La memòria històrica i l'ARA

Fa temps que es parla de la memòria històrica al nostre país. Amb aquest concepte fem referència a un tancament en fals del passat històric recent que es va produir en la transició democràtica. Després d'anys de dictadura els representants polítics van decidir prioritzar el futur democràtic obviant el passat dolorós que ens va portar a la guerra civil i la posterior dictadura. Potser el moment històric dels anys setanta recomanava fer-ho així, no em proposo discutir-ho ara. El que és ben cert és que al nostre país no s'ha produït una revisió d'aquest passat i una restitució de milers de persones que van perdre la vida durant la contesa bèlica i en els anys de repressió de la dictadura. Allò que als anys setanta va semblar més convenient, ara, passats els anys aflora com un procés que no va tenir les virtuts que es pretenia.

Moltes persones, descendents d'altres persones, cerquen una dignificació deguda a tants i tants milers d'homes i dones que van perdre la vida en aquell període històric. Les raons que podien aconsellar actuar com es va fer després de desaparèixer el dictador no semblen vàlides avui dia. Hom considera que el sistema democràtic està ja consolidat i que una prova de maduresa com és recuperar la memòria i donar dignitat a tantes i tantes persones hauria de ser possible de fer-la ara. 

Els historiadors ja han anat posant els múltiples i complexos fets històrics en solfa. Resta, però, encara el darrer procés que hauria de tancar el cercle, un darrer procés que hauria de permetre superar de veritat els tristos successos d'aquella època. Hauria de permetre, també, tancar ferides que mai no han cicatritzat prou bé. La història dels nostres pares i avis va ser molt complicada. Es fa difícil, encara, poder etiquetar correctament tots i cadascun dels fets. Termes com bons i dolents, justícia i injustícia, venjances i revenges, legitimitat i il·legitimitat, es barregen encara avui i van per barris. Ningú se'ls pot aplicar o atribuir de ple dret. Les coses no són tan nítides, els matisos són molts i variats quan baixem a la concreció i casuística. 

Des d'aquest punt de vista, si parlem d'individus, la cosa és complexa. Si parlem de legalitats potser es pot clarificar una mica més, però també amb peròs. Segurament, si ens centrem en la postguerra, la cosa sigui o pugui ser més clara.

Per tant, com afrontar la situació actual que sembla haver entrat en un atzucac? Jutges acusats de prevaricar, aministies esgrimides com a escuts, no fan res més que perllongar aquelles ferides mal cicatritzades i traspassen cap a noves generacions la resolució final de la qüestió. 

Des d'una perspectiva de qui viu el present com el més important per a les persones i la seva felicitat, les coses haurien de ser més senzilles. Viure en el passat i en el futur ens fa infeliços i ens impedeix viure amb plenitud el present. L'ara i aquí és el més important de tot. Ara i aquí hi ha unes persones que tenen la necessitat de saber. Saber on són enterrats els seus progenitors o amics. Saber com van morir i perquè. Saber que si volen poden recuperar les seves despulles i dipositar-les en un lloc adequat que retoni la dignitat que algú els va prendre. Aquest saber és comprensible i just. Jo afegiria que a aquest saber l'hauria d'acompanyar la saviesa. No n'hi ha prou amb saber, cal saber, després, tractar aquest saber amb saviesa. Saber de quina forma, com, es retorna la dignitat a tantes i tantes persones de composició social diversa, creences diverses, ideologies diferents i contraposades que van veure la seva vida truncada injustament. Ens caldria tenir la saviesa d'acceptar que no tot fou blanc o negre. Que el sofriment va venir per tots costats. 

Ens cal tenir la saviesa de retornar la dignitat a totes les persones a qui se'ls hi va negar sense que ningú vegi en aquesta dignificació dels uns, una indignificació dels altres. No estic parlant de justícia com l'entenem socialment. Aquesta és una altra qüestió. Països com Xile, Argentina, Irlanda del Nord, Ruanda, Sud-Àfrica han endegat processos de reconciliació molt més punyents que no pas el nostre. Aquests països han afrontat uns conflictes molt més recents que no pas el nostre. No gens fàcils, cal admetre-ho. 

En el nostre cas, la perspectiva històrica hauria de jugar a favor de poder fer ara el que no vam fer en el seu moment. Hauria de ser molt més senzill. Però sembla que el nostre grau de saviesa no és suficientment elevat per a encarar-lo. Si poséssim el nostre pensament en l'ARA i no pas en el passat, ens seria, ben segur, més fàcil de dur a terme aquesta empresa. 

Ara i aquí hauríem de ser capaços de resoldre aquesta situació. Caldria separar conceptes. Justícia-Revenja, Respecte, Dignitat. La necessitat és més dels vius que dels morts. Ho necessitem nosaltres ara, perquè el seu ara ja va passar. Qui enterrarà i dignificarà aquells que necessitem honorar serem nosaltres, és la nostra necessitat. I només nosaltres, ara i aquí, ho podem fer. Individualment i col·lectiva. Qui reposarà en pau serem nosaltres i només per això ja paga la pena que d'una vegada per totes ho fem. Per tots.