Esclat de vida

Aquesta és la veritat de l'existència: Així com d'un sol foc flamejant surten milers d'espurnes que tenen totes la forma del foc, així també surten del Creador infinitat d'éssers que després retornen novament a Ell.

Però l'Esperit diví, ingènit, sense forma, que habita a l'interior i a l'exterior de totes les coses, està més enllà de la ment i de la vida i més enllà que el Creador de la ceació.

(Del Mundaka Upanixad)

Hem entrat a la primavera, canvi d'estació, esclat de vida per tot arreu. Després de mesos d'intens fred, després de mesos de silenci al bosc, tan sols trencat pel xiuxiueig del vent glaçat, després de pluja i neu estranya, per poc habitual, a les nostres latituds, arriba la primavera. Avui el sol ha decidit treure el nas. Un sol que s'ha mostrat fugisser l'hivern que deixem. La seva escalfor ens ha reconfortat. La roba comença a ser prescindible, els nostres cossos deixen d'estar tan encotillats enmig de peces i peces d'abric. Per fi la nostra pell respira. 

Els ocells es fan més presents que mai en els nostres boscos i camps, als jardins i parcs de les nostres ciutats. Cada any retornen seguint el cicle de la vida. La nostra llum mediterrània adquireix noves tonalitats. Malgrat aquest esclat de vida, potser moltes persones no se n'adonen d'quest fenòmen. Potser no l'aprecien i això els impedeix de viure'l i gaudir-lo.

I és que estem acostumats a la vida desenfrenada. Estem acostumats al soroll, però no sentim els diferents sons de la vida. No estem acostumats a sentir el silenci i els sons que li donen plenitud. 

Cada matí em desperten els cants dels ocells, les seves veus enjogassades, el fregadís de les seves ales batent l'aire i entrant i sortint de la vegetació. Després els veig jugant com els infants, festejant com els adolescents. Comencen el treball per fer o refer el niu, potser aprofitant el de l'any anterior, el clos on van néixer.

Els arbres brosten, les flors es desclouen, les abelles baten les seves ales i el so del seu zum-zum omple les meves orelles. Cerquen flor a flor el present que aquestes els fan, el seu nèctar que elles treballaran laboriosament per transformar-lo en dolça mel.

Fins i tot, el gos que em fa companyia està amatent a aquestes petites meravelles. Està amatent a tot aquest esclat de vida. Encuriosit, esguarda el tudor que cada dia s'emplomalla al mateix arbre, les tórtores que acaronen els seus becs, els vuit pardals que criden enjogassats, el groguet que prepara el niu en un arbust. Després juga i empaita les vespes que inspeccionen els capolls a punt d'obrir-se. Ell està alerta per escoltar dins el silenci, per meravellar-se de la vida que emplena l'espai i que desperta amb els primers rajos del sol.

I molts de nosaltres som aliens a tots aquests plaers perquè no estem acostumats a escoltar en el silenci. La nostra vida atrafegada, les presses, el soroll imperceptible de la vida ciutadana, ens impedeix gaudir d'aquest espectacle. No, què dic! No és un espectacle, perquè nosaltres en formem part, en podem formar part. Però ens cal aturar-nos una mica per fondre'ns en l'esclat de la vida. 

Sí, la vida esclata al nostre voltant en la nova estació i l'hauríem de sentir, d'assaborir-la, de gaudir-la, de compartir-la.