Temps de vacances, temps de felicitat?

Les persones sovint creiem que la nostra felicitat depèn de factors externs, factors de l'entorn, de la pròpia realitat momentània. L'home i la dona al llarg de la història hem buscat la felicitat. Ho hem fet com l'alquimista que cerca la pedra filosofal. Nosaltres cerquem l'elixir de la felicitat. Sempre, però, la busquem a fora de nosaltres mateixos. Quants llibres d'autoajuda no ens parlen avui de la felicitat, de com realitzar-nos plenament. No negaré pas que els factors externs ens poden ajudar en aquesta recerca, però, des del meu punt de vista, no són els més importants. El psalmista diu "si t'enriqueixes, no hi posis el cor". Ens hem preguntat mantes vegades si els diners feien la felicitat! La resposta és prou evident. Ningú no ha arribat a l'estadi de riquesa en la qual digui que ja en té prou. La nostra sed de riquesa no té límits. S'acostuma a matisar que els diners no porten la felicitat, però que hi ajuden. Penso que no és cert. No hi veig una relació directa entre diners i felicitat.

La felicitat és una característica humana. Sovint la relacionem amb situacions concretes. Però la felicitat neix de l'interior de l'ésser humà. És aliena a causes externes. Pot un pobre ser feliç? Pot un malalt viure la seva malaltia i ser feliç? Pot un perseguit ser feliç? Penso que sí. Nosaltres, però, associem la felicitat al benestar, a la satisfacció, i, de fet, són coses diferents. Jesús va marcar unes pautes per a ser feliços de debò. Unes pautes que capgiren els nostres conceptes de dalt a baix. Hi ha persones amb feina infelices, hi ha persones sense feina plenament felices. Ni la riquesa dóna la felicitat, com tampoc la pobresa la dóna. Però, possiblement, un pobre pot estar més a prop de ser feliç que no pas un ric. Ja imagino que això xoca de ple amb els nostres estàndars, però crec que és així.

Durant les vacances esdevenim plenament autònoms dels lligams de la quotidianitat. Quantes parelles no se separen després d'unes vacances? Quan la convivència es despulla de tot condicionant ens adonem de com de difícil és conviure amb els altres. Acostumem a dir que tenim tastets de felicitat. Però parlem de coses diferents. Realment no parlem de felicitat, sinó de percepcions gratificants, plaents, viscudes o amb perspectives de ser viscudes. No ens cal renunciar-hi, però no ens hauríem de confondre. Quan apareix un contratemps que ens fa plenament infeliços és que mai hem estat feliços. La persona feliç està per damunt de les variabilitats de la vida. Una persona feliç no està a mercè de les circumstàncies. Una persona feliç viu la realitat, la real, tal com ve, amb plenitud, amb una certa invariabilitat. Això no significa ser insensible, ans al contrari, la persona feliç és molt sensible als avatars propis i dels altres, però no deixa que això el trasbalsi. 

La felicitat la trobem dins d'un mateix. Quan l'exterior va d'acord amb l'interior. Quan en el nostre interior hi trobem el nostre ésser més profund que ens comunica, ens relaciona amb l'altre, quan ja no hi ha ni tu ni jo. Les diferents tradicions religioses i culturals han donat a aquest ésser noms diferents. A l'Índia diuen a aquest lloc "la guha", la cova, on trobem l'absolut, atman, brahman, déu. Trobar aquest lloc, però, demana un esforç, una disciplina. Les vacances és un bon moment per començar aquest pelegrinatge a l'interior. Acompanyats, sols, en solitud, cadascú l'ha de cercar. Després caldrà conrear-lo. No és cosa d'un dia, sinó de tota una vida. Les coses no són felices, només les persones podem gaudir de la felicitat i el temps de vacances és un bon moment per a aprofitar l'aturada de la quotidianitat per a posar-nos-hi. La persona feliç és capaç d'irradiar-la cap als altres. De fet, és per això que l'hem de cercar, no per egoïsme, per quedar-nos-la per a nosaltres sols. La felicitat ens relacionarà d'una altra manera amb els altres, amb l'entorn, amb l'univers. És l'aventura més gran que tota persona pot viure, no està vedada a ningú. En el llenguatge actual dominat per l'economia, podríem dir que és la millor inversió que mai podrem fer. Qui no vol fer, doncs, una bona inversió? La millor que podem fer.