Bru (2)

Vam deixar Bru i els seus sis companys dirigint-se a Grenoble per trobar-se amb Hug, el jove bisbe de la diòcesi des de feia quatre anys. Arriben a Grenoble en ple mes de juny, prop de la festivitat de Sant Joan de 1084. Guigó ens ho explica en la seva Vida de Sant Hug de Grenoble. Van arribar Bru i els seus sis companys a veure Hug i li manifestaren la seva dicisió de portar una vida eremítica. Hug havia tingut un somni el dia abans en què veia que el Senyor volia construir una casa al desert de Chartreuse i que set estels li indicaven el camí. Eren Bru i els sis companys. Coneixem la identitat dels sis companys, però no sabem si venien amb Bru des de Sèche-Fonataine o si alguns s'havien unit al grup en el camí fins a Grenoble. Hi havia canonges, un capellà, i dos laics. Un bon matí de juny, en ple estiu, s'encaminen tots ells amb el bisbe Hug cap a Sant Pere de Chartreuse, entrant a la vall per la Cluse. S'endinsen fins al final de la vall, més amunt de l'actual emplaçament de l'actual cartoixa. L'emplaçament actual l'escolliria Guigó després de l'allau que va sobrevenir sobre l'emplaçament original.

L'indret que Bru i els seus company escullen diu molt del tipus de vida que busquen. Una vida eremítica amagada. L'entorn es ferèstec. Només suportable per un grup d'eremites que es compenetraven. Savis com Bru i Landuí, un capellà com Hug, al que anomenen així, capellà perquè feia les funcions sacerdotals, dos canonges més, Esteve de Bourg i Esteve de Die, canonges de Sant Ruf i dos laics que s'ocuparien de les feines més materials per donar la possibilitat als altres a dedicar-se més intensament a la pregària. La vall de la Chartreuse, al peu del Grand Som, era ideal per a l'estil de vida que volien viure. Impossible explotar el terreny agrícolament, tan sols plantar alguna verdura de temporada. La vida seria austera i dura. 

L'estil de vida no era el de la Camàldula en què un monestir cenobític tenia cura d'uns pocs eremites. Aquí es buscava una solitud pura apaivagada només per uns moments de trobament comunitari. No es pensava, tampoc en un gran nombre. 

El clima del lloc tindria una gran influència en l'arquitectura de la cartoixa. No era recomanable allunyar massa les ermites entre si, però tampoc es volia una cel·la d'un monestir. Calia trobar una organització a mig camí de les laures palestines i els cenobis. Havien d'estar juntament sols. Les ermites estarien unides per un claustre cobert que els permetés desplaçar-se a l'abric de la pluja i la neu. Els monjos laics els instal·laran uns tres-cents metres d'alçada més avall, en un clima menys rigorós. Els veïns de Sant Pere van ajudar en tot moment els primer eremites, mentre aquests no tenien enllestides les seves ermites. Les cabanes s'havien de construir en pocs mesos, abans que arribessin les primeres pluges i nevades. Eren cabanes com les dels pagesos del país, cabanes de fusta. L'única construcció que es va fer amb pedre fou l'església. Així, doncs, van poder començar la seva vida d'eremites ben aviat, que no fou gaire diferent dels cartoixans actuals. Els monjos laics que vivien uns quilòmetres més avall s'ocupaven de les feines ordinàries. Els ermitans pregaven i treballaven a les seves cabanes. Segurament transcrivint textos de la Bíblia o dels pares del desert. Uns i altres formaven un conjunt harmoniós. 

Tenim documents que ens expliquen la vida que duien els primers cartoixans. Algun de Pere el Venerable, abat de Cluny que coneixia els cartoixans molt bé perquè havia estat en un monestir prop de Grenoble i havia fet amistat amb ells. Sabem que un cop a la setmana rebien els aliments per tota la setmana, bevien aigua i vi aigualit, menjaven cadascú a la seva cabana, excepte els diumenges. Quan els veïns de Sant Pere els en regalaven menjaven formatge i peix, habitualment, però, s'alimentaven de pa i llegums. No tenen abat, el bisbe de Grenoble els fa aquesta funció. Ells es governen amb un prior. Vesteixen pobrament i tenen algunes vaques i bous que crien vedells i amb la venda d'aquests asseguren la seva manutenció. De tot això ens n'informa Guibert de Nogent trenta-vuit anys després de l'arribada de Bru i els seus companys. Ens informa que, malgrat la seva pobres i vida austera disposen d'una bona biblioteca. Diu la tradició que Bru solia endinsar-se en el bosc i pregar davant una gran pedra on encara es pot observar una creu gravada en la sòlida roca. També sabem que Bru es preocupava perquè hi hagués una certa proporcionalitat entre monjos eremites purs i monjos laics. Els estudiosos han conclòs que Bru no tenia la més mínima intenció de fundar un nou orde monàstic, la vida que duien era el resultat de la seva vocació eremítica en consonància amb un indret únic, el desert de Chartreuse. 

L'any 1088, però, es produiria un fet que afectaria la vida de Bru. En una església dividida entre els partidaris de l'emperador alemany amb un papa imposat per aquest, l'església havia escollit com a papa a Eudes de Chatillon-sur Marne. Aquest havia estudiat a Reims i havia estat deixeble de Bru i després com a canonge de la catedral de Reims havia estat també company de Bru. Eudes agafà el nom d'Urbà II. En el moment de ser escollit papa, Eudes era a Cluny. Mica a mica, Urbà II es va anar rodejant de bendictins de confiança que l'ajudessin en el govern de l'església. Monjos de Cluny i altres monestirs i els va nomenar cardenals.

Amb aquests antecedents, no era d'estranyar que li arribés el torn a Bru. Això es va esdevenir vers el 1090. Deixarem de banda com Urbà II crida a Bru al seu costat. La conseqüència d'aquesta crida va ser, segur, un cop dur per a Bru i els seus companys. Feia sis anys que eren a Chartreuse, el grup s'havia consolidat i ara, de cop i volta, s'arrencava l'ànima del grup. Bru havia d'obeir. El grup d'ermitans es va dispersar. La propietat de l'eremitori va ser donada per Bru a l'abadia benedictina de Chaise Dieu, un dels antics propietaris que havien fet donació de la propietat a Bru sis anys enrere. Bru devia estar desolat. Havia de tornar a les intrigues de la cúria i els seus companys abandonaven el projecte. 

El grup, abans que Bru marxés, va reconsiderar la seva decisió. Segurament Bru els devia convèncer de mantenir el seu projecte, possiblement ell mateix podria retornar algun dia amb ells. Això els devia esperonar i tot hi haver abandonat el desert de Chartreuse, es comprometen a tornar-hi. Però hi ha un problema. La propietat ha estat donada a Chaise Dieu.

(continuarà)