Llençar la pedra o deixar-la caure?

S'acaba la quaresma. Ens acostem a Rams, la Passió i Pasqua. Aquest passat diumenge hem llegit una de les pàgines més plàstiques de l'Evangeli, si més no des del meu punt de vista. La imatge que ens evoca l'Evangeli de Joan la podríem veure avui reflectida, encara literalment, en alguns països. Però l'escena va més enllà de la seva literalitat. De tota manera, em costa creure com avui, com ahir, la nostra societat tracta i ha tractat les dones. Els homes que volen justificar-se en la llei de Moisès, el que volen realment és fer desaparèixer la prova del seu propi delicte, de la seva pròpia misèria. I carreguen sobre la part més feble al llarg de la història, la dona. No és estrany que les societats que han quedat impregnades i encallades en el context històric que ens explica el passatge de Joan, vegin amb tota normalitat que l'home pot cometre el mateix delicte que la dona sense que a ell se li reclami cap responsabilitat. Aquestes mateixes societats encobreixen el domini de l'home sobre la dona en tots els àmbits de la vida, fins a fer-ne un mer objecte del plaer, o una mercaderia sobre la qual fer-hi negoci familiar.  Sí, encara avui és possible veure una imatge semblant a la del relat evangèlic. La dona convertida en objecte i subjecte del nostre pecat. 

 

Però Jesús ens fa anar més enllà. El personatge central de l'escena sembla ser la dona adúltera, però em sembla que no és ben bé així. Jesús es dirigeix principalment als que envolten la dona, els posa en el centre. Ens situa al bell mig de l'escena amb ben poques paraules. Ens ve a dir que tots i cadascun de nosaltres fem prou mèrits per situar-nos enmig de la rotllana, amb els acusadors al nostre voltant demanant el nostre càstig. Ens agradaria que algú reclamés als nostres acusadors amb quin dret, amb quina superioritat, s'erigeixen en els nostres acusadors. Avergonyint els que duen les pedres a les mans converteix la pecadora.  Ni tan sols els diu el què han de fer, la resposta a la seva pregunta la tenen ells mateixos.

 

Mentre no ens convertim, mentre ens mantenim en el pecat, en la nostra feblesa, som incapaços de perdonar. Només quan estimem, només quan ens reconeixem en l'adúltera com un mirall de les nostres febleses, som capaços de perdonar. Estimar els altres com a si mateixos ens porta al perdó perquè coneixem la nostra natura febla. Estimar els altres com Déu ens estima esborra els nostres pecats i els dels altres. En el registre dels més vells hi ha tantes febleses acumulades que són els primers a deixar caure les pedres de les seves mans. Mentre nosaltres mantenim aquesta llarga llista en la nostra ment, Jesús fa temps que l'ha esborrat de la seva ment. Com podria Déu estimar-nos si tingués en compte el nostre registre personal? És pels nostres mèrits que som perdonats i salvats? No, és només per la gràcia que Déu oblida cadascuna de les entrades en el nostre registre personal. 

 

Jesús dibuixa a terra mentre tots esperen la seva resposta. Ell ja ha oblidat l'adulteri de la dona. Només la insistència de la multitud fa que s'aixequi i els respongui. De la mateixa manera com Déu ja ha oblidat l'adulteri de la dona, també ha oblidat el dels que la volen apedregar. No hauríem de fer nosaltres el mateix? Déu esborra els nostres pecats del seu registre no pas perquè seguim en el pecat, sinó perquè obrim el nostre registre i esborrem els dels altres. Perquè estimem i no condemnem. No una o set vegades, sinó setanta vegades set, que vol dir sempre. En l'Evangeli d'avui Jesús ens recorda que la Veritat ens farà lliures. I ser lliure és el contrari de ser esclau, lliure dels prejudicis, de tot allò que esclavitza la nostra ment, el nostre cor i la nostra vida. Com ens recorda Pau, el mal només es venç amb el bé.