Perseguits

Les darreres setmanes i durant el passat nadal hem sabut de noves represàlies contra els cristians coptes d'Egipte. Aquest any 2010 ha estat un any molt dur per les comunitats cristianes de molts països musulmans. Si coneixeu una mica la història, us sobtarà una mica l'acarnissament que els cristians d'aquests països estan patint. A finals de l'any passat vaig tenir el gust de llegir dos llibres que ens parlen de la vida dels cristians de l'Irak. Un és el dietari del pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrrat que va iniciar els treballs de traducció de la Bíblia de Montserrat i va iniciar el museu bíblic. En el dietari narra el seu viatge per terres de l'Irak, Síria i altres contrades del pròxim orient. Basant-se en aquest dietari, el periodista i escriptor Martí Gironell ha fet una novel·la titulada "l'arqueòleg" en què ens presenta la novel·lització del personatge del pare Ubach, talment com un Indiana Jones. L'altre llibre que he llegit és el de l'escriptor i restaurador Pius Alibek, establert a Barcelona des de fa molts anys i que retrata la seva joventut a l'Irak, des de prop de Mossul, passant per Bàssora i Bagdad. Eren altres temps en què el món musulmà s'assemblava més a la mítica Al-Andalus. 

Els occidentals sovint confonem els termes àrab i musulmà. Molts dels països musulmans no tenen res a veure amb els àrabs. Afganistan, Iran, Indonèsia, Turquia, la Cabília, així com tots els amazics, per exemple, tenen tant d'arabs com els esquimals. Per contra, hi ha prop de vint milions d'àrabs que són de religió cristiana i que majoritàriament viuen al pròxim orient. Tradicionalment els països musulmans han acollit i respectat de bon grat els creients de les religions cristiana i jueva. Han viscut en pau els uns amb els altres. Generalment aquesta tolerància exercida en la històrica Al-Andalus ha estat millor que no pas en els regnes cristians. Fins no fa gaire anys aquesta tradició de respecte també era exercida en els països del nord d'Àfrica i el pròxim orient. Fou a partir de la major influència dels fonamentalistes islàmics que els cristians de tots aquests països han començat a ser perseguits. Pius Alibek ens explica en el seu llibre que els cristians eren una comunitat molt nombrosa a l'Irak. Recordem que allà s'hi troben els que han conservat la llengua materna del mateix Jesús, l'arameu, conservat pels assiris i els caldeus. 

A Egipte podem trobar una de les comunitats cristianes més nombroses en un país majoritàriament islàmic. Els coptes. La paralula "copte" deriva del grec, transformada per l'àrab i que significa "egipci". Els coptes serien els veritables egipcis que entronquen amb el país dels faraons i que en el domini bizantí de la regió i posteriorment sota el domini àrab han sobreviscut a tota mena de viscissituds. Avui en dia la comunitat copta està formada per més de quinze milions de persones repartides per Egipte i altres països, entre ells alguns d'occidentals.

Els coptes estan passant moments de gran duresa i se senten desprotegits pel govern egipci. Els darrers morts es van produir a Alexandria durant les festes de nadal. Les seves esglésies són constantment atacades i els seus fidels massacrats. A nosaltres només ens arriben els fets més sagnants i espectaculars, però aquesta persecució la viuen cada dia. Ells són i es consideren els egipcis autèntics i estan disposats a resisitir al seu país i a defensar les seves creences. Així, doncs, els coptes, els assiris, els caldeus són cristians que ens recorden l'església perseguida dels primers temps del cristiansme. Molts d'ells han hagut de fugir dels seus països. L'Irak ha perdut bona part de la població cristiana des de la caiguda del règim de Sadam Hussein. 

El fonamentalisme ha obligat molts dels cristians d'aquests països a fugir o a convertir-se a l'islam per poder sobreviure o per salvar llur vida. Segons la tradició, fou Marc, l'evangelista qui portà el cristianisme a terres egípcies per allà l'any 60. S'atribueix als coptes la representació de la creu com a símbol d'identitat dels cristians. Fou per aquestes terres que aparegueren durant els primers segles de la nostra era multitud de monjos i ermitans que per milers habitaven àrees extenses i desèrtiques consagrats a la contemplació. Sant Antoni, a la Tebaida, al Mont Sinaí, les laures de Palestina, etc.

Els coptes han creat i conservat una extensa i àmplia cultura lligada a la seva història. Art, llengua, arquitectura.

Faríem bé tots plegats d'exigir que la llibertat de culte seguís formant part de la tradicional hospitalitat i tolerància dels musulmans. La comunitat internacional i els que compartim creences religioses, creeences en els drets humans més elementals, hem de pressionar per aquest dret, un dret que lluitem per fer realitat als nostres països, tot i que no sense dificultats, però que també hem d'exigir amb totes les nostres forces arreu del món.




Cérémonie religieuse copte à Lalibela
Carregat per Autour_du_Monde. - Descobreix noves destinacions i viatges en vídeo.