Renúncia del bisbe de Roma

La decisió del bisbe de Roma de renunciar a l'exercici del seu càrrec ha deixat perplexa l'opinió pública, tant cristiana com no cristiana. El fet és excepcional per la seva raresa, ja que la darrera vegada que això va succeir va ser fa més de cinc segles, per tant, cap dels vivents actuals no havíem viscut aquesta experiència. La decisió és irrevocable perquè cap altre responsable eclesial ha de donar el vist-i-plau a aquesta decisió.

Les especulacions s'han disparat des de l'anunci. Els uns han posat èmfasi en l'estat de salut de Benet, altres ho han fet sobre les intrigues vaticanes i els escàndols de pederàstia dins l'església o els conflictes en la banca vaticana, o el darrer escàndol que afectava el majordom papal. Totes les especulacions són legítmes, però cap d'elles pot ser corroborada, ja que Benet XVI no ha estat tan explícit. Per tant, podria ser que només una d'elles fos la causa de la renúncia, o bé podria ser un conpendi de totes elles. Davant d'aquesta incertesa, només tenim la comunicació feta pel mateix Benet. Fixar-nos en les seves pròpies paraules és l'única via que tenim per conèixer no tant els fets que l'han portat a renunciar, sinó les raons personals que han il·luminat la seva decisió.

Benet XVI diu que la seva decisió arrenca d'una certesa a la qual ha arribat després de reflexionar profundament. Diu que per la seva edat, no se sent amb "forces per a exercir adequadament el ministeri petri". Benet, doncs, ens ve a dir que l'edat pot condicionar l'exercici d'una funció de forma adequada. Ell té el cap lúcid, però l'edat li resta qualitat a la forma com exercir les seves responsabilitats. És tota una declaració d'intencions que contrasta amb l'actuació del seu predecessor. També és conseqüent amb la renúncia que els bisbes han de presentar en fer els setanta-cinc anys. De fet, encara que l'edat de jubilació va augmentant progressivament, setanta-cinc anys és una edat considerable per deixar pas i retirar-se a un segon pla. El papa actual sobrepassa amb escreix aquesta edat. 

Seguint les paraules de Benet, diu que el ministeri petri és de "naturalesa espiritual" i es du a terme amb "obres i paraules, patint i resant". Jo no passaria per alt la referència a la naturalesa espiritual de la funció papal. Podríem contraposar-la a l'altra funció que el bisbe de Roma desenvolupa com a cap d'estat del Vaticà. Aquesta darrera funció no en té res d'espiritual i, potser, caldria revisar aquesta dualitat. L'autoritat ben entesa que el bisbe de Roma té, no es basa en una posició superior com a cap d'estat o cap de l'església, sinó en l'acció espiritual que li correspon de forma col·legiada dins l'església. Alliberada d'aquesta estructura estatal, aquesta autoritat es podria exercir amb major llibertat, tot engrandint l'autoritat que representa. Fins i tot, hauria de permetre deslliurar-nos d'això que anomenem "Cúria Vaticana" i que en la meva opinió fa més mal que bé als cristians. No sabem ben bé prou com d'alliberador seria desempallegar-nos de tots aquests elements que pugnen per un poder terrenal que no és propi dels seguidors de Crist.

Diu Benet que cal "un vigor, tant del cos com de l'esperit, per governar la barca de Sant Pere". Recorda que el món actual està sotmés a un seguit de transformacions que se succeeixen ràpidament. Aquella fortalesa que abans havia mencionat referent a l'edat, cosa que podria fer-nos pensar en la fortalesa física, ara es veu incrementada per un vigor que també ha de ser espiritual. Un vigor que encaixa millor amb la naturalesa espiritual a la qual ha fet referència anteriorment. Les seves paraules les podríem entendre com una recomanació envers el perfil de qui ha de ser el nou bisbe de Roma. Algú que animat per l'esperit pugui fer front als reptes que avui en dia té l'església i la societat en general. Que tingui prou vigor per fer la funció que és pròpia al bisbe de Roma. Aquesta al·lusió reiterada al bisbe de Roma no ens hauria de passar per alt. La funció del ministeri petri passa per la comunió amb tots els bisbes i els creients. Alhora, la seva veu quedaria revestida d'una autoritat que no li vindria d'ocupar un càrrec de poder, sinó una funció de servei. 

Joseph Ratzinger és un intel·lectual brillant. No em toca a mi, ni en tinc ganes, de jutjar el paper que com a prefecte de la Congregació de la doctrina de la fe va tenir. No sóc ningú per jutjar ningú altre. Combregui més o menys amb la seva ideologia, Joseph Ratzinger és un intel·lectual brillant. I com a intel·lectual admetria la crítica raonada, però no és el moment. 

La renúncia de Benet XVI sembla feta per a donar una oportunitat a l'esgésia, potser una de les darreres oportunitats que se li presenten. La figura i personalitat del nou bisbe de Roma ens donarà pistes sobre si l'església vol conservar els antics privilegis del seu poder terrenal o vol recuperar la seva funció primigènia, revestint-se d'una inspiració espiritual  que la retorni a la seva essència original. Una comunitat universal que porti la bona nova a tothom que la vulgui escoltar, que acosti la persona i tot el món que l'envolta a un tracte just per a les persones, al costat dels que pateixen no des d'una posició privilegiada sinó perquè pateix com ells i amb ells, amb un missatge alliberador pels individus i per la col·lectivitat. Una església que es reconegui amb el missatge evangèlic, coneixedora de les seves limitacions i les seves febleses, solidària amb els pobres, encara que també hagi de tractar amb els rics. Una església que no es basi en dogmes, obligacions i prohibicions, sinó que sgui la veu dels benaurats. Benet XVI pot ser que ens hagi donat aquesta oportunitat.