Sacralitzar el signe

Avui diumenge de Passió, conegut popularment com diumenge de rams, ens endinsem a la setmana santa. Avantsala del dia més important del calendari litúrgic cristià, la Pasqua. Els que tenim una certa edat hem viscut al llarg de la nostra vida diferents setmanes santes. La del ple franquisme en què, tant sí com no, et veies obligat, sotmès, a viure-la o a sofrir-la. La del postfranquisme, alliberats de la cotilla que ens obligava i la successiva secularització de la nostra societat. I l'actual, que en certs sentits sembla retornar a aquelles formes, però ara des de la llibertat. Diferents etapes d'una mateixa celebració plena de religiositat popular, autèntica o tradicional.

Després d'anys d'oblit de les manifestacions populars de religiositat pública als carrers de les nostres viles, ara hem passat, en els darrers anys, a una recuperació d'aquelles manifestacions tradicionals. Així, doncs, els nostres carrers s'omplen de processons, via crucis, etc. La societat no ha estat aliena aquest fet i s'han originat polèmiques sobre si la religió havia de quedar en l'àmbit del privat o podia transcendir aquest àmbit i fer-se visible en els espais públics. No m'interessa entrar ara en aquesta polèmica. Només apuntaria que en general s'acostuma a utilitzar diferents rasers en l'opinió pública, depenent si parlem de la religió sociològicament majoritària o si parlem de les noves expressions religioses arribades al nostre país arran de la nova immigració.

Tota religió neix en l'àmbit individual i conté expressions col·lectives que ocupen sovint l'àmbit d'allò que és públic. Les processons, doncs, tindran el seu protagonisme en els pròxims dies. La vivència de l'experiència espiritual és diversa i variada. Cadascú la viu d'una forma única. Passejarem per les nostres ciutats i viles els misteris, passos, imatges, de forma molt diversa. En uns indrets tindran una expressió més folclòrica, en d'altres una forma més reverencial. Veurem imatges de gran bellesa i d'altres d'un gust més discutible. 

Sigui quina sigui la fórmula que es triï, caldria no oblidar una cosa important. Totes aquestes manifestacions no són altra cosa que signes, símbols. Els símbols i signes neixen de la necessitat humana de materialitzar creences, sentiments, vivències. Necessitem els signes perquè ens ajudin a fer present allò que creiem, allò que rememorem. Són crosses que ens ajuden en el nostre camí espiritual. Però massa sovint fem del signe la nostra fe, la nostra creença, el nostre sagrat. i per molt valuós que pugui ser el signe, la imatge, el misteri, no és res més que això. Si portem més enllà el signe, el convertim en ídol, i sota el signe idolatritzat la humanitat ha comès autèntiques barbaritats al llarg de la història. 

Moisès va preguntar a l'Horeb quin era el nom de la divinitat, de Déu, i una veu digué: JO SÓC. Ell és a l'interior i a l'exterior de nosaltres mateixos. És el que unifica totes les coses. És en tota la creació, en els homes i les dones, en la natura i els éssers vius. En el més profund de cadascun de nosaltres mateixos. En la "guha" que diuen els savis indis, en la cova amagada en el més profund del nostre ésser. Nosaltres som part d'aquesta divinitat i per això cal estimar i respectar tot ésser vivent, perquè no hi un "Tu", sinó un "JO" essencial que ens uneix en una sola realitat. 

No oblidem, doncs, en aquests dies, que el que passejarem pels nostres carrers no són altra cosa que signes i res més. No sacralitzem aquests signes que ens convertirien en fanàtics i idòlatres. Visquem en profundiat el misteri diví que és present en tots i cadascun de nosaltres, en tots i cadascun dels nostres actes. No ens fem presents a aquesta realitat en determinats moments, sinó que sempre i en tot moment Déu és present en nosaltres. Som u en l'U.