Últim diumenge de quaresma. El proper dimenge ja estarem a rams. Preludi de Pasqua. Els diumenges de quaresma trobo el compendi de lectures evangèliques més belles de la bona nova. Els evangelis contenen pàgines meravelloses plenes de vida. Penso que molt desconegudes per les noves generacions. Per les velles generacions, segurament, més conegudes però massa oblidades. Avui, Joan ens relata l'episodi de l'adúltera enxampada infraganti i que la legislació del temps condemnava a una mort horrible, ser apedregada per la multitud àvida de justícia.
Una narració tan curta ens obre els ulls a moltes coses, ens reflecteix a la majoria dels éssers humans en el mirall de la multitud. Amb ganes de gresca. Apel·lant a una justícia humana que té poc de justa i molt d'hipocresia.
Una de les coses que sempre m'ha impactat d'aquesta escena és l'actitud de Jesús. Enmig la gent enfervorida i amb ganes de sang (justícia?), el mestre s'ajup i es posa a escriure a terrra, com si la pel·lícula no anés amb ell. La serenor i la calma que mostra és, si més no, desconcertant. És la serenor d'aquell que no es deixa endur pels moviments externs. Malgrat sentir-se el punt d'atracció, sabent que no volien conèixer la seva opinió per tenir-la en compte, sinó per posar-lo entre l'espasa i la paret per a enxampar-lo, ell no perd la compostura i manté el seu esperit serè, tranquil. L'objectiu dels mestres de la llei era la de poder-lo acusar d'alguna cosa, la sort de la dona, des del seu punt de vista, ja està escrita. Volien enxampar Jesús com havien enxampat la dona. Jesús dibuixa a terra, ajupit. Ells insisteixen. Et sembla bé que la lapidem com mana la llei?
Nosaltres ja estaríem escaguessats. No hauríem sabut què respondre. Sumar-nos a la condemna? Oposar-nos-hi amb la certesa de fracassar? Ell estava serè. La serenitat de l'home lliure.
Ningú espera una resposta tan senzilla, ensems que tant contudent. Qui sigui lliure de pecat que comenci. Qui pot tenir la certesa que mai no necessitarà la clemència dels altres? Només mirant una mica cap al nostre interior sabrem del cert que sovint la necessitarem. Errare humanum est, deien els clàssics. La nostra tendència, però és de mirar sempre enfora. Veure els errors dels altres i aplicar-los la nostra severitat. Però si girem la vista endins, veurem com les pedres que duem a les mans a punt de ser llençades s'escolen entre els nostres dits suaument, però inexorable. I el mestre convida la multitud a mirar endins.
La nostra vida és un camí que rares vegades fem en línia recta. A voltes no sabem on anem, però sovint, tot i saber el nostre destí, som incapaços de fer-lo sense fer marrades. A vegades, fent-lo de través, sovint reculant en direcció contrària. Acostumem a no tenir pietat dels altres, però acostumem, també, a ser severs amb nosaltres mateixos. Ens costa ser indulgents amb els altres i amb nosaltres mateixos. Ens manca aquella serenitat interior que ens cal per anar endavant, sense recances. Fem acusacions, exhalem odi, enveja, ens erigim en jutges. Però no ens adonem del cercle viciós en què la nostra actitud ens empresona. Remordiments, amargors, infelicitat, formen part d'aquest mateix cercle. Allò que irradiem cap enfora, retorna cap endins i condiciona la nostra existència.
Necessitem ajupir-nos i dibuixar a terra. Prendre'ns temps. La societat actual ha donat un valor immens al temps, però senpre per a fer alguna cosa. Fer, fer, fer. Ens cal més ser, ser, ser. Dibuixar a terra ajupits ens pot semblar una pèrdua de temps. Però si ho provem, potser veurem un món diferent, amb uns altres ulls amb els quals mirar els altres i a nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada