El fill pròdig o el pare infinit

Aquest diumenge passat s'ha llegit a les esglésies cristianes l'evangeli del fill pròdig. Ja sabeu, aquella història del fill que dilapida la seva herència visquent en la disbauxa més absoluta. Un cop esgotat el seu capital se n'adona que està sol i que no té on agafar-se si no és en el seu pare. Humiliat retorna cap casa i s'excusa davant el pare. Aquest, com a pare, mesura diferent. Esclata de joia i fa una gran festa per celebrar el retorn del fill. Un germà del fill retornat s'empipa perquè se sent menyspreat.

És una història sorprenent i molt bella alhora. Ens diu moltes coses a tots plegats, però en vull ressaltar una de sola. El que importa és ara. Ni el demà, ni l'ahir. Ni el passat pot condicionar el nostre present, ni el futur ens ha d'amoïnar més del compte. No hi ha res que sigui definitiu. Sempre mereixem una segona, una tercera o les oportunitats que calguin. L'actitud del pare ens diu que mai és tard per obrir els braços per rebre aquell que s'hi vol sentir acollit. Mai és tard per llençar-se als braços de qui ens espera sense desesperar.

Res no importa. El passat no el podem esborrar, però no ens ha de fer presoners. El futur no ens ha de preocupar perquè no ens deixarà viure el present. Cadascú ha de viure el seu present, fins i tot el germà que no ha sabut valorar i viure suficientment el seu present. I es lamenta del present dels altres. 

Deia, Estanislau Ma. Llompart, ermità de Montserrat, que cal acceptar-ho tot, tal com vingui, sigui quin sigui el nostre camí, les nostres viscissituds. Si a més ho fem amb joia, això ens condueix a la felicitat. Sembla una heroïcitat, però és possible. Cal confiança, serenor, pau. 

Ens costa tenir l'actitud del pare, tant com ens costa tenir l'actitud del fill. Ens costa esborrar les culpes dels altres, ens costa esborrar els nostres errors, les nostres equivocacions. Els nostres pensaments, els nostres remordiments ens tenen atenallats. Ens n'hem d'alliberar, però, fins i tot, sense pretendre-ho.

Pare i fill oberts a tot, estimant sense mesura. Acceptant el present tal com ens vingui. Així podrem viure en plenitud.