La Candela

A la ciutat de Valls comença a fer-se evident que les festes decennals de la Marededéu de la Candela estan a tocar. Els carrers principals bullen d'activitat tot preparant-se per a la festa gran que cada deu anys, els anys acabats en u, la ciutat celebra en honor de la Candelera. Són unes festes que els vallencs ens sentim ben nostres i que vivim intensament. Ja fa uns centenars d'anys. Enguany, a més, es celebra el centenari de la coronació. Amb aquest motiu ha estat un any jubilar. Valls s'ha debatut històricament entre la devoció a la marededéu de la Candela i la marededéu del Lledó. Potser aquesta darrera guanya des del punt de vista històric a la primera, però en els darrers anys sembla que hagi perdut una mica de pistonada en favor de la Candelera. 

Sigui com sigui, la devoció dels vallencs per la Candela ve de prou lluny, sembla que dels segles XIII o XIV. En Jordi París ha preparat un document en què es recull aquesta devoció mariana dels vallencs en el transcurs dels temps. El podeu consultar en l'enllaç que us deixo tot seguit: http://www.candela2011.cat/pdf/Devocio%20MD%20Candela.pdf

Com tota devoció mariana al nostre país, la devoció a la marededéu de la Candela ha generat peces musicals que han esdevingut populars a la ciutat. Goigs i Virolai en el nostre cas. 

   

La festa de la Candelera s'escau el dia 2 de febrer, dia en què l'església celebra la festa de la presentació de Jesús. La tradició jueva diu que els infants han de ser presentats al temple quaranta dies després del seu naixement. L'episodi ens el narra Lluc en el seu evangeli. En el capítol 2, versets 29 al 32 hi trobem el càntic del vell Simeó en el qual ens parla de qui serà la llum de les nacions. La candelera s'ha associat sempre a la festa de la llum. Més enllà de les celebracions populars i de fervor religiós que es manifesta a Valls amb la novena a la Candela i la celebració del mateix dia, així com en la processó, volia parlar breument de la llum que per a tota persona és el Crist. Una llum que representem amb una candela o, com fan els evangelis, amb una llàntia. 

Per tal que la llum brilli amb força cal que un espai estigui a les fosques. De la mateixa manera que per a omplir una cosa cal que prèviament aquesta estigui buida. Els místics en parlen sovint. Mestre Ekchart ens diu que per a omplir-nos de la divinat cal que primer ens buidem. Pau diu que ja no és ell qui viu, sinó que és Jesús que viu en ell. El místic anònim anglès del segle XIV ens diu que hem d'entrar en el núvol del no-saber abans d'entrar en la plenitud de Déu i deixar enrere el núvol de l'oblit. Teresa d'Àvila i Joan de la Creu parlen de la foscor en què sovint ens cal entrar abans d'entrar en la plenitud de la llum. Els místics cristians expliquen les seves experiències espirituals i místiques amb itineraris molt semblants als que ressegueixen els mestres zen o els monjos budistes o els sanyasi hindús. És difícil, per no dir impossible, conèixer Déu per la raó, el podem conèixer per l'experiència i aquesta experiència es basa en l'amor. El budista en dirà la compassió. Quan hom arriba a l'estadi del budha es desvetlla. Els més grans mestres budistes renuncien al nirvana i es converteixen en bodisatves, éssers desvetllats que resten entre nosaltres per il·luminar-nos. 

La llum, imatge que totes les tradicions espirituals utilitzen per a descriure la trobada de l'ésser humà amb Déu, amb la divinitat. A orient hi té un paper primordial l'accepetació de tot per conèixer la realitat, a occident posem l'èmfasi en la força transformadora de la llum. Una interrelació d'aquestes dues tradicions poden completar millor el camí. Acceptació no és inacció, ni submissió o resignació. És, com diuen els pares del desert, el saquet que duem al darrere i que es va buidant pel foradet que ens allibera del seu pes per poder viure el present plenament. No és fàcil en quatre ratlles poder desgranar aquest camí espiritual, potser ni tan sols és possible de fer-ho, només es pot viure. 

Tant de bo que en les festes de la candelera que s'acosten no ens quedem només amb la lluminària que engalanarà els carrers de la nostra ciutat. Podríem aprofitar aquesta altra llum que penetra el nostre interior per a fer una experiència rica d'amor i en l'amor. No és un camí reservat a uns pocs privilegiats, tots hi tenim accés, només cal posar-hi, això sí, una mica d'esforç i tenacitat, la resta, la part més important, ens vindrà donada, regalada perquè és una gràcia. Com diu el Virolai: "flor de febrer, que el nostre cor anhela, de la ciutat estel, il·luminats per la vostra candela, guieu-nos cap al cel".