Sobre el perdó

Llegia no fa gaire el text d'en Joan Maragall "la ciutat del perdó", un text que el poeta va escriure el 1909 poc abans que Ferrer i Guàrdia fos afusellat a Barcelona poc després de la Setmana Tràgica. Un text que sempre m'ha colpit profundament. Un text d'una actualitat permanent i que goso recomanar-vos, si encara no l'heu llegit. Parla del perdó, de la pena de mort, de la dignitat de la persona. Prat de la Riba no va deixar que es publiqués.

Avui vull escriure quatre ratlles sobre el perdó. Hem deixat ja el nadal i després d'unes setmanes de temps ordinari ens encaminarem cap a la quaresma. Un temps en què em sembla apropiat endinsar-nos en el perdó, la seva pràctica, el seu significat. Són molts els pensadors, antics i moderns, que han escrit sobre el perdó. Poca cosa podré aportar jo sobre el tema, però escrivint aquestes ratlles m'obligo a pensar-hi.

El primer que se m'acut és que el perdó és un acte de la voluntat humana. No crec que es pugui afirmar que és un acte natural. Trobem en la natura actes que es podrien confondre amb el perdó. El llop que s'ajau panxa enlaire i ofereix el seu coll al seu contrincant no està demanant perdó, sinó que fa un acte de submissió. És un acte d'instint animal que sap que li salvarà la vida. Quan jugava de petit amb els seus germans ja el practicava. El més fort veu satisfet aquest acte de submissió i l'accepta. No cal seguir la baralla.Ha aconseguit el que volia, la humiliació del seu congènere al seu predomini. Jo no entenc el perdó com un acte de submissió o d'humiliació, sinó com un acte d'amor.

El perdó es pot exercir envers els altres de dues maneres. Atorgant-lo o demanant-lo. Però el perdó també es pot exercir vers un mateix. Quan érem petits estudiàvem al catecisme que per obtenir el perdó dels nostres pecats calien tres passos, fer un acte de contrició, demanar el perdó dels nostres pecats i fer proposició d'esmena. Suposo que encara avui l'església demana aquests requisits. Però si anem a les fonts evangèliques, veurem que Jesús no demanava aquests requisits. De fet, no en demanava cap de requisit. Per posar alguns exemples en podem mirar dos. La paràbola del fill retrobat contindria alguns dels trets que estudiàvem en el catecisme, però abans que el fill pogués obrir boca davant del seu pare, aquest, en veure'l de lluny, ja havia començat a córrer per a llençar-se-li als braços sense demanar-li res a canvi. (Lc 15,11). 

El segon exemple pel qual sempre he tingut predilecció és el de l'adúltera que presenten a Jesús perquè els confirmi que ha de ser lapidada pel seu pecat (Jo 8). Cada vegada que llegeixo aquest episodi m'entendreix una certa indiferència de Jesús que es s'ajup i amb el dit es posa a dibuixar sobre l'arena. La dona no demana res a Jesús. No li manifesta el seu pendediment, ni la seva demanda de ser perdonada. Jesús, simplement, li diu que està perdonada i que en endavant miri de no tornar-hi. És un perdó gratuït el que veiem en els dos casos. Aquesta és una altra característica del perdó, no demana res a canvi, ni tan sols una proclama que no tornarem a pecar, o, si més no, que ho intentarem. 

Un acte humà gratuït, doncs. Llibertat és un dels altres trets que van lligats al perdó. El perdó allibera al perdonat i al que perdona. Ens allibera del nostre passat i de la càrrega negativa que el passat ens imposa. El perdó ens retorna al present, a l'ara, l'únic que compta per a la nostra felicitat. Trenca el cercle vició en el que ens movem constantment i que ens prodeix angoixes, infelicitat, por, recança. 

El perdó és un acte d'amor vital. No cal demanar-lo, si es vol, només cal que ens l'atorguin. No cal que ens el demanin, tan sols continuar endavant amb amor. El perdó no esborra del nostre currículum les nostres ofenses, ni les ofenses dels altres. Tan sols les supera. Fa que visquem amb els altres havent superat les nostres febleses, passant per alt les febleses dels altres. No cal fer un acte d'humiliació, ni demanar-lo. Només cal fer un acte d'amor. Si ens coneixem a nosaltres mateixos, ens serà molt fàcil de reconèixer en les faltes i ofenses dels altres, les nostres faltes i ofenses. Ens serà més fàcil fer aquest acte d'alliberament. Es tracta més de practicar-ho que no pas de predicar-ho. Si ho provem, no voldrem viure d'altra manera. Veurem la futilesa de la majoria de les nostres cabòries. Diuen les escriptures que és "quan som febles que realment som forts". Ho podem tastar i en podem comprovar la veritat.  

És important, encara que no imprescindible, actuar amb rapidesa. Podem perdonar o obtenir el perdó per coses llunyanes en el temps, però és més fàcil actuar d'immediat, perquè allò que deixem covar en el nostre cor ens costarà d'extirpar-ho passat molt de temps. Escriu Maragall: "No ho volgeu saber lo que han fet; mireu-los només a dintre els ulls; vegeu! sou vosaltres mateixos; un home com vosaltres; amb això n'hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal, com vosaltres del seu". Quina saviesa i quin amor no manifesta el poeta! Quan sento en dies d'avui molts intel·lectuals parlar del tema del País Basc, per exemple, amb la rancúnia aflorant dels seus llavis, amb ànims de revenja impropis de persones assenyades, penso que alguna cosa hem perdut pel camí, alguna cosa important. El poeta, però, ens reconcilia amb el gènere humà i ens recorda que és possible fer del perdó una base sòlida per al nostre present i el nostre futur.