Francesc

Ja tenim nou bisbe de Roma. Francesc, vingut de l'Argentina, del nou món, jesuïta, fins ara arquebisbe de Buenos Aires. Els vaticanistes es deuen sentir tan frustrats com ho han d'estar els economistes a l'hora de vaticinar i anunciar situacions econòmiques crítiques. Els uns i els altres haurien de fer una cura d'humilitat. Són especialistes, ambdós, en analitzar el passat, però no gaire reeixits a l'hora de fer pronòstics. 

 

Un home va entrar al conclave com a cardenal i arquebisbe de Buenos Aires i n'ha sortit bisbe de Roma. Un home del qual comencem a llegir coses del seu passat. La seva infantesa, els seus inicis com a tècnic químic, els seus primers passos com a jesuïta, les responsabilitats que ha tingut dins l'orde, el seu nomenament com a bisbe primer i després arquebisbe i finalment cardenal Bergoglio. Comencem a sentir també anàlisis futures, algunes d'atrevides, altres furgant en l'home. Però com he dit, ens hem de prendre aquestes anàlisis amb prudència.  El que sí que crec que els cristians podem tenir és confiança i esperança. Res més que això.

Jorge Mario Bergoglio sembla ser un home al qual agraden els signes. Té el costum de rentar els peus de persones sofrents els dijous, de viatjar per la seva diòcesi en transport públic, rebutja altre tractament que no sigui pare Bergoglio. Són signes i com a tals ens diuen alguna cosa de la seva persona i de com entén el seu ministeri i de com entén el seu seguiment evangèlic.

 

Ve d'un país convuls. Un país que, com el nostre, ha patit les conseqüències d'un règim dictatorial. Aquell règim va portar sofriment a molts dels seus ciutadans, persecució i mort. Sembla que ell no va excel·lir per la defensa dels perseguits i represaliats. En podem trobar informacions periodístiques. No sembla que fos un home que es va adherir al nou règim, sinó més aviat es va mostrar potser massa indiferent. De tota manera, en un llibre titulat "Jesuïta" ell parla d'aquells anys. En aquells moments no va ser el profeta que tots hauríem volgut, però diu que va ajudar alguns empresonats i va amagar alguns perseguits. Però no fou suficient. La dictadura el va agafar en l'exercici de responsable de la província jesuítica d'Argentina. Se li retreu que va abandonar dos dels seus companys que van ser detinguts pel règim i empresonats durant molt de temps. Un d'ells confessa en un llibre que li ha costat molt de perdonar-lo, però que ho ha fet. El jesuïta Bergoglio no va ser allò que tots esperaríem d'un profeta cristià. Segur que si fou així, n'està ben arrepentit. Ell també és digne de ser perdonat. Però jo acostumo a atemperar les primeres impressions. Em pregunto què hauria fet jo en unes circumstàncies similars. Fent-me la pregunta a mi mateix em fa ser menys exigent. No tots tenim la valentia necessària a cada moment.

Em pregunto què passaria si als senyors cardenals se'ls hagués girat el cervell i m'haguessin escollit a mi com a bisbe de Roma. Que fàcil ho hauguessin tingut els periodistes per trobar facetes de la meva vida no gens exemplars. Situacions en les qual no he sabut estar a l'alçada. Ho tindrien molt fàcil. I com amb mi podrien trobar, ho van trobar fa molts segles també en la vida de Francesc d'Assís o Ignasi de Loiola, per posar algun exemple. Però tots tenim dret a una nova oportunitat. Bergoglio també.

He pogut sentir algunes paraules del Bergoglio arquebisbe. Gens amic de la pompositat i molt amic de ser com la seva gent. Capaç de fer sentir la seva veu davant els poderosos. El seu país va passar una crisi com la que ara vivim a nivell mundial. Estic convençut que es va adonar dels mals del capitalisme neoliberal i es va posar al costat que tocava. Bergoglio no és un progressista en els termes que nosaltres fem servir. No ha format part de la Teologia de l'Alliberament. Però crec que la seva experiència vital l'ha acostat a l'essència evangèlica. Dins la Companyia de Jesús no fou un Ellacuría, però com a bisbe va evolucionar, no sé si poc o molt, però crec que ho va fer. No fou un arquebisbe Romero, però cal recordar que el mateix Romero era molt temps abans del seu compromís un personatge tebi. 

Sigui com sigui, Bergoglio ha passat a la història. Hauríem pogut tenir un altra bisbe de Roma, però tenim a Francesc. Penso que té la capacitat d'obrir les finestres vaticanes. Més que res per tal que hi entri l'aire del món, la realitat més crua, i per tal que escampi una mica la ferum que s'ha encastat dins les seves parets. 

 

De Francesc, bisbe de Roma, només en coneixem unes breus paraules, uns petits gestos. Va sortir al balcó sense estola, ni musseta, la capelina vermellosa que porten els papes i que els cobreix les espatlles. Tots els papes que he congut fins ara les han utilitzat en la seva primera aparició al balcó de la basílica de Sant Pere. Ell va sortir només amb la túnica blanca que no era feta a mida i una creu pectoral no gaire cridanera. Incòmode mentre sonaven himnes sota el balcó. Senzill i obert en dirigir-se al poble de Roma. Es va presentar com el seu bisbe, un bisbe que ve dels confins de la terra. Que espera fer les seves funcions conjuntament amb el poble cristià, dones i homes. Que confia en ells per tal que Déu el beneeixi abans de beneir-los. En sabem el nom escollit per al seu ministeri. Francesc. Un nom que significa moltes coses dins l'Església. 

 

Fora d'això, no en coneixem res més. L'espera una tasca àrdua, molta solitud. Però em fa l'efecte que sabrà dur-la a terme en cooperació amb molta més gent. Com vaig dir, jo espero que ens ajudi a ser llum per al món i sal per a la terra. Estant en aquest món, però sense ser-ne. Benvingut, Francesc, germà.