D'homes i déus. Tibhirine

Comunitat de Tibhirine, on hi apareixen els set monjos assassinats

Ahir, després d'anys de no fer-ho, vaig anar al cinema. Vaig recordar aquells anys en que jo era un cinòfil empedernit. El motiu va ser veure la pel·lícula "Des hommes et des dieux" de Xavier Beauvois, galardonada amb diversos premis, entre ells el gran premi del festival de Cannes del 2010. La pel·lícula narra els darrers anys dels monjos del monestir cistercenc de la Mare de Déu de l'Atlas, a Tibhirine, a la regió algeriana de Medea. Vaig seguir amb interès el succés quan va passar. Eren anys de forta convulsió a Algèria entre el govern i diversos grups integristes islàmics, el GIA, el FIS, i d'altres. Eleccions anulades, atemptats terrroristes, sofriment del poble algerià, en definitiva, que apareixia sovint a les pàgines dels diaris de l'època. Enmig d'aquella convulsió s'iniciaren uns moviments encaminats a fusionar els diversos grups integristes que van suposar, també, diverses execucions entre els seus membres i cabdills. La situació era molt confusa i perillosa. Algèria era una excolònia francesa que va viure diverses guerres i enfrontaments al llarg dels anys. Recordo una pel·lícula que en el seu temps va ser impactant, "la batalla d'Alger" i que es visionava al nostre país a través de la xarxa de cine clubs estesos per la nostra geografia.

Amb la pèrdua de la colònia francesa, molts ciutadans d'origen francès van haver de marxar del país, eren els "pieds noirs", molts havien nascut al país magrebí i encara avui formen part de la història moderna francesa. Tots aquells episodis són ben vius encara a França, talment, com als Estats Units d'Amèrica amb la guerra del Vietnam.

En aquests context i en un sistema democràtic inexistent els integristes islàmics van guanyar unes eleccions que després van ser anulades. La presència cristiana al país tenia la base en els colonitzadors francesos. Els cistercencs, concretament els trapencs, tenien presència al país des dels finals del segle XIX, però la intensa relació amb els colonitzadors francesos van fer que la seva presència es donés per finalitzada a començament del segle XX. Als anys 40, però, l'abadia francesa d'Aiguebelle inicia una nova fundació en l'emplaçament actual a la regió de Medea. És en aquest monestir on es produiran els fets dels anys 90 que la pel·lícula de Xavier Beauvois ens narra. La presència cistercenca ja no era aquella presència que de mà dels colonitzadors l'església pretenia convertir als infidels. Era una altra presència més autènticament cristiana. No era com la d'algunes esglésies evangèliques nord-americanes que feien proselitisme entre els musulmans per a aconseguir la seva conversió. Era una presència de solidaritat i testimoniatge de fidelitat a Déu i als homes entre els més humils. Al costat del monestir hi va néixer ben aviat un nucli de població de persones i famílies humils a redòs dels cistercencs. Mantenien un bon veïnatge. És en aquest context i en el de la violència política que vivia el país que s'emmarca la pel·lícula i els fets en els quals es basa.

Catorze anys després dels fets, el cas segueix sense estar resolt, envoltat de molts punts foscos respecte a l'autoria dels assassinats. Les especulacions són diverses. Van ser integristes islamistes? Va ser l'exèrcit algerià amb connivència dels serveis secrets francesos? Encara no ho sabem. El Tribunal Suprem de París té una causa oberta per la germana de Fra Christphe i l'abat de l'abadia belga de Scourmount Dom Armand Veilleux, en aquells temps Procurador General de l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança (OCSO, Trapencs) que dos mesos abans dels assassinats havia passat deu dies amb la comunitat de l'Atlas i és un testimoni de primera mà del què vivien els monjos de Tibhirine.

La pel·lícula de Beauvois coincideix plenament amb el testimoni de Dom Armand, els cistercencs no buscaven el martiri, no eren suïcices. Hom pot posar-se a la pell dels monjos de l'Atlas, les seves pors, els seus dubtes, la seva fe inquebrantable. No eren il·lusos. Eren molt conscients dels riscos que corrien, dels perills que amenaçaven les seves vides. El GIA havia comunicat a finals de l'any 92 que tots els estrangers havien de marxar del país en un plaç de 30 dies. A partir de llavors són assassinats diversos religiosos i religioses cristians, els 12 cooperants croates. Però no són només els estrangers els assassinats. El poble humil algerià és víctima també d'aquesta lluita fraticida. Aquest aspecte és ben present en les decisions preses pels cistercencs de quedar-se al seu monestir. El prior de la comunitat, Christian, havia dit múltiples vegades que hi havia més necessitat de monjos que de màrtirs. Diversos testimonis corroboren aquest sentiment.

Els monjos cistercencs havien deixat diversos escrits en els quals podem aprofundir els seus sentiments, les seves pors, la seva determinació. Christian, el prior, era un intel·lectual fill de militar, ell mateix havia estat oficial, interessat en el diàleg interreligiós. Havia anat a estudiar àrab a Roma i coneixia profundament l'Alcorà i el món islàmic. Christophe era un poeta que havia deixat sobre paper els seus pensaments, Luc era un cistercenc que ja havia estat segrestat durant la batalla d'Alger. Metge de professió havia cuidat malalts en els camps de concentració nazis, des de la seva arribada a Tibhirine el 1946, procedent de l'abadia d'Aiguebelle havia obert una consulta al mateix monestir des d'on atenia tots els musulmans que acudien per rebre la seva assistència mèdica, assistència que preferien a la que anys més tard els podia oferir la sanitat pública algeriana. No entenia massa, des del punt de vista intel·lectual,  l'interès de Christian per l'islam, però vivia en comunió com si ho entengués. Irònic i amb bon humor, el seu personatge a la pel·lícula diu allò de "partir est mourir".

Pels monjos cada nou assassinat era una interpel·lació sobre el què convenia fer. Els dubtes de l'ésser humà els assaltava constantment. Havien de marxar? Ells ho podien fer. Els seus veïns musulmans, vícitimes també de la violència no tenien on anar. Per a ells, els monjos eren la seva esperança. En la pel·lícula, a casa d'uns amics algerians, aquests els diuen que ells, els monjos, són la branca on es poden agafar. Marxar era una deserció.

Christophe escrivia en ple conflicte si era suficient dir que el monjo no ha d'escollir entre les dues parts del conflicte, el poder i els terroristes. Ell diu que ells sí que podien escollir i ho havien de fer escollint el poble pla, els seus pobres veïns. Per aquesta decisió es van convertir en uns testimonis incòmodes a qui tothom, el poder i els terroristes es volien treure del damunt. Dom Armand Veilleux vol seguir les petges del testament del testament del prior, Christian, vol perdonar, però exigeix que per perdonar ha de saber a qui ha de perdonar, per això creu necessari aclarir qui va assassinar els monjos de Tibhirine. 

Els nou monjos van viure el perill directament la nit de nadal del 1993, quan l'emir del GIA i un escamot de terroristes assalten el monestir buscant medecines i l'atenció de fra Luc. Saben, des de llavors, que no estan segurs. Les intimidacions de l'exèrcit els sembla també una amenaça, però no sense dubtes, tots decideixen romandre al seu lloc, entre els seus, el poble pla a qui respecten i per qui són respectats. Corprèn el cor la imatge de la pel·lícula en què Luc posa un cassete amb el so del llac dels cignes, de Txaicovski. L'escena transmet la comunió d'aquella petita comunitat, la seva solidaritat, la seva determinació, la seva feblesa. 

La nit del segrest, recordem que fou dos mesos abans del seu assassinat, dos monjos aconsegueixen amagar-se. Un d'ells ja és mort, Amedée, l'altre és al monestir de prop de Fez, al Marroc. A Tibhirine hi resta el monestir deshabitat, però respectat per tots els seus veïns. Hi descansen les despulles dels set monjos, només els seus caps, ja que van ser decapitats. Un sacerdot puja regularment per tenir-ne cura, fortament escortat en el seu viatge. No sabem si mai coneixerem la veritat dels fets. Ens queda el seu testimoni. 

La pel·lícula ens deixa al final les paraules darreres del testament de Christian, el prior, que és el testament de tota la comunitat. L'any 95 el va deixar escrit. Parla de les circumstàncies que viu el país, dels morts anònims i abandonats a la indiferència de cada dia, la seva vida, diu, val tant o tan poc com la d'aquells. Diu que vol deixar clar que mai hauria desitjat una mort com aquella, de la qual no vol que es faci culpable de forma indiscriminada al poble. Segurament, diu, la seva mort semblarà donar la raó als que l'han tatxat d'ingenu o idealista. En les darreres paraules es dirigeix al possible executor: "I a tu, també, amic del darrer instant, que no sabràs el que estàs fent, sí, perquè també per tu vull dir aquest gràcies i a quest a-Déu en el rostre del qual et contemplo. I que ens sigui donat de retrobar-nos, lladres plens de goig, al paradís, si així li plau a Déu, Pare nostre, Pare teu i meu. Amén, Inshalà."