em sembla més substancial que no pas l'anàlisi detallat dels greus problemes que han dut la institució a una situació de crisi històrica. Hi ha veus que reclamen una nova posada al dia de l'església, encara que em temo que fan la crida sense massa esperança. Alguns parlen de la necessitat d'un nou concili. Crec que la necessitat existeix, però no sé si la voluntat de molts cristians serà suficient. 

Més enllà de la necessitat d'escollir un nou bisbe de Roma, l'església necessita escollir entre ser un poder terrenal o una guia espiritual. Particularment penso que només la segona opció pot donar nova vida a l'església i li pot retornar el missatge original del cristianisme. Ser una guia espiritual en un món necessitat d'orientació és una prioritat. Hans Kung situa en el segle XI la deriva de l'església cap al poder terrenal. L'entronització del bisbe de Roma com a monarca absolut dins la institució i en connivència amb els poders d'aquest món. A partir d'aquesta opció l'església esdevé una institució com tantes altres, regida per un poder absolutista, lluny del sentit de comunitat, que es materialitza en tot un seguit de prohibicions envers el ministeri sacerdotal, vetant la dona en els ministeris sacerdotals i episcopals, vetant a la comunitat en l'elecció dels seus pastors, i compartitnt les misèries d'aquest món introduint la corrupció i la disbauxa en el que ha esdevingut una piràmide jerarquitzada. L'època actual de l'església no desmereix els moments més pletòrics de l'època dels Borja, amb les seves intrigues de poder i les disbauxes sexuals que des del Vaticà irradien tot el món.

L'elecció d'un nou bisbe de Roma és en mans dels anomenats prínceps de l'església, cardenals nomenats per remenar les cireres dins la institució. La tria la faran, de ben segur, entre ells. Seria tota una revolució que escollissin algú que no estigués a la capella sixtina durant el conclave. Això redueix les esperances de molts cristians, tot i que cal deixar una escletxa a l'acció de l'esperit, però l'escletxa és molt petita i fa molt difícil que l'esperit s'esmunyi dins la reunió dels cardenals. 

Recordo el funeral de Joan Pau II. El fèretre situat a la plaça de Sant Pere i els evangelis damunt la caixa. El vent feia voleiar les pàgines de saviesa que hi podem trobar en el seu interior, però semblava una imatge de la desorientació de la mateixa església, el llibre s'obria i es tancava empès per la força del vent, com si no sabés com fixar-se en un text concret que pogués inspirar la mateixa església. Paraula i vida que la comunitat necessita. L'una sense l'altra és estèril. Els cristians podem ser llum en el nostre món, reflex de Crist, però necessitem un canvi radical que ens retorni als orígens. Necessitem tornar al costat dels pobres, dels presos, dels malalts, dels proscrits, dels marginats. Necessitem autoritat i no poder. Ser al món sense ser del món. Tan de bo no desaprofiem l'oportunitat.        

dilluns, 25 de febrer del 2013

Qui es va transfigurar?




Aquest segon diumenge de quaresma hem llegit a Pau dient-nos que "la nostra ciutadania és al cel" i que el Senyor "transformarà el nostre pobre cos". En l'evangeli Lluc ens parla que Jesús es "transmudà" mentre pregava. Ens diu que "Pere i els seus companys estaven profundament adormits, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús"

El segon diumenge de quaresma, o el que podríem anomenar la festa de la transfiguració, acostumem a fixar la nostra mirada en Jesús. Està bé centrar-nos en ell, però jo crec que el que ens proposa Lluc és que ens fixem en els tres deixebles. Quan ens diu que estaven adormits profundament, no ens estava parlant de son, sinó d'un altre tipus d'adormiment. Ens parla d'aquell estat que no ens permet veure la realitat a través de la nostra consciència més profunda. Per uns moments, però, es desvetllaren i van veure-hi clar, van comprendre, però només durant uns moments. Van entrar en un núvol que els va ofuscar de nou i van deixar de veure. En els breus moments de lucidesa, de clarividència, volien perpetuar aquella experiència plantant unes cabanes de tant bé que estaven allà dalt la muntanya. 

Comprengueren? Sembla que no, no ho farien fins un temps després, quan Jesús va morir a la creu. Després d'uns dies d'incertesa i desconcert, despertaren de nou, es desvetllaren per sempre i comprengueren. Van retrobar Jesús de nou, ressucitat perquè havien arribat al desvetllament complert i van comprendre. Van comprendre que un cop desvetllats no ens podem quedar dalt la muntanya isolats, sinó que n'hem de baixar per il·luminar el món sencer.

En la festa de la transfiguració el testimoni de l'evangelista ens convida a desvetllar-nos. Sabem que la quaresma, contràriament al que ens han dit durant molt de temps, no és un temps de tristesa, de vestir-se de sac, sinó que és una invitació a començar a gaudir del desvetllament complert que esclatarà a la pasqua. Quan ens desvetllem, també nosaltres ens transmudem, i podem ser llum del món mitjançant l'amor absolut a tota la humanitat sencera i envers tota criatura i l'univers sencer. Així, doncs, la transfiguració és també per a nosaltres, com ho fou per als deixebles.

La transfiguració no és tan sols per Jesús, sinó que aquell dia els deixebles, sense saber-ho, es transfiguraren amb ell i avui nosaltres estem convidats a transfigurar-nos amb ells.

divendres, 15 de febrer del 2013

El pacte de les catacumbes

Ara que som a les portes de l'elecció d'un nou bisbe de Roma, m'ha semblat oportú de recuperar un document que una quarantena de bisbes van signar a Roma el 15 de novembre de 1965 després d'una missa celebrada a les Catacumbes de Santa Domitila, tot just tres setmanes abans que acabés el II Concili del Vaticà. És un document que ben bé hagués pogut ser signat en els nostres dies per la seva actualitat. El document conté tretze punts als quals es van comprometre de portar a terme. Tot seguit els detallo. Tant de bo servís perquè els electors i responsables de l'elecció romana els tinguessin en compte.

1. Procurarem viure segons la manera ordinària de la nostra població pel que fa a casa, menjar, mitjans de locomoció, i a tot el que se'n desprèn. Mt 5, 3, 6, 33s; 8-20.

2. Renunciem per sempre a l'aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestir (riques vestimentes, colors cridaners) i en símbols de metalls preciosos (aquests signes han de ser, certament, evangèlics). Mc 6, 9; Mt 10, 9s, Ac 3, 6. Ni or ni plata.

3. No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc, etc, a nom propi, i, si cal posseir alguna cosa, posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives. Mt 6, 19-21, Lc 12, 33s.

4. Quant sigui possible confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic, per ser menys administradors i més pastors i apòstols. Mt 10, 8; Ac 6, 1-7.

5. Rebutgem que verbalment o per escrit ens truquin amb noms i títols que expressin grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor ...). Preferim que ens diguin amb el nom evangèlic de Pare. Mt 20, 25-28, 23, 6-11; Jn 13, 12-15.

6. En el nostre comportament i relacions socials evitarem tot el que pugui semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple en banquets oferts o acceptats, en serveis religiosos). Lc 13, 12-14; 1 Cor 9, 14-19.

7. Igualment evitarem propiciar o adular la vanitat de qui vulgui que sigui, en recompensar o sol · licitar ajudes, o per qualsevol altra raó. Convidarem als nostres fidels que considerin seus dons com una participació normal en el culte, en l'apostolat i en l'acció social. Mt 6, 2-4; Lc 15, 9-13; 2 Co 12, 4.

8. Donarem tot el que sigui necessari del nostre temps, reflexió, cor, mitjans, etc. al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels grups treballadors i econòmicament febles i subdesenvolupats, sense que això perjudiqui a altres persones i grups de la diòcesi.
Donarem suport als laics, religiosos, diaques o sacerdots que el Senyor crida a evangelitzar els pobres i treballadors, compartint la seva vida i el treball. Lc 4, 18S, Mc 6, 4; Mt 11, 4s, Ac 18, 3s, 20, 33-35, 1 Cor 4, 12 i 9, 1-27.

9. Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, i de les seves mútues relacions, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials basades en la caritat i en la justícia, que tinguin en compte a tots i a totes, com un humil servei a els organismes públics competents. Mt 25, 31-46; Lc 13, 12-14 i 33s.

10. Farem tot el possible perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics decideixin i posin en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el
desenvolupament harmònic i total de tot l'home i de tots els homes, i, així, per l'adveniment d'un ordre social, nou, digne de fills d'homes i de fills de Déu. Cf Ac 2, 44s, 4, 32-35, 5, 4, 2 Cor 8 i 9, 1 Tim 5, 16.

11. Perquè la col·legialitat dels bisbes troba la seva més plena realització evangèlica en el servei en comú a les majories en misèria física cultural i moral -dos terços de la humanitat- ens comprometem:
* A compartir, segons les nostres possibilitats, en els projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres;
* A demanar junts, al nivell d'organismes internacionals, donant sempre testimoni de l'evangeli, com ho va fer el papa Pau VI en les Nacions Unides, l'adopció d'estructures econòmiques i culturals que no fabriquin
nacions pobres en un món cada vegada més ric, sinó que permetin que les majories pobres surtin de la seva misèria.

12. Ens comprometem a compartir la nostra vida, en caritat pastoral, amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, perquè el nostre ministeri constitueixi un veritable servei. Així,
* Ens esforçarem per "revisar la nostra vida" amb ells;
* Buscarem col·laboradors per poder ser més animadors segons l'Esperit que caps segons el món; 
* Procurarem fer-nos el més humanament possible presents, ser acollidors;
* Ens mostrarem oberts a tots, sigui quina sigui la seva religió. Mc 8, 34s, Ac 6, 1-7, 1 Tim 3, 8-10.

13. Quan tornem a les nostres diòcesis donarem a conèixer aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col·laboració i les seves oracions.
Que Déu ens ajudi a ser fidels

Fins aquí l'anomenat Pacte de les Catacumbes. Quina església no tindríem si els actuals responsables de fer present el missatge cristià el fessin servir de guia en les seves funcions de servei!

dimecres, 13 de febrer del 2013

Renúncia del bisbe de Roma


La decisió del bisbe de Roma de renunciar a l'exercici del seu càrrec ha deixat perplexa l'opinió pública, tant cristiana com no cristiana. El fet és excepcional per la seva raresa, ja que la darrera vegada que això va succeir va ser fa més de cinc segles, per tant, cap dels vivents actuals no havíem viscut aquesta experiència. La decisió és irrevocable perquè cap altre responsable eclesial ha de donar el vist-i-plau a aquesta decisió.

Les especulacions s'han disparat des de l'anunci. Els uns han posat èmfasi en l'estat de salut de Benet, altres ho han fet sobre les intrigues vaticanes i els escàndols de pederàstia dins l'església o els conflictes en la banca vaticana, o el darrer escàndol que afectava el majordom papal. Totes les especulacions són legítmes, però cap d'elles pot ser corroborada, ja que Benet XVI no ha estat tan explícit. Per tant, podria ser que només una d'elles fos la causa de la renúncia, o bé podria ser un conpendi de totes elles. Davant d'aquesta incertesa, només tenim la comunicació feta pel mateix Benet. Fixar-nos en les seves pròpies paraules és l'única via que tenim per conèixer no tant els fets que l'han portat a renunciar, sinó les raons personals que han il·luminat la seva decisió.

Benet XVI diu que la seva decisió arrenca d'una certesa a la qual ha arribat després de reflexionar profundament. Diu que per la seva edat, no se sent amb "forces per a exercir adequadament el ministeri petri". Benet, doncs, ens ve a dir que l'edat pot condicionar l'exercici d'una funció de forma adequada. Ell té el cap lúcid, però l'edat li resta qualitat a la forma com exercir les seves responsabilitats. És tota una declaració d'intencions que contrasta amb l'actuació del seu predecessor. També és conseqüent amb la renúncia que els bisbes han de presentar en fer els setanta-cinc anys. De fet, encara que l'edat de jubilació va augmentant progressivament, setanta-cinc anys és una edat considerable per deixar pas i retirar-se a un segon pla. El papa actual sobrepassa amb escreix aquesta edat. 

Seguint les paraules de Benet, diu que el ministeri petri és de "naturalesa espiritual" i es du a terme amb "obres i paraules, patint i resant". Jo no passaria per alt la referència a la naturalesa espiritual de la funció papal. Podríem contraposar-la a l'altra funció que el bisbe de Roma desenvolupa com a cap d'estat del Vaticà. Aquesta darrera funció no en té res d'espiritual i, potser, caldria revisar aquesta dualitat. L'autoritat ben entesa que el bisbe de Roma té, no es basa en una posició superior com a cap d'estat o cap de l'església, sinó en l'acció espiritual que li correspon de forma col·legiada dins l'església. Alliberada d'aquesta estructura estatal, aquesta autoritat es podria exercir amb major llibertat, tot engrandint l'autoritat que representa. Fins i tot, hauria de permetre deslliurar-nos d'això que anomenem "Cúria Vaticana" i que en la meva opinió fa més mal que bé als cristians. No sabem ben bé prou com d'alliberador seria desempallegar-nos de tots aquests elements que pugnen per un poder terrenal que no és propi dels seguidors de Crist.

Diu Benet que cal "un vigor, tant del cos com de l'esperit, per governar la barca de Sant Pere". Recorda que el món actual està sotmés a un seguit de transformacions que se succeeixen ràpidament. Aquella fortalesa que abans havia mencionat referent a l'edat, cosa que podria fer-nos pensar en la fortalesa física, ara es veu incrementada per un vigor que també ha de ser espiritual. Un vigor que encaixa millor amb la naturalesa espiritual a la qual ha fet referència anteriorment. Les seves paraules les podríem entendre com una recomanació envers el perfil de qui ha de ser el nou bisbe de Roma. Algú que animat per l'esperit pugui fer front als reptes que avui en dia té l'església i la societat en general. Que tingui prou vigor per fer la funció que és pròpia al bisbe de Roma. Aquesta al·lusió reiterada al bisbe de Roma no ens hauria de passar per alt. La funció del ministeri petri passa per la comunió amb tots els bisbes i els creients. Alhora, la seva veu quedaria revestida d'una autoritat que no li vindria d'ocupar un càrrec de poder, sinó una funció de servei. 
Joseph Ratzinger és un intel·lectual brillant. No em toca a mi, ni en tinc ganes, de jutjar el paper que com a prefecte de la Congregació de la doctrina de la fe va tenir. No sóc ningú per jutjar ningú altre. Combregui més o menys amb la seva ideologia, Joseph Ratzinger és un intel·lectual brillant. I com a intel·lectual admetria la crítica raonada, però no és el moment. 

La renúncia de Benet XVI sembla feta per a donar una oportunitat a l'esgésia, potser una de les darreres oportunitats que se li presenten. La figura i personalitat del nou bisbe de Roma ens donarà pistes sobre si l'església vol conservar els antics privilegis del seu poder terrenal o vol recuperar la seva funció primigènia, revestint-se d'una inspiració espiritual  que la retorni a la seva essència original. Una comunitat universal que porti la bona nova a tothom que la vulgui escoltar, que acosti la persona i tot el món que l'envolta a un tracte just per a les persones, al costat dels que pateixen no des d'una posició privilegiada sinó perquè pateix com ells i amb ells, amb un missatge alliberador pels individus i per la col·lectivitat. Una església que es reconegui amb el missatge evangèlic, coneixedora de les seves limitacions i les seves febleses, solidària amb els pobres, encara que també hagi de tractar amb els rics. Una església que no es basi en dogmes, obligacions i prohibicions, sinó que sgui la veu dels benaurats. Benet XVI pot ser que ens hagi donat aquesta oportunitat.

dijous, 7 de febrer del 2013

INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ (III) CAP AL DESVETLLAMENT

LA RESPIRACIÓ

Hem pres ja consciència de les diverses parts del nostre cos, de les seves sensacions. Hem pres consciència, també, del cos considerat en la seva globalitat. Ara ens disposem a fixar la nostra atenció en la respiració. I ho farem d'una manera natural, sense forçar res.

Podem conençar amb el que ja hem practicat referent a la consciència del nostre cos. Fem unes poques inspiracions i expiracions profundes i a partir d'aquí deixem que la respiració vagi agafant un ritme natural. Ens podem fixar en com entra l'aire pel nas, segurament el trobarem fresc, tot seguit ens fixarem en com l'expirem, segurament hi notarem una escalfor més gran. El nas té aquesta capacitat sensitiva. És possible que notem que l'aire circula més nítidament per un dels dos orificis. Fixem l'atenció en això.

Passada una estona intentarem seguir la circulació de l'aire a través dels nostres pulmons. Possiblement te n'adonis de com tenim d'atrofiat el nostre sistema respiratori. És possible que vegis que no utilitzes tota la teva capacita pulmonar, no importa, tan sols fixa-t'hi. A mesura que anem fixant-nos en la nostra respiració, la nostra ment tindrà ganes de divagar. Bé, si et passa això no lluitis amb els teus pensaments, tampoc els segueixis, tan sols pren consciència d'aquest fet i intenta tornar a concentrar-te en la respiració. A mesura que passa el temps i a mesura que anem practicant podràs notar que la respiració es torna més profunda i més ritmada. No la forcis, ella sola anirà fent. 

He dit abans que les persones, generalment, no utilitzem tota la nostra capacitat pulmonar. Quan som petits respirem generalment amb l'abdomen. Si us fixeu en un infant, podreu veure com la seva panxeta es va inflant i desinflant com un globus. És la respiració abdominal. A mesura que ens fem grans la respiració tendeix a fer-se més a la zona alta dels pulmons, és la zona clavicular. Si et fixes en quan el metge ens demana que respirem per auscultar-nos, acostumem a fer una inspiració clavicular, la clavícula se'ns eleva. Una respiració completa seria la que uniria la respiració abdominal amb la clavicular mitjançant una fase intermèdia que podem anomenar intercostal, és aquella respiració que ens eixampla les costelles. Doncs bé, si unim aquestes tres fases inspiratòries tindrem la respiració completa i que aprofita la nostra capacitat pulmonar. Abdominal, intercostal i clavicular, per aquest ordre. Si vols comprovar com respires habitualment pots comprovar-ho estirant-te a terra posant una mà sobre l'abdomen de tal manera que el colze reposi en el terra. Notaràs així si la teva respiració és abdominal o no o passa per aquesta fase. Si poses les dues mans sobre el pit amb la punta dels dits tocant-se, notaràs que la respiració és intercostal si les puntes dels dits se separen en la inspiració. I la clavicular la notaràs fàcilment perquè la clavícula s'enlaira amunt. 

Però ara no és això el que pretenem fer. Simplement érem en l'exercici de centrar la nostra atenció en la respiració. Sense seguir, ni lluitar contra els pensaments que ens van sobrevenint. Tan sols adonar-nos quan la ment ens bombardeja amb la seva activitat per tornar a fixar-nos en la respiració. Amb el temps, la nostra qualitat respiratòria haurà millorat, el nostre ritme respiratori s'haurà fet més natural, sense estrabades, ni sense esforços. Ens adonarem com ens costa de no desviar la nostra atenció cap als pensament, però aprendrem que pacificar la ment no és cosa fàcil, però tampoc difícil si seguim enfocant la nostra atenció en la respiració. Podem estar així tota l'estona que en siguem capaços, però si aconsegueixes estar-hi deu o quinze minuts, haurem començat a fer camí.

I amb això ens quedarem avui. En la saviesa popular trobem que aquesta ja se'n va adonar de la importància de la respiració. Davant de moments de tensió, d'estrés, d'ansietat, d'ira, la saviesa popular ens aconsella fer algunes respiracions profundes i calmades abans de reaccionar o de contestar una provocació, etc. 

Quan hagis practicat aquest exercici d'una manera regular anirem afegint més estones que ben segur tu mateix buscaràs. Començant per la consciència del cos, part per part i en la seva globalitat, acabarem en la fixació de la nostra atenció en la nostra respiració. Recorda tenir l'esquena dreta, que no tensa, i intentant no reaccionar a qualsevol estímul interior o exterior que ens pugui distreure durant l'exercici. Seguirem fent camí, però ben segur que si ets constant veuràs que la teva essència, la teva naturalesa va connectant cada vegada més fàcilment amb el silenci interior que et conectarà alhora amb l'essència de tota altra persona i de la natura sencera perquè aquesta essència nostre és la mateixa que trobem arreu.