divendres, 28 de gener del 2011

D'homes i déus. Tibhirine

Comunitat de Tibhirine, on hi apareixen els set monjos assassinats

Ahir, després d'anys de no fer-ho, vaig anar al cinema. Vaig recordar aquells anys en que jo era un cinòfil empedernit. El motiu va ser veure la pel·lícula "Des hommes et des dieux" de Xavier Beauvois, galardonada amb diversos premis, entre ells el gran premi del festival de Cannes del 2010. La pel·lícula narra els darrers anys dels monjos del monestir cistercenc de la Mare de Déu de l'Atlas, a Tibhirine, a la regió algeriana de Medea. Vaig seguir amb interès el succés quan va passar. Eren anys de forta convulsió a Algèria entre el govern i diversos grups integristes islàmics, el GIA, el FIS, i d'altres. Eleccions anulades, atemptats terrroristes, sofriment del poble algerià, en definitiva, que apareixia sovint a les pàgines dels diaris de l'època. Enmig d'aquella convulsió s'iniciaren uns moviments encaminats a fusionar els diversos grups integristes que van suposar, també, diverses execucions entre els seus membres i cabdills. La situació era molt confusa i perillosa. Algèria era una excolònia francesa que va viure diverses guerres i enfrontaments al llarg dels anys. Recordo una pel·lícula que en el seu temps va ser impactant, "la batalla d'Alger" i que es visionava al nostre país a través de la xarxa de cine clubs estesos per la nostra geografia.
Amb la pèrdua de la colònia francesa, molts ciutadans d'origen francès van haver de marxar del país, eren els "pieds noirs", molts havien nascut al país magrebí i encara avui formen part de la història moderna francesa. Tots aquells episodis són ben vius encara a França, talment, com als Estats Units d'Amèrica amb la guerra del Vietnam.

En aquests context i en un sistema democràtic inexistent els integristes islàmics van guanyar unes eleccions que després van ser anulades. La presència cristiana al país tenia la base en els colonitzadors francesos. Els cistercencs, concretament els trapencs, tenien presència al país des dels finals del segle XIX, però la intensa relació amb els colonitzadors francesos van fer que la seva presència es donés per finalitzada a començament del segle XX. Als anys 40, però, l'abadia francesa d'Aiguebelle inicia una nova fundació en l'emplaçament actual a la regió de Medea. És en aquest monestir on es produiran els fets dels anys 90 que la pel·lícula de Xavier Beauvois ens narra. La presència cistercenca ja no era aquella presència que de mà dels colonitzadors l'església pretenia convertir als infidels. Era una altra presència més autènticament cristiana. No era com la d'algunes esglésies evangèliques nord-americanes que feien proselitisme entre els musulmans per a aconseguir la seva conversió. Era una presència de solidaritat i testimoniatge de fidelitat a Déu i als homes entre els més humils. Al costat del monestir hi va néixer ben aviat un nucli de població de persones i famílies humils a redòs dels cistercencs. Mantenien un bon veïnatge. És en aquest context i en el de la violència política que vivia el país que s'emmarca la pel·lícula i els fets en els quals es basa.

Catorze anys després dels fets, el cas segueix sense estar resolt, envoltat de molts punts foscos respecte a l'autoria dels assassinats. Les especulacions són diverses. Van ser integristes islamistes? Va ser l'exèrcit algerià amb connivència dels serveis secrets francesos? Encara no ho sabem. El Tribunal Suprem de París té una causa oberta per la germana de Fra Christphe i l'abat de l'abadia belga de Scourmount Dom Armand Veilleux, en aquells temps Procurador General de l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança (OCSO, Trapencs) que dos mesos abans dels assassinats havia passat deu dies amb la comunitat de l'Atlas i és un testimoni de primera mà del què vivien els monjos de Tibhirine.

La pel·lícula de Beauvois coincideix plenament amb el testimoni de Dom Armand, els cistercencs no buscaven el martiri, no eren suïcices. Hom pot posar-se a la pell dels monjos de l'Atlas, les seves pors, els seus dubtes, la seva fe inquebrantable. No eren il·lusos. Eren molt conscients dels riscos que corrien, dels perills que amenaçaven les seves vides. El GIA havia comunicat a finals de l'any 92 que tots els estrangers havien de marxar del país en un plaç de 30 dies. A partir de llavors són assassinats diversos religiosos i religioses cristians, els 12 cooperants croates. Però no són només els estrangers els assassinats. El poble humil algerià és víctima també d'aquesta lluita fraticida. Aquest aspecte és ben present en les decisions preses pels cistercencs de quedar-se al seu monestir. El prior de la comunitat, Christian, havia dit múltiples vegades que hi havia més necessitat de monjos que de màrtirs. Diversos testimonis corroboren aquest sentiment.

Els monjos cistercencs havien deixat diversos escrits en els quals podem aprofundir els seus sentiments, les seves pors, la seva determinació. Christian, el prior, era un intel·lectual fill de militar, ell mateix havia estat oficial, interessat en el diàleg interreligiós. Havia anat a estudiar àrab a Roma i coneixia profundament l'Alcorà i el món islàmic. Christophe era un poeta que havia deixat sobre paper els seus pensaments, Luc era un cistercenc que ja havia estat segrestat durant la batalla d'Alger. Metge de professió havia cuidat malalts en els camps de concentració nazis, des de la seva arribada a Tibhirine el 1946, procedent de l'abadia d'Aiguebelle havia obert una consulta al mateix monestir des d'on atenia tots els musulmans que acudien per rebre la seva assistència mèdica, assistència que preferien a la que anys més tard els podia oferir la sanitat pública algeriana. No entenia massa, des del punt de vista intel·lectual,  l'interès de Christian per l'islam, però vivia en comunió com si ho entengués. Irònic i amb bon humor, el seu personatge a la pel·lícula diu allò de "partir est mourir".

Pels monjos cada nou assassinat era una interpel·lació sobre el què convenia fer. Els dubtes de l'ésser humà els assaltava constantment. Havien de marxar? Ells ho podien fer. Els seus veïns musulmans, vícitimes també de la violència no tenien on anar. Per a ells, els monjos eren la seva esperança. En la pel·lícula, a casa d'uns amics algerians, aquests els diuen que ells, els monjos, són la branca on es poden agafar. Marxar era una deserció.

Christophe escrivia en ple conflicte si era suficient dir que el monjo no ha d'escollir entre les dues parts del conflicte, el poder i els terroristes. Ell diu que ells sí que podien escollir i ho havien de fer escollint el poble pla, els seus pobres veïns. Per aquesta decisió es van convertir en uns testimonis incòmodes a qui tothom, el poder i els terroristes es volien treure del damunt. Dom Armand Veilleux vol seguir les petges del testament del testament del prior, Christian, vol perdonar, però exigeix que per perdonar ha de saber a qui ha de perdonar, per això creu necessari aclarir qui va assassinar els monjos de Tibhirine. 

Els nou monjos van viure el perill directament la nit de nadal del 1993, quan l'emir del GIA i un escamot de terroristes assalten el monestir buscant medecines i l'atenció de fra Luc. Saben, des de llavors, que no estan segurs. Les intimidacions de l'exèrcit els sembla també una amenaça, però no sense dubtes, tots decideixen romandre al seu lloc, entre els seus, el poble pla a qui respecten i per qui són respectats. Corprèn el cor la imatge de la pel·lícula en què Luc posa un cassete amb el so del llac dels cignes, de Txaicovski. L'escena transmet la comunió d'aquella petita comunitat, la seva solidaritat, la seva determinació, la seva feblesa. 

La nit del segrest, recordem que fou dos mesos abans del seu assassinat, dos monjos aconsegueixen amagar-se. Un d'ells ja és mort, Amedée, l'altre és al monestir de prop de Fez, al Marroc. A Tibhirine hi resta el monestir deshabitat, però respectat per tots els seus veïns. Hi descansen les despulles dels set monjos, només els seus caps, ja que van ser decapitats. Un sacerdot puja regularment per tenir-ne cura, fortament escortat en el seu viatge. No sabem si mai coneixerem la veritat dels fets. Ens queda el seu testimoni. 

La pel·lícula ens deixa al final les paraules darreres del testament de Christian, el prior, que és el testament de tota la comunitat. L'any 95 el va deixar escrit. Parla de les circumstàncies que viu el país, dels morts anònims i abandonats a la indiferència de cada dia, la seva vida, diu, val tant o tan poc com la d'aquells. Diu que vol deixar clar que mai hauria desitjat una mort com aquella, de la qual no vol que es faci culpable de forma indiscriminada al poble. Segurament, diu, la seva mort semblarà donar la raó als que l'han tatxat d'ingenu o idealista. En les darreres paraules es dirigeix al possible executor: "I a tu, també, amic del darrer instant, que no sabràs el que estàs fent, sí, perquè també per tu vull dir aquest gràcies i a quest a-Déu en el rostre del qual et contemplo. I que ens sigui donat de retrobar-nos, lladres plens de goig, al paradís, si així li plau a Déu, Pare nostre, Pare teu i meu. Amén, Inshalà."    



dijous, 20 de gener del 2011

La Candela


A la ciutat de Valls comença a fer-se evident que les festes decennals de la Marededéu de la Candela estan a tocar. Els carrers principals bullen d'activitat tot preparant-se per a la festa gran que cada deu anys, els anys acabats en u, la ciutat celebra en honor de la Candelera. Són unes festes que els vallencs ens sentim ben nostres i que vivim intensament. Ja fa uns centenars d'anys. Enguany, a més, es celebra el centenari de la coronació. Amb aquest motiu ha estat un any jubilar. Valls s'ha debatut històricament entre la devoció a la marededéu de la Candela i la marededéu del Lledó. Potser aquesta darrera guanya des del punt de vista històric a la primera, però en els darrers anys sembla que hagi perdut una mica de pistonada en favor de la Candelera. 

Sigui com sigui, la devoció dels vallencs per la Candela ve de prou lluny, sembla que dels segles XIII o XIV. En Jordi París ha preparat un document en què es recull aquesta devoció mariana dels vallencs en el transcurs dels temps. El podeu consultar en l'enllaç que us deixo tot seguit: http://www.candela2011.cat/pdf/Devocio%20MD%20Candela.pdf
Com tota devoció mariana al nostre país, la devoció a la marededéu de la Candela ha generat peces musicals que han esdevingut populars a la ciutat. Goigs i Virolai en el nostre cas. 
   
La festa de la Candelera s'escau el dia 2 de febrer, dia en què l'església celebra la festa de la presentació de Jesús. La tradició jueva diu que els infants han de ser presentats al temple quaranta dies després del seu naixement. L'episodi ens el narra Lluc en el seu evangeli. En el capítol 2, versets 29 al 32 hi trobem el càntic del vell Simeó en el qual ens parla de qui serà la llum de les nacions. La candelera s'ha associat sempre a la festa de la llum. Més enllà de les celebracions populars i de fervor religiós que es manifesta a Valls amb la novena a la Candela i la celebració del mateix dia, així com en la processó, volia parlar breument de la llum que per a tota persona és el Crist. Una llum que representem amb una candela o, com fan els evangelis, amb una llàntia. 

Per tal que la llum brilli amb força cal que un espai estigui a les fosques. De la mateixa manera que per a omplir una cosa cal que prèviament aquesta estigui buida. Els místics en parlen sovint. Mestre Ekchart ens diu que per a omplir-nos de la divinat cal que primer ens buidem. Pau diu que ja no és ell qui viu, sinó que és Jesús que viu en ell. El místic anònim anglès del segle XIV ens diu que hem d'entrar en el núvol del no-saber abans d'entrar en la plenitud de Déu i deixar enrere el núvol de l'oblit. Teresa d'Àvila i Joan de la Creu parlen de la foscor en què sovint ens cal entrar abans d'entrar en la plenitud de la llum. Els místics cristians expliquen les seves experiències espirituals i místiques amb itineraris molt semblants als que ressegueixen els mestres zen o els monjos budistes o els sanyasi hindús. És difícil, per no dir impossible, conèixer Déu per la raó, el podem conèixer per l'experiència i aquesta experiència es basa en l'amor. El budista en dirà la compassió. Quan hom arriba a l'estadi del budha es desvetlla. Els més grans mestres budistes renuncien al nirvana i es converteixen en bodisatves, éssers desvetllats que resten entre nosaltres per il·luminar-nos. 

La llum, imatge que totes les tradicions espirituals utilitzen per a descriure la trobada de l'ésser humà amb Déu, amb la divinitat. A orient hi té un paper primordial l'accepetació de tot per conèixer la realitat, a occident posem l'èmfasi en la força transformadora de la llum. Una interrelació d'aquestes dues tradicions poden completar millor el camí. Acceptació no és inacció, ni submissió o resignació. És, com diuen els pares del desert, el saquet que duem al darrere i que es va buidant pel foradet que ens allibera del seu pes per poder viure el present plenament. No és fàcil en quatre ratlles poder desgranar aquest camí espiritual, potser ni tan sols és possible de fer-ho, només es pot viure. 

Tant de bo que en les festes de la candelera que s'acosten no ens quedem només amb la lluminària que engalanarà els carrers de la nostra ciutat. Podríem aprofitar aquesta altra llum que penetra el nostre interior per a fer una experiència rica d'amor i en l'amor. No és un camí reservat a uns pocs privilegiats, tots hi tenim accés, només cal posar-hi, això sí, una mica d'esforç i tenacitat, la resta, la part més important, ens vindrà donada, regalada perquè és una gràcia. Com diu el Virolai: "flor de febrer, que el nostre cor anhela, de la ciutat estel, il·luminats per la vostra candela, guieu-nos cap al cel".      

dimarts, 18 de gener del 2011

Perseguits

Les darreres setmanes i durant el passat nadal hem sabut de noves represàlies contra els cristians coptes d'Egipte. Aquest any 2010 ha estat un any molt dur per les comunitats cristianes de molts països musulmans. Si coneixeu una mica la història, us sobtarà una mica l'acarnissament que els cristians d'aquests països estan patint. A finals de l'any passat vaig tenir el gust de llegir dos llibres que ens parlen de la vida dels cristians de l'Irak. Un és el dietari del pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrrat que va iniciar els treballs de traducció de la Bíblia de Montserrat i va iniciar el museu bíblic. En el dietari narra el seu viatge per terres de l'Irak, Síria i altres contrades del pròxim orient. Basant-se en aquest dietari, el periodista i escriptor Martí Gironell ha fet una novel·la titulada "l'arqueòleg" en què ens presenta la novel·lització del personatge del pare Ubach, talment com un Indiana Jones. L'altre llibre que he llegit és el de l'escriptor i restaurador Pius Alibek, establert a Barcelona des de fa molts anys i que retrata la seva joventut a l'Irak, des de prop de Mossul, passant per Bàssora i Bagdad. Eren altres temps en què el món musulmà s'assemblava més a la mítica Al-Andalus. 

Els occidentals sovint confonem els termes àrab i musulmà. Molts dels països musulmans no tenen res a veure amb els àrabs. Afganistan, Iran, Indonèsia, Turquia, la Cabília, així com tots els amazics, per exemple, tenen tant d'arabs com els esquimals. Per contra, hi ha prop de vint milions d'àrabs que són de religió cristiana i que majoritàriament viuen al pròxim orient. Tradicionalment els països musulmans han acollit i respectat de bon grat els creients de les religions cristiana i jueva. Han viscut en pau els uns amb els altres. Generalment aquesta tolerància exercida en la històrica Al-Andalus ha estat millor que no pas en els regnes cristians. Fins no fa gaire anys aquesta tradició de respecte també era exercida en els països del nord d'Àfrica i el pròxim orient. Fou a partir de la major influència dels fonamentalistes islàmics que els cristians de tots aquests països han començat a ser perseguits. Pius Alibek ens explica en el seu llibre que els cristians eren una comunitat molt nombrosa a l'Irak. Recordem que allà s'hi troben els que han conservat la llengua materna del mateix Jesús, l'arameu, conservat pels assiris i els caldeus. 

A Egipte podem trobar una de les comunitats cristianes més nombroses en un país majoritàriament islàmic. Els coptes. La paralula "copte" deriva del grec, transformada per l'àrab i que significa "egipci". Els coptes serien els veritables egipcis que entronquen amb el país dels faraons i que en el domini bizantí de la regió i posteriorment sota el domini àrab han sobreviscut a tota mena de viscissituds. Avui en dia la comunitat copta està formada per més de quinze milions de persones repartides per Egipte i altres països, entre ells alguns d'occidentals.

Els coptes estan passant moments de gran duresa i se senten desprotegits pel govern egipci. Els darrers morts es van produir a Alexandria durant les festes de nadal. Les seves esglésies són constantment atacades i els seus fidels massacrats. A nosaltres només ens arriben els fets més sagnants i espectaculars, però aquesta persecució la viuen cada dia. Ells són i es consideren els egipcis autèntics i estan disposats a resisitir al seu país i a defensar les seves creences. Així, doncs, els coptes, els assiris, els caldeus són cristians que ens recorden l'església perseguida dels primers temps del cristiansme. Molts d'ells han hagut de fugir dels seus països. L'Irak ha perdut bona part de la població cristiana des de la caiguda del règim de Sadam Hussein. 


El fonamentalisme ha obligat molts dels cristians d'aquests països a fugir o a convertir-se a l'islam per poder sobreviure o per salvar llur vida. Segons la tradició, fou Marc, l'evangelista qui portà el cristianisme a terres egípcies per allà l'any 60. S'atribueix als coptes la representació de la creu com a símbol d'identitat dels cristians. Fou per aquestes terres que aparegueren durant els primers segles de la nostra era multitud de monjos i ermitans que per milers habitaven àrees extenses i desèrtiques consagrats a la contemplació. Sant Antoni, a la Tebaida, al Mont Sinaí, les laures de Palestina, etc.

Els coptes han creat i conservat una extensa i àmplia cultura lligada a la seva història. Art, llengua, arquitectura.


Faríem bé tots plegats d'exigir que la llibertat de culte seguís formant part de la tradicional hospitalitat i tolerància dels musulmans. La comunitat internacional i els que compartim creences religioses, creeences en els drets humans més elementals, hem de pressionar per aquest dret, un dret que lluitem per fer realitat als nostres països, tot i que no sense dificultats, però que també hem d'exigir amb totes les nostres forces arreu del món.


       


dilluns, 17 de gener del 2011

Sobre el perdó

Llegia no fa gaire el text d'en Joan Maragall "la ciutat del perdó", un text que el poeta va escriure el 1909 poc abans que Ferrer i Guàrdia fos afusellat a Barcelona poc després de la Setmana Tràgica. Un text que sempre m'ha colpit profundament. Un text d'una actualitat permanent i que goso recomanar-vos, si encara no l'heu llegit. Parla del perdó, de la pena de mort, de la dignitat de la persona. Prat de la Riba no va deixar que es publiqués.

Avui vull escriure quatre ratlles sobre el perdó. Hem deixat ja el nadal i després d'unes setmanes de temps ordinari ens encaminarem cap a la quaresma. Un temps en què em sembla apropiat endinsar-nos en el perdó, la seva pràctica, el seu significat. Són molts els pensadors, antics i moderns, que han escrit sobre el perdó. Poca cosa podré aportar jo sobre el tema, però escrivint aquestes ratlles m'obligo a pensar-hi.

El primer que se m'acut és que el perdó és un acte de la voluntat humana. No crec que es pugui afirmar que és un acte natural. Trobem en la natura actes que es podrien confondre amb el perdó. El llop que s'ajau panxa enlaire i ofereix el seu coll al seu contrincant no està demanant perdó, sinó que fa un acte de submissió. És un acte d'instint animal que sap que li salvarà la vida. Quan jugava de petit amb els seus germans ja el practicava. El més fort veu satisfet aquest acte de submissió i l'accepta. No cal seguir la baralla.Ha aconseguit el que volia, la humiliació del seu congènere al seu predomini. Jo no entenc el perdó com un acte de submissió o d'humiliació, sinó com un acte d'amor.

El perdó es pot exercir envers els altres de dues maneres. Atorgant-lo o demanant-lo. Però el perdó també es pot exercir vers un mateix. Quan érem petits estudiàvem al catecisme que per obtenir el perdó dels nostres pecats calien tres passos, fer un acte de contrició, demanar el perdó dels nostres pecats i fer proposició d'esmena. Suposo que encara avui l'església demana aquests requisits. Però si anem a les fonts evangèliques, veurem que Jesús no demanava aquests requisits. De fet, no en demanava cap de requisit. Per posar alguns exemples en podem mirar dos. La paràbola del fill retrobat contindria alguns dels trets que estudiàvem en el catecisme, però abans que el fill pogués obrir boca davant del seu pare, aquest, en veure'l de lluny, ja havia començat a córrer per a llençar-se-li als braços sense demanar-li res a canvi. (Lc 15,11). 
El segon exemple pel qual sempre he tingut predilecció és el de l'adúltera que presenten a Jesús perquè els confirmi que ha de ser lapidada pel seu pecat (Jo 8). Cada vegada que llegeixo aquest episodi m'entendreix una certa indiferència de Jesús que es s'ajup i amb el dit es posa a dibuixar sobre l'arena. La dona no demana res a Jesús. No li manifesta el seu pendediment, ni la seva demanda de ser perdonada. Jesús, simplement, li diu que està perdonada i que en endavant miri de no tornar-hi. És un perdó gratuït el que veiem en els dos casos. Aquesta és una altra característica del perdó, no demana res a canvi, ni tan sols una proclama que no tornarem a pecar, o, si més no, que ho intentarem. 

Un acte humà gratuït, doncs. Llibertat és un dels altres trets que van lligats al perdó. El perdó allibera al perdonat i al que perdona. Ens allibera del nostre passat i de la càrrega negativa que el passat ens imposa. El perdó ens retorna al present, a l'ara, l'únic que compta per a la nostra felicitat. Trenca el cercle vició en el que ens movem constantment i que ens prodeix angoixes, infelicitat, por, recança. 

El perdó és un acte d'amor vital. No cal demanar-lo, si es vol, només cal que ens l'atorguin. No cal que ens el demanin, tan sols continuar endavant amb amor. El perdó no esborra del nostre currículum les nostres ofenses, ni les ofenses dels altres. Tan sols les supera. Fa que visquem amb els altres havent superat les nostres febleses, passant per alt les febleses dels altres. No cal fer un acte d'humiliació, ni demanar-lo. Només cal fer un acte d'amor. Si ens coneixem a nosaltres mateixos, ens serà molt fàcil de reconèixer en les faltes i ofenses dels altres, les nostres faltes i ofenses. Ens serà més fàcil fer aquest acte d'alliberament. Es tracta més de practicar-ho que no pas de predicar-ho. Si ho provem, no voldrem viure d'altra manera. Veurem la futilesa de la majoria de les nostres cabòries. Diuen les escriptures que és "quan som febles que realment som forts". Ho podem tastar i en podem comprovar la veritat.  

És important, encara que no imprescindible, actuar amb rapidesa. Podem perdonar o obtenir el perdó per coses llunyanes en el temps, però és més fàcil actuar d'immediat, perquè allò que deixem covar en el nostre cor ens costarà d'extirpar-ho passat molt de temps. Escriu Maragall: "No ho volgeu saber lo que han fet; mireu-los només a dintre els ulls; vegeu! sou vosaltres mateixos; un home com vosaltres; amb això n'hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal, com vosaltres del seu". Quina saviesa i quin amor no manifesta el poeta! Quan sento en dies d'avui molts intel·lectuals parlar del tema del País Basc, per exemple, amb la rancúnia aflorant dels seus llavis, amb ànims de revenja impropis de persones assenyades, penso que alguna cosa hem perdut pel camí, alguna cosa important. El poeta, però, ens reconcilia amb el gènere humà i ens recorda que és possible fer del perdó una base sòlida per al nostre present i el nostre futur.